8. Danny i Krassy

Krassy va girar en rodó i em va posar l’arma a les mans. Vaig quedar petrificat amb el revòlver a les mans sense saber què fer. Ella va fugir ràpidament passant per la porta d’arcada que portava al passadís. Llavors vaig sentir que estava xisclant.

—Déu meu! Déu meu! Ha assassinat Howard! —va cridar histèricament.

El vell majordom de cabells blancs va comparèixer de sobte a la porta d’arcada i em va mirar horroritzat.

—Crideu a la policia —va ordenar Krassy xisclant—. Ens matarà a tots! És un boig… un boig rematat!

El majordom va desaparèixer i vaig mirar-me la figura immòbil de la poltrona. Ara els seus cabells tenien la brillantor de la salsa de tomàquet… que semblava que havien buidat d’una ampolla que li havien tirat al cap, i que anava gotejant amb una inevitabilitat parsimoniosa per sobre de la tapisseria. Llavors vaig adonar-me que havien entrat a la sala algunes persones. Hi havia un grupet agombolat al final de l’habitació, compost d’una criada, un cuiner amb davantal blanc i un xofer.

Vaig comprendre que calia fugir amb rapidesa. Quan vaig trobar-me refet de la sorpresa i l’horror de la situació, el meu cap va posar-se a treballar de nou. Krassy encara continuava xisclant. El majordom ja hauria telefonat a la policia i aviat es presentaria per detenir-me. D’una correguda vaig dirigir-me cap el grupet de criats. Em semblava que trobaria la cuina si seguia aquella direcció…, o alguna porta d’escapament…, o potser una escala per al servei. La criada i el cuiner, espantats, van deixar-me el pas lliure. El xofer va mantenir-se en el lloc per un instant, després es va girar i va desaparèixer per una porta que hi havia darrera d’ell. Trepitjant-li els talons, vaig seguir-lo a través d’un menjador espaiós i ben arreglat; se m’avançà passant per una cambra que servia de rebost, i es va ficar a la cuina. Quan encara estava forcejant per obrir la porta de sortida, vaig poder-lo atrapar. Com un animal que es troba acorralat, amb els ulls terroritzats, va girar-se i em va embestir. Vaig donar-li un cop de puny capaç de fer desplomar un brau i amb el mànec del revòlver vaig colpir-lo a un costat del cap. Va caure a terra prop de la porta, amb els ulls esbatanats i la boca oberta. Vaig haver d’apartar-lo per a no passar sobre seu i poder forçar la porta. Com si vingués de lluny, vaig sentir un soroll… que anava creixent cada vegada més fort. Era la sirena de la policia.

Vaig abalançar-me corrent per un passadís de darrera el pis. Després de un segon i de mirar a tots costats, vaig decidir prémer el botó de l’ascensor del servei. Una llum vermella va indicar-me que pujava de la planta baixa.

Llavors vaig notar que la sirena havia emmudit. La policia hauria arribat, i en aquell moment probablement es trobaria a l’edifici i es dirigia escales amunt cap al pis. D’una correguda vaig recular fins a la cuina. Vaig obrir el calaix d’una taula, vaig empunyar un ganivet de plata i una ganiveta de carnisser. Vaig tornar al passadís, i la llum vermella va indicar-me que l’ascensor passava pel pis divuitè. Vaig precipitar-me per l’escala de servei cap al pis de sobre, que era el trenta-quatrè. Vaig sentir que l’ascensor s’aturava sota meu en el replà del trenta-tresè. Amb les orelles dirigides a les portes de la cabina, no vaig sentir cap soroll que indiqués trobar-s’hi algú.

Vaig fer córrer el ganivet per entre l’escletxa de les portes d’entrada a l’ascensor, i vaig fer-lo servir d’alçaprem per a somoure-les. Després, tot mantenint una petita obertura entreoberta, vaig fer-hi passar la fulla de la ganiveta i vaig forçar una de les portes cap endarrera per tal que quedés oberta. Tot sostenint la porta oberta, vaig mirar directament a la part superior de l’ascensor del servei. Es trobava a mig metre de distància sota meu. Tot mantenint oberta la porta, vaig asseure’m a terra, i em vaig posar a les butxaques ganivet, ganiveta i revòlver. Llavors vaig deixar anar la porta, vaig deixar-me caure sobre el sostre de l’ascensor de sota meu. Immediatament la porta va batre tot tancant-se. L’ull de l’ascensor era fosc i fred. El sostre de la cabina per la part de sobre era com una gran caixa de fusta, m’hi vaig asseure amb braços i cames tot abraçant el feixuc cable de metall.

De sobte es va obrir la porta de l’ascensor a sota meu, i es va omplir de policies.

—Aquest ascensor no l’ha fet servir —va dir un d’ells—, si no es trobaria parat en aquest replà.

—El malànima probablement ha fet servir l’escala del servei!

—Cap amunt o cap avall?

—Com diable ho puc saber? Segurament cap avall. En aquest cas, el podrem agafar quan intenti sortir per darrera de la casa.

L’ascensor es va posar en marxa cap a la planta baixa, amb mi assegut sobre el sostre. Probablement, eren dos quarts d’una. En aquells moments no vaig pensar a mirar l’hora que era. Tota la tarda la vaig passar viatjant amunt i avall sobre l’ascensor, mentre els policies em buscaven arreu, en els pisos, escales i fins en el petit compartiment de dalt del terrat on hi havia instal·lada la maquinària de l’ascensor.

A les sis del vespre, els policies estaven convençuts que m’havia pogut escapolir de l’edifici. De les seves converses que arribaven a les meves orelles, vaig assabentar-me que s’havien endut el cos de Powers i que Krassy havia fet la seva declaració, i que totes les sortides de la ciutat es trobaven vigilades. A l’hora de sopar, els policies van marxar, i en van deixar un de vigilància a la sortida de darrera la casa, a fi d’evitar que jo pogués entrar a l’edifici… en el cas que volgués tornar. El policia seria rellevat a mitjanit.

Per allà a les nou, l’ascensor del servei va deixar de funcionar. Va quedar estacionat a la planta baixa i no el va fer servir ningú. Vaig sentir que el policia arrossegava una cadira i s’asseia a la mateixa entrada de darrera l’edifici… prop de l’ascensor i una mica cap a la dreta. Després vaig sentir retrec de paper i vaig comprendre que es posava a llegir.

Vaig ficar mà a la butxaca, i vaig treure’n un encenedor. A l’ull de l’ascensor, hi feia vent i resultava difícil de mantenir la flama encesa. Amb la llum parpellejant, vaig examinar el dalt de l’ascensor i vaig descobrir una porteta, que feia de trapa i servia per a reparacions, que s’obria per la part de dins de la cabina. La trapa funcionava amb frontisses, suaument vaig obrir-la del tot, mentre em mantenia ajagut bocaterrosa sobre el sostre de l’ascensor.

Estirant-me del tot sobre el meu estómac, vaig allargar el braç a través de la trapa oberta. Podia tocar la bombeta que es trobava enroscada en el sostre de la cabina. Era calenta i em va fer una sensació de benestar als dits que tenia enrampats pel fred. Durant una estona vaig escalfar-me les mans fins que vaig tenir el tacte normal en els dits. Després vaig afluixar la bombeta i vaig deixar l’interior de l’ascensor a les fosques. A poc a poc vaig aixecar-me fins a quedar dret, i vaig alçar i abaixar els peus fins que la circulació se’m va fer normal.

De tant en tant el policia s’aclaria la gola o es movia assegut a la cadira; podia sentir-lo perfectament. Vaig arriscar-me a fumar un cigarret; no perquè el policia em pogués veure, més aviat pel fet que podia ensumar el fum. Tenia els nervis desguitarrats i em calia relaxar-me. Mentre em tornava la sensibilitat als peus, vaig encendre el cigarret i llançava el fum cap enlaire… amb l’esperança que desapareixeria amunt per l’ull de l’ascensor.

En acabar de fumar el cigarret, em va tornar del tot la sensibilitat a mans i peus. Vaig moure’m en direcció a l’obertura de la trapa i em vaig posar a la gatzoneta. L’interior de l’ascensor era negríssim comparat a la foscor del lloc on em trobava. Buscant per la butxaca vaig treure’m un grapat de xavalla. Vaig separar una moneda, i la vaig deixar caure a través de la trapa.

En la quietud de la nit va fer un soroll fort.

Vaig notar que el policia escoltava, després va continuar de bell nou el refrec de paper. Vaig deixar caure una altra moneda per la trapa. Aquesta vegada vaig sentir que la cadira grinyolava, i vaig comprendre que el policia s’havia aixecat i estava escoltant; les seves petjades lentes i pesades s’anaven acostant. Aturat a l’exterior de l’ascensor, l’home es mantenia escoltant. Llavors vaig deixar caure una altra moneda. El soroll fou més fort… Era una moneda de mig dòlar… i va rebotre en el terra de la cabina.

L’interior de l’ascensor es va inundar de llum, després que el policia havia obert les portes de bat a bat, amb la claror que venia del passadís. Empunyava la seva arma i mirava desconfiat a l’interior de la cabina. La poca claror de l’ascensor el va aturar un moment; es va retirar i va deixar les portes tancades. Vaig sentir com se’n tornava a la seva cadira. Va agafar-la i va tornar per obrir l’ascensor, i hi va recolzar la cadira per a mantenir les portes obertes. Va quedar dret en el llindar tot inspeccionant els racons de l’ascensor. Per fi va distingir la lluïssor de la moneda de mig dòlar que era a terra.

Es va ficar dins l’ascensor i es va ajupir per agafar-la. Jo podia veure les seves espatlles que estaven precisament sota mateix de la trapa.

Em vaig deixar caure per l’obertura de la trapa.

De primer de peus!

Vaig caure al bell mig de la seva esquena, i l’home va anar a parar de quatre grapes de cara al terra de l’ascensor. Vaig moure’m cap a un costat i amb el revòlver li vaig etzibar un cop de culata. Va quedar desplomat.

Mentre em dirigia cap a la sortida posterior de la casa vaig comprendre que tenia un aspecte sinistre. Em trobava cobert de greix i oli. Un cop fora de l’edifici vaig travessar el carreró sense ésser vist. A mig carreró entre els darreres de dues rengleres de cases, en un indret molt fosc, vaig aturar-me al costat d’un munt de neu bruta deixada allí d’una nevada de setmanes enrera, i vaig provar de netejar-me cara i mans i vaig eixugar-me amb el mocador. Vaig fer tot allò que vaig poder i em va semblar que em trobava una mica més net; després de posar-me el mocador a la butxaca vaig encaminar-me cap a l’avinguda del Nord.

Calia córrer! Agafar un taxi! Caram! M’esforçava a dominar el meu pànic; el poc senderi que em quedava em feia comprendre que no podia arriscar-me gens. Un home que corre es fa sospitós; un conductor de taxi té memòria; un cotxe robat pot tenir un accident. De manera que vaig continuar caminant. A l’avinguda del Nord vaig tombar pel carrer Clark i em vaig dirigir cap al sud en direcció a casa meva. Llavors començava a trobar-me bé. Ningú no es podia fixar en el meu aspecte brut i atrotinat. Per aquells indrets hi havia molta gent que tenia un aspecte semblant.

En passar per davant d’un quiosc de begudes, vaig notar que estava afamat. Un individu i la seva amigueta estaven asseguts davant el mostrador i un vell vagabund estava xarrupant una tassa de cafè. Vaig entrar i vaig encarregar un tassó de salsa i pebre calent, un sandvitx de salsitxes i cafè. Vaig menjar-m’ho lentament.

A la cantonada vaig pujar en un tramvia, i vaig baixar a Superior. Tot encaminant-me a casa meva, em vaig aturar solament per comprar uns quants diaris.

Quan vaig entrar al lloc on vivia, en el vestíbul no hi havia ningú. Vaig pujar al meu dormitori, i després de despullar-me vaig sortir al passadís cap a la cambra de bany. Vaig banyar-me una estona, no massa, perquè l’aigua era freda.

De moment, podia estar ben tranquil.

Això no obstant, tan aviat com em vaig trobar ficat al llit, em va venir un tremolor. Semblava que tingués el delírium trèmens i no podia dominar les convulsions. Fins aquell moment no havia tingut temps de pensar a causa del meu espant. Ara em queia a sobre com una garrotada! Vaig saltar del llit… Però vaig comprendre que no tenia cap lloc per anar. Havia tornat a casa meva…, a l’únic lloc que coneixia. Era tan bo com qualsevol altre.

Ficat de nou al llit, vaig trobar-me marejat. D’una correguda vaig tornar a la cambra de bany i vaig vomitar. No em va servir de gran cosa, perquè vaig continuar marejat. Llavors vaig pensar en Krassy! Per què? Per què s’havia comportat d’aquella manera? Per què m’havia inculpat? Vaig girar-me i regirar-me pel llit, calent com si tingués febre i amb la boca cremant. Em vaig posar a suar i els llençols van quedar mullats, i s’enganxaven al voltant del meu cos. El temps va anar passant d’una manera estranya i enganxosa, fins que vaig recordar un detall comprometedor. Ja no podia pensar amb claredat, però em va venir a la memòria que jo encara conservava l’arma amb la qual s’havia assassinat Powers. Calia que me la tragués de sobre; calia que… Tota mena de pensaments ballaven pel meu cap… Després s’esvanien completament. On podria amagar el revòlver? Res. La policia estaria vigilant les galledes d’escombraries i les clavegueres. Res. Calia desprendre’m ràpidament de l’arma. Res. I d’aquesta manera corrien els meus pensaments.

Malgrat tot vaig vestir-me, i em vaig encaminar cap a l’avinguda de Chicago. Una part de la nit la vaig passar a Evanston, i després de prendre algunes begudes al carrer Howard, vaig tornar enrera. Vaig agafar el tren elevat i vaig allunyar-me de Howard. Després vaig caminar cap al nord en direcció del llac. En algun indret d’allí hi havia un cementiri, i no em va costar gaire de trobar-lo. La porta principal era tancada; llavors vaig anar seguint l’alta paret fins que vaig trobar un lloc amagat de la vista del carrer. Ensopegant i amb els braços que no podia moure bé, em va costar molt de poder-me enfilar per la paret i saltar a l’interior del cementiri. Era molt fosc i no feia lluna; al cap de vint minuts vaig anar a parar a una sepultura que estava coberta de terra tova, feta de feia poc.

Vaig agenollar-me, i ajupit em vaig posar a fer un petit sot. Anava molt amb compte a deixar a prop meu cada grapada de terra que treia, a fi de trobar-la a punt per a tapar. Treballava amb els dits sanguejants, ja que la terra era freda i mig glaçada, fent que el sot fos prou gran per a enterrar-hi l’arma. Vaig encabir-hi el revòlver, el ganivet i la ganiveta. Vaig tapar-ho amb la mateixa terra que havia tret, i procurava fer el treball tan bé com podia. Un cop llest, vaig posar-hi a sobre alguns grapats de neu bruta i vaig empastar-ho com vaig poder. En desfer-se la neu, no quedaria cap senyal de la meva excavació.

Vaig tornar sense novetat cap a la meva habitació. Llavors vaig notar que havia passat la nit sense mitjons ni camisa. Ni se m’havia acudit de posar-me l’abric. Vaig ficar-me al llit rendit.

Això fou la darrera cosa que vaig recordar després de dues setmanes.

És a dir, amb claredat. Tot el temps, dia i nit, i totes les coses que succeïren, no van existir per a mi. Vaig contreure una pulmonia. L’endemà, veient Glasgow que no havia comparegut per l’oficina, va venir a veure’m; en contemplar el meu estat, va fer-me portar a l’hospital. En tot aquell temps no vaig tenir noció d’allò que em passava. Alguna vegada… pensava… potser sobre alguna cosa, perquè en el fons de la meva inconsciència se’m manifestava un pensament confús. No era precisament un pensament, més aviat es tractava d’una idea que em voltava pel cap intentant de dir-me quelcom.

Per fi vaig començar a trobar-me millor i, ajagut en el llit de l’hospital, vaig poder pensar una mica. La idea se’m va presentar clara. Vaig demanar a Glasgow que anés a casa meva i em portés els diaris que havia comprat la nit que vaig escapar de la policia.

Els fets de l’assassinat estaven relatats a primera plana, completats amb retrats de Powers i Krassy. Ella anava amb el vestit negre i el mateix barretet que portava el dia del crim. El vel del barret li tapava els ulls i la part superior de la cara, i tenia el cap una mica decantat de costat. No era pas un bon retrat, i no feia destacar gens la bellesa de la cara, encara que s’endevinava que es tractava d’una dona molt agraciada.

Un dels encapçalaments de línia, deia:

«Un jugador mata un banquer milionari».

L’altre diari, que era de notícies condensades, deia:

«Un jugador donjoanesc dispara i mata un banquer davant mateix dels ulls implorants de la muller!».

Tots dos diaris deien els fets de manera semblant.

Un d’ells, relatava:

Continuava informant el diari amb les declaracions del porter que deia haver rebut de la senyora Powers l’ordre categòrica de no deixar-me pujar, però que jo li havia arrambat un revòlver a les costelles obligant-lo a deixar-me el pas lliure. L’empleat de l’ascensor explicava que jo l’havia amenaçat de trencar-li la cara.

El majordorm Robbins va sostenir que jo «havia forçat el pany de la porta, que sempre era tancada, amb algun rossinyol» per poder entrar al pis. Va explicar que m’havia sorprès en el passadís, i que la meva cara «estava congestionada de ràbia amb la mirada molt furiosa». També va declarar que m’havia vist a la sala d’estar aguantant encara l’arma fumejant i apuntant a Powers.

El xofer Buehler va fer una descripció detallada de la lluita que havíem sostingut tots dos a la cuina, i que jo m’havia salvat d’una captura segura donant-li cops al cap amb el mànec del revòlver.

El conjunt resultava molt ben combinat. I quin encadenament més acabat! Krassy havia parat la ratera d’una manera veritablement perfecta. No em quedava cap possibilitat de salvar-me! Vaig dir a Glasgow que volia assabentar-me de tot allò que havia passat mentre estava malalt, i que li agrairia que em procurés exemplars dels diaris que jo no havia tingut ocasió de llegir. Me’ls va proporcionar.

El crim continuava a l’ordre del dia i hi havia infinitat de retrats de Powers… de temps enrera, i la majoria de caire biogràfic com també de Robbins, Buehler, el porter, i, fins i tot, «un retrat imaginari» d’Homer, dibuixat per un policia artista a base de les descripcions que li havien fet. M’hi assemblava tant com a un elefant. Fins la meva mare no hauria pogut reconèixer cap detall meu del dibuix. Però, i Krassy? Krassy era molt astuta! S’havia resistit a retratar-se o a donar retrats seus, al·legant que els seus consellers no li ho havien permès, i l’única foto disponible havia estat la del dia del crim, aquella en què portava barretet negre amb vel, i que presentava l’aspecte de milers de dones, però no com Krassy Almauniski, Katherine Andrews, Karen Allison, Candice Austin o la senyora Dana Waterbury.

La seva manca de retrats no va impedir que hom continués parlant de tots els detalls relacionats amb el crim. La senyora Powers va dir «que les habitacions del corredor d’apostes estaven moblades d’una manera fastuosa». La policia va prendre còpia de les empremtes digitals del pis, i es trobà que no podia identificar les ditades.

Krassy digué que jo li havia fet una multitud d’obsequis caríssims…, que m’havia retornat promptament. Per a evidenciar-ho, ensenyava les notes de les targetes que jo havia ajuntat als regals, «Posa’t aquests safirs al voltant del teu coll… adorable. Eddie»…

I totes les altres.

I Robbins, innocentment, reforçava les seves declaracions. Deia que jo cada nit telefonava a l’hora de sopar, i que «la senyora refusava de parlar amb aquell individu».

La senyora Powers repetia el seu conte moltes vegades. Tenia els seus testimonis…, moltíssims que ho podien confirmar. Robbins, la criada, el cuiner i el xofer. Deia que un dia m’havia trobat en un hipòdrom… i que jo l’havia molestada amb les meves atencions. Que no havia sortit mai amb mi… ni m’havia vist a soles, excepte el dia que m’havia visitat a casa per pregar-me que la deixés tranquil·la. I que en aquella entrevista, feia constar, hi havia moltes altres persones al davant que encarregaven apostes. Això no obstant, aquestes persones mai no donaren la cara per corroborar el seu conte.

Llavors el conductor del taxi que havia deixat vigilant el meu maletí, va creure necessària una mica de propaganda, i va lliurar el maletí dient que jo l’havia deixat el dia del crim. La policia va regirar el contingut i per la roba gruixuda que hi havia va decidir que jo ho tenia a punt per a marxar al Canadà. Les indagacions van anar per aquesta direcció.

Mentrestant, tot això va portar l’assumpte en el moment present. La infermera va entrar a l’habitació on jo estava allitat, i em va dir:

—Segons el doctor, demà ja us trobareu en condicions de poder sortir de l’hospital, senyor April.

I això era la realitat. Jo era Danny April; per tant, no podia ésser Eddie Homer! Què caram! No hi havia tal persona com la que buscava la policia amb el nom d’Eddie Homer. Algun dia trobarien al veritable Eddie Homer… Però no era jo…, era una altra persona. Jo no havia estat mai detingut per la policia, per això no era possible que comparessin les ditades trobades amb les de Danny April. Però em calia una precaució! No podria mai…, mentre jo visqués…, deixar-me agafar per la policia o permetre que em prenguessin les empremtes digitals per algun altre objecte. En el cas de fer-ho, inevitablement un dia o altre quedaria descobert.

I podia estar content de la forma que havia estimat Krassy. Perquè l’havia estimada moltíssim, i havia pogut salvar la meva pell! L’havia volguda de tal manera, que havia fingit ésser una persona que havia estat verídica per a ella. Una persona que es deia Eddie Homer. S’ho havia cregut… I ella havia posat un parany a un individu que, per poder-la estimar, havia viscut en una pura mentida.

Eddie Homer, el jugador que vivia en una casa magnífica, que apreciava Bach, que havia nascut a Nova York i que havia estudiat a la Universitat de Colúmbia; l’Eddie Homer del qual ella havia estat l’amistançada… no existia! No existia en cap indret del món.

Excepte a la meva imaginació!

La policia es tornava ximple buscant-lo; no tenia cap rastre criminal. Havia desaparegut com per art de màgia.

Un cop sortit de l’hospital, no passà res de nou durant una setmana. Vaig anar cada dia a l’oficina; veia Glasgow i Spindel i llegia els diaris. Després va venir la gran notícia.

S’havia trobat Eddie Homer!

El veritable Eddie A. Homer havia estat detingut, amb el cotxe blau i tot. S’havia dirigit a casa seva… i havia caigut a les mans de la policia.

Però no era el veritable senyor Homer! La senyora Powers no el va poder identificar… ni els altres testimonis. I el senyor Homer estava furiós i amenaçava de demanar danys i perjudicis per difamació. Va provar de manera irrefutable, i amb l’ajut de vint testimonis solvents, que el dia… l’hora… i el minut… del crim, es trobava a Miami, Florida. Que no coneixia la senyora Powers, i, pel que deia, no semblava que ho sentís molt. Llavors va sortir el vell de la botigueta de claus. Va manifestar que li havien encarregat una clau per a la casa d’Homer, però no va poder identificar el veritable Edward Homer com l’individu que li havia encarregat una clau. Només podia recordar que havia fet una clau per a una altra persona. Tot estava endiabladament confús.

Però no hi havia motiu per a dubtar que el veritable Edward A. Homer era innocent; i va provar que havia viscut a la casa durant tres anys… i que no havia fet mai el corretatge d’apostes. Ni allí, ni en cap altre lloc.

Tot plegat estava ben enredat! La policia no sabia què fer. Després de fer indagacions per totes bandes, finalment van concloure que possiblement la senyora Powers anava una mica confosa. Però referent a l’existència «d’un Eddie Homer», amb una sinceritat evident es mostrava incommovible, arribant a convertir-se en una obsessió per a ella. La seva sinceritat, més els trenta milions de dòlars que actualment posseïa, més els consells dels millors advocats del país, van convèncer plenament la policia.

L’enquesta va concloure que Howard Monroe Powers havia estat assassinat voluntàriament per una persona desconeguda que actuava amb un nom fals. El seu nom veritable era totalment desconegut, així com també si emprava altres noms figurats. Recomanava que si hom trobava el criminal, fos lliurat a l’Estat d’Illinois, Districte de Cook, a fi de tramitar el degut procés.

Però no el van trobar mai. A mi, s’entén. I la senyora Powers, impossibilitada de poder dominar la seva pena, se’n va anar a França; a la Rivière.

Jo sóc precisament Danny April, propietari de l’Agència de Cobrança Clarence Moon. I el negoci em va molt rebé. Excepte a les nits. Llavors veig una dona formosíssima al meu costat i dins el llit; amb els cabells negríssims flotant a l’entorn del cap com una mantellina. No té una cara precisa, és vaporosa com el fum, i quan la vull besar, es dissol i no en queda res. Sento el soroll agut i apagat d’una sirena i les portes s’obren amb violència donant pas a la policia. Vénen a detenir-me i se m’emporten a la comissaria. Allà em prenen les empremtes digitals. Després un policia corpulent em mira i es posa a riure a la meva cara, tot dient-me:

—Benvingut, Danny April, ja fa temps que us esperàvem.

Llavors m’escorcolla les butxaques, s’apodera de les monedes que porto i avisa a la companyia d’electricitat. Després diuen a una persona invisible:

—Tenim un altre parroquià per a vós.

Deixen caure les monedes en un comptador, i se sent que en algun indret es posa en moviment una dinamo que grinyola i els llums s’apaguen i s’abaixen, i comença una gemegor baixeta que cada cop es va fent més potent a tots els blocs de cel·les. Llavors els policies em diuen amb molta cortesia:

—Ens faríeu la mercè d’entrar i seure una estoneta?