I

Em demana que l’hi expliqui tot perquè si no és així no voldrà encarregar-se del cas. Accepto la seva proposta i li escric començant des del principi perquè tingui notícia sencera de la meva persona. Em faig càrrec de fins a quin punt necessita conèixer tots els aspectes, inclús els més mínims o superflus, ja que en algun d’ells podria trobar-se la clau per argumentar una bona defensa.

Em diu que mediti sobre els fets, que els repassi fil per randa tants cops com sigui necessari i els hi descrigui amb detall. No dubti que l’obeiré, que compliré una per una les seves indicacions. Tinc, per a desgràcia meva, tot el temps del món, i me’l prendré.

Començo, doncs, pel principi.

Amb l’antelació suficient perquè pogués canviar els plans, sense que això la perjudiqués de manera irreparable, vaig telefonar a la meva cosina Maria per dir-li que aquell estiu no podria viatjar amb ella com teníem costum de fer. Les raons que m’ho impedien eren de pes: d’una vegada per sempre més estava disposada a acabar amb el maleït problema de l’anglès. No imaginava aleshores —començava febrer, ho recordo amb exactitud— fins a quin punt me n’hauria de penedir. Per contra, tenia la seguretat que, almenys per un cop, havia pres una determinació encertada. No imaginava, estúpida de mi, que seria la pitjor de la meva vida. De vegades les coses són així d’inesperades, si més no per a les persones que, com jo, tenen una extraordinària intuïció de mosquit.

De totes maneres, en descàrrec meu, cal que assenyali que no crec que ningú pugui arribar tan sols a sospitar tot el que m’ha succeït només pel fet de voler aprendre anglès. Els motius que em portaren a acabar amb aquesta mancança espantosa no sols estaven perfectament justificats sinó que eren d’una objectivitat absoluta. Pocs dies abans de telefonar a la meva cosina per cancel·lar el viatge al Perú, el fet de no saber anglès m’havia deixat literalment a l’estacada en la immobiliària on treballava. El que m’havia passat era justament a l’inrevés d’allò que assegurava en les tanques publicitàries l’anunci d’una coneguda acadèmia d’idiomes: La Laura ha millorat de feina perquè sap anglès.

Després del meu fracàs i d’un munt de nits d’insomni i de malsons —somiava que un peix platejat i probablement ben gustós, d’aquells grassonets que fan venir més gana, se m’escapolia de les mans deixant-les plenes d’escates i, per més que fregava i fregava, continuaven enganxades a la pell—, vaig jurar-me que una segona oportunitat, a la qual el cap de personal de la meva empresa ja havia al·ludit, no m’agafaria desprevinguda.

En conseqüència, vaig decidir que no dedicaria ni un segon de les meves vacances a cap altra cosa que no fos aprendre anglès. Em sabia greu per la meva cosina, per les belleses del Perú, pel Gustavo i la Gladis Bueno, els meus amics d’Arequipa als quals havia promès una visita, però la meva decisió era irrevocable i el somni, premonitori: només el coneixement de l’idioma dels ianquis —encara que seria millor començar per referir-me als dels fills de la Gran Bretanya— milloraria la meva autoestima i les meves possibilitats de prosperar professionalment. Vaig consultar quasi totes les institucions dedicades a l’ensenyament de llengües estrangeres —del British Council a l’Institut Americà, passant per l’Escola Oficial d’Idiomes— i acabant per l’enfilall d’acadèmies especialitzades, per intentar esbrinar quins cursos oferien durant el mes d’agost, l’únic que jo podia dedicar sencer a estudiar. La meva feina sense horaris —més aviat hauria de dir la meva feina de pràcticament catorze hores diàries la resta de l’any— no em permetia cap altra opció. Però no tots els centres oficials estaven oberts el mes d’agost, i les acadèmies privades —encara que em garantien que amb els seus mètodes l’anglès deixaria de tenir secrets per mi— no em van merèixer prou confiança. Per això vaig desistir de matricular-m’hi i també pel neguit que em produïa la futura calor d’agost que ja el mes de febrer, els meteoròlegs, justificant-se en els canvis climàtics, preveien que havia de ser espantosa.

L’alternativa consistia en un curs al Regne Unit o als Estats Units que, a més de donar-me la possibilitat de sortir de Barcelona, em permetria, gràcies al contacte directe amb els parlants autòctons, la immersió total que tan necessària m’era. Només així podria renunciar a haver de repetir una de les poques frases que sabia pronunciar correctament: I’m sorry. I don’t speak English, abans d’emmudir de manera irrevocable, capcota i desil·lusionada, pensant en tot el que em perdia a conseqüència del desconeixement d’aquesta llengua franca que és, ens agradi o no, l’anglès.

Com que jo mai no havia dissimulat aquesta dèria, els meus companys de feina intentaven treure-li importància dient-me que no m’hi amoïnés. Al cap i a la fi la meva era una carència generacional. Però, tot i això, em consolava poc que fos el mal de molts. Per contra, em dedicava a imaginar l’enorme quantitat de relacions de tota mena —amoroses, amistoses, comercials— avortades al món per culpa d’aquesta mancança. Fins i tot estava convençuda que alguns dels esdeveniments polítics del nostre desgraciat país tenien a veure amb la qüestió de la ignorància idiomàtica. Considerava que si Aznar hagués sabut una mica d’anglès, Espanya no hauria participat en la guerra de l’Iraq. Va ser el seu complex d’inferioritat que va impulsar-lo a dir a Bush Yes en lloc de No, thanks o, d’entrada, No, darling. Quan no saps un idioma no et veus amb cor de negociar, això és ben clar, i tendeixes a acceptar qualsevol cosa sense adonar-te que les imposicions et poden sortir d’allò més cares. Pensant-ho bé, tal vegada la nostra participació a la guerra fou un efecte col·lateral de la carència idiomàtica del president d’aleshores. La seva educació, com la meva, fou una conseqüència més del franquisme. Aleshores, encara que Franco ja fos mort, els idiomes estrangers eren considerats elements de contaminació forana. No estava mal vist, sinó tot el contrari, no parlar més llengua que l’espanyol, l’idioma de l’imperi, en el qual Carles V —tal vegada un dels pocs governants lloats per poliglot quan jo estudiava— es dirigia a Déu, mentre tractava al seu cavall en alemany i «se gancheaba» —és a dir, lligava amb les dames— en francès.

Les llengües no foren el fort de l’educació de la meva època, i crec que tampoc de l’actual, si hem de jutjar pel que diuen les enquestes. Guardo en algun calaix de la cuina de casa uns retalls de premsa que em va donar la Jennifer, la meva companya de la immobiliària, amb la bona intenció de consolar-me, en els quals s’assegura que el 58% dels estudiants espanyols són incapaços de mantenir una conversa en una llengua aliena a la pròpia; això vol dir que tampoc no saben anglès, un idioma que, segons ella, Bush també desconeix malgrat que en sigui el seu. Però ni amb tots aquests arguments va aconseguir apaivagar la meva obsessió. Li vaig assegurar que tant els estudiants com Bush me la repanfilaven, que jo el que volia era solucionar el meu problema, que detestava assemblar-me a cap d’ells i que el millor que podia fer si volia ajudar-me, en lloc de portar-me retalls de diaris, era aconsellar-me la millor manera d’aprendre anglès. La Jennifer em va suggerir aleshores que busqués una agència de viatges especialitzada en turisme idiomàtic i ella mateixa va recomanar-me’n dues que coneixia. Vaig anar de seguida a les adreces que m’havia donat i allà, en efecte, van oferir-me una gran quantitat de possibilitats. El ventall era amplíssim: cursos als Estats Units, Escòcia, el País de Gal·les, Irlanda… El preu no era barat però això a mi no m’importava. El meu sou és alt, encara que depèn molt de les comissions —o potser és millor que escrigui que n’era, d’alt—, algun avantatge ha de tenir treballar de sol a sol.

El que em preocupava era haver de compartir el curs amb gent d’edats diferents de la meva. Descartats els nens —mai vaig imaginar que aquests galifardeus fossin tants i tinguessin tantes varietats de cursos exclusius—, no em podien assegurar que els meus condeixebles no fossin adolescents, joves —o almenys més joves que jo—, la qual cosa des de no fa gaire és habitual vagi on vagi. I això no em feia gens d’il·lusió. Entenc que la meva exigència d’un grup reduït, compartit només amb alumnes d’entre quaranta-cinc i cinquanta anys, era molt difícil de satisfer. Encara que la persona que em va atendre es féu perfecte càrrec de la meva situació i, fins i tot, va insinuar-me que a ella li succeïa el mateix que a mi, que pel seu gust exclouria del curs —i del món— els joves, no m’ho podia garantir. I per això vaig desistir de tirar endavant. No em volia veure voltada de pipiolis les neurones dels quals, molt més àgils que les meves ja madures, haurien de fer que em sentís ridícula des de bon començament.

Aconsellada per la Jennifer vaig buscar en el mercat d’Internet, i de seguida hi vaig trobar una oferta que semblava tallada a la meva mida. Després de polsar un obre’t, sèsam de l’adreça d’una llista de webs obtinguda mitjançant un link, vaig trobar el que em semblava més apropiat a la meva situació. Una professora especialitzada en l’ensenyament de l’anglès per a estrangers oferia els seus serveis del tipus Aprengui anglès a casa del professor, una modalitat que em va semblar d’allò més convenient. A més, l’import del curs (3.000 lliures), que la senyora Annie Grose demanava a canvi de pensió completa i classes particulars full time, no em va semblar gens excessiu considerant els preus de la majoria de cursos. Vaig tenir la sensació que finalment allò era el que cercava. Aquesta modalitat em permetia parlar anglès les vint-i-quatre hores del dia sense interrupció i, a la vegada, amarar-me de la vida anglesa en els seus detalls més íntims.

La professora —la fotografia de la qual, format carnet, oferia la pàgina— tenia en aparença un aspecte agradable, rossa, d’ulls clars, cara rodoneta amb un somriure de bona persona. En un breu currículum constava la seva data de naixement: febrer del 1945. Que tingués seixanta anys —quasi onze més que jo— em semblava perfecte. Així es faria càrrec de les dificultats que l’aprenentatge dels idiomes comporta quan un ja és gran. A banda, el fet que fos dona facilitava les coses, o així ho vaig creure aleshores. Si hagués estat un home tal vegada no m’hauria atrevit a enviar, tal com es demanava als interessats, una carta de sol·licitud, un currículum i una fotografia de cos sencer, requisits, en especial aquest darrer, que varen semblar-me, d’entrada, estranys, tot i que a la Jennifer, a qui vaig consultar, li semblessin justificats. La meva amiga va argumentar que considerava d’allò més natural que la senyora Annie Grose volgués saber per endavant amb qui hauria de conviure durant quatre setmanes les vint-i-quatre hores del dia, i que tant les fotografies com les dades personals —entre les quals calia anotar gustos, aficions, estat civil, nombre de fills, en el cas que se’n tinguessin, càrregues familiars, etc.— eren requisits indispensables per tractar de conèixer si alguna incompatibilitat podia fer inviable la relació, avançant-se al que després seria irreparable.

No obstant això, jo tenia els meus dubtes, en especial pel que feia a la fotografia de cos sencer. Per què Mrs. Grose no es conformava amb una foto carnet com feia tothom, policia de fronteres inclosa? No era de carnet la que ella mostrava? La Jennifer, que tenia resposta per a tot, em va dir que així la professora sabria per endavant si els seus futurs alumnes tenien algun defecte físic o una discapacitat. D’aquesta manera Mrs. Grose, sense sortir-se dels límits del que era políticament correcte, tan important en el món anglosaxó, descartava qualsevol eventualitat d’aquell tipus.

Tal vegada no li agrada la gent baixa o potser els alts, els grassos o els prims. Els grassos —deia la Jennifer— poden ocasionar veritables catàstrofes domèstiques: enfonsar sofàs, trencar cadires o desballestar llits, a banda de menjar com a trabucs, arrasant neveres i rebosts. Potser Mrs. Grose no té un mobiliari adequat per als de dos-cents quilos, ni pressupostos per als massa golafres. O qui sap si no detesta els nans. Perquè, vejam, quines causes poden portar un lil·liputenc a no desitjar aprendre anglès? I per quina raó Mrs. Grose ha de sentir-se obligada a conviure amb un lil·liputenc si s’estima més les persones de més alçada? Tal vegada no li agraden les dones amb els peus grossos o li semblen gafes els coixos, o detesta la gent amb pigues; els calbs li porten mals records o, per contra, no suporta els que duen els cabells llargs o té prevenció contra els bigotuts…

Com pot veure, la Jennifer tenia explicacions convincents per a tot. Si Mrs. Grose volia escollir estava en el seu dret. Tampoc a mi no m’hauria agradat conviure amb una persona guenya, atès que els ulls estràbics m’inquieten d’allò més. I menys encara amb algú que fa suarda. Detesto les persones la transpiració de les quals les porta a viure enxopades i que quan et donen la mà sembla que t’atansen un fetge a punt del trasplantament. Una vegada vaig perdre una venda fantàstica d’una torre a Collserola per no atendre amb cura el milionari que la volia comprar: la seva camisa mullada, i en especial la seva mà regalimosa, em produïen al·lèrgia. Però aquesta és una altra història. Avanço que, malauradament per a mi, Mrs. Grose suava força.

Vaig enviar per correu tot el que em sol·licitava la professora. Vaig escollir una fotografia en què sortís afavorida, encara que no en excés, no fos cosa que no em reconegués. Va contestar-me que la meva sol·licitud havia estat rebuda, que ja en tenia dinou i que en el termini de dues setmanes m’informaria si era jo la persona escollida. En aquest mateix correu se m’adjuntava l’escàner d’una postal del lloc on es trobava la casa de Mrs. Grose, enmig del camp. El que s’hi veia, però, era només un paisatge de pujols suaus i em preguntava si no em molestava viure aïllada. Vaig contestar a l’instant que ben al contrari, m’agradava. El fet de poder disfrutar del camp durant el mes d’agost em semblava un al·licient més. Visc —o més ben dit, vivia— onze mesos tancada a la ciutat. Passar-ne un enfora, lluny de l’enrenou del trànsit i dels sorolls nocturns, em semblava d’allò més gratificant. Em sentia tan il·lusionada i desitjava tant que em seleccionessin que em passava les hores lliures pendent del correu electrònic i dels missatges de Mrs. Grose. Aviat, quatre dies després que m’arribés la postal, vaig rebre un altre correu. M’enviava noves fotografies. Aquesta vegada eren de la casa. En la primera es veia un edifici de tres plantes, solemne i antic, amb parets cobertes d’heura. Em va fer pensar en les velles mansions victorianes que tantes vegades hem contemplat a les pel·lícules i tal vegada per això vaig anticipar-me a recordar-me allà, al setembre, a la tornada a Barcelona, feliç amb el meu anglès ben embolcallat als braços com si fos un nadó i l’amistat de Mrs. Grose. La façana principal de la casa s’obria a una mena de porxo i aquest, a un jardí amb unes hortènsies ufanoses. Una altra fotografia, agafada de més enfora, mostrava l’edifici en perspectiva, voltat de natura. En una tercera, s’hi veia el que jo vaig suposar que seria la meva habitació, perquè d’altra manera no tindria gaire sentit que em fes arribar el retrat d’una alcova en lloc del d’una sala o d’una biblioteca. Era enorme. La meva deformació professional immobiliària li va calcular uns trenta metres, i no em vaig equivocar. Contra una de les parets hi havia un llit gran, amb un baldaquí, a un cantó una tauleta de nit i a l’altre una cadira tipus reina Anna. Al davant del llit, un sofà chester i dues butaques. Però encara hi havia més mobles: un canterano, un escriptori i un tallboy, aquella mena de calaixera alta on els lords guardaven les camises. Ja sé que l’ull de la càmera tendeix, quasi sempre, a embellir tot el que capta i, en conseqüència, aquell luxe podria ser un producte exagerat. Tal vegada, vistos al natural, aquells mobles de tanta magnificència estaven corcats, plens de pols i teranyines. Però tot i així, tant la casa com la cambra cridaven l’atenció.

Les fotografies em renovaren encara més l’ansietat, però aquesta vegada el temps d’espera fou més breu. Al cap de dos dies, mitjançant un correu electrònic, com sempre, Mrs. Grose em comunicava, felicitant-me, que la meva candidatura havia estat acceptada. Les respostes que havia fet al qüestionari, la meva condició, els meus gustos i aficions em convertien en l’aspirant més idònia entre les vint sol·licitants. Però perquè la reserva fos en ferm se’m demanava que enviés el 50% de la quantitat estipulada a un compte corrent domiciliat no a Anglaterra sinó als Estats Units, a una sucursal bancària d’un banc local (Layonard Bank) d’un poble (Lebanon) de Nova Anglaterra. Tal vegada vostè en el meu lloc hauria dubtat abans de fer l’ingrés, ja que res no em garantia que allò no fos una estafa, com tantes n’hi ha. Quina existència real tenia Mrs. Grose per molta pàgina web que exhibís? I, a banda, tampoc constava en el justificant de la transferència que aquesta hagués estat realitzada per al pagament parcial d’un curs d’anglès. I per què un compte corrent americà i no un de britànic? Això m’ho va aclarir Mrs. Grose motu proprio. Ella es trobava als Estats Units desfent la casa que tenia a Lebanon. Durant quasi dues dècades havia estat professora en una escola del veí estat de Vermont. Els diners que jo li enviava li servirien per pagar part del trasllat de les seves pertinences cap al seu lloc d’origen, Anglaterra. Tenia la intenció de retirar-se a la casa de camp que m’havia ensenyat fotografiada, oportuna herència d’una tia per part de pare, que li havia arribat no feia gaire, caiguda del cel, quan ella començava a pensar en la jubilació que, enguany, finalment, havia aconseguit abans del que li tocava.