Matalassos
No sé fins a quin punt té a veure amb el meu desig infantil de volar el personatge del matalasser que apareix a les planes de Dins el darrer blau. Però sí que estic segura que la textura cotonosa de les ales que me posaren provenia dels blens sobrers dels matalassos, que durant la meva infantesa i encara a l’adolescència eren de llana. Hi havia també els que anomenaven màrfegues, que eren farcits de palla d’ordi, una palla llarga, treballada a posta. Les solien emprar els que no tenien prou doblers per comprar els de llana i sovint, a moltes cases, les persones de servei.
Cada any, a ca nostra, en arribar el bon temps de primavera, es feien els matalassos, això volia dir desfer-los, sacsar la llana, atupar-la i estufar-la després, ben estufada. També es rentaven les teles de bon dematí perquè el sol tengués temps d’eixugar-les abans d’entrada de fosca i els matalassos quedessin a punt per poder-hi dormir el mateix vespre.
A mi m’encantava veure com arribava el matalasser amb els seus ajudants, carregaven els matalassos i els pujaven al terrat on començaven la feina de desfer-los. Les teles dels forros anaven a parar a la bugaderia. Mentre les rentaven, els matalassers que havien traspassat la llana dels matalassos damunt uns llençols que ma mare els havia donat, agafaven les seves vergues, llargues i primes, i començaven a destriar la llana, la sacsaven i abans d’atupar-la, per esporgar-la, la tiraven a l’aire.
Era com si nevàs, però en lloc de caure els blens des del cel, rebotaven des de la terra. El terrat s’omplia de petits niguls per virtut de la feina dels matalassers que donaven bones verguetades a la llana, amb un so, rítmic tzum, tzuin, tzum, molt difícil de reproduir, però que seria ben capaç de reconèixer si el tornàs a sentir, cosa poc probable, al manco a les nostres contrades, perquè de matalassers ja no en queden.
La llana, atupada amb les vergues, quedava d’allò més ben picada, espolsada, esponjada i estufada. Ja només restava tornar-la a compondre damunt la tela de cada matalàs i així ho feien, véll per véll. Després el cosien amb unes agulles aposta, gruixades i llargues, de més dos pams, perquè d’una altra casta no haurien pogut travessar els matalassos. Havien d’encertar passar les agulles pels ullets que tenia la tela a ambdues bandes, del cos de les quals sortien les vetes que després fermaven. D’aquesta manera la llana no es movia de lloc. Aquella nit tota la família es disposava a dormir ben a plaer amb els matalassos acabats de fer i el sendemà tothom a la casa comentava que hi feia un estar de reis damunt el llit.
Només si s’esdevenia mal temps, cosa que aleshores no es podia preveure ni endevinar, en lloc de pujar al terrat, els matalassers feien feina a cobert, a l’entrada de casa. Però no era el mateix ni de ben molt. L’espectacle no passava de ser una mena d’assaig d’una representació frustrada.
El dia que sabia que tocava fer els matalassos procurava tenir molt de mal de panxa per no anar a escola. Poques coses m’agradaven més que contemplar els vélls alçant-se, amunt i avall. Me pareixien les senyes que en passar deixen els àngels. Tot i que no eren plomes pel fet de voleiar s’hi semblaven i jo estava ben disposada a imaginar misterioses associacions, entre esperits angèlics i matalassos. No em feien resar a l’àngel de la guarda just quan me ficava al llit?
Els matalassers desaparegueren de les nostres vides cap a finals dels anys seixanta quan començaren a posar-se de moda els matalassos fabricats en sèrie. L’ofici, com tants d’altres que jo encara vaig conèixer, els del selleter, carboner o el femater, es va anar perdent i ara no existeix. Matalasser és aquell que ven matalassos o l’obrer que els fabrica de manera industrial, no artesanal, com passava abans. Per mostrar i demostrar com m’agradaven en vaig fer comparèixer un Dins el darrer blau. Era el pare de na Sara dels Olors, un personatge dels meus que més estim. El matalasser que també farcia coixins amb plomes no tenia més curolla que fer-se unes ales i volar des de Mallorca a terres de llibertat.