CARME RIERA i GUILERA (Palma de Mallorca, 12 de gener de 1948) és escriptora i catedràtica de literatura espanyola.

Va passar la seva infància i adolescència a la seva ciutat natal, i es traslladà l’any 1965 a Barcelona per estudiar filologia hispànica a la Universitat Autònoma de Barcelona, on es llicencià el 1970 i de la qual és catedràtica (la seva especialitat és la literatura del segle d’or espanyol i els tallers d’escriptura). Riera va participar en les mobilitzacions estudiantils en contra del franquisme, de la guerra del Vietnam i en l’incipient moviment feminista. Tot plegat va forjar la seva mirada sobre la realitat, una mirada que qüestionava les normes, sota l’influx del maig del 68 francès, i que albirava una finestra oberta a un món radicalment diferent.

El seu primer llibre de contes, Te deix, amor, la mar com a penyora (1975), va tenir una gran repercussió, un gran èxit de públic. Riera aportava un estil nou i fresc i utilitzava la parla mallorquina col·loquial per a suggerir i crear una narrativa que posava sobre la taula temes que fins aleshores havien estat tabús, com l’amor entre les dones, i al mateix temps era força crítica amb la societat del moment. Amb el següent recull de contes, Jo pos per testimoni les gavines (1977), un conjunt de narracions que segueixen els mateixos principis narratius de l’obra anterior, es tanca aquesta primera etapa de la producció literària de l’autora.

L’estrena com a novel·lista amb la publicació d’Una primavera per a Domenico Guarini (Premi Prudenci Bertrana 1980) obre la segona etapa de l’obra de Riera, que comprèn la producció literària de la dècada dels vuitanta. Aquesta primera novel·la no sols representa un canvi de gènere sinó també d’objectiu, el de formular un model de novel·la culta alternada amb elements col·loquials i el d’experimentar amb la simbiosi de registres i de gèneres (la narrativa policíaca i l’assaig, el llenguatge culte i el periodístic). Aquesta voluntat experimentadora i investigadora de l’autora, i una actitud de joc, amb una mirada sovint lúdica i irònica, són els eixos de les obres d’aquest període, com el recull de narracions Epitelis tendríssims (1981) i les novel·les Qüestió d’amor propi (1987) i Joc de miralls (Premi Ramon Llull 1989).

Amb les novel·les històriques Dins el darrer blau (1994, premis Josep Pla, Lletra d’Or, Joan Crexells i Nacional de narrativa de les Lletres Espanyoles) i Cap al cel obert (2000, Premi Crítica Serra d’Or 2001), amb bona rebuda per la crítica, s’inicia la tercera etapa. Totes dues novel·les construeixen la doble identitat de jueus i mallorquins dels protagonistes, a partir de dues històries enllaçades: la primera, ambientada a la Mallorca de final del segle XVII, narra la persecució d’un grup de jueus condemnats a la crema pública a la foguera per la Inquisició; la segona té com a protagonistes els descendents dels jueus del segle XVII establerts a l’illa de Cuba en ple conflicte colonial. Amb aquestes dues ambicioses narracions, Riera va reconstruir amb tot detall i rigor els escenaris històrics d’aquell moment. L’escriptora va desplegar històries de ficció i va traçar amb molt de talent el caràcter i perfil dels diferents personatges. Ambdues obres tenen un gran valor literari i testimonien una excel·lent trajectòria literària, que es consolida definitivament els anys següents, amb novel·les com La meitat de l’ànima (2004, Premi Sant Jordi 2003), Amb ulls americans (2009) o Temps d’innocència (2013).

A banda de la producció narrativa, la fecunda activitat literària de Carme Riera, en paral·lel a l’activitat docent i investigadora a la UAB, comprèn obres en gèneres tan diversos com l’assaig i la crítica literària. Riera va escriure remarcables estudis sobre els poetes de l’escola de Barcelona Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma i José Agustín Goytisolo, guions de ràdio i televisió, literatura infantil i juvenil i dietarisme.

També destaca com a traductora al castellà de les seves pròpies obres, tota una mostra d’autoexigència i de rigor literari, que li permet convertir-se, alhora, en lectora crítica de l’obra original, gràcies al distanciament del text de partida. «M’hauria agradat ser periodista» diu l’autora en una entrevista a La Vanguardia, diari en què va col·laborar durant anys com a articulista amb una periodicitat quinzenal.

D’entre les nombroses distincions que ha rebut, destaquen la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (2000), la Medalla d’Or del Consell de Mallorca (2005) i la Medalla d’Or de les Illes Balears atorgada pel Govern Balear (2018). L’any 2017 va ser investida Doctora Honoris Causa per la Universitat de les Illes Balears. L’any 2012 va ser escollida membre de la Real Academia Española.