IV

Ni per la Mare de Déu d’Agost en Nuto no ha volgut posar-se el clarinet a la boca. Diu que és com el fumar: quan es deixa, cal deixar-ho del tot. Al vespre venia a l’Angelo i preníem la fresca al balcó de la meva cambra. El balcó dóna en una plaça, i la plaça era la fi del món, però nosaltres miràvem per damunt les teulades les vinyes blanques sota la lluna.

En Nuto, que vol trobar raons per a tot, em parlava de com és aquest món, volia que li digués què s’hi fa i què s’hi diu, escoltant recolzat a la barana.

—Si sabés sonar com tu no me n’hauria anat a Amèrica —vaig dir—. Ja saps què passa en aquella edat. En tens prou si veus una noia, te les heus a cops de puny amb algú, i tornes a casa a la matinada. Vols fer el que sigui, ser alguna cosa, decidir-te. No et resignes a fer la vida d’abans. Caminant et sembla més fàcil. Sents tants discursos. A aquella edat una plaça com aquesta sembla el món. Creus que el món és així…

En Nuto callava i mirava les teulades.

—… vés a saber quants xicots d’aquí sota —vaig dir— voldrien emprendre la carretera de Canelli…

—Però no l’emprenen… —va dir en Nuto—. Tu, en canvi, la vas emprendre. Per què?

Ho saps potser per què? Per què a la Mora em deien «Anguila»? Per què un matí al pont de Canelli vaig veure un automòbil que envestia aquell bou? Per què no sabia tocar ni la guitarra?

Vaig dir:

—A la Mora hi estava massa bé. Creia que a tot arreu seria com a la Mora.

—No —va dir en Nuto—. Es troben malament aquí, però no se’n van. És perquè hi ha un destí. Tu, a Gènova, a Amèrica, vés a saber, hi havies de fer alguna cosa, entendre alguna cosa que t’havia de tocar.

—Precisament a mi? Però no calia que caminés fins allí.

—Alguna cosa de bo hi havia —va dir en Nuto—. No has fet diners? Potser ni te’n vas adonar. Però a tots ens passa alguna cosa.

Parlava amb el cap baix, la veu li sortia estrafeta en topar amb la barana. Va clavar les dents a la barana. Semblava que jugués. De cop, va alçar el cap.

—Un dia o altre et contaré coses d’aquí —va dir—. A tots ens toca una cosa o altra. Veus aquests xicots, gent de no res, que no fan cap mal, però ve un dia que ells també…

Sentia que li costava. Es va empassar la saliva. Des del temps que no ens havíem vist no em sabia acostumar a veure’l diferent d’aquell Nuto trapella, tan de la gresca que ens duia a tots a remolc i sempre hi deia la seva. No em recordava que l’hagués atrapat de bell nou i que teníem la mateixa experiència. Ni tan sols em semblava canviat; era només una mica més espès, una mica menys fantàstic, aquella cara de gat era més tranquil·la i sorneguera. Esperava que es donaria empenta i es trauria aquell pes. Sempre he vist que la gent, si els deixes temps, acaben buidant el sac.

Però en Nuto aquell vespre no va buidar el sac. Va canviar de conversa. Va dir:

—No els sents com salten i blasfemen? Per fer-los venir a pregar a la Mare de Déu, el rector de primer els ha de deixar desfogar. I ells, per poder-se desfogar, han d’encendre ciris a la Mare de Déu. Qui se’n fot, de qui?

—Se’n foten per torn —vaig dir.

—No, no —va dir en Nuto—, guanya el rector. Qui paga la il·luminació, els focs artificials, i les obres de l’església, i la música? I qui riu l’endemà de la festa? Desgraciats, deixen els ossos per quatre pams de terra i després se la deixen devorar.

—No m’has dit que les despeses més grosses les fan les famílies més poderoses?

—I les famílies més poderoses d’on treuen els diners? Fan treballar els criats, les dones, el pagès. I la terra, d’on l’han presa? Per què hi ha d’haver qui en té molta i qui no en té gens?

—Ai caram, que ets comunista?

En Nuto em va mirar entre contrariat i alegre. Va deixar que la banda es desfogués, després mirant-me de reüll encara, murmurà:

—Som massa ignorants en aquest poble. Comunista no ho és qui vol. N’hi havia un que li deien el «Guinya», que es feia el comunista i venia pebrots a la plaça. Bevia i es feia tips de cridar a la nit. Aquesta gent fa més mal que bé. Ens calen comunistes, no ignorants que facin malbé el nom. El van fotre aviat al «Guinya», ja ningú no li comprava pebrots. Se n’ha hagut d’anar aquest hivern.

Li vaig dir que tenia raó, però que s’havien d’haver mogut el 45, quan el ferro era calent. Llavors fins el «Guinya» hauria estat un bon ajut.

—Creia que quan tornaria a Itàlia trobaria alguna cosa feta. Teníeu la paella pel mànec…

—Jo només tenia un ribot i una gúbia —va dir en Nuto.

—De misèria, n’he vista a tot arreu —vaig dir—. Hi ha països on les mosques estan millor que els cristians. Però no n’hi ha prou per a revoltar-se. A la gent li cal un impuls. Llavors teníeu l’impuls i la força… Tu també eres a les muntanyes?

Mai no li ho havia preguntat. Sabia d’alguns del poble —xicots que havien arribat al món quan nosaltres teníem a penes vint anys— que hi havien mort, per aquells boscos. Sabia moltes coses, les hi havia preguntat, però no si ell havia portat el mocador vermell i manejat el fusell. Sabia que aquells boscos s’havien omplert de forasters, desertors de la lleva, escapats de ciutat, caps calents; i en Nuto no n’era, d’aquests. Però en Nuto és en Nuto i sap més bé que no pas jo el que és just.

—No —va dir en Nuto—, si hi hagués anat m’haurien cremat la casa.

A la costa del Salto en Nuto havia tingut amagat en un amagatall un partisà ferit i a la nit li portava menjar. M’ho havia dit la seva mare. Ho creia. Era en Nuto. Ahir mateix, per la carretera, havíem trobat dos xicots que turmentaven un llangardaix i els havia pres el llangardaix. Vint anys passen per a tothom!

—Si el senyor Mateo ens ho hagués fet a nosaltres quan corríem per les feixes —li havia dit—, què li hauries contestat? Quants nius havíem afollat en aquells temps?

—Són gestos d’ignorant —havia dit—. Fèiem mal tots dos. Deixa-les viure, les bèsties. Ja pateixen prou a l’hivern.

—No he dit res. Tens tota la raó.

—I després es comença així, s’engresquen i acaben acarnissant-se i cremant els pobles.