V

Em vaig despertar amb els ulls cosits per la son quan va sonar l’alarma del meu rellotge de polsera. Sort en vaig tenir que existís la possibilitat de connectar-la, perquè als matins era el mòbil l’encarregat de sonar a les set i ara me l’havien confiscat. En part em consolava de la seva pèrdua pensant en el ridícul quiquiriquic insuportable que, ben probablement, sortiria encara de la butxaca del fastigós xandall de Mrs. Grose.

Vaig dutxar-me de pressa i vaig baixar a la cuina dubtant si preguntar a Mrs. Grose què havia succeït aquella nit o bé fer com si no hagués vist res. La curiositat, però, va poder més. En castellà perquè no sabia com fer-ho en anglès, vaig iniciar la conversa. Ella es dugué les mans a les orelles:

—Ni una paraula, no n’escoltaré ni una! Què em va jurar ahir? Ja no se’n recorda? —ho va dir somrient, en un to festiu, i després em preguntà també en anglès si havia dormit bé i si estava preparada per a l’examen—. Refaci’s amb un bon esmorzar, això sempre alimenta el cervell —digué.

La passada nit, va prosseguir en anglès sense que jo pogués entendre’n més que el sentit general, s’havia vist obligada, em va semblar entendre, a acompanyar una visita de retorn a casa, molt tard. Vaig quedar-me un poc més tranquil·la, tot i que em faltaren moltes paraules que no havia pogut copsar. Havia al·ludit a algú tan gat que no s’aguantava i per això ella l’havia hagut de portar a coll? O algú que emmalaltí de sobte? Si era així, per què no m’havia avisat perquè l’ajudés? Tal vegada acabava d’oferir-me unes explicacions d’allò més versemblants i jo no me n’havia adonat…

Vaig portar els plats des de la cuina a la taula del jardí i vam esmorzar juntes. Feia un dia gloriós —a glorious day!—, ho havia après com a frase feta igual que les fórmules de salutació que repetia mentalment intentant encaixar-les on s’esqueien millor. Encara ara ho faig, Déu meu! El que m’ha costat posar-me en situació de captar aquest maleït idioma! La Grose seguia al·ludint als esdeveniments d’aquella nit. Entre les poques paraules que entenia vaig percebre el nom del Jeremy, l’eventual jardiner. Tal vegada es tractava d’ell. Si era així, aquella explicació, que jo només intuïa, semblava lògica. Vaig acceptar-ho: el Jeremy havia aparegut amb més alcohol a sobre del que era capaç de traginar i Mrs. Grose se l’havia tret de sobre acompanyant-lo al seu cau. Per això els gossos tampoc varen lladrar. El coneixien de sobres…

Quan vam acabar d’esmorzar, Mrs. Grose em va fer passar a la biblioteca per retre comptes d’aquella primera setmana, recuperar el meu mòbil i fer tots els mèrits possibles per poder descansar quasi dos dies i mig, lluny. Vàrem començar amb un dictat agafat del Times del dia abans, la qual cosa em va sorprendre, ja que no es rebia premsa a la casa i des de la meva arribada no havia comparegut ningú, excepte el borratxo de la nit abans. Però el Times del 4 d’agost no em semblava una lectura apropiada per al Jeremy, que devia ser un pobre babau, qui sap si analfabet. Tal vegada qui havia vingut no havia estat ell, sinó el marit o exmarit de la Grose. Aleshores sí que hauria pogut aparèixer amb el diari sota el braç i anar-se’n arrossegat per la seva dona, deixant el Times com a penyora.

El dictat, que girava al voltant del creixement demogràfic mundial, era ple de xifres i s’avenia molt bé amb una pràctica d’ordinals i cardinals que, n’estic segura, fascinaven la meva professora, però que a mi em semblaven detestables. No era difícil, però, precisament per això, equivocar-me en aquesta bestiesa em deixava en un paper ben galdós. Pel que feia als exercicis, vaig fer-ho passablement. Vaig confondre, amb la meva oïda immillorable, fast amb far. Vaig contestar que me n’anava d’aquí a tres ous en lloc de dir d’aquí a tres setmanes perquè eggs i weeks van semblar-me iguals, vaig traduir applicants per aplicadors quan vol dir sol·licitants, i fever, febre, per febrer. He died of a fever (Ell va morir de febre) se’m va convertir en «Ell va morir al febrer» i l’escala mecànica, escalator, en un escalador.

Vaig confondre també objectes comptables amb incomptables, la crema (mousse) i els ratolins (mouse), el soroll (noise) i el bell (nice), i mil desastres més que ara no vull ni recordar.

L’examen es va allargar durant quasi dues hores. Mrs. Grose va corregir davant meu la part escrita després de posar-me un 3,75 sobre 10 a l’oral. De l’escrit vaig treure un 4,83, segons els seus barems matemàtics, i això que els verbs irregulars que vaig vomitar sense cap errada m’ajudaren a pujar la nota, però malgrat tot no vaig aprovar.

—Haurà de quedar-se sense mòbil i sense vacances, si no és que…

—No —vaig imposar-me—, si no és que… res! Mrs. Grose, torni’m el mòbil perquè me’n vaig a Londres i necessito demanar que m’enviïn un taxi.

—Aquí no n’arriben, de taxis —va advertir-me amb un somriure de victòria—. No hi cap taxista tan estúpid que s’arrisqui a desballestar el seu cotxe venint fins aquí. Ni per llarga que fos la «carrera», ni si volgués tornar a Barcelona amb taxi, senyoreta Prats… Ara vostè depèn de mi i d’aquests, si vull —va dir assenyalant els gossos que jugaven a prop—. Són obedients i poden impedir que se’n vagi… Perquè vostè no se n’anirà abans d’acabar el curs —va afegir mirant-me fixament amb els seus ulls miops—. Li asseguro que vostè sortirà amb l’anglès posat o passarà per sobre del meu cadàver.

Dubtava si la Grose parlava seriosament o si tot plegat era una immensa broma d’algú amb un gran sentit de l’humor, que m’havia pres com a blanc de les seves burles, o, per contra, estava boja, com tot un ramat de cabres.

—Fem un pacte —va proposar, finalment—. Li faig una repesca. Aprovi abans de migdia la part fluixa de l’examen i se’n podrà anar amb bon vent i barca nova fins diumenge. Què li sembla? Si se’n surt, de la repesca, la portaré al tren i li tornaré el mòbil. Així li estalviaré que se n’hagi de comprar un altre. En seria capaç, i me’l passaria d’estranquis com la francesa de l’any passat que em va voler fer la guitza…

No va acabar la frase en adonar-se que potser havia parlat massa.

—Quina francesa?

—Algú com vostè, però menys ruca —va contestar rient—. Vinga, va, a estudiar, si és que vol anar-se’n. Au, passi, va…! Torni quan s’ho sàpiga tot i n’estigui segura.

Vaig pujar a la meva habitació i vaig tancar-me per repassar les errades de l’examen, intentant memoritzar-les el més de pressa possible, tota estimulada pel premi. Em sentia com el gos de Paulov, animalitzada. Vaig baixar passada una hora a retre comptes.

La Grose era a la cuina preparant el dinar dels seus estimats gossos —grans, negres, amistosos…— en una gran olla que feia olor de vísceres putrefactes.

—De seguida vinc —va dir-me.

Vaig anar cap a la biblioteca. No es va torbar gaire. Va tornar a agafar el Times. Va repetir-me una part del dictat. Després em va manar que fes uns exercicis escrits i finalment, l’oral. Vaig treure una mitjana de 6,30. Em sentia feliç. També ella estava contenta.

—El que em cal arribar a inventar perquè estudiïn! Ningú no s’ho creuria. Apa, vinga, va, aquí té el mòbil —va dir, traient-se’l de la butxaca—. Agafi la roba per al cap de setmana. Li deixo una bossa i la porto al tren. Ja té guia de Londres? Si vol, puc donar-n’hi una.

Tenia el temps just per agafar el tren de les 17,40 i arribar a Londres abans que no es fes de nit. Podria aprofitar tot el dissabte i bona part del diumenge. Quasi dos dies lluny de la Grose. Va portar-me a l’estació encara més de pressa que el dia que m’hi va recollir, com si anés esperitada. Conduïa sense dir res, cantussejant. En arribar va encarregar-se de comprar-me els bitllets, que va demanar d’anada i tornada perquè sortien més econòmics. Diumenge a les sis de la tarda m’esperaria al mateix lloc.

Sola, camí de Londres, em sentia alliberada. Vaig intentar telefonar a un hotel que m’havia recomanat la Jennifer per reservar-hi habitació, però el mòbil s’havia quedat sense bateria. No l’havia pogut carregar en tota la setmana perquè, despistada com sóc, havia oblidat que a Anglaterra es necessita un adaptador de corrent. Aquesta era una compra absolutament prioritària. De seguida que arribés havia de localitzar un VIPS per cercar l’endoll que em permetés carregar l’aparell. Necessitava parlar amb la Jennifer per explicar-li el que em passava i demanar-li consell. Tal vegada el més prudent, atesa la situació, era abandonar el curs. No obstant això, mai a la vida havia progressat tant, ni havia tingut la sensació que, finalment, anava per molt bona drecera.

Al tren vaig fer petar la xerrada amb una confitera de Ledbury. Vaig ser capaç d’explicar-li que feia un intensiu d’anglès amb Mrs. Grose, la propietària de la casa anomenada Four Roses, que queia a una hora de Ledbury. Casualment ella la coneixia. Va semblar-me que li estranyava molt que pogués fer de professora, tan gran. No vaig ésser capaç de replicar-li que seixanta anys no em semblava una edat tan provecta. Només després de tot el que ha succeït he pensat que, probablement, l’amable confitera es referia a la presumpta tia de l’Annie Grose, la veritable propietària de la casa. Si aleshores hagués sabut més anglès la seva al·lusió m’hauria ajudat a obrir els ulls.

A Londres, m’ho vaig passar molt bé. Vaig tenir sort de trobar lloc a l’hotel recomanat per la Jennifer a la vora de Carnaby Street, on un cartell assegurava que es parlava espanyol. Però jo vaig fer com si no ho veiés i vaig demanar habitació en anglès. Durant l’estona que va durar el check-in em vaig mantenir fidel a les meves pràctiques idiomàtiques. Després vaig sortir a sopar, però abans vaig preguntar on podria trobar l’adaptador. Sortosament a la cantonada hi havia un VIPS obert vint-i-quatre hores i allà vaig comprar-lo sense cap problema. També se’m va ocórrer, no sé per quin instint anticipat de conservació, proveir-me d’una navalla. L’hauria desitjada més petita però només en tenien de grosses. Vaig pagar i, guia en mà, vaig cercar un restaurant de cuina mediterrània, que no fos francesa perquè a la nit m’estimo més una condimentació que no tingui res a veure amb la mantega i la crema de llet, a les quals són tan aficionats els gavatxos. Vaig localitzar la situació de dos restaurants italians que no quedaven massa enfora de l’hotel, però eren plens i vaig haver-me de conformar amb un hispanomexicà, l’únic on quedava una taula buida. Allà —el món és una busca, quina vulgaritat!—, vaig trobar-me amb la Iolanda, la filla del cap de personal de la immobiliària, que, en moments de molta feina, quan els que tenien diner negre es dedicaven a la compra compulsiva de totxos, havia vingut a ajudar-nos a ensenyar pisos. Era de vacances amb una amiga. Vaig saludar-la i parlàrem una estona. Com que elles ja anaven per les postres no vaig asseure’m al seu costat. Varen preguntar-me què hi feia, a Londres. No els vaig contestar que fugir del malson de les classes. Vaig dir-los que el mateix que elles: escampar la boira. Una frase que a Londres resultava enginyosa tot i que, de boira, ja no n’hi ha. Una frase que, a hores d’ara no sabria com traduir ni a l’anglès ni al castellà, i això que li he donat moltes voltes.

En fi, perdoni aquesta digressió. No sap com m’han arribat a entretenir durant aquests darrers mesos terrorífics totes aquestes qüestions lingüístiques tan complicades i misterioses. Per a algú com jo, que només ha estudiat comerç i que està acostumada que els números són iguals en qualsevol llengua, resulta difícil fer-se càrrec que amb les paraules no passa el mateix, que els significats sovint no són iguals per ben traduïts que estiguin. Però no vull que perdi el temps amb bestieses. Torno al que estava explicant. Va fer-me vergonya confessar a la Iolanda i a la seva amiga que estava fent un intensiu, tancada al camp. Sentia al davant d’aquelles dues pipiolis, que de ben segur parlaven anglès pels descosits, un pudor estrany en haver d’admetre que jo encara no en sabia, que n’estava tot just aprenent. Si el curs hagués estat de xinès, rus, japonès o àrab no me n’hauria amagat, però no saber encara anglès em semblava una prova de no ser ningú, de no servir per a res. Malgrat l’esforç per dissimular, potser la Iolanda sabia que jo no en sabia. Tal vegada el seu pare li havia comentat que el meu ascens es va veure frustrat per aquest motiu. Potser vaig equivocar-me en no mencionar el curs amb Mrs. Grose, ara ho penso, però si no vaig fer-ho no fou amb la intenció d’amagar res, sinó pels motius que ja li he explicat. Per contra, és veritat que quan, a conseqüència de la relliscada d’un cambrer inexpert —que per cert era català: li sortí un «collons!» de l’ànima—, la meva bossa caigué a terra, vaig intentar amagar la navalla de la vista en recollir les meves pertinences escampades. Em va semblar que passar per una poruga desgraciada davant els seus ulls afegia un tant per cent elevat d’estupidesa a les meves mancances. Sé que la Iolanda mai no m’ha tingut simpatia i és per això que es va esplaiar en el detall de la navalla quan en va parlar amb vostè. Pel que fa a la resta, va ser tanmateix una topada ràpida i casual que no va durar més de cinc minuts, el temps que un altre cambrer, aquest cop de Fuengirola, preparava la meva taula.

Farta de les amanides avorridíssimes i del roast beef poca-solta de la Grose, vaig demanar nachos, truita de patata, carabiners i enchilada. Un pot-pourri hispanomexicà que em va semblar extraordinari, encara que al meu estómac no li fos fàcil de pair potser més aviat a conseqüència de les tequiles i les margarites, els sumos, que en deia el cambrer que em va atendre, un d’aquells andalusos graciosos que, en veure’m sola, va intentar guanyar-se la propina amb esforç:

—¿Sabe usted que se saca si se mete al Papa en la licuadora?

—No, ¿qué se saca?

—Pues un sumo pontífise.

Dissabte vaig passejar-me per la ciutat. Vaig recórrer alguns dels seus encants, on vaig fer provisió de capses. Vaig trobar-ne tres de final del segle XIX que em varen agradar molt. Una de pastilles i dues de te. Vaig regatejar en anglès i les vaig treure a bon preu. El diumenge al matí vaig anar a la Tate Gallery, on es va organitzar un petit incident per culpa de la navalla. L’escàner de l’entrada va detectar-la, cosa que no va agradar gens als guàrdies de seguretat. Com que no vaig entendre què em preguntaven, vaig decidir que se la quedessin si així em deixaven passar. No volia de cap manera desaprofitar l’ocasió de visitar el museu precisament aquell dia, en què la meva mare hauria celebrat el seu vuitantè aniversari si no hagués mort l’any 2000, per contemplar en honor seu el quadre que, a ella, més li agradava del món: La mort d’Ofèlia, de Dante Gabriele Rossetti. Una reproducció d’aquesta pintura, procedent d’un calendari de “la Caixa”, va acompanyar-la, penjada al davant de la capçalera del seu llit, durant els darrers anys de la seva vida. Sense germans ni parents propers —amb la meva cosina valenciana, només hi podia comptar per als viatges i ara ni això—, en desaparèixer la mare em vaig quedar sense família, una circumstància que pot ser bona o dolenta, segons es miri, però que per a mi ara és dolentíssima. Tret de la Jennifer —amb la qual vaig aconseguir parlar aquell diumenge a la tarda i que va aconsellar-me, malgrat tot, aguantar i perseverar—, ningú més al món no es preocupa per mi. A la immobiliària tothom, començant pel pare de la fastigosa Iolanda i amb la sola excepció de la Jennifer, com ja he dit, s’estima més oblidar-se de mi, no fos cas que l’embolic on estic ficada pugui esquitxar el bon nom de l’empresa. La gent és així d’egoista, quan més els necessites menys els tens. No és veritat?

Tal com estava previst, després de dinar vaig agafar el tren de tornada i a les sis p.m. Mrs. Grose m’esperava a l’estació. Duia un xandall net, color butanós i un pom de flors a la mà.

—Per vostè —va dir en anglès, amb un somriure i en un to d’allò més amable—. Perquè estigui contenta, de retorn a casa.