III

La dona que se’m va acostar en baixar del tren preguntant-me en anglès si Laura Prats era jo no tenia gaire retirada a la de la fotografia. Era, això sí, de cara rodona, tipus cigró, però els cabells blancs i descambuixats, la mirada fosca, més aviat inquisidora, darrere d’unes ulleres de muntura exòtica de color carabassat, la feien molt diferent de la imatge que exhibia la pàgina web propagandística. Però, més que no pas la seva cara, va cridar-me l’atenció la seva còrpora: aquella esquena quadrada i la panxa en forma de sac de boxa. Ambdós trets li donaven un aire d’homenot. També la seva veu em va sonar masculina. Vestia sense cap gràcia una mena de xandall de color indefinit, entre gris i blau, i calçava unes sabates esportives. Tal vegada era una d’aquelles persones que només fan servir la roba per cobrir-se el cos. Jo, per contra, encara que havia seguit els seus consells a l’hora de preparar l’equipatge i quasi tot el que havia ficat a la maleta era casual, duia un conjunt de jaqueta i pantalons comprat en una botiga de Toni Miró i el collaret de perles de la meva mare, que sempre em portava sort o, almenys, me n’havia portat fins aleshores. Vaig pensar que era a causa de la indumentària que jo no li havia causat bona impressió, perquè em mirà de cap a peus abans de dir-me que no m’havia imaginat en absolut així, que a la foto semblava d’una altra manera, més… senzilla. Va dir-me tot això en anglès i, en veure que no l’entenia, m’ho va traduir al castellà. Després d’aquest primer intercanvi va carregar tota sola la meva maleta (que pesava divuit quilos vuit-cents grams, segons havia comprovat en facturar al check-in de la British de l’aeroport del Prat), com si hagués agafat una ploma. Altre cop en anglès em preguntà si havia tingut bon viatge i si volia prendre alguna cosa abans de marxar cap a casa seva. Four Roses queia a una hora de cotxe de Ledbury. O això em va semblar que entenia. Vaig contestar-li en castellà que, excepte un lleu retard a l’avió, tot havia anat molt bé gràcies a les seves directrius francament exactes i que no estava cansada. Tampoc no tenia gana ni set. Podíem marxar quan ella volgués. Vàrem fer en fila índia un mínim recorregut pel hall de l’estació fins al seu cotxe, aparcat a l’altre cantó del carrer. Ella davant, i jo unes quantes passes darrere una mica impressionada pel seu embalum. Vaig comprendre aleshores que preferís no exhibir-se de cos sencer a la pàgina web, perquè hauria pogut dissuadir algunes persones, en especial si eren homes no gaire alts o baixos de mena.

El cotxe era un vell jeep, enorme i deteriorat, perfectament adequat a l’estil de la seva propietària. Per encabir el meu equipatge hagué de reorganitzar el maleter, que era ple d’eines de jardineria i capses de bolquers, la qual cosa em féu suposar que Mrs. Grose potser tenia problemes d’incontinència urinària, un trastorn que afecta moltes dones grans, especialment si són obeses. Vaig escalar fins el cotxe així com vaig poder —sóc més aviat baixeta i de cama curta—, intentant evitar que Mrs. Grose m’hagués d’empènyer, amb el ridícul consegüent, i vaig acomodar-me a la punta del seient després de comprovar que els peus no m’arribarien a terra si no ho feia així. Com que el cinturó de seguretat havia sortit de la trava vaig posar-me’l per sobre com si es tractés d’una banda d’honor. Millor, vaig pensar, sentint-me menys empresonada. La Grose em va preguntar Are you ready? Yes, vaig contestar-li, feliç d’haver-la entesa. Aleshores va posar el motor en marxa. Vàrem engegar de cop amb un gran brogit de llaunes i xerrics de ferralla.

El dia mústic de Londres havia anat canviant a mesura que ens allunyàvem de la ciutat i, encara que havia ploviscat una estona abans d’arribar a Hereford, ja prop de Ledbury, acabava de sortir el sol. Entre els verds dels arbres s’escolava una claror pàl·lida. Detesto la llum forta, tal vegada per això m’agradava aquella claror minsa i embolcalladora i la vaig prendre com un bon auguri. Em sentia feliç camí de la meva meta. Mentre conduïa per una carretera sense gaire trànsit, Mrs. Grose parlava i parlava com si jo la pogués entendre. Vaig pregar-li que, si més no fins l’endemà, tingués l’amabilitat de no parlar-me en anglès.

—D’acord —digué—, però només avui. A partir de demà quedarà prohibidíssim dir una sola paraula en cap altra llengua. Si no ho fa així, se’n penedirà.

Aquell to amenaçador em va sorprendre.

—Thank you very much —vaig aconseguir articular—. Intentaré fer tots els esforços possibles. L’hi asseguro…

—Més li val —va sentenciar com a cínic comentari i rient sense embuts amb un punt de sarcasme, la qual cosa em permeté veure-li les dents, els ullals i els queixals, que eren d’un color dubtós. Vaig adonar-me’n, de seguida, com sempre que em presenten algú. Tal vegada per deformació professional, perquè de joveneta vaig treballar com a ajudant d’un dentista, no me’n puc estar, de fixar-me en les dentadures de la gent.

El cotxe, tot i ser una autèntica carraca, anava molt de pressa. Vaig veure que el comptamilles marcava una velocitat excessiva, per sobre de la que prohibia sobrepassar un senyal de tràfic que acabàvem de deixar enrere. Això i el fet de conduir per l’esquerra em posaren neguitosa. Encara que havia estat unes quantes vegades a Anglaterra, m’adonava que no em seria fàcil acostumar-me als hàbits del país. Com si em llegís el pensament, Mrs. Grose va advertir-me que si ara corria un poc era perquè més endavant, en deixar la carretera general i prendre un camí sense asfaltar que conduïa a casa seva, no podria fer-ho. Va advertir-me que travessaríem una zona quasi salvatge de boscos i comellars per on gairebé mai no circulaven vehicles. En efecte, durant el trajecte no ens vàrem topar amb cap altre cotxe ni vàrem veure ningú. Les úniques construccions que es podien endevinar enfora, més que no habitatges, semblaven estables, solls o refugis de caçadors. Quan el paisatge es féu menys abrupte vaig poder observar algunes guardes de xots, senyals de presència humana no massa lluny. Però aviat la vegetació va tornar a entrunyellar-se i entre una zona boscosa va aparèixer un poble semiderruït, abandonat. L’únic que semblava aguantar era la petita església i algunes tombes del cementiri. Vàrem passar pel seu costat, a fregar d’aquells murs mig caiguts.

—Un bon lloc per als fantasmes —va dir Mrs. Grose, fent sonar la botzina—. Faig soroll perquè s’apartin, per si de cas. I per saludar el Jeremy, que sovint és per aquí; sobretot a l’estiu li agrada viure al cementiri. De vegades ve a casa i per guanyar unes lliures arregla el jardí. És inofensiu, una mica retardat, això sí, i un poc borratxo… Pobre…! Però només quan s’engata crida i amenaça tothom, encara que prefereix el govern de la senyora Thatcher, amb raó… Abans havia fet de miner…

No sé si feia cara de por escoltant-la, però ella degué endevinar que les possibles visites del Jeremy no em farien gaire il·lusió…

—No deu ser pas una popona, vostè, oi? Ja li vaig dir que la casa era aïllada, enmig del bosc. Potser hauria hagut de recalcar-li que viuríem soles, vostè i jo, allunyades del mundanal ruido, com es diu en castellà, o almenys això deia l’imbècil del meu exmarit.

Em va sorprendre que al davant d’una persona desconeguda, com era jo, Mrs. Grose es pogués referir al seu exmarit d’aquella manera, per molt idiota que fos.

—Era tan idiota, tan poca-solta —va afegir—, que es treia la dentadura postissa i la dipositava amb les monedes, el telèfon mòbil i el rellotge a l’escàner de l’aeroport. Imagini’s, estimada, la vergonya que em feia passar. Vostè no deu ser pas de les que porten dentadura postissa, oi?

—No, uns implants —li vaig contestar, sentint-me en l’obligació de dir la veritat, però perplexa davant aquella pregunta tan directa i insòlita, que no m’havia fet mai ningú—. És el més car que porto a sobre —vaig continuar—, valen més de sis mil euros…

—Això no hi fa res. Sap? No puc suportar la gent amb dentadura postissa. No puc. Fan un soroll tan fastigós quan mengen i, a banda, la belluguen… No i no! Ho hauré d’afegir al qüestionari. L’idiota del meu exmarit se la deixava a qualsevol lloc. Una porqueria…! Sobre la taula en acabar de dinar, al bany… Un fàstic…! Però ja no hi és. Va marxar i no crec que torni a molestar-me, sobretot ara que sap que no estic sola, que tinc visita, que ha vingut vostè… Ara no s’atrevirà a insultar-me ni a amenaçar-me…

Fou en aquell moment quan per primera vegada vaig adonar-me que tal vegada m’havia ficat de peus a la galleda. Que només a algú tant o més imbècil que l’exmarit de la meva professora, com era jo, li hauria pogut passar pel cap, sense més informació que la garantida per ella mateixa, sense aval de cap institució o centre mitjancer, donar per bo l’oferiment d’aquell curs. Qui em deia a mi que aquella Grose tocava de peus a terra? I encara que hi toqués, semblava una persona singular amb la qual potser no seria fàcil conviure. El meu exmarit era també bastant idiota, però jo no hauria estat capaç de referir-m’hi de la manera que la Grose acabava de fer-ho amb el seu al davant d’una persona desconeguda. A banda, vaig preguntar-li per què la molestava. I em va contestar que era un d’aquests homes que no suporten estar sols, que no acceptava la separació que ella li havia demanat. Estava gelós i per això la maltractava. No vaig gosar demanar-li més explicacions.

Em sentia inquieta i amb por, especialment a causa de les dues visites que, segons Mrs. Grose, en qualsevol moment podrien comparèixer. Si, en efecte, vivíem soles i aïllades, no seria massa agradable alternar amb el Jeremy i les seves borratxeres o assistir a les baralles entre la Grose i l’imbècil del marit amb dentadura posada o sense. No obstant això, de seguida que vàrem arribar i vaig veure els gossos em vaig tranquil·litzar. Eren dos mastins negres i un cocker de color marró, que s’acostaren a Mrs. Grose per donar-li la benvinguda amb mil manifestacions d’alegria. M’ensumaren a mi. Crec que ella m’hi va presentar, perquè vaig poder entendre el meu nom entre les paraules que els dirigia, en un to de veu especial, com si parlés amb infants menuts i volgués imitar la seva mitja llengua.

—Són inofensius —va dir—, ja ho veu, excepte quan jo els mano que no ho siguin. Vigilen bé i això em dóna seguretat. Va regalar-me’ls ell.

Vaig suposar que es referia a l’imbècil, però aquesta vegada no l’anomenà amb aquell apel·latiu.

—Oi, gossets macos, que sou molt bons nens i obeïu la mamà? —va preguntar un cop més en aquell to de veu, ara abandonant l’anglès perquè jo l’entengués.

Els gossos semblaven assentir amb ràpids moviments de cua. Vaig notar la Grose molt més relaxada que no al volant. Tal vegada conduir la posava nerviosa.

El lloc era veritablement preciós i d’una tranquil·litat absoluta. Les fotografies no li feien justícia perquè, tot i que ja m’havia semblat esplèndid, encara ho era més al natural. La casa estava voltada per un gran jardí de tipus anglès, una mica salvatge; hi abundaven les hortènsies i els rosers de quatre menes diferents. Tal vegada per això algú havia batejat la finca amb el nom de Four Roses. La planta principal s’obria a un porxo i en el primer pis i el segon, vaig comptar-hi sis balcons, tres per banda. A fora feia olor de terra mullada i camp. A dintre, de net. La meva habitació, a la qual Mrs. Grose es va entossudir a pujar-me la maleta, era, en efecte, la que jo havia vist retratada. Enorme i còmoda. Tenia un bany incorporat —producte d’una reforma recent— i una mena de vestidor que comunicava amb un armari que era com un petit annex també d’obra. El balcó, just a sobre del porxo, donava a la banda de davant. La vista era molt bona. El jardí es perdia mesclant els seus verds amb els del bosc que envoltava la propietat. Aquells tons relaxants em van apaivagar els nervis. Em sentia ben conjuntada amb el paisatge. També jo duia un vestit d’un verd dolç, de fulla de pollancre.

Mrs. Grose va deixar-me sola perquè em canviés i descansés, si així ho desitjava, o desfés l’equipatge. Quan jo volgués m’ensenyaria la resta de la casa. Vaig penjar la roba, vaig omplir la calaixera, em vaig dutxar i després, amb la maleta buida a la mà perquè ells la guardés, tal com m’havia dit, vaig baixar al pis principal disposada a recórrer aquella mena de palau. A conseqüència de la meva feina a la immobiliària, estic acostumada a visitar tota mena d’habitatges: torres d’alt standing, amb sales de billar; masies fortificades, amb capella, estables i passadissos secrets; cases modernistes d’aquelles per tenir serps en lloc de gossos com a animals de companyia, que valen una milionada, veritables «mansions senyorials» —tal com en diem al despatx—, però mai no havia posat els peus en un lloc com aquell. Era veritablement un petit palau, amb quinze habitacions, cinc sales, a banda de les de jocs i música, la biblioteca, etc. Tal vegada li faltava alguna mà de pintura i els banys no eren d’allò més actual, però estava para entrar a vivir, com dèiem nosaltres als anuncis, almenys la planta baixa i la que jo ocupava. La segona, on Mrs. Grose tenia la seva habitació —que no em va ensenyar excusant-se que no estava endreçada—, semblava en pitjors condicions, encara que no vaig poder veure-la sencera. La Grose em va mostrar només una sala de jocs infantils, al terra de la qual hi havia vies de joguina amb una gran locomotora i vagons.

—Si vol, podem fer-la funcionar —va dir-me la Grose, rient, però conduint-me cap al tercer pis amb una certa pressa. Allà, per contra, va permetre’m accedir a totes les habitacions i fins i tot volgué obrir-me una de les cambres tancades de feia temps, plena de teranyines i pols, per ensenyar-me la vista. Hagué de lluitar amb els forrellats de la finestra i els marcs revinguts, demostrant que tenia molta força. Vaig agrair-li l’obstinació perquè el paisatge, des d’allà dalt, era encara més bell.

La resta, igual que les golfes i els soterranis, m’ho va estalviar, la qual cosa no m’hauria preocupat gens si no fos que la Grose insistí en la prohibició. D’aquesta manera m’incitava a sospitar que la casa tenia els seus misteris, i va remarcar el plural. No tan sols, va dir-me, perquè allà, al segon pis, a la meva habitació justament, s’havia comès al segle XVIII un crim molt sonat: degollaren la jove esposa de Lord Havelant i n’acusaren, sembla que sense proves, el fillastre, que morí al patíbul, sinó també perquè al segle XX, al principi dels anys cinquanta, s’havia celebrat a la biblioteca una reunió de la Societat d’Esperitistes, a la qual pertanyia Lord Thames, el marit de la seva tia, de qui ella havia heretat la finca. Els esperitistes consideraren que el lloc era extraordinari pel que feia a la comunicació amb les persones que habiten al més enllà. Tot i que ella no hi creia massa en aquestes coses, sí que les respectava.

—Desitja comunicar-se amb algun parent o amic ja traspassat? —va preguntar-me de sobte, amb posat seriós.

—No —li vaig dir—, jo només vull aprendre anglès.

—Potser els esperits n’hi ensenyarien millor que jo —va contestar-me, i va riure fort obrint molt la boca, mostrant les dents i les incisives color d’os vell.

No vaig respondre. Em sentia neguitosa. Se’n fotia, de mi? Em volia espantar?

—No té por, oi? —em tornà a preguntar com si em llegís el pensament—. No és la meva intenció que en tingui, Miss Prats —i pronuncià això de Miss Prats amb una certa ironia, potser perquè jo, a ella, li deia Mrs. Grose.

—No —vaig contestar-li—. Dels morts, no en tinc cap por. No —vaig insistir encara, mentint, perquè tot allò no em feia gens de gràcia.

—No es preocupi —va dir-me, conciliadora—. Ningú no és perfecte. A banda, els misteris tenen molts avantatges. Fan cavil·lar. No s’ho creu? Tenen, com li diria, el seu què. A més, en el seu cas, és un valor afegit. No l’hi sembla? Així quan torni a casa tindrà més coses per explicar. En anglès, per descomptat…

Se’m va ocórrer, no sé per què, preguntar-li com aconseguia netejar un lloc tan enorme, qui s’encarregava de fer dissabte, qui l’ajudava en aquella casa tan gran. No tenir servei em semblava impossible, però ningú no havia comparegut a obrir.

—Només vostè s’ocupa de… —No em va deixar acabar la frase.

—Bona associació —em va dir—. Li ha fet pensar en Rebeca o en Jane Eyre, oi? M’aniria molt bé una bona majordoma…! Netejo jo, per desgràcia meva, amb l’ajut de la Mary Dolson. Va cuidar la meva tia durant la malaltia i a l’hivern viu aquí, però ara és de vacances. Un cop per setmana, els dissabtes, vénen dues germanes, les Johnson de Blend Round, un llogaret que hi ha a tres milles cap a l’altre costat. De vegades amb el Jeremy, quan no està massa begut, fan neteja general. Precisament la manca de servei m’obliga a demanar-li que vostè mateixa es faci el llit i es renti la roba. La rentadora és al soterrani, a la sala de màquines. L’hi mostraré després. Ara baixem, vingui, anem a prendre el te.

Va guiar-me per l’escala de fusta, que cruixia sota el pes de Mrs. Grose. Les parets de la planta principal eren cobertes de quadres dels avantpassats —vaig suposar— de Lord Thames, gent seriosa amb cara de circumstàncies, i de paisatges suaus per on cavalcaven genets apressats. Els mobles eren solemnes i antics. Hi havia flors seques dins gerros tallats i una gran col·lecció de soldats de plom repartida en diverses vitrines, una afició predilecta de Lord Thames que, en morir aquest, cap als anys seixanta, havia continuat la seva dona. Una col·lecció valuosíssima que ella no tindria altre remei que vendre si volia conservar la propietat i rehabilitar-la.

Allà, al pis principal, i mostrant-me els tresors de la casa, la Grose em va semblar diferent, menys cavallot, encara que això a Anglaterra deu ser un aspecte digne de ser tingut en compte. Entre aquells mobles agafava un cert relleu aristocràtic, tot i que en un país amb la monarquia més hortera de la terra no sé si el fet pot considerar-se positiu.

A la biblioteca, on fins i tot hi havia incunables i edicions molt valuoses, segons que m’advertí, va servir un te amb uns canapès exquisits, tot excusant-se per l’hora de retard. Considerava que la puntualitat era una virtut personal irrenunciable. A partir d’aleshores prendríem el te cada dia a les cinc o’clock. El meu rellotge marcava les sis de la tarda del dilluns 1 d’agost de 2005, primer dia del meu curs d’anglès. Crec que per moltes coses que em passin, dolentes o bones, mai no oblidaré aquesta data.