XXXI

En Cinto se’l va quedar a casa en Nuto, per fer-lo fer de fuster, i ensenyar-li a tocar. Ens vam posar d’acord que, si el xicot servia, al seu temps, li buscaria un lloc a Gènova. Una altra cosa que havíem de decidir: portar-lo a l’hospital a Alessandria, perquè el doctor li mirés la cama. La dona d’en Nuto va protestar que ja eren massa a la casa del Salto, a més dels aprenents i el banc del torn, i no els podia anar al darrere. Li van dir que en Cinto era assenyat. Però jo encara me’l vaig agafar a part i li vaig dir que estigués atent, que aquí no era com el camí de Gaminella —davant la botiga passaven cotxes, autocars, motos, que anaven i venien de Canelli— i que mirés sempre abans de travessar.

Així en Cinto va trobar una casa per a viure, i jo me n’havia d’anar l’endemà cap a Gènova. Vaig passar la matinada al Salto, i en Nuto era amb mi i em deia:

—Així, te’n vas? No tornaràs per la verema?

—Potser m’embarcaré —vaig dir-li—, tornaré per la festa, l’any que ve.

En Nuto treia el llavi enfora, com sol fer.

—T’hi has estat poc —em deia—, ni hem pogut parlar.

Jo reia.

—T’he trobat un altre fill i tot…

Així que ens vam aixecar de taula, en Nuto es va decidir. Va agafar al vol la jaqueta i va mirar a terra.

—Anem a fer una caminada —murmurà—, això són les teves terres.

Vam travessar la pollancreda, la passarel·la del Belbo, i vam pujar al camí de Gaminella entre les acàcies.

—No mirem la casa? —vaig dir—. En Valino també era un cristià.

Vam pujar pel senderó. Era un esquelet de parets negres, buides, i ara per damunt de les vinyes es veia la noguera, enorme.

—Només han quedat les plantes —vaig dir—, el treball d’en Valino no valia la pena… La riera ha guanyat.

En Nuto callava i es mirava el pati tot ple de pedres i de cendres. Jo vaig caminar per entre aquelles pedres, i ni tan sols el forat del celler es veia: els maons l’havien tapat. A la riera els ocells feien escàndol i alguns volaven lliures per les vinyes.

—Em menjo una figa —vaig dir—, ja no fa mal a ningú.

Vaig agafar la figa i vaig reconèixer aquell gust.

—La senyora Della Villa —vaig dir— seria capaç de fer-me-la escopir.

En Nuto callava i mirava el turó.

—També aquests són morts —va dir—. Quants han mort des que vas anar-te’n de la Mora!

Llavors vaig asseure’m, al pedrís, que era encara el mateix, i li vaig dir que de tots els morts no em podia treure del cap les filles del senyor Mateo. La Silvia, encara bo, va morir a casa. Però la Irene amb aquell vagabund…, passant tanta pena com ha passat… I la Santina, qui sap com va morir la Santina…

En Nuto jugava amb les pedres i va mirar enlaire.

—No vols que anem a dalt de tot de Gaminella? Som-hi, doncs.

Llavors va emprendre el camí, ell es va posar al davant, pels senderols entre vinyes. Reconeixia la terra blanca, seca: l’herba trepitjada, relliscosa dels senderols; i aquella olor rasposa dels pujols i de les vinyes, que ja té gust de verema sota el sol. Al cel hi havia les llargues pinzellades del vent, bava blanca, que semblaven la cascada que es veu de nits a la foscor rere les estrelles. Jo pensava que demà seria a l’avinguda Corsica, i em recordava que el mar també és estriat amb les ratlles dels corrents, i que de nen, mirant-me els núvols, i els camins de les estrelles, sense saber-ho havia començat ja els meus viatges.

En Nuto em va esperar a la carena i va dir:

—Tu, la Santa, als vint anys, no la vas veure. Valia la pena, de debò. Era més bonica que la Irene, tenia els ulls com el cor de les roselles. Però era una meuca, una meuca del diable…

—No és possible que hagi fet aquella fi…

Em vaig aturar mirant a sota, a la vall. Fins aquí dalt no hi havia pujat mai, de noi. Es veia lluny fins a les casetes de Canelli, i l’estació i el bosc negre de Calamandrana. Comprenia que en Nuto tenia ganes de dir-me alguna cosa i, no sé per què em vaig recordar del Bon Consell.

—Hi vaig anar una vegada amb la Silvia i la Irene —xerrava— amb el xarret. Era un noi. Des d’allà dalt es veien els pobles més allunyats, les masies, els porxos, fins les taques de verdor a les finestres. Hi havia la cursa de cavalls i semblaven tots boigs… Ara ni em recordo qui la va guanyar. Em recordo només d’aquelles masies sobre els cingles i el vestit de la Silvia, rosa i violeta, de flors…

—La Santa també —va dir en Nuto— una vegada es va fer acompanyar a la festa de Bubbio. Va durar un any que venia a ballar només quan jo tocava. Vivia la seva mare…, eren encara a la Mora…

Es va girar i em va dir:

—Anem?

Va seguir guiant-me per aquells planells. De tant en tant mirava a l’entorn, buscant un camí. Jo pensava com sempre és tot igual, tot torna sempre igual: veia en Nuto en un xarret portant la Santa per aquells cingles a la festa, com jo ho havia fet amb les germanes. Entre la brolla, sobre les vinyes, vaig veure una petita cova, una d’aquelles cavernes on es guarden les aixades o hi neixen deus d’aigua i a l’ombra s’hi fan falzies. Vam travessar una vinya magra, plena de falgueres, i d’aquelles petites flors grogues del tronc dur que semblen de muntanya: havia sabut sempre que es masteguen i després es posen damunt les esgarrinxades per tancar-les. I el turó seguia pujant: havíem passat ja moltes masies i ara érem a camp ras.

—Tant se val que t’ho digui —va fer en Nuto de sobte sense alçar els ulls—. Jo sé com la van matar. Jo hi era.

Va emprendre un camí gairebé pla que voltava a l’entorn d’un coll. No vaig dir res i el vaig deixar parlar. Mirava el camí, i a penes girava el cap quan un ocell o una vespa em venia al damunt.

Va haver-hi un temps, va explicar en Nuto, que, quan ell passava a Canelli per aquell carrer rere el cinema, mirava enlaire per si les cortines es movien. La gent en diu tantes. A la Mora ja hi vivia en Nicoletto, i la Santa, que no el podia sofrir, així que va morir la mare havia corregut a Canelli, havia llogat un pis i feia de mestra. Però amb aquell aire que tenia, aviat es va col·locar a la Casa del Fascio, i deien d’un oficial de la milícia, deien d’un regidor, del secretari, ho deien de tots els més delinqüents del voltant. Tan rossa, tan fina, el seu lloc era pujar en cotxe i córrer la província, anar a sopar a les torres, a les cases de senyors, a les termes d’Acqui… Si no hagués estat aquella companyia… En Nuto procurava no veure-la pel carrer, però quan passava sota les finestres alçava els ulls cap a les cortines.

Després, a l’estiu del 43, la bona vida s’havia acabat fins per a la Santa. En Nuto, que era sempre a Canelli per buscar notícies i portar-les, no havia alçat més els ulls cap a les cortines. Deien que la Santa s’havia escapat amb el seu feixista a Alessandria.

Després havia arribat el setembre, i els alemanys havien tornat i havia tornat la guerra: els soldats arribaven a casa per a amagar-se, disfressats, famolencs, descalços, mentre els feixistes disparaven els fusells tota la nit. Tots deien: «Ja se sabia que acabaria així». Havia començat la república. Un bon dia en Nuto va sentir que la Santa havia tornat a Canelli, que havia tornat al seu lloc a la Casa del Fascio, s’emborratxava i es ficava al llit amb els brigades negres.