XX

La cosa més bonica d’aquells temps és que tot es feia per estacions, i cada estació tenia els seus costums i el seu joc, segons les feines i les collites, i la pluja i la serena. A l’hivern entraves a la cuina amb els esclops pesants de terra, les mans totes tallades, i l’esquena trencada de la rella, però després, en acabar-se la llaurada, ja estava tot, i queia la neu. Et passaves hores menjant castanyes fent conversa, agençant l’establa, que semblava que fos sempre diumenge. Em recordo de l’última feina de l’hivern, i la primera després que la merla anunciava la primavera; aquells munts negres, molls, de fulles i de palla de moresc que enceníem i que fumaven pels camps i ja feien olor de nits i de vetlles, o prometien per l’endemà el bon temps.

L’hivern era l’estació d’en Nuto. Llavors que era jove i sonava el clarinet, a l’estiu corria pels saraus o tocava a l’estació, només a l’hivern es quedava per aquells voltants, a casa seva, a la Mora, sota els porxos. Arribava amb aquell barret de ciclista i la samarreta gris-verda i contava les seves històries. Que havien inventat una màquina per comptar les peres sota els arbres, que a Canelli a la nit havien vingut uns lladres de fora que havien robat l’orinador, que un tal de Calosso abans d’anar-se’n posava el morrió als fills perquè no mosseguessin. Sabia històries de tots. Sabia que a Cassinasco hi havia un home que, quan havia venut el raïm, estenia els bitllets de cent damunt un canyís i els tenia una hora al sol perquè no patissin. Sabia d’un altre, dels Cumini, que tenia una hèrnia com una carbassa, i un bon dia havia dit a la dona que provés de munyir-lo. Sabia la història de dos que havien menjat cabró, i després l’un saltava i bramava i l’altre donava cops de banya. Contava de dones casades, de matrimonis descompartits, de masies amb el mort al rebost.

De la tardor, fins a gener, les criatures juguen a bales, els grans a cartes. En Nuto sabia tots els jocs, però preferia el d’amagar i endevinar la carta, de fer-la sortir del paquet tota sola, de treure-la de l’orella d’un conill. Però quan venia al matí i em trobava a l’era al sol, partia el cigarret en dos i l’enceníem; després deia: «Anem a dalt de la teulada». Dalt de la teulada volia dir a la torratxa del colomar, unes golfes on s’hi pujava per l’escala gran, damunt el pis dels amos, i on hi havies d’estar arrupit. Allà dalt hi havia una caixa, tot de molles trencades, armatostes i munts de crin. Un ull de bou, que mirava cap al turó del Salto, em semblava la finestra de Gaminella. En Nuto furgava en aquella caixa: era plena de llibres estropellats, amb pàgines velles de color de rovell, quaderns de despeses, quadres trencats. Treia tots aquells llibres, els esventava per treure’ls el florit, però per poc que els toquessis les mans se’t tornaven grogues. Eren coses dels avis, del pare del senyor Mateo, que havia estudiat a Alba. N’hi havia d’escrits en llatí com el llibre de missa, d’aquells amb moros i amb bèsties, i així havia conegut l’elefant, el lleó, la balena. En Nuto se n’havia endut algun sota la samarreta cap a casa.

—Ves —deia—, no els fa servir ningú.

—Què en fas? —li havia dit—. No compres ja el diari?

—Són llibres —deia ell—. Llegeix-ne tants com puguis. Seràs sempre un desgraciat si no llegeixes llibres.

En passar pel replà de l’escala se sentia la Irene com tocava; alguns matins de bon sol la vidriera era oberta, i la veu del piano sortia a la terrassa entre els tells. I sempre em feia efecte que un moble tan gros, negre, amb una veu que feia tremolar els vidres, el fes sonar ella sola, amb aquelles llargues mans blanques de senyoreta. Però sonava i segons deia en Nuto, fins i tot bé. L’havia estudiat a Alba quan era petita. Qui, en canvi, només posava les mans al piano per fer soroll i cantava i ho deixava córrer, era la Silvia. La Silvia era més jove d’un o dos anys, i a vegades encara jugava a córrer; aquell any anava amb bicicleta i el fill del cap de l’estació l’havia portat asseguda al quadre.

Quan sentia el piano, jo a vegades em mirava les mans, i comprenia que entre jo i els senyors, entre jo i les dones, n’hi havia per a córrer. Encara ara, que de ja fa gairebé vint anys no faig feines de força i escric el meu nom com mai no ho hauria cregut, si em miro les mans, comprenc que no sóc un senyor i que tots es poden adonar que he manejat l’aixada. Però he après que les dones no en fan cas ni elles.

En Nuto havia dit a la Irene que sonava com una artista i que tot el dia se’l passaria escoltant-la. I la Irene llavors l’havia cridat des de la terrassa (i jo també hi havia anat) i amb la vidriera oberta havia tocat trossos difícils però bonics, que omplien la casa i es devien sentir fins a la vinya blanca sobre la carretera. M’agradava dallò més. En Nuto escoltava traient els llavis com si hagués embocat el clarinet, i jo veia per la vidriera les flors de la cambra, els miralls, l’esquena dreta de la Irene, i els braços que feien un esforç, i el cap ros damunt les pàgines. I veia el turó, les vinyes, les feixes; comprenia que aquella música no era la música que tocaven les bandes, parlava d’una altra manera, no era feta per a Gaminella ni per als arbres del Belbo, ni per a nosaltres. Però es veia també a distància, sobre el perfil del Salto cap a Canelli, el palauet del Nido, vermell entre els seus plàtans despullats. I amb el palauet, amb els senyors de Canelli, la música de la Irene esqueia, era feta per a ells.

—No! —va cridar de cop en Nuto—. Equivocat!

La Irene ja s’havia refet i tornava a tocar, però va inclinar el cap i el va mirar un moment, quasi vermella, rient. Després en Nuto va entrar a la cambra i li girava els fulls i discutien, i la Irene va tornar a tocar. Jo em vaig quedar a la terrassa i continuava mirant el Nido, i Canelli.

Aquelles dues filles del senyor Mateo no eren per a mi, ni tampoc per a en Nuto. Eren riques, massa boniques, altes. Les seves companyies eren oficials, senyors, enginyers, xicots grans. Al vespre, entre nosaltres, entre l’Emilia, en Cirino, la Serafina, hi havia sempre algú que sabia amb qui parlava ara la Silvia, per a qui anaven les cartes que la Irene escrivia, qui les havia acompanyat el vespre abans. I deien que la madrastra no volia casar-les, no volia que se n’anessin i s’emportessin les propietats, procurava fer un dot ben gros per a la seva Santina.

—Sí, sí, veies si les aturaràs —deia el masover—. Unes noies així!

Jo callava, i certs dies d’estiu, assegut al Belbo, pensava en la Silvia. En la Irene, tan rossa, no gosava pensar-hi. Però un dia que la Irene havia vingut a fer jugar la Santina a la sorra i no hi havia ningú, la vaig veure córrer i aturar-se a l’aigua. Estava amagat darrere un saüc. La Santina cridava assenyalant no sé què a l’altra riba. I llavors la Irene havia deixat el llibre, s’havia ajupit, s’havia tret les sabates i les mitges, i tan rossa, amb les cames blanques, aixecant-se la faldilla fins a genolls, havia entrat a l’aigua. Va entrar a poc a poc, tocant de primer amb el peu. Després, cridant a la Santina que no es mogués, havia collit unes flors grogues. Me’n recordo com si fos ahir.