La senyora-àvia

Probablement l’àvia Caterina fou la persona més important de la meva infantesa. Jo em passava l’estona al seu costat, fent-li companyia, entretenguda amb les seves contarelles. Contarelles i no contes perquè de contes no me’n va explicar mai. El que m’explicava era la seva vida. No sé fins a quin punt de tant recordar-la l’havia anat manipulant, adequant-la a les circumstàncies més favorables a la imatge que em volia transmetre d’ella mateixa. El que sí que puc assegurar és que a mesura que jo creixia ella anava adaptant als meus anys el que considerava que ja podia saber. Supós que tenia la intenció de fer-me partícip dels moments més significatius de la seva vida, confiant-me els que creia que valia la pena preservar de la mort.

De molt menuda solia parlar-me del seu jardí, del jardí de la casa d’estiueig a Son Serra, i anomenava els planters de dàlies i margalides, de francesilles i anemones, de violers i estranys, de roses místiques i clavells de moro, de lliris i de gessamins, de roses i de geranis de moltes castes, d’alegries i petúnies, d’hortènsies i camèlies, de peònies i ciclàrnens, d’alfabegueres i nenúfars que creixien al safareig. I em preguntava si sabria conèixer totes aquelles varietats i davant dels meus molts dubtes —només les roses i les margalides, crec que vaig contestar-li—, envià a comprar una mena d’enciclopèdia, Las flores del jardín, que encara deu voltar per ca nostra, i allà, retratades, me les va anar mostrant una per una.

També sovint es referia als aucells que, quan era jove, tenia dins una immensa ocellera, una gàbia enorme, gran com aquesta habitació, deia, on ella entrava per estar-se una estona amb els canaris, que eren els seus preferits. I altra vegada emprava els aucells com a excusa per ampliar els meus coneixements sobre animals de ploma i feia comparèixer les caderneres i els rossinyols, els pinsans, les xurles, les falzies, les oronelles i els més humils de tots, els gorrions. Aquests li agradaven molt perquè encara que ni cantassin i ni tenguessin plomes vistoses feien estiu, deia, i em contava com de petita n’havia salvat alguns caiguts del niu, peixint-los amb engrunes de pa mullat amb aigua.

Ja sé que la paraula «gorrió» és un castellanisme. Però m’és igual, l’he sentit a dir tota la vida a Mallorca i seguiré usant-la. Tal vegada la gràcia que li feien els gorrions a l’àvia, que també alguna vegada de manera amanyagadora m’havia dit gorrió, em dugueren a referir-me als gorrions en un conte d’un dels meus primers llibres. Uns nins volien anar a caçar gorrions per menjar-se’ls torrats. Els meus gorrions, en passar a les gàbies dels correctors de l’editorial Laia, que aleshores era la meva, es convertiren en «pardals», que és com es denominen els gorrions a Catalunya, però a Mallorca els pardals només fan referència als collons. Sort en vaig tenir de negar-me al canvi, perquè a la meva illa encara ara seguirien rient-se de mi per mor d’aquella caça tan singular.

De les lliçons sobre flora i fauna, que vaig rebre cap a cinc i sis anys, amb les quals la senyora-àvia transformà els seus records perquè jo me’n pogués aprofitar, va passar a parlar-me de quan ella anava a costura perquè també jo hi havia començat a anar. A la seva escola ensenyaven sobretot a cosir, abans que a llegir. La mestra era una senyoreta fadrina arribada de Madrid, amb cartes de recomanacions per a les autoritats locals, que il·lustrava les poques alumnes que tenia amb un llibre aleshores de moda a les escoles: El mentor de las niñas. L’àvia recordava el seu autor, un tal don Carlos Yeves. I també emprava un altre text, aquest d’un mallorquí, un senyor que nomia Rosselló Bestard, de títol força paregut a l’anterior i també prou diàfan, El mentor. Colección de Máximas o Sentencias Morales. Crec que hi va anar molt poc temps, l’àvia, a costura. Després d’aprendre a llegir i les quatre regles ja ho va deixar. A ca seva va continuar l’aprenentatge: piano, idiomes i brodat. Aleshores es considerava, afegia ella, que «les al·lotes ja no necessitaven saber res més, no com ara, tu has d’espavilar-te molt i estudiar a la universitat». A mi, però, saber poc no me sabia greu si això m’alliberava d’anar a costura, no me pareixia que els d’abans anassin tan equivocats…

Cap a nou o deu anys la senyora-àvia em confià que de joveneta haguera volgut ser monja de les Caputxines, el convent veïnat, els murs del qual, enormes, s’alcen just voltar el cap de cantó de ca nostra. Volia fer-se monja perquè el seu pare li prohibí que festegés en Jordi Anckerman, un fill del pintor Ricardo Anckerman, molt conegut a Palma i que passava per ser un dels bons pintors de Mallorca. Per això les forces vives de Ciutat li varen encarregar els frescos del saló de ball del casino palmesà anomenat «El Círculo Mallorquín».

L’àvia quan començà la seva història amb en Jordi tenia catorze anys i ell divuit. S’havien vist per primera vegada en els oficis de la Seu del Divendres Sant. No sé si algun dels dos sabia la coincidència amb Petrarca i Laura ni si tenia idea del que passà el 6 d’abril de 1327, su l’ora prima, tot i que el laberint on entraren era el mateix. Petrarca ho aconseguí transmetre en un Cançoner que redreçà la història de la poesia occidental i l’injectà de temes i tòpics fins fa dos dies. L’àvia es limità a contar-m’ho a mi qui sap si amb la confiança que algun dia també ho contàs.

Com que els enamorats no es podien trobar enlloc perquè el pare de l’àvia s’oposava a la relació, en Jordi subornà la família del cotxer del besavi, que ocupava una de les botigues de la casa i tenia una finestra que donava a la bugaderia de ca l’àvia. Ella havia subornat també una cambrera perquè li guardàs el secret i l’encobrís si algú preguntava on era. Es trobaven allà, amb la reixa pel mig, una reixa tan compacta que només la podia traspassar el dit petit de l’àvia. El dit petit fou l’únic contacte dels enamorats…

Jordi Anckerman li va proposar a l’àvia raptar-la i casar-se en secret. Es tractava de sortir com cada matí per anar a missa i no tornar mai pus a ca seva. La cambrera que l’acompanyava ja s’encarregaria de dir a son pare què havia passat. Però l’àvia va voler consultar primer amb el seu confés, don Miquel Maura, germà de don Toni, el famós polític mallorquí. El confés li va dir que si es casava sense el permís de son pare li negaria l’absolució. I l’àvia, en acostar-se el sendemà a la reixa, sense deixar de plorar s’acomiadà per sempre de Jordi Anckerman, decidida a fer-se monja.

—A quin convent entrà, senyora-àvia? —vaig preguntar-li jo, admirada de tenir una àvia que havia estat monja.

—A cap, no vaig poder. Del disgust me vaig posar molt malalta… I als convents no volen monges malaltes…

—I ell, es va fer capellà?

L’àvia va riure…

—No, no es va fer capellà. També es va casar, com jo, temps després.

—I no l’ha tornat a veure?

—Un dia fa uns quants anys.

—I què?

—Res, no me va reconèixer. Jo a ell sí, però ja no era el mateix… De jove era alt, espigat, ros… S’havia arrufat, era calb… El temps, que mos pren el pèl…

El temps que tot s’ho enduu en orris… O potser no tot. Nel laberinto intrai… En la seva agonia, l’àvia preguntava amb insistència si havia vingut en Jordi… Em féu l’efecte que ni mon pare ni la meva tia sabien a qui es referia. Jo sí.