XI

Uns anys abans —aquí entre nosaltres ja hi havia la guerra— havia passat una nit que cada cop que camino pel costat de la via em torna a la memòria. M’ensumava tot el que va passar després —la guerra, l’internament, el segrest— i mirava de vendre la barraca i anar-me’n cap a Mèxic. Era la frontera més pròxima i havia vist a Fresno prou mexicans miserables per a saber on anava. Després la idea em va passar perquè de les meves caixes de licors els mexicans no haurien sabut què fer-ne i va venir la guerra. Em vaig deixar sorprendre: estava avorrit de preveure i de córrer i tornar a començar l’endemà. Em va tocar recomençar a Gènova, l’any següent.

I a més hi havia que ho sabia que no havia de durar i la voluntat de fer, de treballar, d’arriscar-me, se’m moria a les mans. Aquella vida i aquella gent als quals m’havia acostumat feia deu anys tornaven a fer-me por i a irritar-me. Me’n vaig anar amb el camió per les carreteres estatals i vaig arribar fins al desert, fins a Yuma, fins als boscos de cactus. M’havia agafat la mania de veure una altra cosa que no fos la vall de San Joaquín o les mateixes cares. Sabia ja que en acabant la guerra passaria el mar per força, i la vida que feia era lletja i provisional.

Després fins vaig deixar de fer escapades cap a aquelles carreteres del Sud. Era un país massa gran, no hauria arribat enlloc. No era ja aquell xicot que amb l’equip de ferroviaris havia arribat en vuit mesos a Califòrnia. Molts països, vol dir cap.

Aquella nit se’m va quedar el camió en pana en ple camp. Havia calculat d’arribar a l’estació 37 a l’hora foscant i dormir-hi. Feia fred, un fred sec i empolsat, i el camp era buit. Camp és dir massa. Fins a perdre’s de vista una extensió grisa de garriga espinosa i uns sorrals que ni a turons arribaven, i els pals de la via. Vaig potinejar el motor: res a fer, no tenia bobines de recanvi.

Llavors em vaig començar a espantar. Durant tot el dia només havia creuat dos cotxes: anaven cap a la costa. En el meu sentit ni un. No em trobava a la carretera estatal, havia volgut travessar el comtat. Em vaig dir: «Espero. Algun en passarà». No en va passar ni un fins l’endemà. Sort que tenia algunes flassades per a embolicar-me. «I demà?», em deia.

Vaig tenir temps d’estudiar totes les pedres de l’empedrat, les travesses, els rams d’un cardot sec, els troncs grassos de dos cactus al marge sota la carretera. Les pedres de l’empedrat tenien aquell color cremat del tren que tenen en tot el món. Un ventot bufava per la carretera, i em portava olor de sal. Feia fred com a l’hivern. El sol era post, la plana desapareixia.

En els caus d’aquella plana sabia que corrien llangardaixos verinosos i centpeus; la serp hi era reina. Començaven els udols dels gossos salvatges. No era que fossin perillosos, però em van fer pensar que em trobava al fons de l’Amèrica, enmig d’un desert, lluny unes tres hores de cotxe de l’estació més pròxima. I arribava la nit. L’únic signe de civilització el donava la via i els fils dels pals. Almenys hagués passat un tren. Ja diverses vegades m’havia adossat a un pal telegràfic i havia escoltat el zumzeig del corrent com es fa quan ets noi. Aquell corrent venia del nord i atiava cap a la costa. Em vaig posar de bell nou a estudiar el mapa.

Els gossos continuaven udolant, en aquell mar gris que era la plana —una veu que trencava l’aire com el cant del gall— feia agafar fred i malestar. Sort que m’havia endut l’ampolla del whisky. I fumava, fumava per calmar-me. Quan va ser fosc, ben fosc, vaig encendre el tauler. Els llums, no gosava encendre’ls. Almenys passés un tren!

Em venien a la ment tantes coses que es contaven, històries de la gent que s’havia endinsat per aquestes carreteres en el temps que les carreteres encara no hi eren, i els havien trobat ajaguts en un marge, els ossos i els vestits, res més. Els bandits, la set, la insolació, les serps. Aquí era fàcil d’entendre que hi havia hagut una època en què la gent es matava, i que ningú no posava els peus a terra sinó per quedar-s’hi. Aquell fil primíssim de la via i la carretera era tot el treball que hi havien fet. Deixar la carretera i penetrar pel marge entre els cactus, era possible?

L’esternut d’un gos, allà a prop, i un rodolar de pedres em van fer saltar. Vaig apagar el llum del tauler, el vaig tornar a encendre gairebé immediatament. Per fer-me passar la por em vaig recordar que cap al vespre havia passat un carret de mexicans, tirat d’un mul, carregat que vessava de farcells, de sacs de tota mena de coses, de cassoles i de cares. Devia ser una família que anava a fer la temporada a San Bernardino o més enllà. Havia vist els peus magres de les criatures, i les peülles del mul deixar les petjades a la carretera. Aquelles calçasses blanques brutes es movien amb el vent, el mul estirava el coll, arriava. Tot passant-los havia pensat que aquells desgraciats farien parada en un marge: a l’estació 37 aquella nit no hi arribarien, ben cert.

I aquests, vaig pensar, on la tenen, la casa? Es pot néixer i viure en un país com aquest? I, amb tot, s’adaptaven, anaven a buscar les temporades on la terra donava, i feien una vida que no els deixava pau, la meitat de l’any per les carreteres, l’altra meitat pels camps. A aquests no els havia calgut passar per l’hospici d’Alessandria —el món els havia desencauat de casa amb la fam, amb la via del tren, amb les seves revolucions i el petroli, i ara anaven i venien rodolant, darrere el mul. Feliços ells que tenien un mul. N’hi havia que se n’anaven descalços, ni tan sols amb la dona.

Vaig baixar de la cabina del camió i vaig picar de peus a la carretera per a escalfar-me’ls. La plana era morta, tacada d’ombres vagues, i a la nit la carretera a penes si es veia. El vent seguia fustigant, gelat, per la garriga, i ara els gossos callaven; es van sentir sospirs, ombres de veus. Havia begut prou per a no amoïnar-m’hi. Ensumava aquella olor d’herba seca i de vent salat i pensava en el turó de Fresno.

Després va venir el tren. Va començar que semblava un cavall, un cavall tirant un carro per damunt els còdols, i ja s’entreveia el llum. Per un moment havia esperat que fos un cotxe o aquell carret dels mexicans. Després va omplir tota la plana amb el seu terrabastall i feia guspires. Vés a saber què en diuen les serps i els escorpins, pensava. Em va caure al damunt sobre la carretera, il·luminant-me amb les finestretes l’automòbil, els cactus, i una bestiola espantada que es va escapar a salts, i corria repicant, xuclant l’aire, bufetejant-me. L’havia esperat tant, però quan la foscor va tornar a caure, i la garriga va tornar a cruixir, em deia que ni tan sols en un desert aquella gent et deixava en pau. Si demà m’hagués volgut escapar, amagar-me, per no deixar-me internar, ja em sentia al damunt la mà de la policia com l’empenta del tren. Això era Amèrica.

Vaig tornar a la cabina, em vaig ficar sota una manta i procurava trencar el son, com si fos al tombant de la carretera de Bellavista. I rumiava que malgrat que els californians sempre se les sabien totes, aquells quatre mexicans espellifats feien una cosa que cap d’ells no hauria sabut fer. Acampar i dormir en aquell desert —amb dones i criatures—, en aquell desert que era a casa seva, on fins i tot amb les serps s’entenien. Me n’haig d’anar a Mèxic, em deia, m’hi jugo qualsevol cosa que és el país que fa per a mi.

Més endavant de la nit, els lladrucs d’una gossada em van despertar. Semblava que tota la plana fos un camp de batalla, o un porxo. Era una llum rogenca, i vaig baixar del camió gelat i enterc; rere els núvols baixos apuntava un grill de lluna que semblava una ferida de ganivet que ensagnava tota la plana. Vaig mirar-la una estona. Em va fer por de debò.