El tenor Nadal

Varen passar molts d’anys abans de preguntar-li a mon pare quina ària d’òpera cantava aquella nit, perquè durant molt de temps em vaig avergonyir d’aquella petició que tanmateix no em fou atorgada. El meu pare seguí cantant entre els aplaudiments dels seus amics i també ho féu don Joan Nadal, un tenor professional, que havia cantat pels teatres del món i que aleshores, ja retirat, vivia a Mallorca i en honor del qual se celebrava aquella vetllada musical. Però la veu de Nadal no em sonà tan tràgica ni punxeguda com la de mon pare, potser perquè ja quasi l’havia perduda. El vaig sentir des de darrere la porta de la sala, ajupida entre la foganya i els estris que s’empraven per encendre foc i que a l’estiu —devíem ser a mitjan setembre— s’arraconaven, mig tapant-los amb l’enorme còrpora d’una butaca. Era un amagatall que jo sovint feia servir.

Record força bé don Joan Nadal perquè un pic per setmana solia dinar a ca nostra i encara que aleshores els nins no menjàvem amb els grans, a l’hora del cafè em deixaven entrar a la saleta on el prenien. Probablement, les primeres vegades que vaig sentir la paraula Chicago, que em semblà una variant de xiclet, va ser dels seus llavis perquè ell hi havia passat molts anys, com a integrant de la companyia d’òpera de la ciutat, i n’explicava moltes anècdotes.

Don Joan Nadal era baixet, més aviat escarransit, o potser s’hi havia tornat, per mor dels anys que l’havien anat consumint, golafres tant amb la veu com amb la carn del seu cos, fins a deixar-lo pell i ossos. Potser de jove era tota una altra cosa. De fet, va triomfar a molts teatres d’arreu el món i va estrenar al Liceu Goyescas i Marianela. De vell, la seva figura recordava la del sagristà de Sant Jaume, també menut i fràgil, ben lluny de l’estereotip Pavarotti, en el qual solem caure quan pensam en els cantants d’òpera. Don Joan Nadal tenia uns ullons de perdiu, negres com dos caps d’agulla, d’aquelles que llavors empraven les velles per ajustar-se la manta —la mantellina, que diuen al Principat—, abans d’entrar a l’església, fitoradissos. I com donya Aina de Son Marroig, deixava anar sovint paraules en italià i algunes, en un to admiratiu, coincidien, com «Per Diana» o «per Baco». Supós que, per mor del repertori que li tocava representar, coneixia bé la llengua italiana. Devia ser un bon tertulià perquè se n’anava de ca nostra entrada de fosca i sovint se quedava a passar tota la vetllada fins a l’hora de sopar. Tal vegada preferia la companyia dels meus pares, força joves, al retrobament amb els fantasmes vells del seu passat. Vivia tot sol. Qui sap si mestre Biel, quan de tant en tant anava a ca seva per afinar el piano, es descuidava de tancar bé la capsa dels budells i les tecles convertides en boques li feien venir malsons terrorífics.