XXVIII

La Irene no va morir del tifus, aquell hivern. Em recordo que a l’establa o a la pluja rere la rella, mentre la Irene va estar en perill, procurava no blasfemar, no tenir mals pensaments, per ajudar-la. La Serafina deia que s’havia de fer així. Però no sé si la vam ajudar, potser era millor que es morís aquell dia que el capellà havia vingut a beneir-la. Perquè, quan pel gener finalment va sortir i la van portar prima prima en xarret a oir missa a Canelli, aquell Cesarino se n’havia anat a Gènova feia poc, sense haver preguntat ni fet preguntar ni una vegada per ella. I el Nido era tancat.

Fins la Silvia, en tornar, havia tingut una grossa desil·lusió; però, segons deien tots, hi va patir menys. La Silvia ja estava acostumada a aquestes males passades i sabia com prendre-se-les i refer-se’n.

El seu Mateo anava amb una altra. La Silvia no havia tornat de seguida, pel gener, d’Alba, i a la Mora començaven a dir que si no tornava era per un motiu: s’entén, perquè estava embarassada. Els que anaven al mercat a Alba, deien que en Mateo de Crevalcuore passava alguns dies per la plaça amb la moto com una escopetada, o per davant del cafè. Mai no els veien passar agafats, junts, ni trobar-se tan sols. Així, doncs, la Silvia no podia sortir; per tant, estava embarassada. El fet és que en Mateo, quan ella, amb el bon temps, va tornar, ja anava amb l’altra dona, la filla del cafeter de Santo Stefano, i hi passava les nits. La Silvia va tornar amb la Santina, pel camí: ningú no havia anat a buscar-la al tren, i es van aturar al jardí per tocar les primeres roses. Parlaven com si fossin mare i filla, amb la cara vermella de la passejada.

Qui, en canvi, estava esmorteïda i dèbil, i tenia els ulls sempre cap a terra, era la Irene. Semblava aquelles campanetes que creixen als prats després de les veremes, o l’herba que segueix vivint sota les pedres. Portava els cabells sota un mocador vermell, i ensenyava el coll i les orelles. L’Emilia deia que mai no tornaria a tenir el cap d’abans, que la rossa seria ara la Santina, que tenia un cap més bonic que la Irene. I la Santina ja sabia que era bonica quan es posava darrere la reixa perquè la veiessin, o venia amb nosaltres al porxo, o pels senderons, i xerrava amb les dones. Jo li preguntava què havia fet a Alba, què havia fet la Silvia, i ella si en tenia ganes em contestava que estaven en una casa molt bonica amb catifes, davant l’església, i alguns dies venien les senyores, els nens i les nenes, i jugaven, menjaven dolços; després, una nit havien anat al teatre amb la tia i amb en Nicoletto, i tots vestien bé, les nenes anaven a l’escola de monges, i l’any que ve ella també hi aniria. De com passava el dia la Silvia no en vaig poder saber gran cosa, però devia haver ballat molt amb els oficials. Malalta no ho havia estat.

Van tornar a venir a la Mora a veure-la els joves i les amigues d’abans. Aquell any en Nuto va anar al soldat, i jo ja era un home i el masover ja no em donava un cop de corretja ni ningú em deia bord. Em coneixien a totes les masies del voltant; anava i venia al vespre, de nits; tenia relacions amb la Bianchetta. Començava a comprendre tantes coses: l’olor dels tells i de les acàcies també tenia un sentit per a mi; ja sabia com era una dona, sabia per què la música del ball em feia venir ganes de córrer pels camps com els gossos. Aquella finestra per damunt dels turons més enllà de Canelli, per on pujaven les tempestes i la serena, i el dia apuntava, era sempre el país on fumejaven els trens, per on passava la carretera de Gènova. Sabia que al cap de dos anys també jo agafaria el tren, com en Nuto. A les festes començava a fer colla amb els de la meva lleva: bevíem, cantàvem, parlàvem de nosaltres i de les nostres coses.

La Silvia tornava altre cop a estar embogida. Van tornar a aparèixer a la Mora l’Arturo i el seu toscà, però ella ni se’ls va mirar. Anava amb un comptable de Canelli que treballava segons un contracte, i semblava que s’anaven a casar; fins i tot el senyor Mateo hi semblava d’acord. El comptable venia a la Mora amb bicicleta; era un rosset de San Marzano, i portava sempre torrons per a la Santina, però un vespre la Silvia va desaparèixer. Va tornar l’endemà amb un ram de flors. Havia passat que a Canelli no sols hi havia el comptable, sinó també un home ben plantat que sabia el francès i l’anglès, alt i grisenc, que venia de Milà. Es deia que aquest senyor comprava terres. La Silvia es trobava amb ell a la torre d’uns coneguts, i hi feien berenars. Aquella vegada havien fet un sopar i ella va tornar l’endemà al matí. El comptable ho va saber i volia matar algú, però aquell Lugli va anar a trobar-lo, li va parlar com si fos un noiet i la cosa es va acabar així.

Aquest home, que tenia potser cinquanta anys i fills grans, jo no el vaig veure sinó de lluny, però per a la Silvia va ser pitjor que en Mateo de Crevalcuore. Tant en Mateo com l’Arturo i tots els altres eren gent que entenia, xicots que havien crescut per allà als voltants, poca cosa de bo potser, però gent nostra, que bevien, reien i parlaven com nosaltres. Però aquest home de Milà, aquest Lugli, ningú no sabia què hi feia a Canelli. Donava sopars a la Croce Bianca, tenia vara alta amb l’autoritat i amb la Casa del Fascio, i visitava les fàbriques. Devia haver promès a la Silvia que la portaria a Milà, qui sap on, lluny de la Mora i d’aquells terrossos. La Silvia havia perdut el cap. L’esperava al cafè del Sport, corrien amb el cotxe del secretari cap a les torres, cap als castells, fins a Acqui. Em penso que en Lugli era per a ella allò que ella i la seva germana haurien pogut ser per a mi; allò que per a mi va ser Gènova o l’Amèrica. Ja en sabia prou jo a aquell temps per a imaginar-me què es deien quan estaven junts; com ell li parlava de Milà, dels teatres, dels ricatxos i de les curses, i com ella se l’escoltava amb els ulls atents, encesos, fingint que ho coneixia tot. Aquest Lugli sempre anava vestit com el maniquí d’un sastre, portava un broquet a la boca, tenia queixals i un anell d’or. Una vegada la Silvia va dir a la Irene —i l’Emilia ho va sentir— que havia estat a Anglaterra i hi havia de tornar.

Però va venir un dia que el senyor Mateo va clavar un escàndol a la dona i a les filles. Va cridar que estava tip i cuit de cares llargues i beneiteries, tip i cuit de borinots que els voltaven, de no saber mai al vespre a qui hauria de dir bon dia l’endemà, de trobar-se coneguts que li tiraven indirectes. Va donar-ne la culpa a la madrastra, als ganduls, a la puta raça de les dones. Va dir que almenys la seva Santa la volia educar ell, que es casessin si algú les volia encara, però que no l’entrebanquessin més, que se’n tornessin a Alba. Pobre home, era vell i no sabia dominar-se ja, ni manar. Se n’havia adonat fins en Lazone, quan li presentava els comptes.

Se n’havien adonat tots. La conclusió de l’atac de ràbia va ser que la Irene se’n va haver d’anar al llit amb els ulls vermells i la senyora Elvira va abraçar la Santina dient-li que no escoltés aquelles paraulotes. La Silvia va alçar les espatlles i va ser fora tota la nit i l’endemà.

Després la història d’en Lugli també va acabar. Es va saber que havia fugit deixant deutes grossos. Però la Silvia, aquesta vegada, es va revoltar com un gat. Va anar a Canelli a la Casa del Fascio; va anar veure el secretari, va anar a les torres on havien fet gatzara i dormit, i tant va fer que va aconseguir saber que el seu amic podia ser a Gènova. Llavors va agafar el tren cap a Gènova, emportant-se’n l’or i els pocs diners que va trobar.

Un mes més tard va anar a buscar-la a Gènova el senyor Mateo, quan les autoritats li van haver contestat que hi era, perquè la Silvia era major d’edat i no podien enviar-la a casa. Passava gana pels bancs de Brignole. No havia trobat en Lugli, no havia trobat ningú, i volia tirar-se sota un tren. El senyor Mateo la va calmar, li va dir que havia estat una malaltia, una desgràcia, com el tifus de la germana, i que tots l’esperàvem a la Mora. Van tornar, però aquesta vegada la Silvia estava embarassada de debò.