XXII

De dones n’he conegudes anant pel món de brunes i de rosses —les he buscades, i hi he despès molts diners; ara que ja no sóc jove em busquen elles, però no importa—, i he comprès que les filles del senyor Mateo no eren pas les més belles —potser la Santina, però no la vaig veure gran—, tenien la bellesa de la dàlia, de la rosa d’Espanya, d’aquelles flors que creixen en els horts sota els arbres fruiters. Fins he comprès que no sabien campar-se-la, que amb aquell piano, amb les novel·les, amb el te, amb les ombrel·les, no sabien fer-se una vida, ser autèntiques senyores, dominar un home i una casa. Hi ha moltes pageses en aquesta vall que en saben més, de dominar-se i manar. La Irene i la Silvia ja no eren pageses, però encara no autèntiques senyores. S’hi trobaven malament, pobretes; s’hi van morir.

Jo vaig comprendre aquesta flaquesa seva ja al temps d’una de les primeres veremes. Me’n vaig anar adonant encara que no ho entengués prou bé. Durant l’estiu, des del porxo o de les terres només calia alçar els ulls i veure la terrassa, la vidriera, els gerros, per recordar que elles eren les mestresses, elles i la madrastra i la petita, i que ni el senyor Mateo no podia entrar en aquella cambra sense fregar-se els peus a l’estora. Després venia que et cridaven d’allà dalt, venia que enganxaves el cavall per a elles, i les veies sortir per la porta vidriera i anar-se’n a esbargir-se amb l’ombrel·la, tan ben vestides que ni l’Emilia les podia criticar. Alguns matins alguna d’elles baixava al porxo, passava entre les aixades, les carretes, les bèsties, i venia al jardí a tallar unes roses. I a vegades fins s’arribaven a les terres, pels senderons, amb sabatetes, i parlaven amb la Serafina, amb el masover, els feien por els vedells, portaven un cistellet bonic o collien el raïm picapoll. Un vespre, ja havíem empilat les garbes del gra —era la nit de Sant Joan i hi havia fogueres pertot arreu—, havien baixat també a prendre la fresca, a sentir cantar les noies. I a més, entre nosaltres, a la cuina, o per entre els ceps, n’havia sentit tantes parlant d’elles: que tocaven el piano, que llegien llibres, que brodaven coixins, que a l’església tenien una placa en el banc. Doncs bé, a aquella verema, els dies que nosaltres preparàvem cistelles i cups i netejàvem el celler, i fins i tot el senyor Mateo corria per les vinyes, a aquells dies, vam sentir de l’Emilia que tota la casa estava revolucionada, que la Silvia feia batre les portes, i la Irene seia a taula amb els ulls vermells i no menjava. Jo no entenia què podia passar que no fos la verema i l’alegria de la collita; i pensar que tot es feia per a elles, per a omplir el celler i les butxaques del senyor Mateo que era cosa seva. L’Emilia ens ho va dir un vespre, asseguts al pedrís. L’afer del Nido.

Vet aquí que la mestressa —la comtessa de Gènova— que havia tornat feia quinze dies al Nido, amb les nores i els néts, dels banys de mar, havia enviat invitacions a Canelli i a l’estació per a la festa sota els plàtans; i de la Mora, d’elles dues, de la senyora, se n’havia oblidat. Oblidat o fet expressament? Les tres dones no deixaven en pau el senyor Mateo. L’Emilia deia que a aquella casa la menys desenfrenada era en aquest moment la Santina. «No n’he mort cap jo», deia l’Emilia. «Una contesta, l’altra salta, l’altra dóna un cop de porta. Qui li piqui que s’ho rasqui!».

Després va venir la verema i ja no hi vam pensar. Però va bastar aquell fet per a obrir-me els ulls. També la Irene i la Silvia eren gent com nosaltres, que, maltractats, es tornaven dolents, s’ofenien i sofrien, desitjaven coses que no tenien. No tots els senyors valien el mateix, n’hi havia de més importants, més rics, que ni convidaven les meves mestresses. I llavors vaig començar a preguntar-me com devien ser les cambres i el jardí del Nido, d’aquell antic palauet, perquè la Silvia i la Irene es morissin per anar-hi i no poguessin. Només se’n sabia el que en deien en Tommasino i alguns servidors, perquè tota aquella falda del turó era tancada i un marge la separava de les nostres vinyes, i ni els caçadors no hi podien entrar: hi havia un cartell i tot. I alçant el cap del camí sota el Nido, es veia tota una espessor de canyes estranyes que se’n deien bambús. En Tommasino deia que era un parc, que al voltant de la casa hi havia una grava, més petita i blanca que aquella que escampava el peó caminer a la primavera al camí ral. I després les terres del Nido pujaven turó amunt, vinyes i grana, grana i vinyes, i masies, bosquets de nogueres, de pruneres i d’ametllers, que arribaven a Sant’Antonino i més enllà, i d’allí es baixava a Canelli, on hi havia les basses amb parets de ciment voltades de flors.

De flors del Nido n’havia vist l’any abans, quan la Irene i la senyora Elvira se n’havien anat juntes i havien tornat amb uns ramells que eren més bonics que els vitralls de l’església i les vestidures del capellà. L’any abans solies trobar la carrossa de la vella per la carretera de Canelli; en Nuto l’havia vist i deia que en Moretto, el servidor que la guiava, semblava un carabinieri amb el barret lluent i la corbata blanca. A casa nostra aquesta carrossa no s’hi havia aturat mai, només una vegada havia passat per anar a l’estació. Fins i tot la missa la vella l’anava a oir a Canelli. I els nostres vells deien que fa molt de temps, quan la vella encara no hi era, els senyors del Nido no anaven ni tan sols a oir missa, que la tenien a casa, tenien un capellà que la deia cada dia en una cambra. Però això era en el temps que la vella era encara una noia de no res i feia l’amor, a Gènova, amb el fill del comte. Després ella s’havia convertit en la mestressa de tot; havia mort el fill del comte, era mort un oficial ben plantat amb qui la vella s’havia casat a França, eren morts els fills qui sap on, i ara, la vella, amb els cabells blancs i l’ombrel·la groga, anava a Canelli amb carrossa i donava casa i menjar als néts. Però al temps del fill del comte i de l’oficial francès, a la nit, el Nido era sempre il·luminat, sempre de festa, i la vella, que llavors era encara jove com una rosa, donava sopars i balls i invitava la gent de Niça i d’Alessandria. Venien dones belles, oficials, diputats, tots en carrossa de dos cavalls, amb criats, i jugaven a cartes, prenien gelats i es concertaven bodes.

La Irene i la Silvia sabien totes aquestes coses, i per a elles ser ben tractades per la vella, rebudes, festejades, era com per a mi donar una ullada des de la terrassa a la cambra del piano, saber-les a taula a sobre nostre, veure com l’Emilia les imitava amb la forquilla i el ganivet. Només que, com que era entre dones, s’ho suportaven. A més, elles tot el dia vagarejaven per la terrassa o el jardí —no tenien cap feina, un autèntic treball que les ocupés—, i ni tan sols al costat de la Santina no els agradava estar. Es comprèn que les ganes d’anar-se’n de la Mora, d’entrar en aquell parc sota els plàtans, de trobar-se amb les nores i els néts de la comtessa, els fes perdre el cap. Era com per a mi veure la foguera damunt el turó de Cassinasco o sentir el xiular del tren a la nit.