XII

En Nuto no s’havia equivocat. Aquells dos morts de Gaminella van ser un desastre. Van començar el metge i el tresorer i tres o quatre jovenets esportius que es prenien el vermut al bar, a parlar escandalitzats, a preguntar-se quants pobres italians que feien el seu deure havien estat assassinats bàrbarament pels roigs. Perquè, deien al mig de la plaça, són els roigs els que disparaven a la nuca, sense procés. Després va passar la mestra —una doneta amb ulleres, que era germana del secretari i mestressa d’unes vinyes— i es va posar a cridar que estava disposada a anar ella mateixa a buscar altres morts a la riba, tots els morts, a desenterrar amb l’aixada tots els pobres xicots, si això bastés per a fer tancar a galeres, i fins per a fer penjar, tota la carronya comunista, en Valerio, en Pajetta, el secretari de Canelli. N’hi va haver un que va dir:

—És difícil d’acusar els comunistes. Aquí les colles eren autònomes.

—I què? —va dir un altre—. No te’n recordes d’aquell coix de la bufanda, que requisava les flassades?

—I quan es va cremar el dipòsit…

—I què autònoms? Hi havia de tot…

—Et recordes de l’alemany…

—Que fossin autònoms —va xisclar el fill de la senyora de la torre— no vol dir res. Tots els partisans eren uns assassins.

—Per mi —va dir el metge amb prudència— la culpa no era d’aquest ni d’aquell individu. Era tota una situació de guerrilla, d’il·legalitat, de sang. Probablement aquests dos van fer d’espies de debò… Però —va seguir, introduint la veu en la discussió que recomençava—, qui va formar les primeres colles? Qui va voler la guerra civil? Qui provocava els alemanys i a tots? Els comunistes. Sempre ells. Ells són els responsables. Ells són els assassins. És un honor que nosaltres, italians, els atorguem de grat…

La conclusió va agradar a tothom. Llavors vaig dir que no hi estava d’acord. Em va preguntar per què. Aquell any, vaig dir, encara era a Amèrica. (Silenci). A Amèrica m’havien internat. (Silenci). A Amèrica, que és Amèrica, vaig dir, els diaris van portar una proclama del rei i de Badoglio que ordenava als italians de fer el maquis, de fer guerrilles i agredir els alemanys i els feixistes per l’esquena. (Rialletes). Ja ningú no se’n recordava. Van tornar a discutir.

Me’n vaig anar que la mestra cridava:

—Són tots uns bords —i afegia—: Volen els nostres diners. La terra i els diners com a Rússia. I el que protesta l’eliminen.

En Nuto també va venir al poble a sentir-los, i piafava com un cavall.

—És possible que ni un d’aquests xicots hi fos i pugui dir-ho? A Gènova els partisans tenen fins i tot un diari…

—Aquests d’aquí, ni un —va dir en Nuto—. Són tots gent que es va posar el mocador tricolor l’endemà. Alguns eren a Niça, treballant… El que va arriscar la pell de debò no té ganes de parlar-ne.

Els dos morts no es podien reconèixer. Els havien portat amb una carreta a l’hospital i alguns van anar a veure’ls i sortien torçant la boca.

—Noi —deien les dones a les portes dels barris—, a tots ens arriba una vegada o altra. Però així és horrible.

Per la baixa estatura dels cossos i per una medalleta de San Genaro que un d’ells portava al coll, el jutge va concloure que eren del sud. Els va declarar «desconeguts» i va cloure l’enquesta.

El que no la va cloure, sinó que s’hi va ficar, va ser el rector. Va convocar de pressa l’alcalde, el comandant, un representant dels caps de família i les monges. Em va tenir al corrent el Cavaller, perquè ell se les tenia amb el rector que li havia tret, sense ni dir-li-ho, la placa de llautó del banc.

—El banc on s’agenollava la meva mare —em va dir—. La meva mare que va fer més bé a l’església que deu poca-vergonyes com aquests…

Dels partisans, el Cavaller no en va fer cap judici.

—Xicots —va dir—. Xicots que es van trobar fent la guerra… Quan penso que tants…

De fet, el rector tirava l’aigua al seu molí i no havia dirigit encara la inauguració de la làpida als partisans penjada davant de Ca’Nere, que l’havien posada sense ell, feia dos anys, amb un diputat socialista que havia vingut expressament d’Asti. A la reunió el rector havia desfogat el seu verí. S’havien desfogat tots i s’havien posat d’acord. Com que no podien denunciar ni un ex-partisà perquè havia passat tant de temps, i ja no quedaven subversius al poble, van decidir almenys donar una batalla política que se sentís fins a Alba, fer almenys una bella funció: enterrament solemne a les dues víctimes, denúncia i públic anatema dels roigs. Reparar i pregar. Mobilització general.

—No seré jo qui anirà a alegrar-se d’aquells temps —va dir el Cavaller—. La guerra, diuen els francesos, és un sale métier. Però aquest capellà s’aprofita dels morts, s’aprofitaria de la seva mare si la tingués…

Vaig passar per casa d’en Nuto per contar-li aquesta novetat. Ell es va gratar rere l’orella, va mirar a terra i mastegava amargament.

—Ho sabia —va dir després—. Ja va intentar un cop d’aquesta mena amb els gitanos.

—Quins gitanos?

Ens va contar que en els dies del 45 una colla de xicots havia capturat dos gitanos que feia mesos anaven i venien, feien doble joc, denunciaven la situació dels destacaments de partisans.

—Ja saps què passa, a les colles hi havia de tot. Gent de tota Itàlia i de fora. I gent ignorant. Mai no s’havia vist tanta confusió. En fi, en lloc de dur-los al comandament, els agafen, els fiquen dins un pou i els fan dir quantes vegades han anat a la caserna militar. Després a un d’ells que tenia una veu bonica li van dir que cantés per salvar-se. I aquell canta, assegut al pou, lligat, canta com un boig, tot el que va poder. Mentre canta, un cop d’aixada, els van acabar… Els vam desenterrar fa dos anys, i de seguida el capellà va fer el sermó a l’església… De sermons per a aquell de Ca’Nere no n’ha fet mai que jo sàpiga.

—Al vostre lloc —vaig dir-li— aniria a demanar-li una missa per als morts penjats. Si refusa, l’acuseu davant de tot el poble.

En Nuto va riure sense alegria.

—És capaç d’acceptar —em va dir— i fer-s’ho venir bé.

I així el diumenge es van fer els funerals. Les autoritats, els carabinieri, les dones amb vels, les Filles de Maria. Aquell dimoni va fer venir fins i tot els Battuti, amb casaca groga, un daltabaix. Flors pertot arreu. La mestra, mestressa de vinyes, havia enviat les nenes a saquejar els jardins. El rector, vestit de festa, amb les ulleres lluents, va fer el discurs a les grades de l’església. Coses grosses. Va dir que els temps havien estat diabòlics, que les ànimes corrien perill. Que massa sang s’havia vessat, massa joves escoltaven encara la paraula de l’odi. Que la pàtria, la família, la religió estaven amenaçades. El roig, el bell color del martiri, s’havia convertit en bandera de l’Anticrist, i en el seu nom s’havien comès i es cometien tants delictes. Ens hem de penedir tots, purificar-nos, reparar —donar terra cristiana a aquells dos joves desconeguts, bàrbarament mutilats— enviats a l’altre món, Déu ho sap, sense el confort dels Sagraments, i reparar, pregar per ells, alçar una barrera de cors. Va dir fins i tot una paraula en llatí. Alliçonar als sense pàtria, als violents, als sense déu. Que no creguessin que l’adversari estava acorralat. En massa municipis d’Itàlia exhibien la seva bandera roja…

A mi aquell discurs no em va desagradar. Així sota el sol, a les grades de l’església, quant feia que no havia sentit un capellà dir-hi la seva. I pensar que quan era noi, quan la Virgilia ens portava a missa, creia que la veu del capellà era una cosa així com el tro, com el cel, com les estacions; que era útil per als camps, per a les collites, per a la salut dels vius i dels morts. Ara m’adonava que els morts li eren útils a ell. No cal envellir ni conèixer el món.

Qui no va apreciar el discurs va ser en Nuto. A la plaça algun dels seus li picava l’ullet, li murmurava al volt una parauleta. I en Nuto estava furiós, sofria. Tractant-se de morts, tant si ho eren per una tragèdia com si ho eren per una mort natural, no podia fer altra cosa. Amb els morts els capellans sempre tenen raó. Jo ho sabia i ell també ho sabia.