II

Des que vaig rebre la confirmació de la plaça, a finals de març, vaig passar els quatre mesos que faltaven fins a l’agost en un estat de nerviosa expectativa. De tant en tant el correu electrònic em portava l’agradable sorpresa de noticies de la meva futura professora, amb detalls relacionats amb l’estada: el tipus de roba adequada, còmoda, per descomptat —casual—, amb alguna jaqueta imprescindible, ja que no acostumava a fer gaire calor i a la nit refrescava; l’horari estricte —vuit hores de feina sense perdonar un segon— començaria a les nou o’clock i acabaria a les set, perquè calia descomptar les estones dels àpats, o les possibilitats de fer excursions els caps de setmana. Una opció que m’aconsellava aprofitar, encara que incrementés el preu de l’estada, ja que, a banda de fer quilòmetres en cotxe o en tren, ens obligaria a passar la nit fora de casa en algun bed and breakfast. Alhora que seguia practicant anglès, em permetria conèixer diversos llocs atractius tant pel paisatge com pels seus aspectes literaris. Si he de dir la veritat, aquell suggeriment va interessar-me ben poc. Detesto les excursions de cap de setmana, amb les carreteres embussades i el risc de figurar a la llista de morts per accident planejant sobre la carrosseria del cotxe com un aucellot de malastrugança. I encara que no tinc res en contra de la literatura —ja s’ho faran els qui s’entretenen amb novel·les, com la meva cosina Maria, cosina valenciana, tot sigui dit, que fins i tot creu que el que expliquen els llibres ha passat de debò—, a mi, la vida que faig no em deixa temps per llegir. Pertanyo, doncs, al tipus de persones que declara a les enquestes que mai no llegeix llibres tot escandalitzant els qui diuen el contrari. Quan no estic treballant —cosa que passa només els caps de setmana i encara no tots—, em dedico a anar al cinema o a dormir; sempre tinc deutes de son.

M’adono que acabo d’escriure en present un paràgraf que en realitat hauria hagut d’escriure en passat. El costum de trenta anys —vostè se’n farà càrrec— pot més que els tres mesos que fa que sóc aquí… Bé, segueixo amb el que li explicava. Les referències que Mrs. Grose va donar-me a l’entorn dels llocs on un tal Henry James va situar Un altre pas de rosca —ves quin títol, oi?— o els itineraris turístics als voltants de Cims borrascosos o de Jane Eyre —que també sortien a les guies que em vaig comprar— no em van seduir gens, encara que tampoc els vaig rebutjar. Per contra, li vaig dir que em semblaven bé, que ho deixava al seu criteri i que, segons el temps que fes, veuríem, que tal vegada era millor, abans de reservar per endavant hotel, decidir-ho quan arribés. Em va contestar amb un mínim missatge, amb un OK que jo vaig traduir per d’acord, molt bé. Però de seguida vaig adonar-me que, potser, l’havia molestat. Al cap i a la fi les excursions eren una deferència per part seva a la qual jo contestava amb evasives. Era clar que ella no hi feia negoci, que més aviat, acompanyant-me als llocs que ja coneixia, perdia temps i es privava de descansar. Per això i per no passar per grollera davant seu —odio el tòpic que els catalans mirem la pela, perdó, l’euro, ja hauria d’estar-hi acostumada però ho segueixo dient malament—, vaig fer un ingrés per l’import que ella havia calculat que costava la primera excursió.

Entre el final de març i el final de juny vam intercanviar bastants correus que no vaig esborrar i, en conseqüència, suposo que encara deuen ser a la bústia de correu electrònic de l’ordinador del despatx. La meva clau d’accés és lalala. Si us plau, intenti recuperar-los. A través de la pàgina web de la immobiliària i teclejant el meu nom, Laura Prats Massuti, hi entrarà sense problemes. Crec que dels correus, en podrà extreure algunes conclusions interessants amb relació al capteniment de Mrs. Grose —el seu cinisme, el càlcul estudiat, la seva fredor— i també del meu, tan estúpid, tan pendent de l’obsessió d’aprendre, d’una vegada, el maleït anglès.

Mrs. Grose contestava les meves preguntes sobre qüestions d’intendència i jo, les seves. Recordo, per exemple, alguns «emilis» sobre plats predilectes i incompatibilitats culinàries. Per cert que una de les seves eren els alls, tan usuals a la cuina espanyola, deia ella mateixa, la qual cosa no li permetia digerir bé el gaspatxo ni l’ajoblanco que tant li agradaven i que, després de tot el que ha passat, no deixa de semblar-me una broma premonitòria. Per part meva no n’hi havia cap, excepte, ara sí, des de fa tres mesos, des del meu malaguanyat estiu anglès, aquestes postres repugnants que consisteixen en una mescla de préssec bullent amb una mena d’embafosa crema de llet que la Grose, quasi cada dia, em donava per acabar el dinar i que jo em veia amb l’obligació de menjar-me, primer per no fer-li un lleig i després perquè no em quedava altre remei.

Abans de les vacances de Setmana Santa vaig escriure a Mrs. Grose demanant-li que m’indiqués, ja que tenia per endavant quatre dies lliures, què em calia fer per anar preparant-me per a l’intensiu d’agost. Va recomanar-me que veiés pel·lícules en anglès sempre que pogués, que sintonitzés les notícies de la CNN i la BBC. Ho vaig intentar, però els meus esforços van ser del tot inútils. Necessitava llegir els subtítols de les pel·lícules per poder-les seguir, no entenia ni pruna. Ni la veu de Richard Burton, tan suggestiva, ni aquell accent que diuen que és tan bo de Laurence Olivier no em deien res. Pel que feia a Bogart, la seva dicció d’ànec que, per descomptat, tampoc no aconseguia desxifrar, li va fer baixar molts punts en el meu afecte. I em va saber molt greu perquè era un dels meus actors predilectes. També vaig desistir d’escoltar els telenotícies en anglès. M’hauria quedat in albis de tot el que passava pel món o, encara pitjor, sense saber si havia de preocupar-me pels atemptats, accidents i catàstrofes naturals, en cas que succeïssin a prop, o només compadir d’enfora les víctimes. En el meu descoratjament tenia, però, l’esperança que, a la tornada de les vacances, seria capaç d’entendre tot el que volguessin explicar-me els locutors d’informatius de les dues cadenes i podria disfrutar dels matisos de les veus —amb l’excepció de Bogart, el qual per sempre més sentiria doblat— dels meus actors predilectes que eren de parla anglesa.

L’esperança d’arribar a adquirir la competència lingüística que aleshores no tenia em retornava la il·lusió i potser més ganes de viure. La Jennifer, que era la meva amiga més íntima, encara que no ens veiéssim massa fora de la feina, em deia amb el seu particular humor britànic que et pots convertir en amant d’una llengua i que aquesta circumstància de ben segur que t’afecta de manera molt positiva. Era ben cert. Pensava que si finalment em veia amb ànim de parlar anglès, la meva autoestima, molt minvada en els darrers temps des que el meu home va deixar-me, aviat farà set anys, per anar-se’n amb el cap de la guàrdia urbana, camí de Sitges, on muntaren un restaurant tot sortint ambdós de l’armari, augmentaria i em sentiria amb forces per començar altre cop amb empenta la feina. Parlant anglès tot seria més fàcil i l’ascens, no me’l birlaria ningú. Aquest cop sí que aconseguiria passar a adjunta de direcció de la zona del litoral, on la majoria de la clientela és estrangera.

A vostè, que domina llengües, el meu interès li pot semblar estrany. Qui sap si no pensa que sóc un cas clínic, una maniàtica empesa per una rauxa estrafolària. Però perquè s’adoni que no és així, que a molta més gent els passa el mateix, li prego que consulti al diari El País de finals de juliol una informació que la Jennifer retallà per a mi pocs dies abans del meu viatge a Anglaterra, en la qual s’informa que un empresari de la Selva va deixar a la Generalitat de Catalunya una milionada d’euros perquè es dediquessin íntegrament a l’ensenyament de l’anglès entre els joves de la seva comarca. Intentava així evitar el que li havia succeït a ell. Malgrat la seva gran fortuna aconseguida en inversions a l’estranger —sembla que molts terrenys que tenia a Veneçuela eren farcits de petroli—, se sentia més que frustrat, frustradíssim, perquè no sabia anglès. Una mancança que li havia marcat la vida fins al punt d’afectar les seves disposicions testamentàries. Si això li passà a Joan Riera de Santa Coloma de Farners —el seu nom em va quedar gravat, no debades em va semblar una ànima bessona—, ben segur que també passava el mateix a moltes altres persones encara que no sortissin als diaris ni haguessin fet fortuna com ell.

Com li deia, vaig desistir de mirar la televisió en anglès i d’intentar veure pel·lícules en versió original i vaig dedicar-me amb afany a remenar als altells de casa per cercar els vells llibres d’anglès de la meva remota adolescència, quan em vaig proposar estudiar aquesta llengua sense constància i, naturalment, sense èxit. Volia intentar recuperar almenys els rudiments més elementals: quatre substantius, cinc verbs, sis pronoms. Vaig trobar dins una maleta el mètode Assimil, amb discos inclosos, un fòssil que vaig acaronar amb nostàlgia. Era del meu pare, que també se sentia predisposat a aprendre anglès i que cada octubre solia repetir solemne: «D’enguany no passa. Enguany em matricularé en una acadèmia d’anglès», sense arribar a fer-ho mai. El pobre va morir durant el mandat de Richard Nixon, el nom del qual era tot el que se sentia capaç de pronunciar en anglès. Vaig trobar també una gramàtica un poc més moderna que vaig repassar i entendre, atès que les explicacions eren en castellà. Però quan vaig fer saber a la meva professora que emprava una gramàtica anglesa escrita en castellà va renyar-me molt. Si vertaderament desitjava aprendre calia fer-ho de manera directa, sense passar per cap altra llengua. Va recomanar-me aleshores que em comprés un diccionari que no fos bilingüe, sinó només anglès. I així ho vaig fer. Vaig passar-me els dies de la Setmana Santa que encara quedaven entre les pàgines d’aquell enorme mamotretus, capbussada, com en una mena de bassa llefiscosa, no de piscina, atès que les paraules incomprensibles m’estiraven cap avall, enfonsant-me. Res no hi ha més trist que un diccionari inintel·ligible. Posa en potència un món al nostre abast però alhora ens el fa indesxifrable. Els esforços d’aquell llarg cap de setmana van deixar-me exhausta i vaig decidir abandonar, no podia incorporar-me a la feina en aquell estat d’esgotament.

Vaig tornar a escriure a Mrs. Grose per notificar-li que aquell mètode no encaixava amb la meva manera de fer i demanar-li que em donés altres opcions. Vaig rebre una resposta un xic burleta: cerqui en qualsevol brocanteria un reproductor de vinil i comenci amb My taylor is rich «pero no le arriendo la ganancia», afegia en una frase feta en castellà que em va sobtar. Estava clar que el mètode Assimil havia quedat desfasat i que repassant-lo no aconseguiria gran cosa, però em molestava que la Grose es permetés el luxe d’ironitzar sobre aquella mena de relíquia familiar. És clar que ella desconeixia que ho fos. L’hi vaig fer saber i per un cop va contestar-me un minut després: si considerava que les seves directrius no eren bones, si no tenia confiança en els seus punts de vista pedagògics, podia tornar-me els diners i escollir un/a altre/a candidat/a. I aquí la pau i al cel la glòria.

Horroritzada vaig demanar-li que no ho fes i fins i tot crec que l’hi vaig suplicar. No resistia pensar en el fracàs d’arrossegar un any més la meva mancança i la frustració afegida d’haver-me de quedar a Barcelona el mes d’agost. La meva cosina, enfadada amb mi perquè l’havia deixat plantada, viatjava a Islàndia amb una amiga, i no en voldria ni sentir parlar, que jo m’hi afegís, n’estava segura. I no tenia humor per apuntar-me al primer forfait on encara quedessin places.

Mestra en efectes psicològics, ara em consta, i de quina manera!, Mrs. Grose no s’afanyà gens a contestar-me. Ho va fer una setmana més tard, tranquil·litzant-me, això sí, i dient-me que no m’hi amoïnés. Qualsevol aprenentatge idiomàtic necessita temps i jo en aquells moments estava massa enfeinada. El que havia de fer era senzill: esperar el mes d’agost. Aleshores, però, m’havia de comprometre a acceptar sense embuts ni emperons els seus plans d’immersió total que des d’ara, m’ho advertia per endavant, serien durs. Aquest era segons el seu parer i, segons la seva llarga experiència didàctica, l’únic camí vàlid si veritablement desitjava tornar a Barcelona parlant anglès amb una certa fluïdesa. Només em calia un poc de paciència.

Ni els atemptats londinencs de juliol, tan terribles, absurds i bàrbars, varen fer trontollar un segon la meva decisió. No obstant això, durant aquells dies se’m va ocórrer pensar que Mrs. Grose podia ser entre les víctimes. Casa seva quedava lluny de Londres, però qui sap si no hi havia pogut anar a fer qualsevol encàrrec, compra o visita. Si era així, adéu anglès! Vaig escriure-li ràpidament interessant-me per la seva salut i donant-li el condol pel desastre. També a Catalunya estàvem commocionats, no tan sols a Anglaterra.

El correu em fou retornat per problemes amb el servidor, probablement, vaig pensar, a conseqüència del col·lapse de missatges. Igual que jo, familiars i amics d’arreu del món desitjaven comunicar-se amb la seva gent. Vaig tornar a intentar-ho uns dies després i finalment vaig aconseguir-ho. Un parell de setmanes més tard la Grose em va escriure dient-me que estava bé, que no era a Londres el dia 7 de juliol, tot i que de fet havia previst d’anar-hi aquell dia. Una indisposició d’estómac, d’allò més oportuna, l’hi havia impedit. Ella solia moure’s en metro i qui si sap si ara no estaria entre les víctimes i jo «compuesta y sin novio», afegí utilitzant una de les frases fetes que tant li agradava emprar, apreses, segons em digué més tard, del seu exmarit, que era fill d’un brigadista internacional i que ella, la molt mentidera, assegurava que havia conegut a Madrid el 1964, en el seu primer viatge a Espanya. En aquest mateix correu m’anunciava que passaria el mes de juliol fora de casa, encara que consultaria de tant en tant el correu electrònic des de qualsevol cibercafè. Internet no havia entrat en els costums de vida de la seva amiga Kathy Mac King, que vivia a Irlanda, on la meva futura professora pensava passar la resta de juliol. Tornaria a Anglaterra al final de mes per preparar la meva arribada.

Vaig demanar-li les darreres instruccions per si per qualsevol cosa no aconseguia comunicar-me amb ella abans de sortir cap a Londres. Vaig insinuar-li també si podia donar-me el seu número de mòbil. Però va contestar-me que no en tenia. Mai no l’havia emprat i desitjava seguir així. No vaig gosar demanar-li el telèfon de la seva amiga, ja que ni tan sols no m’havia donat el de casa seva. Tal vegada per contrarestar aquesta manca d’informació va desviure’s per oferir-me fins els detalls més insignificants a fi de facilitar-me l’arribada: possibilitats d’agafar el tube (metro) més ràpid o l’airbus, més lent però potser més còmode i sense escales, des de Heathrow a Londres, import dels bitllets d’ambdues modalitats, temps exacte que tardaria, nombre d’estacions que hi havia des de l’aeroport fins a Gloucester Road…, el lloc on havia de transbordar de la línia blue a la línia green que em portaria a l’estació Victòria —per si escollia el metro—, si és que no volia gastar en taxi, potser massa car. Afegia també els horaris dels ferrocarrils que em calia agafar, preus de primera i segona classe, noms dels pobles per on passaria, etc. fins arribar a Ledbury, on ella em recolliria… L’estació era petita i no hi havia pèrdua possible. Allí la trobaria, amb una gramàtica anglesa a la mà. No m’havia de preocupar pels possibles retards. Esperaria les hores que calgués. Entre tren i tren, s’entretindria fent compres i encàrrecs que sempre li quedaven pendents a Ledbury.