Donya Aina

Algunes vetllades anàvem fins a Son Marroig, la possessió veïnada de Sa Marineta, a veure donya Aina. La trobàvem asseguda vora la foganya encara que no fos hivern, sinó l’estiu de ple, de mitjan agost, i la calor cremés el cul de les llebres.

Arribàvem a l’hora foscant, just quan ella demanava a la criada que encengués el llum d’oli amb esment que el ble no s’apagués i s’exclamava perquè encara no mos havia arribat s’elèctrica.

—Per Baco! i saps que hi van de poc a poc… Quan creus que mos duran s’elèctrica? Se torbaran molt?

Li preguntava a mon pare amb insistència, perquè sabia que també ell vetllava les obres del cablejat, lentes i executades amb una parsimònia quasi ritual per uns operaris forasters.

Donya Aina era menuda de cos. Encongida per mor dels anys, el seient de la butaca li venia molt balder i els peus gairebé no li arribaven a terra. El temps l’havia anat consumint sense minvar, però, la seva energia. Havia estat molt guapa i encara ho era quan jo la vaig conèixer. Tenia els cabells d’un blanc lluminós blavejador, els llavis molsosos d’al·lota jove i la boca alegre.

Xerrava molt i a mi m’agradava quan la conversa agafava la drecera de la mar. Pel davant dels seus ulls blavíssims creuaven vaixells que ella contemplava de memòria des de la borda de la Nixe:

—Havíem posat rumb a Venècia, l’arxiduc volia que li adobés uns calçons, en tocar port havia d’anar a parlar amb un altre príncep, un cosí seu, i no en tenia cap d’altres…

L’arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg, que havia comprat mig Mallorca, només tenia uns calçons? S’Excel·lència, el nebot de l’emperador d’Àustria, només tenia uns calçons? Jo badava unes orelles de pàmpol i pensava que donya Aina feia cadufos o mos volia prendre el pèl… Però no, deia la veritat. De gran he pogut constatar a la seva biografia que l’arxiduc no tenia més roba que la que duia posada, no en necessitava més, privilegi dels poderosos de debò. Ell no havia d’impressionar ningú.

Donya Aina somreia i amb les mans, pansides, solcades per sarments en lloc de venes, esquitxats els dits per anells de pedres vistoses, feia com si sargís. Eren forats de llosca?

—A mi Venècia m’agradava, perquè en arribar solíem anar a dinar a una fonda de piazza San Marco… I no hi ha res millor que es menjar en fonda!

—Però a la Nixe es devia menjar bé… —interrompia ma mare, amb una suposició que era com un ham.

—El cuiner era bo, però jo preferia el menjar de terra, en una taula que no se mogués… quan la Nixe partia ja desitjava tornar a tocar port… L’arxiduc no, l’arxiduc només estava content quan navegava i jo quan tornàvem aquí, a Mallorca, a Son Marroig… A ses meves filles no els agrada gaire això, ho troben massa solitari. A mi em passa al revés, és el que més m’atrau. Mirau què vos dic, que si ses cames m’ho consentissin me n’aniria a sa posada de na Foradada, allà sí que no n’hi ha de renou… Heu vist ses dàlies? Tenc unes dalieres precioses, en vaig fer sembrar a n’es jardí, vora ets caminals que duen al «templete» jònic, marbre de Carrara, eh? Costà una fortuna… L’arxiduc el féu construir per veure ses postes de sol… Demà veniu amb claror, i la mirau des d’allà sa posta i sa nina que s’entretengui amb sos peixos des safareig, que ja sé que li agraden…

Sí i ben molt que m’agradaven els peixos del safareig i els moixos que corrien pel jardí, però també pujar al «templete». Mai no l’anomenàrem d’una altra manera. Ara n’hi diuen la «cursilada» ridícula —«Vaja mossoneria!», exclamaria la tia C.— de «Templo del amor», en una propaganda que corre per internet de bodes glamuroses i que es veu que té força acceptació, perquè se n’hi celebren moltes. Però encara m’agradava més solcar les ones a bord de la Nixe, empesa per les paraules de donya Aina. I en tornar a Sa Marineta i posar la mà al pom de la porta de l’habitació de na Foradada o estirar-la fins la barana de la terrassa, tocar la fusta i el ferro que foren de la Nixe, tot pensant que també Sissí, pel·lícula que acabava de veure fascinada, també ho havia tocat. L’arxiduc la va convidar a visitar Mallorca.

—Te’n pots dur el que vulguis —sembla que li digueren al tio Fernando els hereus de l’arxiduc quan el iot morí.

Ell acceptà alguns dels seus òrgans —tres portes i un bocí de barana— per trasplantar-los a Sa Marineta. S’estava construint la casa de Deià, entre Son Marroig i Sa Pedrissa, un refugi per pintar i amar, encara que potser en lloc d’«amar» hauria d’escriure amb més propietat «boixar», perquè pareix que era aquesta la seva fal·lera principal.

Pintava l’oncle Fernando amb Antoni Ribes i aquest el convencé perquè compràs als hereus de l’arxiduc, això volia dir la família de la seva dona, un terreny vora Son Marroig. Ribes, avui cotitzat pintor mallorquí, era gendre de donya Aina, casat amb la seva filla Lluïsa, que sembla havia heretat més que no el seny discret d’Antoni Vives, fidel secretari de l’arxiduc i marit de la seva mare, una certa excentricitat dels Habsburgs, perquè veia els dijous redons i els dilluns quadrats. Recabava opinions entre amics i coneguts sobre la qüestió, que per ella tenia força importància… A tu te pareixen rectangulars els dimarts? O vostè creu que són triangulars els dimecres?

Tal vegada aquesta manera tan personal de veure els dies li feia pensar que per les seves venes hi corria sang més aviat blavenca. Si era així, en comparació amb l’avantpassada de l’arxiduc, que estava segura que s’havia empassolat un piano de cua que naturalment no havia pogut digerir, i ella, les coses havien millorat força. Al cap i a la fi, establir relacions analògiques entre les figures geomètriques i els dies no és de bojos sinó més aviat de poetes. Sembla, però, que na Lluïsa sovint preguntava a sa mare:

—Mu mare, de qui som filla? M’ho pots dir?

I donya Aina li contestava, molt seriosa i amb una gran dignitat:

—Per Diana! De qui ets filla? Fosca, de ton pare!