El Ram, quina meravella!

No hi havia res millor que anar en el Ram. El Ram era la nostra fira per excel·lència. Una fira amb caballitos i autos de xoc, es cotxos de choque, que en deia tothom, i sa noria que te pujava tan amunt com un «licotero» —segons madò Magdalena, la qual tenia molt clara la comparança de les coses. I moltes casetes amb tómboles i tiro al blanco i carretons plens de cotó fluix dolcíssim, d’un color de nigul concentrat, com si un petit manyoc de niguls haguessin vingut a bé a disminuir-se, gibaritzar-se i envoltar-se d’un pal i deixar-se menjar pels nins. Carretons amb nesples i regaléssim i pomes de sucre vermell. Parades amb pepes de cartró i cavalls de cartró, pilotes de pedaç grosses o petites, i «rompecabesas». Jo crec que ni mossèn Alcover n’hauria dit trencaclosques, ni menys puzles, com ara s’usa.

El Ram, quina meravella! Però el Ram era capritxós, tot i que coincidia amb les vacances escolars de Setmana Santa, al manco això ho tenia de bo, mai no sabies si cauria pel març o a mitjan abril, perquè depenia de Pasqua i Pasqua, de la lluna.

A noltros només mos hi duien oficialment un pic en el Ram i la cosa era anunciada amb timbals i platerets des del primer moment que començaven a arribar els firaires i a plantar les parades damunt la Rambla i les atraccions a l’esplanada de l’Institut.

—Tal dia, si feis bonda, vos durem en el Ram.

Hi havia la possibilitat que te quedassis sense anar-hi, castigada per alguna malifeta. Per això intentaves ser el més bona al·lota possible els dies previs.

De vegades tenies sort i t’hi duien dos pics, però no era el normal, amb un pic de Ram n’hi havia prou. Perquè el Ram no sols comportava doblers —cosa que en aquella època de vaques primes la gent mirava molt— sinó desgràcies pitjors. Podies, per exemple, perdre’t. Tot i que no hi solíem anar els diumenges que era ple de gom a gom, hi havia força concurrència i això implicava que si te quedaves entabanada davant alguna caseta i no feies el cap viu te trobassis de sobte tota sola, sense veure les persones grans que t’havien duit a la fira i, el que era pitjor, que qualsevol t’agafàs, te robàs i no te tornassin a veure mai pus. Encara que això no passàs hi havia d’altres perills: que la noria trabucàs, que als cotxos de choque te donessin un mal cop, que t’enverinassis amb el sucre de nigul o que la poma estigués contaminada com la que Eva va oferir a Adam o enverinada com la que la bruixa li donà a Blancaneus.

La perillositat de la fira, que a ca nostra pregonava la tia C. tot el sant dia, era, supós, un incentiu important que s’afegia al desig del Ram. Les ganes que arribàs el dia senyalat per anar-hi no se podien comparar amb les ganes que mos feien els Reis, però després dels Reis, anar en el Ram era el que més desitjàvem. Crec que aquest desig de la menudea illenca era compartit pels adults de tot Mallorca. Els que no eren de Palma davallaven dels pobles amb els infants i amb l’excusa de dur-los a colcar a n’es caballitos també colcaven ells entre crits i renou.

—Per què el Ram nom Ram? —vaig preguntar una vegada.

—Idò, perquè ve de ram, ram, rampataplam que fan els tamborers quan l’inauguren, beneita —me digueren.

Però no. El Ram, que encara se celebra, avui fora de Palma, al polígon de son Fuster, i que abans s’instal·lava a l’esplanada de l’Institut i continuava al passeig de la Rambla, agafa el nom del Diumenge de Rams, que commemora l’entrada del Bon Jesús a Jerusalem, rebut amb rams d’olivera.

L’origen de la fira té a veure amb una tradició religiosa que ve al manco del segle XVI. Cada any el Diumenge de Rams les monges de Santa Margalida exposaven públicament a la seva església la pintura de la Santa Faç, enviada des de Roma al convent per un cardenal mallorquí. Sobre qui era, els historiadors no es posen d’acord. Per a uns, es tracta d’Antoni Cerdà Lloscos, que visqué entre els segles XIV i XV. Per a altres, de Jaume Pou Bernat, que vengué al món a la darreria del segle XV i el deixà el 1563.

La vinculació d’ambdós amb el convent és distinta. Casual, la de Cerdà, que era del poble de Santa Margalida, on envià la pintura però per equivocació arribà al convent de la mateixa santa, situat a Ciutat. Tot i que els margalidés la reclamaren, les monges es negaren a desfer-se del llenç. Motivada, la de Pou, perquè tenia una germana que havia professat al convent i li envià la Santa Faç com a regal.

La llegenda no acaba, però, aquí. Encara es fa més suggestiva i miraculosa. La Santa Faç és una còpia d’una famosa pintura vaticana encarregada per un dels cardenals mallorquins a un pintor innominat, boníssima persona però no gaire destre. Feia dies que en trencar l’alba començava de bell nou l’obra, pinzell amunt pinzell avall, fins que la son el retia. Encara que hi posava molt d’esforç i bona voluntat no aconseguia reproduir els trets de Crist. Un capvespre, desanimat pels successius nyaps, decidí deixar-ho córrer i posar-se a resar. El cansament pogué més que la seva voluntat i becà una bona estona. En despertar-se va comprovar que el quadre estava acabat i era exacte a l’original.

Els miracles sempre han atret els pobles i no és gens estrany que tothom volgués contemplar de prim compte la prodigiosa Faç, còpia de còpia de còpia del rostre del Bon Jesús, camí del Calvari. Quan la desamortització de Mendizábal, les monges de Santa Margalida foren exclaustrades i la pintura passà a les del convent de la Concepció, que seguiren mostrant-la el Diumenge de Rams.

Al voltant dels convents i per aprofitar uns cèntims de la bossa de la gentada que anava a veure la Santa Faç, alguns venedors a la menuda instal·laren parades on oferien avellanes, ametlles torrades, castanyes seques, nesples, pastissets i llepolies diverses. N’hi havia també que pensant en els infants venguts de fora vila, exposaven olletes i platets per a les nines i siurells i flabiols per als nins. Al segle XIX ja exhibien algunes juguetes més sofisticades com les pepes i els cavalls de cartró duites de la Península per firaires catalans, arribats per a l’ocasió.

L’èxit de la fira, que omplia el carrer de la Concepció i s’estenia pels carrerons dels voltants, féu que l’ajuntament el 1858 manés traslladar-la a la Rambla. Allà romangué fins al 1966. Quan jo era petita, tenir el Ram tan a prop me pareixia un privilegi. Encara que no fos el dia d’anar en el Ram, passar per davant de les parades per pujar cap a sa Costa de sa Pols, a missa a Sant Miquel, era tota una bauxa. El passeig de la Rambla, el més trist de Ciutat, quasi sempre solitari, canviava la fesomia durant quinze dies. Es tornava alegre, d’allò més rialler, ple de gent, de llum i de trui.