XXX

Recordo un diumenge d’estiu, del temps que la Silvia era viva i la Irene era jove. Devia tenir disset o divuit anys i començava a córrer pels pobles. Era la festa del Bon Consell a primers de setembre. Amb tots els seus tes i les visites i els amics, la Silvia i la Irene no hi podien anar: per no sé quines qüestions de vestits i de despits no havien volgut la companyia acostumada, i ara s’estaven ajagudes a les gandules mirant el cel sobre el colomar. Jo aquell matí m’havia rentat bé el coll, m’havia canviat la camisa i les sabates, i tornava del poble per menjar un mos i després saltar a la bicicleta. En Nuto era ja al Bon Consell del dia abans perquè tocava al ball.

Des de la terrassa la Silvia em va preguntar a on anava. Feia cara de voler bromejar. De tant en tant em parlava així, amb un somriure de noia bonica i en aquells moments em semblava que no era un servidor. Però aquell dia tenia pressa i semblava que em punxessin. Per què no agafava el xarret?, em va dir la Silvia. Hi arribaria abans. Després va cridar la Irene:

—No véns al Bon Consell, tu? L’Anguila ens hi porta i guardarà el cavall.

No em va agradar massa, però vaig haver de cedir. Van baixar amb el cistellet del berenar, amb les ombrel·les, amb la flassada. La Silvia portava un vestit de flors i la Irene anava tota blanca. Van pujar amb les sabates de taló alt i van obrir les ombrel·les.

M’havia rentat bé el coll i l’esquena, i la Silvia era prop meu amb l’ombrel·la i feia olor de flors. Li veia l’orella petita i rosada foradada per les arracades, la nuca blanca, i al darrere, el cap ros de la Irene. Parlaven entre elles d’aquells jovenots que venien a buscar-les, els criticaven i reien, i de tant en tant, mirant-me, em deien que no escoltés; després feien juguesques de qui hi hauria al Bon Consell… Quan vam emprendre la pujada, jo vaig baixar per no cansar el cavall i la Silvia va portar les regnes.

Tot caminant em preguntaven de qui era una casa, una masia, un campanar, i jo coneixia la qualitat dels raïms en els ceps però els amos no els coneixia. Ens vam girar a mirar el campanar de Calosso, i els vaig ensenyar cap on quedava la Mora.

Llavors la Irene em va dir que si no coneixia la meva gent. I jo li vaig contestar que vivia tranquil igual; i va ser llavors que la Silvia em va mirar de cap a peus i tota sèria va dir a la Irene que jo era un xicot ben plantat, que ni tan sols semblava d’aquí. La Irene, per no ofendre’m, va dir que devia tenir unes mans boniques, i jo les vaig amagar de pressa. Llavors ella també va riure com la Silvia.

Després es van posar a parlar dels seus despits i dels vestits, i vam arribar al Bon Consell, sota els arbres.

Hi havia un enrenou de parades de torró i de banderetes, de carros i d’instal·lacions per a tir al blanc, i se sentia de tant en tant l’espetec de les escopetades. Vaig portar el cavall a l’ombra dels plàtans, on hi havia les estaques per a lligar-los, vaig desenganxar el xarret, i li vaig posar el fenc. La Irene i la Silvia preguntaven: «On és la cursa, on és?», però hi havia temps de sobres, i llavors es van posar a buscar els seus amics. Jo havia de vigilar el cavall i, mentrestant, veure la festa.

Era aviat, en Nuto no tocava encara, però se sentien a l’aire instruments que trompetejaven, xiulaven, esbufegaven, refilaven cadascun pel seu compte. Vaig trobar en Nuto que bevia gasosa amb els xicots de Seraudi. Eren a l’esplanada, davant l’església, des d’on es veia tot el turó del davant i les vinyes blanques i les feixes i, allà lluny, les masies dels boscos. La gent que hi havia al Bon Consell venia d’allà dalt, de les carenes més allunyades, i de més lluny encara, de les esglesioles i dels pobles més enllà del Mango, on només hi havia camins de cabra i no hi passava mai ningú. Havien vingut a la festa dalt dels carros, amb cotxes, amb bicicleta i a peu. Era ple de noies, de dones velles que entraven a l’església, d’homes que miraven enlaire. Els senyors, les noies ben vestides, els nois amb corbata, esperaven també la funció a la porta de l’església. Vaig dir a en Nuto que havia vingut amb la Irene i la Silvia, i les vèiem que reien entre els seus amics. Aquell vestit de flors era realment el més bonic.

Amb en Nuto vam anar a veure els cavalls a l’establa de l’hospital. En Bizarro, el de l’estació, ens va aturar a la porta i ens va dir que estiguéssim alerta. Ell i els altres van destapar una ampolla, que es va mig vessar a terra. Però no era per a beure-se-la. Van abocar el vi, que borbollejava encara, en una escudella i el van fer llepar al Laiolo, que era negre com una móra, i quan el cavall va haver begut li van clavar quatre cops amb el mànec de les xurriaques a les potes del darrere perquè es despertés. El Laiolo va començar a donar guitzes amb la cua dreta com un gat.

—Silenci —es van dir—, ja veureu com la bandera és nostra.

En aquell moment, a l’entrada van arribar la Silvia i la Irene amb els seus jovenots.

—Si ja beveu ara —va dir un de gras que reia sempre— en lloc del cavall correreu vosaltres.

En Bizarro es va posar a riure i es va eixugar la suor amb el mocador vermell.

—Haurien de córrer aquestes senyoretes —va dir—; són més lleugeres que nosaltres.

Després en Nuto se’n va anar a tocar per la funció de la Mare de Déu. Es van posar en fila davant l’església, la Mare de Déu sortia llavors. En Nuto ens va picar l’ullet, va escopir, es va netejar amb la mà i va embocar el clarinet. Van sonar una tonada que es va sentir fins al Mango.

I m’agradava en aquella esplanada, entre els plàtans, sentir la veu de les trompes i el clarinet, veure com tots s’agenollaven, o corrien, i la Mare de Déu sortia gronxant-se del portal, damunt les espatlles dels sagristans. Després van sortir els capellans, els escolans amb el roquet, les velles, els senyors, l’encens, totes aquelles candeles sota el sol, i els colors dels vestits, i les noies. Fins els homes i les dones de les parades, els dels torrons, els del tir al blanc, els de les justes, tots hi eren a veure-ho, sota els plàtans.

La Mare de Déu va donar la volta a l’esplanada i van disparar els morters. Vaig veure la Irene, rossa rossa, que es tapava les orelles. Estava content d’haver-les portades jo amb el xarret, de ser a la festa amb elles.

Vaig anar un moment a recollir el fenc del morrió del cavall, i em vaig quedar a guardar la nostra manta, els xals, el cistellet.

Després va venir la cursa, i la música va sonar de bell nou mentre els cavalls pujaven per la carretera. Jo, amb els ulls, buscava sempre el vestit de flors i el blanc, veia que parlaven i reien, i què no hauria donat per ser un d’aquells xicots, i també portar-los a ballar!

Els corredors van passar dues vegades, de baixada i de pujada, sota els plàtans, i els cavalls feien un soroll com el Belbo quan baixava ple; el Laiolo el portava un xicot que no coneixia, arrupit sobre la gepa, i el fustigava com un boig. Tenia prop en Bizarro, que es va posar a blasfemar, després va cridar «visca» quan un altre cavall va perdre un pas i va caure de morros com un sac, i de nou va blasfemar quan el Laiolo va alçar el cap i va fer un salt; es va arrencar el mocador del coll, i em va dir: «Sou un bord», i els Seraudi ballaven i es donaven cops de cap com les cabres; després la gent va començar a cridar des d’una altra banda, i en Bizarro es va deixar caure al prat i va donar una volta tot i gras com era, i va clavar el cap a terra; tots bramulaven més i més; havia guanyat un cavall de Neive.

Després, la Irene i la Silvia, les vaig perdre de vista. Vaig donar el meu tomb al tir al blanc i a les cartes, vaig anar a l’hostal a escoltar els amos dels cavalls que discutien i es bevien una ampolla rere l’altra, i el rector intentava posar-los d’acord. Qui cantava, qui blasfemava, qui menjava pernil i formatge. De noies, no en venien allà al pati, segur.

A aquesta hora en Nuto i la música seien ja al ball i atacaven. Se sentia tocar i riure a la serena; el vespre era fresc i clar; jo em passejava per darrere les barraques, veia que s’alçaven les cortines de sac, els xicots feien gatzara i bevien, alguns aixecaven ja les faldilles de les dones de les parades. Els nois es cridaven, es robaven el torró, feien enrenou.

Vaig anar a veure com ballaven a l’entarimat, sota el tendal. Els Seraudi ja ballaven. Hi havia també les seves germanes, però jo no em vaig quedar perquè buscava el vestit de flors i el blanc. Les vaig veure totes dues a la claror de l’acetilè abraçades al seu jovenot, la cara sobre l’espatlla i la música sonava portant-les. «Si jo fos en Nuto», pensava. Vaig anar a sota el banc d’en Nuto, i ell em va fer omplir el got com als músics.

La Silvia em va trobar després ajagut al prat, prop del morro del cavall. Estava ajagut i comptava les estrelles entre els plàtans. Vaig veure de cop la seva cara alegre, el vestit de flors, entre jo i la volta del cel.

—És aquí que dorm —va cridar.

Em vaig posar dret d’un cop i els seus jovenots armaven soroll i volien que es quedessin encara. Lluny, rere l’església, unes noies cantaven. Un es va oferir per acompanyar-les a peu. Però hi havia les altres senyoretes que deien:

—I nosaltres?

Vam anar-nos-en a la claror de l’acetilè, i després a la foscor de la carretera, de baixada, vaig anar a poc a poc escoltant les potades. El cor al fons de l’església continuava cantant. La Irene s’havia posat un xal. La Silvia parlava i parlava de la gent, dels balladors, de l’estiu, i els criticava tots i reia. Em va preguntar si tenia xicota. Vaig dir que havia estat amb en Nuto mirant com tocaven.

Poc després, al tombant, la Silvia es va calmar i un bon moment em va posar el cap a l’espatlla, em va fer un somriure, i em va dir si la deixava estar així mentre guiava. Jo tenia les regnes, tot mirant les orelles del cavall.