XVIII

Però jo treballava a fons la part que em tocava i ara en Cirino alguna vegada escoltava el que jo deia d’un terreny i em donava la raó. Va ser ell qui va parlar al senyor Mateo i li va dir que m’havia d’ajustar els comptes; si volia tenir-me a les terres, que estigués per la collita i no m’escapés rere els nius amb els xicots, calia donar-me un jornal. Ja cavava, ensulfatava, coneixia les bèsties, llaurava. Era capaç d’un esforç. Pel meu compte havia après a empeltar i l’albercoc que hi ha encara al jardí el vaig empeltar jo en una prunera. Un dia el senyor Mateo em va cridar al terradet, també hi era la Sílvia i la senyora, i em va preguntar que on havia anat a parar el meu Padrino. La Silvia seia en una gandula i mirava la punta dels tells; la senyora feia malla. La Silvia tenia els cabells negres, portava un vestit vermell, no era tan alta com la Irene, però totes dues feien més bona figura que la madrastra. Tenien uns vint anys. Quan passaven amb l’ombrel·la jo des de les vinyes me les mirava com et mires dos préssecs massa alts a la branca. Quan venien a veremar amb nosaltres, m’escapava a la filera de l’Emilia i des d’allí xiulava pel meu compte.

Vaig dir que el Padrino ja no l’havia vist més, i vaig preguntar per què m’havia cridat. M’avergonyia de portar les calces plenes de sulfat i esquitxos a la cara: no m’havia esperat trobar-hi les dones. Ara que hi penso, és ben clar que el senyor Mateo ho havia fet expressament per avergonyir-me, però en aquell moment, per donar-me ànim, vaig pensar en una cosa que l’Emilia havia dit de la Sílvia: «Aquella sí que… Dorm sense camisa».

—Tant que treballes —em va dir aquell dia el senyor Mateo— i has deixat que el Padrino malbaratés la vinya. No te’n dónes vergonya?

—Encara són uns nois —va dir la senyora— i ja demanen jornal.

M’hauria volgut fondre. Des de la gandula la Silvia va girar els ulls i va dir no sé què al seu pare. Va dir:

—Algú ha anat a buscar aquelles llavors a Canelli? Al Nido els clavells ja han florit.

Ningú no li va dir: «Vés-hi tu». I el senyor Mateo em va mirar un moment i murmurà:

—La vinya blanca ja està acabada?

—Acabem aquest vespre.

—Demà s’ha de carregar…

—El masover ha dit que ja hi pensa.

El senyor Mateo em va mirar de bell nou i em va dir que jo anava a jornal, que em feien la vida i em donaven la casa, i que m’havia de bastar.

—El cavall se n’acontenta —em va dir— i treballa més que tu. Fins els bous se n’acontenten. Elvira, te’n recordes de quan va venir aquest xicot que semblava un gafarró? Ara s’ha engreixat i creix com un frare. Si no hi pares atenció —em va dir—, per Nadal et matarem com a aquell altre…

La Silvia va dir:

—No hi ha ningú que vagi a Canelli?

—Per què no li ho dius? —va dir la madrastra.

Van arribar al terradet la Santina i l’Emilia. La Santina portava unes sabates vermelles i els cabells rossos, quasi blancs. No volia menjar les farinetes, i l’Emilia volia agafar-la i endur-se-la a dins.

—Santa Santina, —va dir el senyor Mateo aixecant-se—. Vine que se’t menjo.

Mentre feien festes a la nena, jo no sabia si havia d’anar-me’n. La vidriera de la sala brillava, i mirant enllà per damunt el Belbo es vela Gaminella, els canyars, la riba de casa meva. Em vaig recordar de les cinc lires del municipi.

Llavors vaig dir al senyor Mateo, que feia saltar la petita:

—Haig d’anar a Canelli demà?

—Pregunta-li a ella.

Però la Silvia cridava des de la barana que l’esperessin. La Irene amb el xarret passava sota el pi amb una altra noia, el menava un xicot de l’estació.

—Em porteu a Canelli? —va cridar la Silvia.

Un moment després eren totes fora, la senyora Elvira entrava a la casa amb la petita, les altres reien camí enllà. Vaig dir al senyor Mateo:

—Abans, l’hospici pagava cinc lires per mi. Fa temps que no les he vistes i qui sap qui les va a buscar. Però jo treballo per més de cinc lires… M’haig de comprar sabates.

Aquell vespre vaig ser feliç i ho vaig dir a en Cirino, a en Nuto, a l’Emilia, al cavall: el senyor Mateo m’havia promès cinquanta lires al mes, totes per a mi. La Serafina em va dir que si volia que em fes de caixa d’estalvis: si les duia a la butxaca les perdria. M’ho va preguntar que en Nuto era allà: i en Nuto es va posar a xiular i va dir que era millor quatre rals a la mà que un milió al banc. Després l’Emilia va començar a dir que volia que li fes un regal, i tota la nit es va parlar dels meus diners.

Però, com deia en Cirino, ara que m’havien ajustat els comptes havia de treballar com un home. Jo no havia canviat en res, els mateixos braços, la mateixa esquena, continuaven dient-me l’«Anguila», no hi veia la diferència. En Nuto em va dir que no m’hi matés; si me’n donaven cinquanta volia dir probablement que ja treballava per cent, i per què no em comprava una ocarina.

—No m’arrisco a aprendre a tocar —li vaig dir—, és inútil. He nascut així.

—Si és tan fàcil —va dir ell.

La meva idea era una altra. Pensava ja que amb aquells diners un bon dia podria anar-me’n.

Però els diners de l’estiu els vaig gastar tots en festes, al tir al blanc, en beneiteries. Va ser llavors que em vaig comprar un ganivet amb molla, el que em va servir per a fer por als xicots de Canelli al vespre quan m’esperaven a la carretera de Sant’Antonino. Si un donava voltes per la plaça massa sovint, mirant al voltant, en aquells temps acabava que l’esperaven amb el mocador lligat al puny. I abans, deien els vells, encara era pitjor —abans es mataven, es clavaven ganivetades— i a la carretera de Camo encara hi havia la creu, en un penya-segat on havien fet bolcar un xarret amb dos a dins. Però ara el govern havia decidit amb la política posar-los a tots d’acord: havia arribat l’època dels feixistes que apallissaven a qui volien, d’acord amb els carabinieri i no es movia ningú. Els vells deien que ara anava més bé.

Fins en aquestes coses en Nuto se les campava més bé que jo. Ell ja llavors corria pertot arreu i sabia entendre’s amb tothom. Fins i tot l’hivern que va tenir relacions amb una noia de Sant’Anna i anava i venia de nits, ningú no li deia mai res. Serà que ja començava per aquell temps a sonar el clarinet i que tots coneixien el seu pare, o que ell als partits de pilota no es quedava mai curt, el fet és que el deixaven voltar i bromejar sense ficar-s’hi. Ell a Canelli coneixia molta gent, i ja llavors quan sentia que volien fer-ne una de sonada a algú, els deia que eren uns ignorants, uns estúpids, i els deia que deixessin aquell ofici als que cobraven per fer-ho. Els avergonyia. Els deia que només els gossos lladren i encara contra els gossos forasters, i que els amos atien els gossos per interès, per continuar essent els amos, però si els gossos no fossin bèsties es posarien d’acord i lladrarien contra l’amo. D’on havia tret aquestes idees no ho sé, potser del seu pare, o dels vagabunds: ell deia que era com la guerra que s’havia fet al 18: tot de gossos atiats pels amos perquè es matessin, i els amos quedar-se manant. Deia que només calia llegir els diaris —els diaris de llavors— per a comprendre que el món és ple d’amos que atien els gossos. Em recordo sovint d’aquestes paraules d’en Nuto en aquests temps, alguns dies que no tinc ni ganes de saber què passa, i només caminant pels carrers veig els papers a les mans de la gent negres de títols com un temporal.

Llavors, quan vaig tenir els primers diners, em van venir ganes de saber com vivien l’Angiolina, la Giulia i el Padrino. Però mai no trobava l’ocasió d’anar-los a veure. Preguntava als de Cossano que passaven pel camí, els dies de la verema, portant el carro del raïm cap a Canelli. Un va venir a dir-me una vegada que m’esperaven. La Giulia m’esperava, es recordaven de mi. Vaig preguntar com estaven les noies. «Quines noies?», va dir aquell. «Són dues dones. Van a jornal com tu». Llavors vaig pensar de debò d’anar a Cossano, però mai no trobava el dia, i a l’hivern el camí era massa dolent.