VI

Els canvis d’humor de Mrs. Grose eren ben simptomàtics del seu desequilibri. Aquella tarda, de tornada cap a Four Roses, estava d’allò més encantadora i parlava pels descosits en castellà. Tant era així que vaig contestar-li en anglès una pregunta, potser perquè desitjava tornar a fer pràctiques.

—Ah, ves per on. Mira la mosqueta morta com em busca…

Aquella expressió, «mosqueta morta», que la meva àvia solia emprar, em va fer gràcia. Realment la Grose tenia un domini lingüístic extraordinari i un accent perfecte. La vaig felicitar.

—Alguna cosa bona havia de contagiar-me el meu ex —em va dir, i encara va insistir—: Em va ensenyar castellà, i fins i tot una mica de català: «passi-ho bé», «bon dia». De vegades l’enyoro… Al llit era bastant bo…

Va mirar-me amb complicitat i després, com si parlés tota sola, només per a ella, encara va afegir:

—Molt bo! —i va riure amb estrèpit gutural cap dins la gargamella.

El seu riure va sonar-me d’allò més estrany, com si fos de ventríloc. De sobte parà en sec. Vaig notar que li queien les llàgrimes. Es va treure un mocador de la butxaca i es va mocar el nas sorollosament.

—De vegades l’enyoro —va insistir sense deixar de plorar.

Jo no sabia què dir-hi. La Grose seguia amb els seus mocs i la seva pena. De sobte, però, tornà a riure i em preguntà tot seguit:

—Què en pensa, vostè, dels homes?

Com que trigava a contestar, ella em va repetir la pregunta:

—Què en pensa vostè, Laura Prats, dels homes?

—Res d’especial —vaig dir-li, finalment—. Com que ja no els interesso a ells, he decidit que tampoc m’interessin a mi. A mi, l’únic que m’interessa de debò és l’anglès, Mrs. Grose.

Va semblar que se n’alegrava.

—Són el nostre passat. Sí, darling, el nostre passat, els homes…

—Tant com això?… Jo no seria tan contundent…

—És clar que sí, my dear, no ho dubti. Els homes són el nostre passat.

I mentre ho repetia encara un parell de vegades va donar gas al cotxe que, més agònic que el divendres, esbufegava, ennuegant-se, protestant pel mal camí.

Vam arribar a casa que ja era de nit. Feia fred i mal temps. Els gossos van sortir a rebre’ns, inquiets per la tempesta que, segons la Grose, havien endevinat que s’acostava. Em va demanar que tanqués bé la finestra del meu bany després d’advertir-me en to de recriminació que me l’havia deixada oberta abans d’anar-me’n. Vaig fer-ho. En obrir els calaixos del canterano per tornar a posar la roba que m’havia emportat per anar a Londres vaig tenir la sensació que estaven regirats. Almenys no recordava haver guardat els sweaters mesclats amb els mitjons i les calces. Tampoc al sabater que hi havia a l’armari les sabates guardaven el mateix ordre que jo acostumo a mantenir. O això era el que em semblava, perquè ja he consignat que sóc despistada de mena, un defecte que l’edat ha accentuat encara més. Quin interès podia tenir la Grose a desendreçar les meves coses? Tal vegada no havia estat ella qui havia remenat els calaixos ni les sabates, sinó l’equip de neteja dels dissabtes.

Vaig intentar treure-li importància i vaig baixar a sopar amb la bossa que m’havia deixat i una marioneta que, en principi, havia comprat per a la Jennifer i no per a la Grose. Però no volia ser mal educada. Per a la Jennifer ja trobaria qualsevol altre regal. Es va posar molt contenta amb l’obsequi i em va fer dos petons sonors.

—Que delicada i generosa és vostè, Laureta! —repetia.

Havia tornat a canviar-se el xandall. Se n’havia posat un d’atrotinat i no tan llampant com el que duia quan va venir-me a buscar a l’estació. Era, això sí, d’un color menys ofensiu, d’un rosa pàl·lid. La feia, però, més grassa. Grose, grossa, gross, que en anglès vol dir fastigós, vaig pensar, tot demanant que Déu em guardés d’equivocar-me en anomenar-la.

Vam sopar el que s’havia entretingut a cuinar per a mi. Un plat escocès, que a la seva àvia, que provenia d’Edimburg, li agradava d’allò més: el haggis, una mena de callos indignes amb fetges i cors picats, budells i vísceres de bèsties diverses, farina de segó i ceba, acompanyat de naps i puré de patata. Vaig empassar-m’ho amb penes i treballs, morta de fàstic, perquè mai no he suportat les entranyes. Naturalment, vaig dir-li que m’agradava molt i que si no repetia era a causa del menjar mexicà, tan pesant i indigest, que havia pres a Londres.

Vaig acomiadar-me per anar a dormir de seguida que vam recollir la cuina, amb l’excusa que estava cansada i amb la certesa que passaria la nit del lloro a conseqüència d’aquell platet cuinat amb tant d’amor. Em regirava al llit, intentant agafar el son, però tenia cremor d’estómac. Vaig aixecar-me per anar a buscar aigua de la nevera. Per no fer soroll ni destorbar Mrs. Grose, que també s’havia retirat a la seva habitació, no vaig encendre el llum de l’escala. Vaig emprar la llanterna que sempre porto quan me’n vaig de viatge. La tempesta que vaticinaven els gossos encara no havia comparegut i no se sentia cap soroll. Per això vaig percebre perfectament les queixes i els plors d’algú, que m’arribaven somorts. Vaig posar-me a escoltar atentament per aclarir d’on venien i vaig adonar-me que no eren de fora sinó de dins de la casa, del pis de dalt, on dormia la Grose. Pensant que tal vegada no es trobava bé, vaig cridar-la des de l’escala sense gosar trucar a la porta de la seva habitació, però no em va contestar. Potser somnia, vaig pensar, i vaig tornar a la meva cambra després de beure un vas d’aigua amb bicarbonat que, sortosament, hi havia en un calaix de la cuina. Vaig adormir-me gràcies a les pastilles, però em vaig tornar a despertar poca estona després. Altre cop sentia els gemecs. Tot seguit el vent començà a udolar igual que els gossos. La tempesta acabava d’arribar. Vaig tapar-me el cap amb el coixí. M’estimava més no adonar-me del desvari dels trons i la força de la pluja. Un llamp deixà veure la seva resplendor a través de l’escletxa de la finestra del bany. Vaig aixecar-me per tancar la porta que comunicava amb la meva habitació i per això vaig encendre la làmpara de la tauleta de nit. No havia caminat ni dues passes que em vaig quedar a les fosques. Si no havien saltat els ploms de la casa potser s’havia fet malbé el transformador que ens proveïa d’electricitat. El temporal era fortíssim i l’aiguat, d’aquells que fan època. Sort que la casa semblava sòlida. L’acidesa d’estómac em seguia fent la guitza de matinada. Vaig adormir-me molt tard, just despuntar l’alba, per això no vaig sentir l’alarma del mòbil. Eren quarts de deu, quan em vaig despertar. Des del balcó es veia que la tempesta havia causat estralls al jardí. Hi havia molts arbustos que s’havien partit i moltes flors fetes malbé, i eren infinites les fulles caigudes a terra, però el dia era lluminós i el cel, net i estirat com unes estovalles acabades de posar. La Grose era a fora avaluant els danys. Va saludar-me en anglès i em va preguntar si la tempesta m’havia impedit dormir. Li vaig dir que sí i que a banda havia sentit algú que gemegava.

—Ben segur que era jo en somnis. No he deixat de tenir malsons tota la nit. Vinga, baixi a esmorzar. Portem retard. No podem perdre ni un minut.

Aquella segona setmana, Mrs. Grose va decidir canviar de mètode i em va demanar que comencés fent una redacció sobre l’excursió a Londres. Em donava una hora i no hi volia cap falta. Va desaparèixer escales amunt cap a les seves habitacions. Poc després em va semblar tornar a sentir plors apaivagats pels sons d’una música de ràdio. La Grose no solia mirar la televisió, que es veia en condicions pèssimes a causa dels problemes amb l’antena, però sí que escoltava la ràdio. De vegades, per no molestar-me, emprava auriculars, tot i que sovint els connectava malament i la programació m’arribava també a mi. Vaig pensar que tal vegada plorava perquè es recordava de l’imbècil del seu marit. Que el degradés als meus ulls no volia dir que no l’estimés. De fet, jo l’havia vista plorar, per ell, al cotxe… Sóc molt sensible a aquests drames íntims perquè sé com ens poden arribar a afectar. També jo ho vaig passar molt malament quan en Toni va deixar-me pel seu amiguet. Que m’abandonés per una altra dona no m’hauria afectat tant. Mai no he arribat a pair que ho fes per un home i a sobre em culpés de la seva decisió, assegurant que jo era una maníaca insuportable. En fi, aquell va ser el cop més dur de la meva vida, però què hi farem! No per causa dels seus gustos jo m’havia de deixar barba!

Vaig concentrar-me en la redacció. Tot just enllestir-la, va tornar la Grose. Tenia els ulls inflats i semblava que hagués vessat moltes llàgrimes. Però no vaig gosar dir-li res. No sabia com podia consolar-la, en anglès. I ella tornava a mostrar-se inflexible en la qüestió de l’idioma.

—Fins que no somiï en anglès, no estarà salvada! —va dir-me, o almenys això em va semblar entendre.

El dia va seguir amb la rutina dels exercicis, la tanda dels verbs irregulars que la Grose pretenia que m’injectés directament a la vena. Després de dinar em va dir que la perdonés, que es retiraria una estona a la seva habitació per descansar, que no es trobava gaire bé. Sovint, m’explicà, tenia uns rabiosos atacs de migranya. Si es quedava a les fosques i ben quieta una estona podríem continuar les classes… El metge li havia receptat unes pastilles noves, però havia oblidat quantes n’havia de prendre. Llàstima de no tenir telèfon! Vaig veure’m amb l’obligació d’oferir-li el mòbil. Se l’emportà cap a dalt i no vaig tornar a veure-la en tota la tarda. Cap a les vuit, abans de l’hora de sopar, vaig pujar al segon pis i vaig trucar a la porta de la seva habitació.

—Mrs. Grose, necessita alguna cosa? Es troba millor?

Però ningú no em va contestar. Tampoc no se sentia res.

—Mrs. Grose —vaig insistir—, puc ajudar-la? Vol que li prepari el sopar? Què li ve de gust?

Sense atrevir-me a entrar, ni tan sols a comprovar si la porta era oberta o tancada, vaig mirar pel forat del pany. A dintre hi havia el llum encès i es veien dos llits que semblaven ocupats. L’angle de visió no era sencer, i per això només podia veure la banda dels peus. M’era impossible reconèixer les persones que hi estaven colgades. Si en un llit hi havia la Grose adormida, qui ocupava el llit del costat? Vaig retirar-me de seguida procurant no fer soroll. Per què no m’havia dit que, a la casa, hi vivia algú més? Era el seu exmarit, la persona allitada? I com s’ho havia fet perquè jo no la veiés mai? Perquè jo, en efecte, tret de la Grose no havia vist ningú. Tenia aquell altre hoste alguna relació amb el cos que li havia vist carregar a coll?

Sense saber què fer ni quin camí agafar, vaig tancar-me jo també a la meva habitació. La porta de la cuina, que, com la principal de la casa, comunicava amb el jardí, havia quedat oberta però no vaig baixar a tancar-la. Hi havia els gossos voltant per allà i tanmateix entenia que els perills més aviat eren dintre. Per donar-me ànims em deia que tal vegada ho havia vist malament, que només hi havia un llit ocupat, el de Mrs. Grose, que l’altre, tot i que també ho semblava, potser era mig desfet i ple de roba o tal vegada allà, hi dormia el gat. Qui sap si la Grose no compartia les seves habitacions amb un gat? Em donava aquestes explicacions per tal de tranquil·litzar-me. De seguida que tornés a aparèixer l’hi preguntaria obertament… Però potser no tornaria mai més a comparèixer. Potser s’havia mort d’un atac cerebral anunciat per aquella mal-decapada… Déu meu, això era el que succeïa: Mrs. Grose era morta amb el meu mòbil a la butxaca. Ja em veia l’endemà descobrint el cadàver després de tirar la porta a terra i haver de protegir-me de les urpes del gat… Però com podia jo sola tirar la porta a terra? Demanaria auxili, però a qui i com, si ella s’havia quedat amb el telèfon?

Per sort per a mi, no necessitava sortir de la meva habitació: el bany quedava dintre i l’aigua de l’aixeta era potable. Si tenia gana podria menjar una barreta de Biomanan, sempre me’n porto quan vaig de viatge, per si de cas. Però vaig decidir que més valia que dejunés. Vaig intentar dormir després de prendre una pastilla d’orfidal, preocupada potser més que no per mi, per la meva professora. La hipòtesi de l’atac cerebral anava guanyant força. El mal de cap de la tarda era el símptoma inicial d’una malaltia molt més greu, a hores d’ara irreversible. Pobra dona! La compadia i em compadia. El curs se n’havia anat en orris per defunció de la professora i mentre ho pensava m’arribaren els mateixos plors que havia sentit, però aquesta vegada els vaig rebre amb satisfacció, com una prova que Mrs. Grose vivia.