Villalonga i Cela o sobre perruques i hipopòtams

Villalonga copiava del natural, més aviat a les habitacions tancades que no a plein air, perquè a partir de la maduresa li agradaven més els interiors que no pas la intempèrie, encara que fossin —o per això mateix— ombrívols i casolans, com els que jo vaig habitar de nina. Sembla que va començar Bearn al casal del carrer Estudi General, reclòs en una petita cambra, vora el porxo on féu instal·lar el gimnàs, desfressat amb una perruca. Record haver sentit el coverbo comentat per alguna visita, des de darrere la porta, perquè ja sabeu que res m’agradava tant com escoltar amb atenció les vedades converses dels grans:

—Se posa una perruca per escriure, l’han vist es veïnats.

—Què dius! No està bo des cap.

—No me’n puc avenir… se posa perruca!

Que un senyor se posàs una perruca me va parèixer una cosa ben ridícula. Aleshores, jo devia tenir set o vuit anys, ni tan sols sabia que la perruca havia estat un element fonamental per a la moda cortesana masculina del segle XVIII ni, menys encara, que Villalonga li trobàs a aquest segle quasi totes les gràcies. Ha hagut de passar molt de temps per poder-ho entendre i considerar, a les antípodes de la persona que ho criticava escandalitzada —m’arriba la veu d’una dona—, que Villalonga feia molt bé en assajar-se una perruca per experimentar directament la sensació que produïa haver de suportar, sobre cap i espatlles, el pes d’una o mitja senallada de cabell aliè.

Acab de comentar l’anècdota amb en Perico de Montaner, que ho sap tot de tot, i corrobora que, certa o falsa, també ell va sentir contar que Villalonga escrivia amb la perruca posada. I ambdós coincidim en la mateixa hipòtesi: Partint de la predilecció villalonguiana per la literatura francesa, si Flaubert havia tastat l’arsènic per descriure el suïcidi de Madame Bovary, res tenia d’estrany que ell volgués provar de dur perruca, en consonància amb el personatge de don Toni de Bearn, que de tant en tant se’n cofa una.

El nom de Villalonga, més aviat per mal que no per bé, sonava sovint a ca nostra, com ja he dit, molt més que no el de Cela, tot i que alguna vegada, quan venia la tia Teresa, que era amiga de don Camilo, els meus pares l’acompanyessin a Son Armadans. Però els pares d’aquell temps no donaven explicacions als fills —com ara succeeix a l’inrevés: els fills no donen explicacions als pares— d’on anaven o d’on venien. Si ens assabentàvem d’alguna cosa era per casualitat. Aleshores els territoris limitats per la superioritat dels adults eren impossibles de traspassar. La vida dels infants succeïa a uns altres llocs i en compartiments estancs, malgrat ocupar la mateixa casa.

Cela, a banda, no deixava de ser un foraster, algú que, encara que visqués a Mallorca i tractés de sacsejar el sac d’ametlles velles de la cultura local per fer-la una micona més cosmopolita, mai no seria considerat mallorquí. I ja sabem que a l’illa ser o no ser mallorquí imprimeix caràcter i fa pujar punts a l’hora de les valoracions, sobretot si un viu lluny. Tal vegada per això, per molt més important que fos don Camilo, més prestigiós literàriament, jo crec que més generós, amb amics de més influència, pens que els mallorquins es decantaven per Villalonga, dejectant-lo i tot, com feien a ca nostra. Hi ha anècdotes que corren entre els lletraferits i que corresponen a una mena de pugilat entre Cela i Villalonga. A mi m’agrada molt una que mescla hipopòtams amb carn de monja. Sembla que de bon començament guanyi Cela però no, guanya finalment Villalonga, al manco segons com la contava Baltasar Porcel, la segueix contant Pere Serra i si no record malament la transcriu a En la ciudad sumergida José Carlos Llop. A mi em sona haver-la sentida de menuda, però podria ser un record fals, ben segur que com d’altres que, entrelligats amb els fils del cabdell de la bona memòria, són difícils de destriar i teixeixen també aquestes planes.

L’escena té lloc al menjador de la casa de l’Estudi General. Cela ha estat convidat pel matrimoni Villalonga a dinar amb Baltasar Porcel, que aleshores treballa a Papeles de Son Armadans. La taula molt ben parada: estovalles de fil, vaixella de Llemotges, coberts de plata, cambrera emmidonada que serveix a la francesa… No sé el menú però imagin algunes delicatessen illenques més aviat carnívores. Em consta que la cuinera, heretada de casa del primer marit de la senyora, el doctor Alorda, és molt bona i pensa que a un senyor tan alt i fort com aquell hoste li ha de fer més patxoca una bona porcella. Don Llorenç vol demanar-li a don Camilo que posi pròleg a la versió castellana de Bearn i cal tractar-lo a l’altura d’un pròleg de mèrit.

Cela du la veu cantant, corn sol ser habitual. Durant tota l’estona explica amb ets i uts la seva estada a Veneçuela, que no s’assembla gens a la Venensuela dels emigrants mallorquins. No l’han pagat amb «olives» precisament, sinó amb una fortuna de dòlars americans per escriure La catira, i en conta de grosses:

—Remontábamos el Amazonas en una canoa cuando de repente desde la orilla opuesta nos atacan los indios. Les disparamos y contuvimos, en parte, la agresión pero no nos atrevimos a seguir por agua y desembarcamos. El guía consideró que era mucho mejor despistaries, así que escondimos la piragua y decidimos seguir a pie, por la selva…

Donya Maria Antònia havia deixat la forqueta sobre el plat i es mirava embadalida Cela que havia fet una pausa per engolir un mos.

—Riquísima, la lechona, Maria Antonia.

—Gràcies, Camilo. L’hi diré a sa cuinera. ¿Y qué más pasó?

—De todo, nos pasó de todo, nos perdimos por la selva y tuvimos que comer carne de hipopótamo.

—Camilo, perdona, però me pareix que a Veneçuela no n’hi ha, d’hipopòtams. Creo que te confundes de animal —fica cullerada Villalonga, en un to un poquet burleta.

—Pues que los pongan, coño, y perdona, Maria Antonia.

La senyora Villalonga somriu, condescendent amb el «coño» que li ha sortit a Cela, que en el tracte quotidià és força educat, fins i tot versallesc davant les senyores, mentre pregunta:

—Eh, Camilo… ¿Y qué gusto debe tener la carne de hipopótamo?

—¿A qué sabe la carne de hipopótamo, me preguntas? —fa Cela traduint al castellà el castellorquín de donya Teresa—. Todos los que la hemos probado coincidimos. La carne de hipopótamo sabe a monja.

Y aleshores, Villalonga corrobora, finíssim:

—Claro, claro… La carne de hipopótamo sabe a monja…

I recondueix la conversa cap al pròleg de Bearn que ha de fer Cela i que tants maldecaps li va dur.