X

Aquella nit va deixar-me, en efecte, sense sopar. Vaig prendre la primera barreta de Biomanan que, comparada amb els préssecs calents, vaig trobar d’allò més bona. Em vaig adormir gràcies a dues píndoles d’orfidal. Pensava que mantenir-me en vetlla era inútil, que em convenia descansar. Com més descansada estigués, més bé encara podria aprofitar les oportunitats que se’m presentessin per tocar el dos. Mrs. Grose va comparèixer amb la safata de l’esmorzar a les 8,30 a.m. en punt. Semblava de bon humor i la dieta que m’oferia era diferent dels préssecs fastigosos: ous ferrats amb bacon, melmelades, te amb llet i torrades.

—Té gana, oi? —va preguntar-me amable, amb un somriure.

—Sí —vaig contestar-li.

—Li porto un esmorzar molt i molt bo, però només el tastarà si ha estudiat. Vejam.

Va deixar la safata sobre el canterano i es va acostar a la taula. Em va fer senyals perquè m’assegués i em va interrogar sobre el futur. Vaig respondre bastant bé. Semblava satisfeta.

—Li dóna dret a mig esmorzar. Mig ou ferrat, mitja torrada… —em va dir portant la safata a la taula.

Vaig enretirar els llibres. Em va fer partir l’ou per la meitat. El rovell va vessar. Aleshores va agafar una cullereta i va amidar quantes cullerades n’hi sortien. Tres i mitja.

—N’hi pertoca una i mitja i la meitat de mitja, Laureta. Res més. Una pel papà, l’altra per la mamà… Va, vinga, obri la boca.

Volia donar-me-les ella, com es fa amb els nens petits. Va semblar-me tan terriblement ridícul que vaig pensar que era al cinema veient una pel·lícula esbojarrada o enmig d’un somni absurd. Tot allò no podia estar succeint de debò. Què havia fet jo per merèixer-ho? Aquella situació no tenia res a veure amb el meu desig d’aprendre anglès, però n’era una conseqüència.

Aquell matí la Grose s’encaparrotà a peixar-me el menjar. Tal vegada havia fet una regressió als seus anys d’institutriu i era per això que també em parlava com si jo fos la nena díscola que hagué de suportar. El rovell d’ou que em prohibí que em mengés havia acabat fora del plat, sobre la safata.

—Nena bruta, mira com ho has embrutat, això! —va dir-me.

—Ho sento, Mrs. Grose —vaig fer amb una veu quasi infantil entrant en el seu joc.

—Em promets que seràs bona nena?

—Sí, sí —vaig afirmar tímidament com si tingués quatre o cinc anys.

—Molt bé, aleshores anirem de passeig. Quin vestit vols que et posi?

—Cap, el que porto m’agrada —vaig contestar. Que la Grose em posés les mans a sobre per canviar-me de roba em feia venir fàstics.

—No, millor un altre, més bonic.

Va anar cap a l’armari i va escollir un conjunt de brusa i faldilla sense butxaques, més aviat cenyit, que no em permetia portar la bossa lligada a la cintura. Va ordenar-me que me’l posés. Vaig consentir-hi. Quina altra cosa podia fer? Però abans vaig demanar-li permís per anar al bany. Sortosament m’ho va permetre. Vaig amagar rere el dipòsit del vàter la bossa amb els meus tresors. Sobre el llit, que ella havia estirat mentre jo era al bany, hi havia la meva roba.

—Va, Laureta, t’ajudaré a canviar-te.

—No cal —vaig dir-li, retornant a la meva veu de persona adulta.

—Bé, a veure com ho fas.

Amb un sobtat atac de pudor vaig girar-me d’esquena. Vaig intentar treure’m la roba tan ràpidament com vaig poder. No suportava ni tan sols imaginar per un segon les mans de la Grose sobre el meu cos.

—Has crescut molt. Des de quan portes sostenidor?

No vaig contestar. De seguida que vaig estar vestida va agafar-me la mà i vàrem baixar l’escala. Em va conduir fins al jardí. De la butxaca va treure unes tisores i va començar a tallar flors.

—Per a tu —va dir-me—. Per a la teva habitació.

Vàrem tornar a pujar. Va deixar-me sola, altre cop tancada. Se’n va anar sense dir res després de posar les flors sobre el meu llit. Divendres, vaig pensar, avui és divendres. Demà s’acabarà tot. Resistiré essent Laura, Laureta o el que calgui, qualsevol persona que m’obligui a representar. «Demà s’acabarà tot. Demà a les vuit, de seguida que arribin cridaré des del balcó. Demanaré auxili. No podran negar-me’l», em deia. És clar que no. Em tiraré per la finestra si és necessari. Tot i haver calculat que no hi havia cap possibilitat d’arribar a terra amb vida, m’estimava més morir esclafada que tancada dins l’habitació. Cada hora que passava era benvinguda. Mai no havia desitjat tant que el temps s’accelerés i tampoc mai m’havia passat tan a poc a poc. Estirada al llit intentava imaginar que era enfora, en qualsevol lloc, ben lluny d’allí, i em refugiava en els dies feliços de la infantesa. Intentava, amb els ulls tancats, recordar-me petita durant les vacances a casa dels avis, jugant amb el veí, el meu company inseparable d’aleshores. Llàstima que no l’hagués tornat a veure! Després que els avis moriren la mare va vendre la casa de Sant Hilari. Aquestes imatges em van consolar una mica, però durant poca estona perquè de seguida vaig obrir els ulls per repassar un per un els objectes de l’habitació amb la mirada posada a sospesar la seva contundència per pegar un cop, de tan obsessionada com estava a defensar-me. Em deia que estar tancada al soterrani hauria estat pitjor i intentava no pensar-hi, no fos cosa que, a la Grose, li vingués la idea de portar-m’hi. M’adonava que durant aquelles quasi dues setmanes que feia que era allà hi havia hagut entre nosaltres una certa transmissió de pensament o, més ben dit, ella me l’endevinava. Em preguntava una vegada i una altra quin podia ser el punt dèbil d’aquella dona. Què la podia moure a pietat o a commiseració? Havia embogit a causa dels maltractaments? Seguia enamorada del seu marit malgrat que aquest volgués matar-la? Em preguntava com es pot arribar a perdre l’oremus d’aquella manera. Quins mecanismes influeixen en tot plegat? Però no hi trobava resposta. Per lliurar-me de l’angoixa que m’aclaparava anava fent plans. Si me’n surto d’aquesta, em deia, treballaré menys i em cuidaré més. Darrerament m’havia dedicat poca estona; des que vaig adonar-me que ja cap home es fixava en la meva persona vaig deixar de freqüentar la perruqueria, com feia abans, quan pensava que encara podia agradar a algú, i sortia al carrer sense cap mena de maquillatge. Així, m’estalviava haver de fer cues sentint converses de gent més feliç que jo o mirant revistes plenes de personatges de la jet set, famosos de vides glamuroses, les quals em semblaven com una pedregada d’insults contra la meva vida tan vulgar i solitària. Amb la cara sense maquillar no em calia passar-me cap cotó amb crema netejadora abans d’anar a dormir, cosa que sempre m’havia semblat una llauna. Vaig jurar-me a mi mateixa que si sobrevivia ho celebraria com si hagués tret la grossa. Abandonaria per sempre l’anglès i viatjaria a qualsevol país de parla hispana, a cor què vols. Demanaria un permís de quinze dies sense sou a la immobiliària. Estava segura que me’l donarien. Fantasiejava també amb anar a un balneari de cinc estrelles i submergir-me dins banys d’olis, algues, xocolata, vins o qualsevol altra porqueria revitalitzadora, i deixar que em massatgessin de dalt a baix per sortir-ne com nova. Fantasiejava, per què no confessar-ho?, amb algun altre cor solitari com el meu, això sí, masculí, bategant sota un tòrax ben musculat. L’esperança és el darrer que es perd. Ho diuen i és cert. Tal vegada té a veure amb l’instint de supervivència, allò que ens porta a aferrar-nos-hi desesperadament, com em succeïa a mi aleshores. Sense arribar a l’extrem en què em trobava, ja havia observat sovint ensenyant pisos que tots, des dels més pobres fins als més rics, ens fem la il·lusió que la vida, finalment, serà generosa amb les nostres persones, que cal confiar que les coses milloraran i que algun dia, tard o d’hora, s’acompliran tots els nostres somnis.

M’entretenia així com podia intentant de repassar la taula de multiplicar en anglès i, fins i tot, resant el rosari. No sóc catòlica practicant, però ho vaig ser fins a la meva adolescència. No obstant això, llavors, igual que quan viatjo amb avió i hi ha turbulències, vaig tenir molt en compte les meves antigues conviccions i vaig suplicar a Déu i a la Verge Maria que em traguessin d’aquella presó. Vaig prometre almoines a dojo, abstinències, dejunis, mortificacions, sacrificis de tota casta, novenes i fins i tot exvots. Tot em semblava poc si Déu Nostre Senyor aconseguia que sortís d’allà sana i estàlvia.

Devien ser les quatre de la tarda quan la Grose va tornar a comparèixer. En veure’m estirada al llit va ordenar-me que m’aixequés.

—L’he deixada sola perquè estudiï i vostè es dedica a dormir. És una gandula, fent el mandra tot el dia. O es pensa que he oblidat que avui és divendres i que s’ha d’examinar? Apa, va, vinga, aixequi’s…

No vaig voler contradir-la i vaig asseure’m vora la taula on tenia els llibres i els quaderns oberts. Ella va atracar-hi una cadira i també va seure.

—Miri, Laura, ara que vostè està aquí tancada, odiant-me, he pensat que és un bon moment per ensenyar-li males paraules. Les pitjors paraules angleses. Són útils i descansen, ja ho crec. Paraulotes, blasfèmies i oracions perquè resi demanant ajut a Déu. En la seva situació és el més adient.

Vaig mirar-me-la estupefacta. No se’n va adonar.

—Anem a veure, quines paraulotes sap, en anglès. I en castellà? En deu saber unes quantes, oi? I en català? Potser vostè és d’aquelles que únicament diuen mecachis. —I va cantussejar—: Mi padre tiene un barco/mecachis en la mar… Què més fa la cançó?

—No ho sé. No en tinc ni idea.

—Vaja… Quina llàstima! Mi padre tiene un barco/ mecachis en la mar… Sempre he tingut curiositat per saber com continua i què passava amb el barco del papà… —I tornà a cantar—. Quina cançó sap?

—Poques. Entono malament. No tinc bona oïda.

—Això, no cal que m’ho juri. En tinc prou a veure com maltracta aquest bell idioma de Shakespeare que és el meu. Se’n recorda, de Clavelitos? Aquesta ridícula cançó espanyola que canta la tuna. Ell la cantava, vull dir l’imbècil. Vinga, va, canti amb mi Clavelitos…

Vaig obeir. Si alguna vegada algú escriu un assaig sobre maltractaments morals que es posi en contacte amb mi. Podria oferir-n’hi molts exemples. La Grose era un cas de manual.

—Ho fa molt malament! Déu meu com desafina!

Tenia raó.

—Quan era petita em van expulsar de tots els cors —li vaig dir.

—No és estrany. Va, vinga, anem per feina. S’ha acabat l’esbarjo! Quines paraulotes sap en castellà? Va, animi’s… Alliberem tensió.

L’estúpida em prenia per una bleda assolellada. S’ho devia passar d’allò més bé amb mi. Es divertia humiliant-me. Vaig amollar-n’hi un enfilall.

—Molt bé, Laureta, molt bé. Ara digui en anglès: Fuck you, mother fucker, damm you, shit…!

Ens vam passar tota la tarda paraulota amunt, paraulota avall. Si no fos perquè la situació era patètica hauria resultat còmica. Mrs. Grose, vestida amb el seu fastigós xandall, amb la cara grogosa i violeta a conseqüència dels cops i jo amb la meva faldilla de jorget i la brusa amb volants que hi feia joc, el conjunt més elegant que tenia i que en el darrer moment havia posat a la maleta per si algú em convidava a una party o anava a un concert. Quan va estar ben segura que em sabia fil per randa totes les males paraules va passar al Parenostre i després a l’Avemaria.

—Ja pot resar en anglès —em va dir—, li farà més bon profit.

Li vaig preguntar si era catòlica.

—És clar que sí! —va contestar—. Catòlica practicant. Pertanyo a l’escassa minoria d’anglesos que obeeixen el Papa. Quan la meva tia vivia, aquí s’hi celebrava missa. Els diumenges vaig a l’única església catòlica dels voltants, més enllà de Ledbury, encara que hagi de fer-me un fart de conduir.

La notícia va alegrar-me. Potser si demà la brigada de neteja no compareixia podria aprofitar per fugir el diumenge mentre ella anés a complir amb el precepte. Vaig mentir dient que també jo era practicant i molt devota, i vaig al·ludir a les obres de misericòrdia, a les virtuts, al temor de Déu abans d’implorar altre cop, per la Verge Santíssima, que em deixés anar.

—Però com vol que ho faci, això, Laureta? Com pot demanar-me un impossible! Vaig firmar un pacte amb vostè. Un intensiu d’anglès en anglès… Horror, estem parlant en castellà i jo sense adonar-me’n, quin cap! Ai Laura, vostè em fa perdre l’oremus…

I va passar-se altre cop a la seva llengua. Parlava i parlava però jo no entenia res excepte alguna preposició, algun verb i el nom de Déu. Quan va acabar va posar la signatura: Mateu, capítol III, versicles I al V. Acabava de recitar-me un fragment de l’Evangeli. Després va aixecar-se i es va passejar una estona per l’habitació, escrutant tots els racons com si passés revista. Cantava Farewell, Angelina, una cançó de Joan Baez que jo també em sabia, aquesta sí, de cap a peus.

—It’s OK —va dir-me, de sobte—. All ready. Com que ja és tard, no l’hi faré fins demà, l’examen. Demà, a primera hora, i si aprova farem l’excursió… Demà em temo que no vindran les germanes Johnson. Dissabte passat no van assegurar-m’ho. Tenen la mare malalta. Afanyi’s a estudiar i podrem anar a Cims borrascosos. Li avanço que no tindré altre remei que portar-la emmanillada. No me’n refio gens, de vostè.

I va sortir per la porta de l’armari.