VI

Llavors els vaig dir que si en Valino tornava, l’esperaria. Van contestar totes dues que a vegades tardava.

De totes dues, la que havia lligat el gos —anava descalça, era colrada pel sol i tenia una mica de pèls sobre la boca— em mirava amb els ulls foscos i circumspectes d’en Valino. Era la cunyada, la que ara dormia amb ell; de viure-hi al costat havia acabat semblant-s’hi.

Vaig entrar a l’era (de bell nou el gos es va excitar), vaig dir que jo en aquella era hi havia estat de noi. Vaig preguntar si el pou era encara al darrere. La vella, ara asseguda al pedrís, va murmurar alguna cosa inquieta; l’altra es va inclinar i va recollir el rastell que havia caigut davant el portal, després va cridar al xicot que mirés cap als bancals si el pare venia. Llavors vaig dir-los que no calia, passava per allà al davant i m’havien vingut ganes de veure la casa on havia viscut, però coneixia totes les terres, de la riba fins a les nogueres, i podia anar-hi tot sol, i trobar-lo. Després vaig preguntar:

—I què té aquest xicot? Va caure sota la rella?

Les dues dones em van mirar a mi i a ell, que es va posar a riure. Reia sense fer soroll i va tancar els ulls de sobte.

També em sabia aquest joc. Vaig dir:

—Què et passa? Com te dius?

Em va contestar la magra cunyada. Va dir que el metge s’havia mirat la cama d’en Cinto, l’any que havia mort la Mentina, quan eren encara a l’Orto. Mentina era al llit, on es queixava feia temps, i el metge el dia abans de morir li havia dit que el xicot no tenia els ossos bé per culpa d’ella. La Mentina li havia contestat que els altres fills que havien mort soldats eren sans, però que aquest havia nascut així, perquè ella ja sabia que aquell gos rabiós que sempre volia mossegar-la acabaria fins a fer-li perdre la llet. El metge l’havia escridassat, li havia dit que no era pas la llet, sinó fer llenya, anar descalça sota la pluja, menjar cigrons i polenta, i portar cistelles pesades. Hi havia d’haver pensat abans, havia dit el metge, però ara ja no hi havia res a fer. Però la Mentina insistia dient que els altres, en canvi, havien vingut sans; i l’endemà era morta.

El xicot s’ho escoltava recolzat a la paret, i em vaig adonar que no era que reia, sinó que ho semblava, però, en canvi, estava atent. Tenia la mandíbula sortida i les dents separades i aquella crosta sota l’ull. Vaig dir a les dones:

—Me’n vaig a buscar en Valino.

Volia estar sol. Però les dones van cridar al xicot.

—Mou-te. Vés a veure si ve.

Vaig seguir pel prat, vorejant la vinya, que entre les fileres de ceps era esbrossada i resseca pel sol. I com que a l’altre cantó de vinya, en lloc de l’ombra dels avellaners, hi havia una costa amb moresc baix, la mirada hi arribava: aquell camp era ben petit, com un mocador. En Cinto coixejava darrere meu, i en un moment vam ser a la noguera. Em semblava impossible tot el tip que m’havia fet de córrer i de jugar, baixant cap a la riba a buscar les nous i les pomes caigudes, i haver passat tardes senceres amb la cabra i amb les noies per aquella herba, i haver esperat els dies d’hivern que s’asserenés per poder-hi tornar, com si allò fos un poble sencer, el món. Si no hagués sortit d’aquí, per casualitat, als tretze anys, quan el Padrino se’n va anar a viure a Cossano, encara faria la vida d’en Valino o d’en Cinto. Com havíem pogut procurar-nos el menjar era un misteri. Llavors fèiem pomes al caliu, i carbasses, i cigrons. La Virgilia aconseguia de calmar la nostra fam. Però ara comprenia la cara fosca d’en Valino que treballava i treballava i encara sempre havia de tornar a marxar. Podies veure’n el fruit amb les dones malagradoses, i el noi raquític.

Vaig preguntar a en Cinto si havia conegut encara els avellaners. Plantat sobre el peu sa, em va mirar incrèdul, i em va dir que al fons de la riera encara hi havia algun arbre. En girar-me per parlar vaig veure per damunt de les vinyes la dona que ens observava des de l’era. Em van fer vergonya el meu vestit, la meva camisa, les meves sabates. Quant temps feia que no anava descalç? Per a convèncer en Cinto que en altres temps havia estat com ell, no bastava que li parlés de Gaminella. Per a ell Gaminella era el món i tots li’n parlaven així. Què hauria dit, jo, en els meus temps si hagués comparegut davant meu un homenot com jo, i l’hagués acompanyat per les terres? Vaig tenir per un moment la il·lusió que a casa m’esperarien les noies i la cabra i que els contaria orgullós aquell fet extraordinari.

Ara en Cinto em venia al darrere interessat. Vaig conduir-lo fins al fons de la vinya. No vaig reconèixer els emparrats; vaig preguntar-li qui els havia replantat. Ell xerrava, es donava importància, em va dir que la senyora Della Villa havia vingut tot just ahir a recollir els tomàquets.

—Us n’ha deixat? —vaig preguntar.

—Ja els havíem collit —em va dir.

Allà on érem, a l’altre cantó de la vinya, tornava a haver-hi herba, el tros preferit de pastura fresca de la cabra, i el pujol continuava damunt els nostres caps. Li vaig fer dir qui vivia a les cases llunyanes, li vaig recordar qui hi havia abans, quins gossos tenien, li vaig dir que llavors érem tots nois. Ell m’escoltava i em deia que encara n’hi havia algun. Després li vaig preguntar si encara hi havia aquell niu de pinsans a l’arbre que sortia de marge sota els nostres peus. Li vaig preguntar si anava al Belbo a pescar amb la cistella.

Era estrany com era tot canviat i malgrat tot igual. Ni tan sols havia quedat ni un cep dels vells, ni un animal; abans els prats eren rost i el rost fileres de vinya, i la gent havia passat, havia crescut, o mort, les arrels s’havien enfonsat, el Belbo havia seguit corrent. I malgrat tot, si miraves al voltant, l’ample flanc de Gaminella, els camins llunyans sobre el turó del Salto, les eres, els pous, les veus, les relles, tot era sempre igual, tot tenia aquella olor, aquell gust, aquell color d’abans.

Li vaig fer dir si coneixia els pobles del voltant. Si havia anat mai a Canelli. Si hi havia anat amb el carro, quan el pare havia anat a vendre el raïm a Gancia. I si alguns dies travessaven el Belbo, amb els xicots d’en Piola, i anaven a les vies a veure passar el tren.

Li vaig explicar que als meus temps aquesta vall era més gran, hi havia gent que es passejava amb carrossa i els homes portaven una cadena d’or a l’armilla, i les dones del poble, de l’estació, portaven una ombrel·la. Li vaig contar que fèiem festes —bodes, bateigs, de la Mare de Déu— i venia gent de lluny, del cim dels turons, i venien els músics, els caçadors, els alcaldes. Hi havia cases —palauets, com el del Nido al turó de Canelli— que tenien cambres on s’hostatjaven quinze o vint persones, com a l’hostal de l’Angelo, i menjaven i tocaven tot el dia. I nosaltres també, els xicots, fèiem festa a les eres, i jugàvem, a l’estiu, a la ratlleta, i a l’hivern amb la baldufa sobre el gebre. La ratlleta es feia saltant a peu coix, com ara feia ell, per unes línies de pedretes, sense tocar les pedretes. Els caçadors, després de la verema, corrien pels pujols, pels boscos, pujaven a Gaminella, a San Grato, a Camo, tornaven enfangats, mig morts, però carregats de perdius, de llebres, de tota mena de salvatgina. Nosaltres, des del casot, els vèiem passar i, després, fins a la nit, a les cases del poble sentíem que feien festa, i al palauet del Nido, allà dalt —llavors es veia, perquè no hi havia aquests arbres—, totes les finestres tenien llum, semblava foc, i es veien passar les ombres dels convidats fins al matí.

En Cinto escoltava amb la boca oberta, amb la crosta sota l’ull, assegut al marge.

—Era un xicot com tu —li vaig dir— i vivia aquí amb el Padrino, teníem una cabra. Jo la duia a pasturar. A l’hivern, quan ja no passaven els caçadors, era avorrit, perquè no podies caminar per la riera, de tanta aigua i gebre com hi havia, i a vegades —ara ja no en queden— de Gaminella baixaven els llops que ja no trobaven menjar en els boscos, i al matí vèiem les petjades a la neu. Semblen de gos, però són més profundes. Jo dormia allà dins amb les noies i sentíem de nit el llop com plorava perquè tenia fred a la riera…

—A la riera l’any passat hi havia un mort —va dir en Cinto.

Vaig aturar-me. Vaig preguntar quin mort.

—Un alemany —em va dir—. L’havien enterrat els partisans a Gaminella. Estava tot escorxat…

—Prop del camí? —vaig dir.

—No, venia de dalt. L’aigua l’havia fet baixar i el pare va trobar-lo sota el fang i les pedres…