XII

Vaig recórrer la casa en estat de xoc, cridant el Richard, però ell no podia respondre’m. El Richard no existia. Era —ara ho sé— una invenció de Mrs. Grose, que mai no havia estat casada; un producte de la seva imaginació que la bogeria va acabar per fer real, com a projecció de la seva pròpia personalitat que intentava acoblar-se a un jo masculí que tal vegada l’hauria fet més feliç —o això devia creure ella—, segons vaig poder deduir dels llibres que em va deixar el metge de la presó, interessat pel meu cas. En el manual de psiquiatria del doctor Smith, que li recomano que llegeixi, vaig trobar un cas molt semblant al de Mrs. Grose. Gràcies a la interpretació que Smith en feia, vaig comprendre que la Grose no s’havia disfressat d’home només per espantar-me, per cridar la meva atenció o fer que la compadís pels maltractaments, posant en escena una tragicomèdia d’horrors, sinó per intentar realitzar, convertida en Richard, el seu somni d’haver nascut home en lloc de dona, ja que essent-ho no s’hi trobava bé. Per això s’autolesionava atribuint les ferides al marit gelós que creia tenir. La Grose s’odiava, com tanta altra gent, però en lloc de dur aquest càstig amb resignació, procurant de conviure amb la pròpia persona de la millor manera possible, intentava destruir el que més la molestava de si mateixa: el seu aspecte físic no gens atractiu que li feia assemblar-se a l’home que li hauria agradat ser i, alhora, això la feia més desagradable als ulls dels homes, la mirada dels quals, no obstant això, era l’única que li resultava interessant, l’única que creia amb dret de contemplar el món, l’única amb capacitat d’imposar lleis, de dictar normes amb les quals regir-lo. Que Mrs. Grose hagués optat per l’ensenyament era una prova més d’aquest interès per fer complir les regles, encara que només fossin les gramaticals, un aspecte que tenia a veure fonamentalment amb el seu costat masculí i, per això, encara que fos de manera inconscient, ho assumia amb gust sempre que els seus alumnes acceptessin les seves imposicions sense cap protesta.

Cap d’aquestes interpretacions no m’hauria passat pel cap, ni tan sols ara, si he de ser-li franca, després de meditar durant dies i dies sobre el capteniment de Mrs. Grose, però menys que mai aleshores. Han estat els llibres, en especial el manual del doctor Smith, els que m’han permès conèixer els mecanismes del capteniment de la Grose. Per altra banda, ja he anotat fins a quin punt vaig adonar-me que Mrs. Grose i el seu presumpte marit s’assemblaven, tot i veure el fals Richard en la minsa llum de l’horabaixa, i des d’una finestra. Però malgrat això mai no hauria imaginat que eren una mateixa persona, que la Grose es disfressava d’home afegint, gràcies a les xanques, alçada a la seva còrpora, recollint-se els cabells i tapant-se els ulls amb ulleres fosques.

Vaig buscar el Richard, com ja li he dit, inútilment. Aterrida, vaig baixar al primer pis, on vaig trobar al rebedor mobles damunt davall i a la cuina plats trencats, fruït de la baralla de Mrs. Grose amb el seu imaginari marit. Després vaig pujar fins al segon pis, a les seves habitacions, que eren obertes. Vaig entrar-hi i el que hi vaig veure no ho oblidaré mentre visqui. En un dels llits hi havia una vella fermada amb unes corretges gruixudes. Tenia un aspecte depauperat i cadavèric. Vaig desfermar-la i en fer-ho va obrir un instant els ulls. Va mirar-me, però em sembla que ni tan sols em va veure, mentre començava una lletania de queixes, molt baixet primer, i després en un to una mica més alt. Vaig preguntar-li qui era i on hi havia un telèfon. Vaig adreçar-m’hi en un anglès macarrònic i no em va contestar. Però atès el seu estat terminal, dubto que ho hagués pogut fer encara que l’hi hagués preguntat amb el més pur accent de Chelsea i la millor correcció. Vaig buscar un telèfon, fix o mòbil, per l’habitació. Era impossible que no n’hi hagués per molt que la Grose m’ho havia assegurat, i el vaig trobar sobre la tauleta de nit que hi havia a l’altre costat del llit buit. L’auricular era mut. No hi havia cap senyal de línia. Vaig adonar-me que estava desconnectat. Volia trucar a la Jennifer per demanar-li que cridés a la policia, però no en sabia el número. Sempre connectava directament mitjançant la memòria del meu mòbil, teclejant el seu nom. Tampoc recordava el telèfon d’emergència que havia trobat la nit que la Grose m’oferí la funció de la seva primera baralla per tal que vinguessin a ajudar-la i detinguessin el marit. Vaig tardar una estona en fixar-me que sobre la tauleta de nit hi havia també una agenda, i que allà hi constaven una sèrie d’adreces útils, entre les quals la de l’hospital. Hospital de Mrs. Grose, hi deia, Urgències. Vaig telefonar-hi. Vaig fer-me entendre com vaig poder. Vaig demanar que enviessin una ambulància. Tal vegada Mrs. Grose encara no era morta. Després vaig buscar arreu les claus del cotxe. Em sentia incapaç de quedar-me allà ni un minut més, ni un instant tan sols. Vaig trobar-les dins una de les butxaques del xandall que la Grose havia deixat amb d’altra roba sobre una cadira.

Sé que vaig fer molt malament abandonant la casa sense esperar que vinguessin els de l’hospital, però quedar-me allà era superior a les meves forces. Em consta que això, per desgràcia, ha estat considerat un factor en contra meva. No fugia, però, de la policia. Si no vaig avisar-la des de la casa va ser perquè no sabia com fer-ho, perquè no era capaç de tornar a entrar a la meva habitació a cercar altre cop el número d’emergència de la guia. Fugia de la visió del cos ensangonat de la Grose sobre el meu llit i de la del cos allitat i agònic, les lamentacions del qual havia sentit sovint durant aquells dies. Preferia passar la resta de la nit a la intempèrie que quedar-me allà, encara que fos fosca i negra i no sabés on anar per cercar aixopluc, abans que es fes de dia i pogués parlar amb el consolat per explicar tot el que m’havia succeït i demanar-los ajut. No és cert que agafés el cotxe de Mrs. Grose per anar cap a l’aeroport amb la intenció de prendre el primer avió que sortís cap a Barcelona. És absurd pensar-ho. En la meva habitació, on hi havia el cos de Mrs. Grose, quedaven totes les meves pertinences, i aquestes conduïen directament a la meva persona; també en algun lloc de la casa trobarien la meva maleta, de la nansa de la qual penjava una targeta amb el meu nom i adreça.

Sempre vaig pensar a anar a la policia. Considerava que res no em podia passar essent innocent. Per a desgràcia meva, aquesta vegada el cotxe de la Grose tenia benzina. Dic per desgràcia perquè si m’hagués quedat a Four Roses tot hauria estat segurament més fàcil. Quan era a punt de deixar el camí asfaltat vaig creuar-me amb l’ambulància. Vaig haver de fer marxa enrere i buscar un lloc una mica més ample per deixar-la passar. Els que anaven dintre —un conductor i un acompanyant— devien conèixer el cotxe perquè em preguntaren si venia de la casa de Mrs. Grose i què havia passat. Els vaig entendre però no em vaig veure amb cor de contestar-los en anglès i explicar-los tot el que havia succeït. Vaig preguntar-los si entenien el castellà. Un d’ells el parlava. Era, va dir-me, el metge que atenia la vella Mrs. Grose i que tots els dissabtes la visitava acompanyat d’una infermera. Algú havia telefonat aquella matinada a l’hospital sol·licitant un metge perquè l’estat de Mrs. Grose s’havia agreujat. Tal vegada ja era morta. «Vaig trucar jo, jo mateixa», vaig dir-li, «però no és la vella senyora la que és morta sinó la seva neboda, l’Annie Grose».

—S’equivoca —em va dir—. L’Annie no és parenta de Mrs. Grose, és la persona que la seva filla va contractar per atendre-la durant els mesos d’estiu, mentre ella és fora, a Sidney, a casa del seu fill. Crec que en una altra època ja va treballar a la casa, però d’això, en fa molts anys, em penso que d’institutriu de la senyoreta Laura…

—És l’Annie la que és morta o a punt de morir: jo l’he matada en defensa pròpia —vaig confessar.

D’aquella nit espantosa, no en recordo res més, crec que em vaig desmaiar. El cansament i les pastilles barrejades amb l’angoixa hi degueren contribuir. Segons van explicar-me, vaig fer el viatge de retorn cap a la casa de Mrs. Grose —no d’Annie Grove, petita però fonamental diferència— en ambulància. El metge, davant del meu estat, va optar per endur-se’m amb ell i comprovar si tot el que li havia explicat era cert abans de trucar a la policia.

El cas Grove —i no Grose— va ocupar pàgines dels diaris britànics i encara que enguany, a causa del terrorisme islamista, hi havia més notícies que dur-se a la boca i la serp del Ness semblava feliç al fons del llac, no deixava de ser agost, un mes de poca activitat informativa. Per això, gràcies a aquestes circumstàncies, també el meu nom fou esventat sense cap mirament. A quasi tots els mitjans es considerava molt respectable la persona de la senyoreta Grove, filla d’un brigadista internacional que havia lluitat a la batalla de l’Ebre. Des de la seva jubilació de professora a un col·legi dels Estats Units, Mrs. Grove es feia càrrec durant dos mesos d’estiu de Mrs. Grose, al servei de la qual havia treballat de joveneta. L’equip mèdic, que cada dissabte visitava la senyora, considerava que aquesta estava perfectament atesa. Era cert que l’Annie havia de fermar-la al llit, perquè no intentés aixecar-se i caigués, com ja li havia succeït més d’un cop. Però per lligar-la utilitzava unes corretges de material ortopèdic perfectament homologades i aprovades per les autoritats sanitàries. De les atencions que l’empleada prodigava a la senyora, n’era una prova el fet que una nit fou ella mateixa la que la portà a l’hospital pensant que el metge d’urgències no hi arribaria a temps.

En tots els diaris es lamentava la manera com la pobra Annie Grove hagué de morir, apunyalada o, més ben dit, estisorada per una dement. Així em consideren, ja ho veu!… És ben clar que tenia, que tinc, tothom en contra. Els ciutadans de la pèrfida Albió continuen demostrant la seva animositat contra nosaltres.

Em diu vostè que la pàgina web de Mrs. Grose, en la qual vaig trobar la informació per al curs, no existeix, i que ningú té idea si l’estiu del 2004 va arribar a Four Roses una noia francesa per tal d’aprendre anglès. Suposo que fou ella mateixa, l’Annie Grove, qui va eliminar qualsevol referència comprometedora una vegada que el seu objectiu de reclam s’havia acomplert, no fos que la Laura Grose, la filla de la propietària de la casa, se n’adonés. És prou evident que no li hauria permès duplicar la jornada laboral, atenent la mare i alhora fent classes. Al meu favor hi ha que la senyoreta Laura només permeté un any que convidés durant uns quants dies alguna amiga per estar un poc més acompanyada, especialment durant el mes d’agost, quan el servei era de vacances. No vaig ser jo aquesta amiga de la Grose, això és ben cert. També m’ha d’ajudar el fet que ella es fes passar davant meu per neboda de la propietària. Vostè hauria de mirar si també ho digué a altra gent. Tal vegada als seus companys de l’escola americana. Al poble de Lebanon a Nova Anglaterra, al Leyonard Bank, vaig fer-hi un ingrés del 50% de l’import del curs, com ja li he dit. Cal esbrinar a nom de qui estava o està, si encara existeix, el número de compte que va donar-me. Tal vegada l’únic que em podrà ajudar en el judici seran els informes provinents de l’escola. Ella mateixa va dir-me que havia estat acusada de maltractaments.

Vaig matar la Grose —mai no m’acostumaré a escriure Grove, el seu veritable cognom— perquè creia que ella abusaria de mi i que després em mataria. Vaig fer-ho en defensa pròpia i sé que vostè em creurà. Va morir a la meva habitació i no a la seva, raó de més per deduir que vaig ser jo l’abordada, que fou ella la que va entrar al meu dormitori i no jo al seu. Em diu vostè que insinuï que vaig actuar sense saber el que feia, després d’una brega d’amants, que això podria atenuar la condemna perquè és molt difícil, gairebé impossible, que el jutge cregui que la Grose em mantenia segrestada només perquè no acceptava que marxés sense acabar el curs, ni que intentés atropellar-me. No puc aportar més proves, només tinc la meva paraula. Ni tan sols la Jennifer em pot ajudar perquè vaig parlar amb ella la primera setmana, quan la professora encara no havia mostrat totes les cartes de la seva bogeria. Era la bogeria, allò que la portava a desdoblar-se. Sé que no és fàcil que el jutge ho reconegui, per més que la policia la va veure vestida d’home i emprant les xanques que calçava la nit de la seva mort. Busqui si us plau si d’altra gent estava al corrent de la falsa existència del Richard. Potser també s’inventà el marit davant de l’alumna francesa, el testimoni de la qual seria per a mi importantíssim. És ben probable que ella passés les mateixes humiliacions que jo, però que se’n sortís. O no. O potser no i el seu cadàver és enterrat al jardí… Si el Jeremy existeix, si no és igualment producte de la ment malalta de la Grose, potser en sap alguna cosa. Déu meu! Tant de bo que en algun d’aquests detalls, hi trobi el desllorigador que em permeti sortir d’aquí!

He dit tota la veritat sense canviar un punt. Ho puc jurar. Però em temo molt que la veritat en aquest país de cínics, l’idioma del qual ja prova fins a quin punt ho són —una cosa és com pronuncien i una altra de ben diferent com escriuen, un símptoma evident de la doble moral dels anglesos—, no em servirà de gaire. Tal vegada fóra millor que m’ho inventés tot. Digui’m com fer-ho. Ajudi’m a buscar una coartada. No puc més. El que vull és sortir d’aquí. L’hi suplico. Cal que ho aconsegueixi. Tinc les hores comptades. El fet de viure a la infermeria no atenua els meus mals, tot i que el meu anglès, això sí, ha millorat moltíssim. L’altre dia, fins i tot vaig somiar en aquest idioma, però enmig del somni va aparèixer la Grose.

—Quins progressos tan grans, Laureta! —em va dir des de l’infern—. Aquí l’espero, guardant-li lloc.

No sóc rica, ja ho sap, però tinc diners per pagar-me una bona defensa. Faci-ho saber als seus col·legues anglesos, busqui’m el millor defensor. De vegades em vénen remordiments, sobretot quan em veig amb les tisores a la mà i em contemplo davant-les al cos de la Grose, una, dues, tres… fins a tretze vegades.