VIII

Després de la nit de la gran batalla, vaig advertir-li que me n’anava perquè no tolerava ni un moment més el que li estava succeint, a ella, ni tampoc el que em passava a mi, però Mrs. Grose em va suplicar que no ho fes. M’ho demanà per Déu, agenollant-se al meu davant. A conseqüència de l’esforç, els seus ossos van cruixir amb soroll de moble vell. M’agafà una mà entre les seves. El seu tacte humit em molestava. Vaig intentar que em deixés anar sense aconseguir-ho.

—L’hi prego, Laureta —va dir-me—. No marxi perquè si ell sap que vostè no hi és vindrà i em matarà. Si ahir no ho va fer és perquè vostè hi era i l’havia vist. Podia acusar-lo…

—Vagi-se’n també vostè —vaig dir-li—. Abandoni la casa. Denunciï’l. Per què no ho fa? No ho entenc.

—Si pogués ho faria, però tot és inútil. Inútil —repetia accentuant el dramatisme cínic de les seves paraules—. Ell m’ha dit moltes vegades que em seguirà pertot arreu, que no em deixarà escapar mai.

En això tenia raó, després ho he entès. Gràcies al manual psiquiàtric del doctor T. S. Smith vaig poder desenredar alguns dels fils de la intricada troca de la personalitat de Mrs. Grose. Però aleshores jo no tenia dades que em permetessin deduir-ho. Vaig insistir una vegada més en la necessitat d’avisar la policia i després em vaig referir a mi. No tolerava que hagués manipulat el meu telèfon, que me l’hagués tornat sense targeta. Per què ho havia fet? Per quin motiu? Per què volia aillar-me?, li preguntava indignada tractant encara d’alliberar la mà d’entre les seves, que notava com un fregall mostós i humit.

—Va ser sense voler —em respongué.

I em donà una explicació d’allò més inversemblant: després de parlar amb el metge li va caure a terra. En comprovar si s’havia trencat i veure que semblava mut, va obrir-lo per si s’havia produït un mal contacte. I aleshores la petita targeta maleïda va saltar i es va perdre.

—Cregui’m, Laureta, és així. Vaig buscar-la pertot arreu. Cregui’m, pel que més vulgui. Li dic la veritat.

—No la crec, Mrs. Grose, el que m’explica no és cert. No li va caure.

Va seguir mastegant fesols i embolicant la troca que fa fort.

—Al balcó, era al balcó, perquè des d’allà se sentia millor. Degué volar. Sí, l’hi dic de debò, l’hi juro, Laureta.

Vaig mantenir-me ferma pel que feia a deixar les classes. Vaig insistir que volia anar-me’n immediatament perquè havia perdut la confiança en ella. A més, no em trobava bé en aquell ambient de tanta hostilitat, i tan aïllada. M’era igual no acabar el curs i perdre els diners. M’era igual tot. L’únic que desitjava era marxar, tocar el dos de seguida. Vaig demanar-li que em donés la maleta perquè volia fer l’equipatge i tornar a casa meva, a Barcelona, al més aviat possible.

—Tindrà l’amabilitat de portar-me a l’estació? —vaig preguntar, finalment.

La Grose va riure. Va fer una d’aquelles rialles que m’agradaven tan poc. Després va mirar-me sarcàstica.

—De cap manera, Laureta. —Des de la nit anterior em deia així (little Laura), i emprava el diminutiu cada dos segons—. Vostè no se’n pot anar, no i no, sense acabar el curs. Vostè va pagar un mes per endavant i una excursió. La farem, l’hi prometo, si aprova l’examen d’aquesta setmana. Un, dos… Va, vinga. Pugi a la seva habitació i dutxi’s, si vol. Canviï’s i baixi a esmorzar. Afanyi’s…!

—Mrs. Grose, li demano que em torni la maleta. O digui’m on la va deixar i jo mateixa l’aniré a buscar.

—Primer ens cal esmorzar. Passi cap a la cuina. Ara mateix ho prepararé tot. Vinga, ajudi’m, va.

La vaig seguir fins allà. Per no contradir-la vaig encarregar-me, com feia sempre, de parar la taula amb els plats i els bols de llet mentre ella feia els ous ferrats i fregia el bacon. De sobte la torradora va començar a fer fum. Vaig apagar-la amb un drap moll.

—Està ben boja, Laureta. No ho faci mai, això. Abans cal desconnectar els ploms. Quin disbarat! No li sembla prou calvari, el que he de passar amb el Richard i encara m’hi afegeix el seu? Si vostè es mor aquí ja em dirà què en faig, del seu cadàver… L’enterro al jardí?

Per un instant vaig tenir la intuïció que potser sí, que hi havia cadàvers adobant els rosers que pujaven tan bons. Qui sap si jo acabaria també servint d’adob si no me n’anava a temps.

—No li he explicat que el Jeremy va trobar uns ossos mentre cavava i que varen resultar d’una mona? No és estrany, perquè el marit de la meva tia en tenia una de nostrada.

—Mrs. Grose, si us plau, torni’m la maleta —vaig suplicar.

—Mrs. Grose, si us plau, torni’m la maleta… —va fer ella estrafent la meva veu amb una gran habilitat—. Ah, no! No penso fer-ho. No per ara. Val més que mengi i calli, Laureta.

Tenia gana i vaig empassar-me l’esmorzar sense dir res, enfurismada i disposada a sortir d’allà amb la maleta o sense, encara que hagués de deixar tot el que havia portat i que era, com sol passar, el millor que tenia i el que m’esqueia més bé.

—Sé el que està pensant —va dir interrompent el silenci i passant-se a l’anglès, en un to amistós. Encara que després va continuar en castellà—. També jo, en la seva situació, desitjaria anar-me’n. Ho entenc, però no pot ser. M’hi jugo el meu prestigi i el seu, Laureta. O no vol l’ascens que li van prometre? Vostè sortirà d’aquí amb l’anglès posat el 30 d’agost, ni un dia més, ni un dia menys, o passarà per sobre del meu cadàver, ja l’hi vaig dir. Va, vagi a buscar els llibres que anem molt endarrerides. Quin dia és avui?

—Dimecres —vaig contestar-li.

—Raó de més per treballar de valent. Aquesta setmana hem perdut quasi dos dies. Haurem de recuperar-los. Vinga, afanyi’s. Jo també pujo un moment a canviar-me.

Vaig adonar-me que Mrs. Grose no em tornaria la maleta, que si volia anar-me’n hauria de fer-ho d’amagat, perquè ella no em deixaria marxar. Tal vegada no em quedaria altre remei que esperar a dissabte que arribés l’equip de neteja, o acceptar l’excursió a Cims borrascosos per poder fugir. Tot just arribéssim al primer lloc habitat intentaria desaparèixer entre la gent i buscaria l’estació per agafar un tren cap a Londres. De seguida telefonaria a la Jennifer per demanar-li que m’ajudés a denunciar la Grose a la policia i poder recuperar, així, les meves pertinences. No obstant això, de què podia acusar-la? De retenir la meva maleta en un altell? D’haver fet malbé el meu mòbil sense voler, com deia ella? D’haver-se ficat al meu llit, on ningú l’havia convidat? Això només eren bestieses. La policia no faria altra cosa que riure’s de mi, fins i tot també se’n riuria, de mi, la Jennifer. Però el cert era que la meva vida a casa de la Grose s’havia tornat insuportable. Em sentia presonera en mans d’una guillada, a la qual potser els maltractaments de l’imbècil havien trastornat. Però jo no en tenia cap culpa. Jo, l’únic que volia era anar-me’n. Vaig passar el matí intentant imaginar una fuga possible mentre la Grose, que m’havia obligat en to amenaçador a reemprendre les classes, m’explicava la lliçó. Si suspenia, va dir-me en veure que jo estava força distreta, no hi hauria excursió. Em quedaria sense sortir el cap de setmana. Vaig fer esforços per posar esment en les característiques del futur en anglès, tal vegada perquè el futur era el que més m’interessava en aquells moments, la fusta salvadora del meu naufragi. Diuen que la por actua com una mena d’efecte paralitzador, però a mi aquell matí em passava a l’inrevés. La por, unida al desig d’escapolir-me, m’havia desfermat la llengua. Vaig conjugar els verbs que em proposà sense errades, amb un accent que, segons em digué, suposo que per ensabonar-me, havia millorat molt des que havia arribat a Anglaterra.

—Hauré de donar-li un premi, Laureta —em va comunicar abans de dinar—. Ho ha fet molt bé, tot i que quasi no ha dormit i està molt preocupada.

L’amabilitat de Mrs. Grose encara m’irritava més. Per això vaig agrair-li que gairebé no parlés durant el dinar, que vaig passar barrinant les possibilitats que tenia de sortir d’allà. Fins i tot vaig pensar a demanar ajut al maltractador si tornava, encara que potser també l’emprendria a cops amb mi. Podria intentar fugir de nit mentre ella dormia, però caminant i a les fosques no arribaria gaire lluny. La bicicleta, que el dia de la meva arribada havia vist en un racó del jardí, havia desaparegut. Només tenia una solució: robar-li el cotxe. Això, era millor fer-ho de dia quan ella es retirava a la seva habitació i em deixava allà baix amb els exercicis… El que em calia fer eren dues coses: la primera, trobar la clau de la seva carraca i la segona, recollir els meus diners, les targetes de crèdit, el bitllet de tornada i el dni.

De seguida que vàrem acabar de dinar vaig pujar a la meva habitació pretextant que tenia fred. El termòmetre havia baixat un parell de graus i l’oratge era humit, per això vaig dir a la Grose que anava a canviar-me de roba. Però abans de fer-ho vaig cercar, al calaix del tallboy on ho havia guardat, les lliures i els euros, a més del dni, les targetes i el passatge. Una estona abans havia tingut el pressentiment que el trobaria buit, sense res. Però no, per sort tot era al seu lloc i no em semblava que faltés ni un cèntim. Vaig encabir-ho tot en una d’aquelles bosses amb cremallera que els turistes porten lligades a la cintura i vaig posar-me-la per sobre de les calces, ben subjecta. Després vaig canviar-me de roba. Vaig escollir un jersei ample que em cobrís bé i uns pantalons amb pinces per dissimular l’embalum del tresor. Em vaig treure les xancles que duia per casa i les vaig baratar per unes sabates tancades i còmodes, per si havia de caminar, i vaig baixar al jardí.

Tenia una intuïció: tal vegada la Grose era una d’aquelles persones que deixen les claus de contacte dins el cotxe. Vaig acostar-m’hi. En efecte, eren allà. Ara o mai, vaig dir-me. Vaig obrir la porta i d’un salt vaig pujar. Vaig posar el motor en marxa. Els gossos voltaren aquelles quatre llaunes saltant i bordant i vaig accelerar a fons, entre els lladrucs i els crits de Mrs. Grose, que acabava de sortir furiosa al balcó de la seva habitació i contemplava impotent com me n’anava. Vaig decidir tirar cap a Ledbury, pel camí que ja havia fet tres cops, encara que quedés més enfora que el bed and breakfast, el lloc habitat més a la vora. Preferia més aventurar-me cap al que ja coneixia que no haver de donar explicacions a desconeguts. Des de Ledbury agafaria el tren cap a Londres. Estava excitada i desitjosa d’arribar-hi. En certa mesura, exultant perquè em semblava una heroïcitat el que havia estat capaç de fer, però també trista, perquè el meu curs d’anglès se n’havia anat definitivament en orris.

Tal vegada foren els conjurs de la Grose més que no la meva imperícia els que feren que, de sobte, el cotxe s’aturés en sec després de recórrer tan sols tres o quatre milles. Vaig intentar posar-lo en marxa trenta o quaranta vegades sense aconseguir-ho. Vaig obrir el capó, tot i que no entenc gens de mecànica, i després el maleter. Qui sap si no m’havia quedat sense benzina i la Grose, previsora, en portava un bidó. Però hi havia només els estris de jardineria, els paquets de bolquers i una caixa amb material sanitari, gases, apòsits, sondes, potser en previsió dels atacs de l’imbècil. No tenia altre remei que continuar a peu, però encara no sabia si em convenia més tirar cap al nord i, intentar arribar a casa dels veïns, que era molt més a prop, o cap al sud, cap a Ledbury, la qual cosa em portaria moltes més hores i m’obligaria a avançar a les fosques un tros i haver de fer autoestop a la carretera, amb el perill consegüent que em recollís algun parent del Richard, que, sense dona coneguda a qui maltractar, distribuís la força del seu braç sobre el primer cos femení que se li posés al davant. Per contra, si retornava per on havia vingut hauria d’evitar vorejar, internant-me al bosc, la casa de Mrs. Grose, que, de ben segur rabiosa, ja hauria maquinat alguna cosa per fer-me tornar si sabia, a més, que al cotxe li faltava benzina.

Vaig decidir anar cap al bed and breakfast. No tenia alternativa possible. Fins allà hi podia arribar caminant abans que fos de nit. No volia arriscar-me a haver de dormir al ras. Vaig tardar menys d’una hora fins albirar Four Roses perquè vaig caminar a bon pas. En arribar a prop vaig deixar el camí i em vaig ficar al bosc per tal d’amagar-me de la vista de la Grose, per si de cas estava a l’aguait. Després d’una bona estona vaig aconseguir tornar al camí, intentant fer tota la via possible.

El meu rellotge marcava les cinc i jo havia sortit de casa a les tres. No em devia faltar gaire per arribar si, tal com assegurava Mrs. Grose, fins als veïns del bed and breakfast no hi havia més d’una hora a peu. Fou aleshores quan vaig sentir el motor d’un cotxe que s’acostava. L’aturaré, intentaré demanar-li que em deixi pujar, vaig dir-me… Però immediatament vaig comprovar amb horror que qui s’acostava era Mrs. Grose amb la seva carraca. Hauria hagut de suposar que, tossuda com era, havia sortit a buscar-me, emprant la bicicleta i amb un bidó de gasolina. Es va parar davant meu:

—Pugi o l’atropellaré —em va dir, rabiosa.

Vaig arrencar a córrer cap al bosc. Aleshores ella va sortir del cotxe i em va perseguir. Va atrapar-me. Va intentar doblegar-me el braç. Vaig esgarrapar-la perquè em deixés anar i ella es va defensar a mossegades. Va afluixar la pressió sobre el meu canell, però no em va deixar anar.

—Mala pècora! —va dir-me—. Pocavergonya, volia robar-me el cotxe… Encara sort que vaig arreglar la bicicleta… —En efecte, era allà lligada, al portaequipatges—. Vinga, va, pugi. Però abans torni’m les claus. Els duplicats són difícils de fer. Ràpid…! —i obrí la seva mà davant del meu puny tancat.

El viatge de tornada va transcórrer en silenci.

—Pugi a la seva habitació, desagraïda! —va dir-me, en arribar—. D’avui en endavant hi farem les classes.