El Domund

Algú que llegeixi aquesta estampa, com la resta de les incloses en aquest llibre, evocadora d’un passat cada cop més remot, potser creurà que al títol hi ha una errada garrafal. On diu Domund ha de dir Dònut, paraula actualment molt més emprada que no Domund. El Domund era i és el dia que l’Església catòlica, d’aclaparadora presència en la vida nacional durant la meva infantesa, dedicava, i encara dedica, a l’activitat evangelitzadora dels missioners d’arreu del món.

La celebració era sempre en diumenge. D’aquesta circumstància prové, en part, el nom de Domund, que sorgeix d’unir la primera síl·laba de «Domingo» amb la primera de mundial. La festivitat coincidia amb els començaments de curs, que aleshores era l’octubre. Els dies previs al Domund les monges, tant les Trinitàries, primer, com les del Sagrat Cor, després, solien aprofitar per explicar-mos la necessitat urgentíssima de convertir els milers i milers de negritos de l’Àfrica i els milers i milers de chinitos de l’Àsia, en especial, a banda d’una minoria d’inditos d’Amèrica, als quals la feina evangelitzadora que havien fet els nostros missioners no els havia pogut beneficiar encara perquè vivien en selves d’accés molt i molt complicat.

Totes aquestes conversions no es podrien dur a terme si noltros no ens dedicàvem, per un cantó, a resar de valent i, per l’altre, a reunir doblers per tal que els missioners poguessin arribar a unes terres tan llunyanes a batejar tota aquella munió d’infants.

Allò de reunir doblers podia fer-se de dues maneres. Una puntual, el dia del Domund, anant a captar pel carrer amb una lladriola de ceràmica que representava el cap d’un negrito, un chinito o un indito, escometent el personal amb la pregunta, dictada per les monges: «¿Tiene algo para las Misiones, por favor?». Una altra, al llarg de tot l’any, consistia a fer una bolla amb paper d’estany, que llavors només empraven algunes marques de xocolate per embolicar les preses. Com més xocolate menjassis més creixeria la bolla i més negritos i chinitos podries batejar, la qual cosa era d’un profit extraordinari: beneficiava alhora l’esperit aliè i el paladar propi.

A mi, però, me turmentava el fet de no poder-ne batejar ni mig. A ca nostra no me deixaven anar a captar pel carrer amb la lladriola i sense el permís dels pares no la podies demanar a les monges. Per altra banda, el xocolate que menjàvem procedia de Can Rosselló i no anava recobert de paper de plata. Només algunes vegades i de manera força excepcional, compraven alguna rajola de Nestlé i aleshores jo demanava a tothom que em guardés el paper per a les missions. La meva bolla, en conseqüència, mai no passà de bollí. Record l’enveja que me feien algunes companyes que havien aconseguit unes bolles com els famosos eriçons de Vilafranca i traginaven aquells melons dins les carteres per mostrar-los a tothom. A damunt haver-se pogut menjar un munt de rajoles de xocolate, moltes més que no jo, ens passaven per davant dels ulls amb orgull —«amb sant orgull», deien les monges i amb l’adjectiu modificaven el defecte i el convertien en virtut— la prova de la seva sort.

L’estany replegat per aquelles privilegiades permetria batejar al manco un centenar de chinitos, negritos i també inditos, tan ben representats en aquells caps de ceràmica de les lladrioles. Crec que les primeres imatges que em vénen a la memòria sobre les diferències racials tenen a veure amb els colors negre, groc i verdós de fulla d’olivera amb els quals el ceramista va tenyir les seves obres. En el cas dels xinets va accentuar el tret dels ulls en una línia horitzontal molt marcada i en els dels negrets els posà uns llavis com dues cireres i uns rulls de caragol, però en els dels indis, la cosa fou encara més suggestiva i entendridora: els inditos duien plomes.

Com que jo només podia contribuir resant a la conversió de tota aquella patuleia d’infidels i quasi mai era capaç d’acabar el rosari que iniciava amb tan bona intenció perquè em distreia, començà a envair-me una sensació de desassossec, sobretot quan vaig passar al Sagrat Cor i les monges van insistir en la responsabilitat que nosaltres, afortunades benestants, teníem vers els altres i que exemplificaven amb la «Paràbola dels talents». El talent era la moneda romana en curs a Judea a l’època de Crist. A l’Evangeli de Mateu se’ns explica que un amo reparteix els seus doblers entre tres servents, a un li dóna cinc talents, a un altre dos i a un tercer un. Al cap d’un temps els pregunta què han fet amb els talents. Tant el primer com el segon els han multiplicat per dos però el tercer ha amagat el talent per por de perdre’l i s’ha creuat de braços. L’amo s’enfada molt amb ell i li pren el talent. Per contra, felicita els que han sabut treure’n partit. De la mateixa manera, noltros havíem d’aprofitar els dons que Déu ens havia atorgat i fer-los créixer, de cara a fer que els beneficis dels nostres talents arribassin a la resta de persones i en especial a les més desvalgudes i desgraciades, entre les quals hi havia els pobres infidels.

Em sentia, en conseqüència, responsable de la salvació dels chinitos, negritos i inditos que depenien de mi. En correlació amb els meus «talents» pensava que podien ser una mitja dotzena, pocs, en proporció als milions que sumaven, ja que no em considerava amb gaire qualitats ni virtuts, però més que suficients per la responsabilitat que implicaven.

Com que estava obsessionada amb les penes de l’infern vaig preguntar si els no batejats també hi anaven a parar, no fos cas que jo tengués la culpa que els que em corresponien es comdemnassin. Però em digueren que no, que els nins infidels anaven als llimbs… M’explicaren que els llimbs era un lloc on no es patia però tampoc t’ho passaves bé, un lloc sense fred ni calor, ni carn ni peix, ni fií ni fa… Pel que em digueren, vaig sospitar que molts de diumenges de capvespre de primavera, el casalot de la senyora-àvia es transformava en els llimbs i em vaig quedar més tranquil·la. La meva mitja dotzena d’infidels s’avorriria de manera mortal però al manco no sofriria com si anés a l’infern. Ésser chinito, negrito o indito infidels tenia, idò, una ventatja grandíssima que als nins blancs no se’ns havia concedit com era estalviar-se el foc etern.