Lectura

Vaig aprendre a llegir a set anys, molt tard en relació amb les meves companyes que llegien des dels sis, i alguna de més espavilada, des dels cinc. Les monges trinitàries que s’esforçaven tant com podien perquè deixés de ser analfabeta avisaren ma mare de les meves dificultats. Elles havien fet tot el que podien perquè aprengués al manco un parell de lletres, que la m i la a fan «ma», i juntes, «mamà», però es veu que tot fou inútil i es declararen vençudes i exhaustes. Per això, perquè no sabia ni fer la o amb el cul d’un tassó, sor Elvira havia hagut d’agafar-me la mà, guiant-me, per escriure la felicitació nadalenca als pares, cosa que la resta de nins i nines de la classe feien ben tot sols… Jo no havia pogut ni copiar «Felices Navidades y Prospero Año Nuevo 1956, papà y mamà», escrit a la pissarra de Paula.

Just el dia que començaven les vacances de Nadal vaig assistir, molt avergonyida, a la conversa entre la monja i ma mare, amb la sensació que, en efecte, devia ser més beneita que la resta d’infants. Contra la meva curtor no sabia com lluitar, me pareixia que era un defecte, una mancança personal, de la mateixa casta que tenir els ulls color de castanya, com eren els meus, no de color de cel que eren els que més m’agradaven i que hauria volgut per a mi. A la vegada tenia por, una por enorme que ma mare, com a càstig, no volgués escriure als Reis de part meva i no me duguessin res.

Ala mare li contà a mon pare el dictamen de les monges i el seu diagnòstic: potser era una mica retardada, i aleshores mon pare, al qual això de tenir una filla entabanada no li devia agradar gens, intentà un altre camí. Com que eren vacances tampoc ell tenia classe i encara que quan estava a ca nostra solia tancar-se al despatx, aquelles festes va estar molt per mi. Un capvespre asseguda a la seva falda em va llegir la «Sonatina» de Rubén Darío. Em va parèixer un conte que m’anava especialment dedicat: «La princesa está triste… ¿qué tendra la princesa?». Totes les nines se senten princesa i jo estava, a més a més, trista; com no havia d’estar-ho si era beneita, curta de gambals, tanoca? «Los suspiros se escapan de su boca de fresa,/ que ha perdido la risa, que ha perdido el color». Sonava tan bé!, encara que hi havia paraules que no havia sentit a dir mai, que no entenia, Golgonda —devia ser Golconda?—, Ormuz, libèl·lula, argentina, o tal vegada per això, perquè no les entenia, m’agradaven encara més. Eren com música i em donaven ales… Ales per allunyar-me: Golgonda, Argentina, Ormuz…

—Pots tornar-ho a llegir, papà…?

—T’ho tornaré a llegir un pic, pensa que quan n’aprenguis el podràs llegir tu, totes les vegades que vulguis…

El me va tornar a llegir. Com que m’agradava tant i supós que pel gust que passava, vaig retenir sense esforç diverses estrofes després d’escoltar-lo dos pics, però el volia saber sencer.

—Una altra vegada, per favor, papà… El vull aprendre…

—Com comença?

—«La princesa està triste… ¿qué tendra la princesa?/ Los suspiros se escapan de su boca de fresa,/ que ha perdido la risa, que ha perdido el color./ La princesa está pálida en su silla de oro…».

Em sentia satisfeta, al manco tenia bona memòria, però crec que encara més que jo estava content mon pare.

Imagin que pensà que si m’agradava la poesia, si l’havia descoberta gràcies a la musicalitat extraordinària dels versos de Rubén, aviat llegiria. L’estímul per fer-ho era allà, a la «Sonatina».

Després de les vacances de Nadal em posaren un professor particular perquè m’ensenyàs a llegir. Les classes les fèiem a la saleta del piano, supervisades per la senyora-àvia, que abandonava per un parell d’hores la reclusió a la seva cambra, i tot passant el rosari en silenci, vetllava pels meus progressos.

El professor, Don Joan, un mestre a l’antiga, va dictaminar després de la primera classe que no llegia perquè no em passava pels nassos. Beneita, el que es diu beneita, no ho era, una mica distreta sí… Don Joan, que devia tenir un mètode de lectura més efectiu que el de les monges, em va ensenyar, en un parell de dies, no sols que m i a fan «ma», sinó com s’apleguen la resta de síl·labes. Aviat obrir el Primer Libro de Lectura, que era el manual que empraven les monges, deixà de ser una mena de tortura insuportable. Sense esforç podia aventurar-me a no haver d’inventar «mi mamà me mima» quan el que es tractava de llegir era «papá, pato, pata»…