IX

Vaig deixar-me conduir per Mrs. Grose fins a la meva habitació sense oferir resistència. Un cop allà, de seguida que ella va anar-se’n, em vaig tancar amb biuló. La Grose no hi podria entrar si no tirava la porta a terra, em deia per donar-me ànims. I jo aguantaria fins dissabte, fins que arribés la brigada de neteja. Les provisions de Biomanan m’impedirien passar gana, i el bany incorporat a l’habitació evitaria que em morís de set i també que caigués en la humiliació d’haver de cercar un racó per fer les meves necessitats. No obstant això, en previsió que la Grose em tallés l’aigua vaig omplir els gerros que hi havia sobre el canterano i també el lavabo i la banyera. Després vaig estirar-me sobre el llit. Tenia una forta taquicàrdia nerviosa que m’agafa de vegades, quan estic molt tensa.

No era per a menys. Em va semblar sentir la Grose vora la porta.

—Dexi’m passar, Laureta —em va dir com si les nostres relacions fossin excel·lents—. Li porto el sopar.

—Gràcies, Mrs. Grose —vaig contestar-li, intentant mantenir el mateix to de normalitat en què m’havia parlat—. Però ja sóc al llit.

—Obri, Laura. És pel seu bé. Mengi alguna cosa. No és bo anar-se’n a dormir en dejú. Si ho prefereix, me’n vaig i li deixo la safata vora la porta.

—No es molesti. Bona nit i moltes gràcies —vaig afegir amb el mateix cinisme que ella havia emprat en la seva educada petició.

—Somniï en anglès —va dir-me en acomiadar-se.

Vaig passar tota la nit desvetllada. Les pastilles no em feien efecte. Tenia por. Em preguntava què em passaria i com podria aconseguir escapar. A estones em sentia amb ànims de resistir, però d’altres considerava que estava a la seva mercè i que tal vegada ella intentaria acabar amb mi, encara que, si de veritat volia fer-ho, em deia per consolar-me, no m’hauria deixat instal·lada a l’habitació, tancada per dintre. M’hauria fet baixar al soterrani. Donava gràcies a Déu per no ser allà, a les fosques, entre escarabats i rates enormes —les havia vist un matí, mentre em rentava la roba interior i des d’aleshores feia bugada al lavabo—. Tal vegada la Grose només tractava de mantenir-me a ratlla. Estava pertorbada, però no era una assassina. M’havia volgut atropellar, però jo li havia robat el cotxe… Tal vegada només intentava, és clar que amb un mètode molt particular, que jo millorés el meu anglès. Però ningú en el seu seny no s’hauria comportat com ella. Potser tampoc com jo mateixa, em deia, en acceptar la proposta de la Grose sense conèixer-la de res…

Vaig adormir-me de matinada, esgotada de por i cansament, i el meu son devia ser profund, perquè no vaig notar la presència de la Grose fins que no va cruixir la cadira que hi havia al capçal del meu llit, a conseqüència del seu pes.

—S’estima més fer classe estirada, estimada Laureta?

Vaig incorporar-me instintivament pensant que tenia un malson. Però no, ella encara era allà, amb un nou model de xandall de color verd lloro que li quedava espantós. Per on deu haver entrat?, em vaig preguntar.

Mrs. Grose devia llegir-me el pensament, com ja havia fet altres vegades, i va contestar la pregunta ella mateixa:

—Doncs per la porta. Per on vol que hagi entrat?

Vaig mirar cap enllà. Estava tancada amb el biuló posat com jo l’havia deixada.

—Casa amb dues portes fa de mal guardar —va dir-me assenyalant cap a l’armari—. Vostè creu, Laureta, que jo hauria permès que perdés classes tancada a la seva habitació? De cap manera! Puc entrar i sortir per la porta de servei —va dir rient.

Vaig fregar-me els ulls. Pensava que somniava. Pensava que en el meu somni apareixien els esperits que travessen les parets, els esperits convocats per Lord Thames. Però no, Mrs. Grose no era un esperit. N’hi havia prou amb aquella olor rància que feia per negar-ho. Els esperits no fan olor de res. Però com havia entrat? Per on? Vaig mirar cap a l’armari. No era difícil suposar que, al fons, s’hi pogués obrir una porta i que jo no m’hi hagués fixat. Vaig comprendre fins a quin punt li era indiferent que jo em tanqués per dintre. I vaig sentir-me encara més desgraciada. Ara sí que em tenia absolutament en les seves mans. El que no comprenia era què volia fer amb mi. Matar-me? Quedar-se amb les meves pertinences? Eren poca cosa: unes quantes lliures, un centenar d’euros… M’obligaria a transferir diners als seus comptes abans de marxar? O els aniria retirant ella a poc a poc amb les meves targetes de crèdit? Potser el mòbil era un altre: es tractava d’una sàdica que fruïa amb la tortura. De fet, ja l’havia començada a exercir i cada cop seria més greu. Potser m’havia escollit com a alumna perquè jo no tenia família i li semblava que així hi hauria menys possibilitats que em trobessin a faltar. Em sentia agafada en una trampa, incapaç d’alliberar-me’n. Vaig posar-me a plorar. Va amenaçar-me:

—Calli, no suporto que algú plori. Mengi-se-les, les llàgrimes. El plor em descompon. No plori…!

—Si us plau, Mrs. Grose, deixi’m marxar —vaig suplicar-li intentant empassar-me llàgrimes i mocs.

—És clar que sí, de seguida que acabi el curs i sàpiga prou anglès. Si l’he tancada és perquè no me’n refio, de vostè, sap? Vostè volia anar-se’n saltant-se les classes i això no pot ser. No l’hi puc permetre de cap manera. No i no, aquesta vegada no! —va insistir encara.

I va quedar-se una estona mirant cap a la finestra sense dir res, com catatònica, amb els ulls perduts. L’havia vist un altre cop així: la nit que es colgà al meu llit. Després d’una estona s’aixecà i, passejant-se per l’habitació, va continuar:

—És la seva darrera oportunitat. Va dir-ho vostè mateixa quan va arribar. I també la meva, sap? Quan era jove vaig fer d’institutriu. Ja no s’estilava gaire aleshores però ells eren, com l’hi diria?, diferents. Rics, riquíssims. Vaig haver d’ensenyar a uns nens estúpids que no volien aprendre, brètols, insolents. Feien burla de mi. Jo aleshores era tímida i molt jove, a més de pobra. M’ho passava molt malament. Eren més que entremaliats, eren dolents. Vaig aguantar-ho tot amb paciència, però fou inútil, em van fotre al carrer… M’agrada ensenyar. Crec que tinc qualitats per fer-ho: paciència, molta paciència… No és així, Laureta?

—Sí —li vaig contestar.

—Explico molt bé, oi que sí? Doncs amb el munt d’anys que feia que treballava a l’escola, quasi dinou, en farà aviat tres que van tenir l’atreviment de portar-me a judici. I sap per què? Per maltractaments! Vint alumnes desgraciats van acusar-me de maltractar-los, i cap ni un va ser capaç d’assegurar que gràcies a mi havia après anglès, que les meves ensenyances els havien servit per sentir-se menys estrangers. Maltractaments…? I ara! També vostè seria capaç d’acusar-me de maltractaments quan l’únic que intento és que aprengui anglès?

No vaig contestar. Em sentia absolutament incapaç de dir res. He conegut molta gent ximple, molta, perquè n’hi ha més de la que qualsevol podria imaginar, però mai no m’havia enfrontat a algú tan pertorbat com la Grose.

—Au, amiga meva —va dir-me, de sobte—, deixi de fer el mandra i aixequi’s. Cal començar a treballar. Dutxi’s, canviï’s, faci el que vulgui, però d’aquí a un quart d’hora la vull a punt. Li prepararé l’esmorzar, un esmorzar lleuger. Com que ahir no va voler sopar, no convé que ara s’atipi massa.

Va sortir per la porta principal. Va descórrer el biuló i des de fora va tancar amb clau. Vaig obrir de seguida l’armari. Vaig veure que la paret del fons dissimulava una porta. També era tancada amb clau. Vaig dutxar-me i em vaig vestir de pressa. Vaig obrir les finestres, vaig agafar els llibres i em vaig asseure davant la taula a esperar que la Grose tornés. Ho va fer de seguida. Va trucar a la porta, un costum tan educat com inútil en aquells moments. Jo no li podia obrir.

—Obri, Laureta, si us plau —em va dir—. Vaig carregada amb la safata de l’esmorzar.

—No tinc clau —vaig contestar-li—, i el biuló no està posat.

—Ho havia oblidat, perdoni. Sóc tan despistada!

Vaig sentir el soroll que va fer la safata en deixar-la a terra i després el de la clau al pany.

—Li porto un te i préssecs amb crema de llet ben calentona. Són les postres que més li agraden, oi? O m’equivoco?

Ja he consignat aquí fins a quin punt detestava els préssecs calents apegalosos saturats de crema de llet. Mai no l’hi vaig dir, però ho devia endevinar en veure la cara de fàstic que jo feia en menjar-los. Vaig empassar-me’ls perquè tenia gana. Va esperar dreta davant meu. Després va retirar el servei i va sortir altre cop deixant la porta oberta. Sabia que no tenia escapatòria i per això ni tan sols li va passar pel cap de tancar-la. Vaig comprovar que la clau no estava posada perquè en aquest cas sí que m’hauria tancat per dins. Però no, se l’havia emportada. Vaig mirar el rellotge: eren les onze. No va trigar ni cinc minuts a tornar.

—Comencem allà on ens vam quedar ahir al matí —em va dir en castellà. De sobte va tocar-se el front com aquell que diu «Eureka!», i va passar-se a l’anglès—. Quin cap el meu! Tot en anglès. —Ho va repetir dues o tres vegades.

La classe va transcórrer amb tota naturalitat, com si jo no fos la seva presonera. Vaig intentar fer esforços per pensar només en l’anglès, però se’m feia molt difícil. Examinava els objectes de la meva habitació per saber quin podria resultar més eficaç i contundent si calia defensar-me. Si el proper dissabte no aconseguia cridar l’atenció de l’equip de neteja, si no aconseguia explicar-los que la Grose em retenia allà contra la meva voluntat, segrestada, intentaria fugir encara que ho hagués de fer eliminant-la abans que ella m’eliminés a mi. Em penedia d’haver deixat la navalla a la Tate Gallery. L’únic que tenia eren les tisores d’ungles. Vaig decidir portar-les a sobre amb el dni, els diners, el bitllet i les targetes. De moment encara no m’havia escorcollat.

—Està massa distreta aquest matí, Laureta —va dir altra vegada en castellà—. Així no anem bé. Que no ho veu, que no podem avançar?

—Si us plau, Mrs. Grose, tingui pietat de mi. Deixi’m marxar.

—Ni per tot l’or del món —va contestar amb una d’aquelles frases fetes, presumpte regal del seu presumpte ex.

—No puc concentrar-me. Si us plau, Mrs. Grose, no crec que ho pugui suportar. Pateixo taquicàrdia. Em trobo malament…

—Si protesta aplicaré d’altres mètodes. L’hi prometo! —va dir sortint amb un cop de porta i tancant amb clau.

Vaig intentar dominar-me i dominar la situació. Érem dijous. Dissabte arribarien les dones de la neteja. El dissabte s’acabaria tot. Faltaven dues nits i menys de dos dies. Em calia resistir. Resistir, dissimular, obeir-la, seguir-li el corrent, res de controvèrsia, dir amén, amén a tot el que calgués. Esperar sense desesperar. Vaig intentar fer els deures, memoritzar més verbs. Tal vegada estava tan rematadament boja que ho feia tot pensant en el meu anglès. «Sortirà amb l’anglès posat o passarà per sobre del meu cadàver»… Sentia les seves paraules repicant-me dins el cap. Vaig recordar algunes pel·lícules de terror comparables a la situació que jo estava vivint: El col·leccionista, Misery… La boja de Misery s’assemblava a la Grose. Resistir, resistir almenys dos dies. Les hores passaven lentament. Intentava estudiar però no podia.

La Grose va reaparèixer a l’hora de dinar amb una safata i el mateix plat de préssecs. Vaig menjar-m’ho tot. En acabat, se’n va tornar sense dir-me res. A la tarda vaig sentir-la pujar i baixar l’escala sovint i em va semblar escoltar els mateixos plors d’altres vegades. Fou aleshores quan vaig pensar que tancades a les habitacions que Mrs. Grose no m’havia volgut ensenyar hi havia les meves antecessores. Procedien de cursos anteriors, i qui sap des de quan eren allà, potser fermades, debilitades per llargues vigílies. Tal vegada feia amb elles algun experiment macabre i per això les mantenia amb vida. No havia vist al cotxe material sanitari? I no l’havia vist a ella arrossegant un cos? Déu meu!, vaig pensar. Potser la meva habitació, on ella ja m’havia advertit que s’hi havia comès també un crim, era només la cel·la que precedia un tancament posterior molt més dur. Dissabte, cal esperar fins dissabte. I si no venia ningú els dissabtes? I si no era cert que hi anava una brigada de neteja? O si aquesta era integrada per un grup de sàdics com ella i de còmplices seus? No podia fer sinó pensar en tot això.

Cap al tard va tornar a presentar-se. Va entrar per la porta de l’armari i no per la principal.

—Perdoni, no he pogut venir abans. He estat ocupada a dalt —i va assenyalar el sostre—. Se m’ha passat l’hora del te i no he pogut preparar el sopar.

Encara queden postres d’aquestes que li agraden tant… Llépola! Vegem els deures? Com ha anat això?

Va fer una ullada al meu quadern.

—No els ha acabat. Afanyi’s o es quedarà sense sopar.

Vaig intentar fer el que em deia.

—No me n’aniré fins que no acabi, Laureta. Això no pot ser. Què diria la mamà? Em renyaria molt. Annie, vostè no és responsable… —va dir escarnint una veu que no coneixia.

Com més hores passaven, més m’adonava que estava en mans d’una pertorbada mental, probablement esquizofrènica, i no sabia com l’havia de tractar ni de quina manera em calia actuar. Tal vegada en el seu cervell malalt hi havia una petita escletxa per a la pietat, però on i com podia arribar fins allà? De moment semblava que l’únic factible per obtenir la recompensa de l’excursió a Cims borrascosos era aprovar l’examen, la qual cosa em semblava molt difícil. Potser sí que calia fer tots els esforços. Qui sap si aquesta era l’única possibilitat de sortir d’aquella presó.

—Vinga, l’ajudaré.

Va arrossegar una cadira i s’hi va asseure. Va corregir el que jo havia fet. Després em va animar a continuar, tot amenaçant-me:

—Acabi o la deixo sense sopar. Ja l’hi he dit. Els nens desobedients, cal tractar-los així. No hi ha altre remei.