IV

Durant els primers dies les classes funcionaren amb tota normalitat. La monotonia de l’horari establert sense contemplacions de cap mena (de 9 a 10, gramàtica; de 10 a 11, exercicis; de 11 a 12, conversa; aturada per al lunch —servit i paït en anglès, naturalment— de 13 a 14; lectura en silenci, de 14 a 15; lectura en veu alta —que de vegades durava més d’una hora atès el meu accent detestable i la meva nefasta pronunciació— de 15 a 16; exercicis, de 16 a 17; correccions, te puntualment a les 17; de 18 a 19, repassada general de tot el que havia estudiat durant el dia) hauria acabat amb qualsevol persona que no tingués el meu obstinat interès.

En honor a la veritat, cal que consigni aquí ben clar i llampant que Mrs. Grose era una professora excel·lent. S’explicava d’una manera senzilla i fàcilment entenedora, en anglès, per descomptat, i intentava trobar frases curtes —patrons exactes, en deia— que només esmentessin paraules ja conegudes de les unitats anteriors. Jo crec que, en efecte, tenia una gran experiència en aquest camp i li dec la iniciació que durant aquests tres mesos m’ha servit de base per poder continuar, encara que el preu que he hagut de pagar per l’aprenentatge de l’anglès ha estat el més car de la meva vida, un preu que mai no m’hauria passat pel cap.

Mai no m’he dedicat a l’ensenyament, però m’imagino com en pot arribar a ser, d’avorrit, haver de repetir el mateix infinites vegades, com feia ella amb mi, amb paciència de Job, atès que jo, sovint, m’encaparrotava a no oblidar els llunyans rudiments mal apresos i conjugava, per exemple, l’auxiliar do amb el verb ésser en forma interrogativa o tractava d’iniciar una frase en un ordre diferent del que exigeix la fèrria disciplina gramatical anglesa, un aspecte que treia de polleguera Mrs. Grose i a mi em posava histèrica. Quin mal hi havia a invertir l’ordre si el verb, el subjecte i els complements seguien allà l’un vora l’altre? Quina diferència hi havia entre dir The dog followed the cat o Followed the dog the cat si tanmateix tot volia dir el mateix: que el gos perseguia el gat. Aquest model em fou repetit cinquanta mil vegades i li serví per advertir-me seriosament que en anglès el subjecte sempre, sempre, sempre s’anteposa al verb en les oracions afirmatives i negatives, i que això ajuda molt al bon enteniment i seriositat del tracte interpersonal, com la col·locació estricta dels adjectius. En primer lloc, la forma, després el color, l’origen i, en darrer terme, el material. Round, yellow, italian, golden, em repetia, intentant ficar-me al cervell referències fàcils de recordar que em poguessin ajudar. Rodó, groc, italià, or. Forma, color, origen, material…! Però l’exemple no era del gust de Mrs. Grose, que em va donar una alternativa més lògica i versemblant: perquè, des de quan l’or era italià? La professora em féu memoritzar: They’re big, friendly, black, dogs. Una frase molt fàcil: bastava mirar els seus gossos. Ells són grans amistosos, negres gossos. Per què no ells són amistosos grans gossos negres? O millor, gossos negres grans, amistosos?

Em sentia ridícula repetint una vegada i una altra la mateixa frase sobre els gossos. Potser hi havia un punt d’humor en el lladruc —guau, guau, guauuuu— que afegia la Grose quan considerava que la meva dicció millorava, però jo el vaig prendre per un efecte del tot burlesc.

Sovint crec que també per riure’s de mi, em feia repetir algunes paraules molt de pressa i d’altres amb molta calma, i m’obligava a lletrejar-les, un costum molt anglès, deia, i del tot necessari si tenia en compte la semblança de sons.

Intentava prendre amb paciència tots aquells abusos, però estic segura que se’m veia la ràbia mal continguda. He de confessar que em venien ganes d’escanyar-la, especialment quan ella em renyava acusant-me de mentidera. It’s not true, repetia enfurismada, mentre intentava, però, ser cortesa. Segons ella, jo mentia contínuament i això era inadmissible. On s’havia vist contestar sempre falsejant la veritat? La indignava que quan em preguntava How old are you?, jo li contestés el primer que em passava pel cap: I’m seventy years old. No way! You are forty-nine years old!, deia ella. I’m twelve years old, seguia jo. Per què li havia d’importar tant? Where are you from?, preguntava després. I’m from Japan o I’m from Australia, deia jo. Ho feia a posta, per empipar-la, perquè no entenia què hi havia de dolent a contestar amb una ocurrència qualsevol si des del punt de vista gramatical la resposta era correcta. Poc importava amb vista a l’aprenentatge que jo hagués nascut al Japó o a Austràlia, que tingués seixanta anys o dotze, fos concertista de violí o rossa albina, en lloc de catalana, de quaranta-nou anys, empleada d’una immobiliària i amb els cabells castanys…

A causa de les enrabiades de la Grose, vaig intentar acostar les meves intervencions a una realitat més factible, encara que no vaig deixar de mentir per plaer. Els interrogatoris lingüístics als quals em va sotmetre durant aquella primera setmana, necessaris per tal de fer pràctiques, aviat em van semblar policials i tal vegada per això, no sé en funció de quins atavismes, potser fins i tot antifranquistes, vaig intentar evitar tant com podia dir la veritat. Però ella semblava adonar-se’n i molts cops mostrava el seu rebuig amb contundència:

—No i no. De cap manera! Vostè no hi ha viatjat mai, a l’Antàrtida. Ni s’ha casat tres vegades! It’s not true! —repetia incansable, enfurismada, colpejant la taula amb les seves mans grosses de camperola, mirant-me com si m’enviés a l’infern.

Però fora d’aquests moments de fúria, provocats també, en part, per la meva mala oïda i la manca ben explícita de facilitat per als idiomes, a banda, com ja he dit, del desig de no dir la veritat, Mrs. Grose es comportava d’una manera correcta i fins i tot diria que amable. S’interessava per si el menjar m’agradava i per si dormia bé, un aspecte que semblava preocupar-la molt, ja que va arribar a oferir-me una carta de coixins, com tenen per costum en alguns hotels de luxe.

Pel que feia al bed and breakfast —desitjava convertir la casa en un hotel rural de seguida que li donessin els permisos d’obres i trobés un soci decidit a apostar per l’envergadura d’aquell projecte, segons va confessar-me el primer dia—, no tenia cap queixa. El menjar —a base de roast beef, amanides, alguna sopa de llegums, cakes, melmelades fabricades per la Mary Dolson sota la seva vigilància atenta— era avorridíssim, però suficient i del tot passable si descompto les postres de préssecs calents. Per contra, la meva habitació era la més còmoda de totes les que he tingut i els primers dies hi vaig dormir molt bé. No se sentia cap soroll i els espectres, als quals havia al·ludit la Grose, devien ser de vacances atès que no vaig percebre ni la més petita remor, cruixit de mobles o passes a les matinades, que és quan els entesos en la matèria diuen que es manifesten. La sensació d’inquietud, la por quasi inconscient que Mrs. Grose amb les seves al·lusions als misteris de la casa m’havia provocat el primer dia s’esvaïren de seguida que vaig adonar-me que la porta de la meva habitació, si bé no tenia clau, es tancava per dintre amb un gran biuló. I a mi, com ja he dit, em feien molta més por els vius, el Jeremy o l’imbècil del marit, que no els morts.

El crim comès a la meva cambra tampoc no em llevava la son, que jo incitava amb pastilles, si he de ser-li franca. Tal vegada per això, des del dia de la meva arribada fins al dijous, vaig dormir d’una tacada vuit hores, i fins i tot crec que em vaig recuperar del cansament acumulat els darrers temps. El que em succeí després d’aquell 4 d’agost és, però, com hauria dit Mrs. Grose que deia el seu marit, harina de otro costal o figues d’un altre paner, que és com jo ho traduiria.

Però anem a pams. Aquell dijous la professora va anunciar-me que tots els divendres em sotmetria a un examen. De la nota que en tragués dependria la possibilitat de fer vacances el cap de setmana. No oblidava que havia pagat per endavant l’excursió a Cims borrascosos, ni que jo mateixa, durant algun dels lunches, li havia manifestat, de manera macarrònica, la meva voluntat d’anar a Londres per tal de regirar en les parades dels mercats de brocanters que solen instal·lar-se els dissabtes a diversos indrets. Sóc aficionada a col·leccionar capses de llauna i estava segura que allà, a Brick Lane o a Picadilly Market de Saint James’s Church, podria trobar-ne a bon preu. Em va semblar un pèl exagerada la imposició de la Grose, però m’ho vaig prendre de broma, tot recordant els meus anys escolars quan les monges castigaven la manca d’aplicació amb hores d’estudi suplementàries i premiaven els nostres esforços amb recompenses. Al meu col·legi només les bones estudiants eren convidades a una excursió dominical que es feia cada trimestre i a la qual no vaig aconseguir anar ni una sola vegada. No m’ha agradat mai estudiar i no sols ara que sóc gran; des de petita que he tingut poca memòria. Això feia que hagués d’esforçar-me moltíssim per aprendre al ritme imposat per Mrs. Grose que, per altra banda, i segons ella, no era sinó l’habitual, el destinat a persones amb un coeficient d’intel·ligència normal, i no una tortura, com digué que jo li havia retret el divendres de la primera setmana, a conseqüència de la dificultat de l’examen, després d’embrancar-nos en una discussió agra que ja venia del dia abans. Perquè fou la tarda del dijous quan la nostra relació començà a trontollar.

Inflexible a no deixar-me pronunciar una sola paraula en cap altre idioma que no fos l’anglès, em confiscà el mòbil. M’acusà de traïdora perquè cap al tard, a l’hora que jo anava a estirar les cames passejant una estona pel jardí —un dels pocs moments que ens concedíem de treva—, m’havia sentit parlar per telèfon en català. En efecte, havia telefonat a la Jennifer per contar-li els meus progressos i dir-li que li estava molt agraïda per haver-me ajudat a aconseguir aquell intensiu. Vaig intentar ser d’allò més optimista i vaig assegurar-li que tant la Grose com el lloc eren magnífics, que em sentia feliç i segura que al setembre, quan tornés, ja no m’hauria d’empegueir per no saber anglès. La Jennifer, que era a Alacant compartint amb el seu marit, els dos fills i la sogra un apartament de quaranta metres quadrats, va assegurar-me que m’envejava molt. La calor era horrible, el mar brutíssim, la platja plena de gom a gom, els nens insuportables, la sogra pesadíssima i el marit murri, com sempre. Tant de bo ella no sabés anglès per poder venir amb mi, privant-se de les delícies de l’estiueig! Pobra Jennifer! Però no vull perdre el fil del que li explicava amb comentaris ni digressions. Acabava de parlar amb la Jennifer quan la Grose se’m va acostar:

—Would you please give me your cell phone?

Vaig suposar que volia veure com era el meu aparell o potser emprar-lo per telefonar. Segons m’havia assegurat, no tenia mòbil i, malgrat utilitzar Internet, ho feia sempre des de fora de casa, en un cibercafè de Ledbury… En efecte, semblava poc interessada pels invents de la modernitat. Per altra banda, encara que semblés impossible, a Four Roses no hi havia telèfon, cosa que em va estranyar molt quan m’ho va dir i, fins i tot, va semblar-me perillós en aquell aïllament. És per això que no m’ho vaig acabar de creure i vaig pensar que l’aparell devia estar a la seva cambra, on mai no em va deixar passar, tal vegada per por que el volgués emprar, telefonant a Barcelona de franc.

—Thank you —va dir-me ficant el meu petit nokia dins la butxaca del seu xandall fastigós—. I will give it back to you when you return to Spain at the end of the course.

Al principi vaig pensar que la confiscació del mòbil era una broma, que la Grose jugava a representar el paper de mare superiora de l’internat i que a mi m’havia reservat el d’alumna díscola. Però no, tot plegat era molt més greu. Abans de pujar a l’habitació, on volia tancar-me a estudiar —allà, m’hi esperaven impacients un munt de verbs irregulars, les parts del cos humà, els dies de la setmana, els mesos, les estacions, els adverbis de temps, les conjuncions… Déu meu!, tot un desordre gramatical a punt de ficar-se al llit amb mi—, vaig demanar-li que em tornés el telèfon.

—Per si vénen els fantasmes —vaig dir-li en castellà— i em cal demanar auxili.

La Grose va riure, ensenyant les dents i obrint la boca d’una manera provocadora, gairebé agressiva.

—No hi ha fantasmes —em va assegurar en anglès—, no existeixen si no hi creiem. Oi que m’entén? Vostè no hi creu —va insistir—. Només —i va traduir per si no l’entenia—, compten els fantasmes de cadascú. De vegades aquests són els pitjors —va afegir amb sorna i encara preguntà—: No li sembla, senyoreta Prats?

—Yes —vaig contestar—. It’s true. You are right.

—Veu?, ha fet molts progressos en una setmana. Si demà aprova l’examen, veurem… Tal vegada, si aprova li tornaré el mòbil. Però no vull ni una paraula que no sigui en anglès.

—Please, please, Mrs. Grose…! —vaig suplicar-li, sentint-me molt més que ridícula, humiliada.

La Grose no sols aconseguia rebaixar la meva autoestima fins a límits insospitats sinó que, a més, es permetia tractar-me com a un pàrvul. Per a mi el mòbil, com per a tanta gent, és quasi una víscera més, un òrgan del cos sense el qual ja no sabria viure, una mena de cordó umbilical que m’unia amb la resta de persones i em permetia enllaçar amb el meu país, amb la meva gent, encara que tingués poques relacions fora de la feina. Deixant-me sense mòbil, Mrs. Grose em feia molt més vulnerable perquè el telèfon em donava seguretat.

—Tomorrow, tomorrow —insistia ella—. I ara vagi a estudiar. Vinga, no perdi més temps. Si necessita algun aclariment, baixi, jo em quedaré aquí encara una estona, preparant el seu examen. Que dormi bé!

Les dificultats idiomàtiques m’impedien dir-li que no estava disposada a quedar-me sense telèfon, que allò constituïa un flagrant abús d’autoritat. Perquè una cosa era que no em permetés emprar altra llengua que l’anglès entre nosaltres i una de ben diferent que jo no pogués parlar, fora de les hores de classe, amb qui em donés la gana. Però no l’hi vaig dir. No podia, em faltava vocabulari i en certa manera també valor. Vaig tancar-me a la meva habitació. Asseguda al sofà, intentava repassar la gramàtica que m’havia deixat la Grose. També vaig mirar els apunts fixant-me en les rígides construccions, en la posició inamovible d’adjectius i adverbis. Tenia el cap com un timbal quan vaig anar-me’n al llit. Era quasi la una. Vaig dormir d’una tacada fins a les quatre. Ho recordo amb exactitud perquè vaig mirar el rellotge i vaig aixecar-me per anar al bany. Fou des de la finestra del bany que vaig veure Mrs. Grose a fora, vora l’entrada principal. Arrossegava, gairebé portant-la a coll, una persona que no s’aguantava dreta. Un instint estrany em va fer retirar de la finestra i apagar el llum de l’habitació. Després vaig sentir com es posava el cotxe en marxa i el soroll dels pneumàtics rosegant la grava del jardí. Vaig tornar al llit sense parar de pensar en el que acabava de veure. Qui era? Quina relació tenia amb la Grose? Quan havia vingut? Quines pestes feien ambdós en aquelles hores? Em va costar molt tornar a agafar el son.