XXV

A la Irene no la vaig veure mai desesperada com la germana, però quan durant dos dies no la cridaven del Nido, s’estava nerviosa prop la reixa del jardí, o bé amb un llibre o una labor anava a seure a la vinya amb la Santina, i des d’allà mirava la carretera. Quan se n’anava amb l’ombrel·la cap a Canelli, era feliç. Què es devien dir amb aquell Cesarino, aquell més mort que viu, no ho sé; una vegada, que jo havia passat pedalejant com un boig cap a Canelli, i els havia entrevist entre les acàcies, m’havia semblat que la Irene, dreta, llegia un llibre, i en Cesarino, assegut al marge enfront d’ella, la mirava.

A la Mora, un dia havia tornat aquell Arturo de les botes, s’havia aturat sota la terrassa, havia parlat amb la Silvia, que des d’allà dalt vigilava la carretera; però la Silvia no l’havia invitat a pujar, li havia dit només que el dia era pesat i que d’aquelles sabates del taló baix —i va alçar el peu— a Canelli ara se’n trobaven.

L’Arturo havia preguntat, picant l’ullet, si tocaven encara aquells ballables, si la Irene seguia tocant.

—Pregunti-ho a ella —va dir la Silvia i va mirar més enllà del pi.

La Irene gairebé mai no tocava. Sembla que al Nido no hi havia piano, que la vella no volia saber-ne res d’una noia que posés les mans damunt un teclat. Quan la Irene anava a fer una visita a la vella, prenia la bossa de la labor, una bossa gran, brodada amb flors verdes de llana, i a la bossa portava cap a casa un llibre del Nido que la vella li donava per llegir. Eren llibres vells, relligats amb cuir. Ella portava a la vella la revista il·lustrada de les modistes: la feia comprar expressament a Canelli, cada setmana.

La Serafina i l’Emilia deien que la Irene tirava l’ham per a esdevenir comtessa, i que una vegada el senyor Mateo havia dit:

—Aneu amb compte, noies. Hi ha vells que no moren mai.

Era difícil d’entendre quants parents tenia a Gènova la comtessa; es deia fins i tot que n’hi havia un de bisbe. Havia sentit contar que ara la vella no tenia servidors ni criats a casa, li bastaven les nétes i els néts. Si era així no entenia quina esperança tenia la Irene; per bé que li anés, aquell Cesarino havia de partir entre tots. A no ser que la Irene s’acontentés de fer de criada al Nido. Però quan em mirava a l’entorn les nostres terres —l’establa, el graner, la pallissa, les vinyes— pensava que potser la Irene era més rica que ell i que més aviat en Cesarino li anava al darrere per atrapar el seu dot. Aquesta idea, tot i que em feia ràbia, m’agradava més: em semblava impossible que la Irene fos tan interessada com per lliurar-se així, per ambició.

Així, doncs —em deia—, es veu ben bé que està enamorada, que en Cesarino li agrada, que és l’home amb qui es mor de ganes de casar-se. I m’hauria agradat poder-hi parlar, poder-li dir que anés amb compte, que no es malgastés amb aquell mitjacerilla, amb un desgraciat que ni sortia del Nido i seia a terra mentre ella llegia un llibre. Almenys la Silvia no malgastava per a res els dies i anava amb algú que valia la pena. Si no fos que jo era només un mosso i no tenia més de divuit anys, estic segur que la Silvia hauria vingut amb mi.

La Irene en sofria, també. Aquell comtet devia ser pitjor que una noia mal criada. Tenia capritxos, es feia servir, s’aprofitava amb mala intenció del nom de la vella, i a tot el que la Irene li deia o demanava li contestava que no, que havien d’anar amb compte, no fer passos en fals, tenir present qui era ell, la seva salut, els seus gustos. Ara era la Silvia, quan no s’escapava pels rostos o no es tancava dintre casa, que escoltava els sospirs de la Irene. A taula —deia l’Emilia— la Irene tenia els ulls baixos, i la Silvia els clavava a la cara del seu pare com si tingués febre. Només la senyora Elvira no parava de parlar ben malagradosa, netejava la cara de la Santina, es referia malignament a l’ocasió perduda del fill del metge, a aquell toscà, als oficials, als altres, a certes noies de Canelli més joves, que ja s’havien casat, i estaven a punt d’anar a bateig. El senyor Mateo remugava; no sabia mai res.

Mentrestant, la història de la Silvia seguia endavant. Quan no estava desesperada o furiosa, i s’aturava al porxo o a la vinya, donava gust de veure-la i sentir-la parlar. A vegades es feia enganxar el xarret i se n’anava sola, corria cap a Canelli, el guiava ella com un home. Una vegada va preguntar a en Nuto si aniria a tocar al Bon Consell, on feien la cursa de cavalls, perquè volia a totes passades comprar una sella a Canelli, aprendre a muntar a cavall i córrer amb els altres. Li va tocar al masover Lanzone explicar-li que un cavall que tira d’un xarret agafa certs vicis i no pot córrer en una cursa. Es va saber després que, al Bon Consell, la Silvia hi volia anar per trobar-hi aquell Mateo i fer-li veure que ella també sabia muntar a cavall.

Aquesta noia, dèiem nosaltres, acabarà que es vestirà d’home, correrà per les fires i passarà la corda fluixa. Precisament aquell any havia arribat a Canelli una barraca on es feia una justa de motocicletes que donaven voltes amb un soroll pitjor que la màquina de batre, i la que donava les entrades era una dona seca i roja, cap als quaranta, que portava els dits plens d’anells i fumava cigarretes. Encara veurem, dèiem, que en Mateo de Crevalcuore, quan se n’atipi, posarà la Silvia a vigilar una barraca com aquesta. També es deia a Canelli que només calia, pagant l’entrada, posar la mà de certa manera damunt el taulell, i la roja et deia de seguida l’hora que podies tornar, entrar a la tenda i fer l’amor amb ella damunt la palla. Però la Silvia no havia arribat encara en aquest punt. Si bé estava com boja, era boja de capritx per en Mateo, però tan bonica i tan sana que molts s’hi haurien casat així i tot.

Passaven coses de bogeria. Llavors ella i en Mateo es trobaven en una cabana de vinya a Seraudi, una cabana mig enrunada, a la vora d’una riera on la motocicleta no podia arribar, però hi anaven a peu i s’hi havien portat la manta i els coixins. Ni a la Mora ni a Crevalcuore aquell Mateo no es deixava veure amb la Silvia, però no era pas per salvar el nom d’ella sinó per no tenir testimonis ni haver-se de comprometre. No estava disposat a tenir relacions, i així no donava la cara.

Jo intentava de descobrir a la cara de la Silvia el rastre del que feia amb en Mateo. Aquell setembre, quan ens vam posar a veremar, van venir com als anys passats tan ella com la Irene a la vinya blanca, i jo la mirava inclinada sota els ceps, li mirava les mans que buscaven els raïms, li mirava la corba dels flancs, la cintura, els cabells sobre els ulls, i quan pujava el senderó mirava el seu pas, el batec; el gest orgullós del cap: la coneixia de cap a peus, dels cabells a les ungles dels peus, i mai no hauria pogut dir: «Doncs, sí, ha canviat, hi ha passat en Mateo». Era la mateixa, era la Silvia.

Aquella verema va ser per la Mora l’última alegria de l’any. Per Tots Sants la Irene es va posar al llit; va venir el metge de Canelli, i va venir aquell de l’estació: la Irene tenia el tifus i es moria. Van enviar la Santina a Alba, amb la Silvia, a casa els parents, per salvar-la de la infecció. La Silvia no ho volia, però després s’hi va resignar. Llavors els va tocar córrer la madrastra i l’Emilia. Hi havia una estufa sempre encesa a la cambra de dalt, i canviaven la Irene de llit dues vegades al dia; ella desvariejava, li donaven injeccions, perdia el cabell. Nosaltres anàvem i veníem de Canelli per les medecines. Fins que una dia va entrar una monja al pati; en Cirino va dir:

—No arribarà a Nadal.

I l’endemà venia el capellà.