Repartidors
El femater no pujava a les cases però sí que ho feien molts de repartidors. Els matins a primera hora un al·lot, fill o nebot de la lleteria del carrer de n’Oliva, mos duia la llet, provinent d’una vaqueria propera. Com a moltes ciutats de la Península, sense anar més lluny a Barcelona mateix, la Palma de la meva infantesa conservava estables amb vaques per abastir de llet la població sense haver-la de dur de fora vila.
Coincidint amb el lleter des de maig a octubre solia comparèixer també ben prest l’homo del gel. Era alt, gros, forçarrut amb un nas de boniato esclafat del qual presumia: havia estat de jove jugador de boxa professional, la qual cosa a mi m’admirava molt i es veu que a ell encara més perquè si podia, malgrat que els degotissos de gel fessin un regaró sobre el trespol de l’antesala, es quedava allà palplantat contant facècies de les seves glòries al ring, al primer que volgués escoltar-lo. Venia amb un motocarro condicionat per evitar que es fenguessin les barres, des del Frío Industrial, l’empresa que fabricava el gel. Amb unes grans armolles agafava les barres grosses i rectangulars, de la mida de les geleres d’aleshores, que no eren encara elèctriques ni a prop fer-hi, i les depositava dedins. El gel solia durar vint-i-quatre hores i permetia beure una aigua fresquíssima i conservar els gelats, duits de Can Joan de s’Aigo o dels Italians de la plaça Major, les úniques gelateries cèntriques que hi havia aleshores. Si tenies la sort que se celebrés algun sant o festa que comportés el luxe d’un gelat comprat, més luxe encara que el gelat fet a casa els diumenges amb la màquina anomenada bomba després de rodar i rodar una mena de manovella durant més de mitja hora.
Més tard, entre les vuit i les nou, duien el diari i l’entraven passant-lo per davall de la porta. Les bústies on els deixen ara no s’estilaven. També el carter, que arribava cap a les onze, emprava el mateix sistema que el repartidor de la premsa local.
El migdia, en Ramonet, nom de l’amo del «colmado» que ens abastia, solia enviar un mosso amb la comanda de queviures que el dia abans li havien fet. El mosso duia una bata llarga de mil retxes que quasi pegava en terra i era una mica tanoca, però molt servicial i es desteixinava per una petita propina. Sempre descarregava les canastres dins el rebost i s’oferia a posar-ho tot al lloc corresponent. Havia entrat quasi d’infant a fer la mateixa feina i l’havia conservada sense prosperar perquè la curtor no l’havia deixat arribar a dependent, com els havia succeït als seus companys més espavilats. Es veu que no havia pogut aprendre a pesar ni a comptar, qüestions absolutament primordials per a un botiguer, tal com vaig sentir-li dir a en Ramonet, un de tants dies que vaig acompanyar la tia C. a fer els encàrrecs.
En Ramonet era una bona persona, magre, remenut, fosc de pell, amb unes orelles en forma d’esbergínia, de les quals sobresortia un manyoc de pèls. A mi em cridaven força l’atenció. La injusta natura, per compensar la lletjor, li havia atorgat, però, la part d’intel·ligència que li mancava al seu mosso, al qual seguí protegint quan les cames es negaren a acompanyar-lo a pujar escales, carregat amb els paners i caixes i ja no pogué encarregar-se de repartir els queviures.
Els capvespres la feina dels repartidors comunals afluixava. Algun pic, si la comanda no era urgent, en Ramonet podia enviar el mosso a l’horabaixa encara que això no era habitual. A sol post, dos pics per setmana venia n’Agustí, amb les verdures de Son Pedrals, però aquest repartidor era privat.
Per Nadal els repartidors augmentaven, perquè els carters, serenos, fematers, pujaven a les cases per oferir una mena d’estampes, més semblants als programes que anunciaven pel·lícules que a les religioses, al·lusives a les seves professions i on hi havia impresa la felicitació nadalenca, sempre en castellà, naturalment: «Feliz Navidad y Prospero Año Nuevo». Com que no hi havia més referència temporal que la de les festes i no s’especificava la data del «prospero año nuevo», si en sobraven, podien aprofitar-les l’any vinent. A canvi del petit full, calia donar-los un aguinaldo. A mi m’encantaven aquelles felicitacions, especialment la del femater, i procurava anar a mirar, tot d’una que se n’havia anat, a dins el poal dels fems per veure si la trobava i poder-la guardar. A ca nostra consideraven que aquells prospectes —així en deia la tia C.— tan palpats, i més especialment el provinent del femater, només eren bons per contagiar-mos qui sap quines malalties terribles.