Els reis

El que més enyor de la infantesa són els Reis. Em referesc, naturalment, als de debò, als Mags d’Orient, que una vegada l’any arribaven de lluny amb el seu carregament grandiós. A Palma desembarcaven d’un llaüt ben endomassat per a l’ocasió, al moll dels pescadors. Mar endins, en un vaixell ancorat davant la badia, havien deixat les tones de juguetes que els patges al vespre anirien a cercar per repartir. Sembla que una vegada vengueren en avió, però aquesta adequació als temps moderns no va prosperar.

Noltros cada any els anàvem a rebre, alguna vegada al passeig Marítim, però quasi sempre esperàvem que passessin pel carrer dels Oms, que era més a prop de ca nostra. Els tres germans estàvem nerviosos. Jo badava uns ulls de pam i els fixava en els rostres de Ses Majestats per reclamarlos que em mirassin. No sempre ho aconseguia. Els Reis tenien molts d’infants que també desitjaven esser mirats i no podien fer cas a tots, em deia ma mare per conformar-me.

A mi el que m’agradava més era el rei negre i procurava adreçar-me a ell, però el rei negre, a Palma, era el més sol·licitat, supós que per exòtic. En tota Mallorca només hi havia un negre empadronat i fins que no tingué descendència amb una al·lota d’Ariany, era l’únic representant de la seva raça que havíem vist. No sé com arribà a l’illa, el que sí que sé és que vingué de Guinea i l’amo d’una botiga de teles, Can Matons, l’encobeí. Començà de mosso i acabà de dependent principal despatxant metres de roba al carrer de Jaume II, molt més conegut per carrer dels Bastaixos. Però en Buele no podia fer de rei negre perquè tothom l’hauria reconegut. Si teníem la sort que l’esquadra americana hagués fondejat a la badia a principis de gener, no importava passar pena. Ben segur que el cònsol dels Estats Units, Tummy Bestard, s’avindria a parlar amb l’almirall que comandava els vaixells, per fi entre els marines n’hi hauria algun de color que voldria fer de rei. Però si l’atzar no proveïa aquesta bona casualitat no hi havia més remei que embetumar ben embetumat la cara i les mans d’algun funcionari de l’ajuntament disposat a fer el favor al consistori i de retruc a la població infantil, que esperava el pas de Baltasar amb candeletes. De les dificultats de trobar un rei negre adequat, aleshores els nins no en sabíem res, crèduls com érem.

Mai no dormia la nit de Reis. Vetllava pendent dels sorolls del carrer. Alguna vegada fins i tot vaig sentir les petjades dels camells i l’eguinar dels cavalls baix, sota els balcons, i com obrien el del despatx de mon pare, que era on deixàvem les sabates i algun avís si havíem fet un descuit de darrera hora. Un any, després d’escrita la carta i tirada a la bústia amb els corresponents segells —a ca nostra anàvem a l’estanc a posar-los fins que l’estanquera digué, molt solemne, que per arribar al Palau dels Reis Mags, a Orient, no importava franquejar, que en Franco havia signat un acord amb ells—, vaig veure un cotxet per passejar monyeques que m’agradà d’allò més i que no havia demanat. Mon pare em va veure tan encaparrotada en el descuit i tan penedida de no haver-lo posat a la llista que em suggerí que escrigués una nota amb lletres ben grosses i l’aferràs als vidres del balcó per si un cas en el carregament els Reis en traginassin algun de sobrer i em volguessin fer el favor immens de complaure la meva cu rolla. I em dugueren el cotxet… i jo vaig contar a tothom com eren de generosos els Mags d’Orient.

La nit de Reis les persianes quedaven obertes per facilitar la feina als patges. I per si un cas els Reis col·laboraven en el repartiment de juguetes, ma mare deixava sobre una tauleta, d’aquelles que anomenaven de te, una palangana amb torrons i xampany que de gust, patges o Reis, s’empassolaven. Algun pic el rei Melcior o en Gaspar, però més sovint en Baltasar —era a ell a qui anaven especialment adreçades les nostres peticions—, deixava una nota, agraint la gentilesa d’una mare tan simpàtica. Solia estar escrita en pergamí i si duia la firma del rei negre se coneixia tot d’una perquè emprava en lloc de ploma un tros de carbó.

El fet de saber que els Reis existien era més important que tot quant em poguessin dur. El món era just si tots els nins tenien joguets un pic l’any, encara que fossin pobres. Els Reis garantien la possibilitat dels miracles. La primera gran desil·lusió de la vida fou deixar de creure en els Reis.