4. Primera part
Danny

No vaig trigar molt temps a visitar l’agència publicitària de Jackson, Johnston, Fuller i Greene. No hi vaig anar la mateixa tarda que vaig parlar amb la Goodbody, sinó que fou l’endemà. Ara seguia les petjades de Krassy en uns indrets on es feia extremament difícil de fer parlar la gent. Vaig comprendre que havia de moure’m amb més circumspecció, i engegar un conte millor del que fins aleshores havia emprat, si és que volia rebre informació de l’escriptori de recepció de l’agència publicitària.

Després de sortir de l’Institut de Negocis, vaig anar-me’n a casa, i vaig agafar el meu vestit blau i el vaig portar a la planxadora de la cantonada perquè me’l planxés. Després vaig anar a veure un jove conegut meu que treballava en una companyia d’assegurances. L’havia conegut feia un parell d’anys, quan jo estava seguint uns cursos d’una escola nocturna. Llavors intentava de pal·liar la meva poca instrucció per haver deixat l’escola primària massa aviat i després per haver fugit de casa i obligat a guanyar-me la vida. Aquest jove, que es deia Cage, també assistia en algunes de les classes a què jo anava. Ens aveníem molt i acostumàvem a sortir junts a prendre cervesa de tant en tant.

Vam parlar de diversos assumptes durant uns minuts; després vaig demanar-li de sobte:

—Mira, noi; m’hauries de procurar alguna targeta d’identificació… Alguna cosa que pugui ensenyar per demostrar que treballo a la vostra companyia.

—No puc pas fer-ho —em contestà—; la companyia és molt rigorosa en aquestes coses.

—Ho has de fer —vaig dir-li—, m’és molt important i et prometo de no portar-te cap compromís.

Vaig explicar-li que feia poc havia iniciat la meva pròpia empresa.

—Tinc una gran recaptació en perspectiva —vaig mentir-li—; i estic seguint la pista d’un mal pagador. He perdut el rastre, però sé on puc tornar a trobar les seves petjades. Em cal alguna mena d’identificació, d’altra manera no podré fer parlar ningú.

—No hi ha res fals en tot això? —va preguntar.

—No, tot allò que em cal és una identificació que em permeti de fer algunes preguntes.

Vam discutir tots els detalls detingudament i per fi aquest amic meu va estar conforme a procurar-me una credencial. Aquest excel·lent amic estava col·locat a la secció de fitxers de l’oficina de la companyia d’assegurances Northern Transcontinental. Va sostreure una targeta d’identificació en blanc i me la va fer omplir. Quan la hi vaig tornar perquè me la timbrés, deia:

Com és natural, George M. Cage era el nom del meu amic. Quan va veure que jo havia signat el seu nom, es va enutjar.

—Per l’amor de Déu, Danny —va dir-me—; si algú veu això, d’una puntada de peu em tiraran al carrer!

—No ho ha de veure ningú —li vaig dir—. A més, si alguna persona vol comprovar la credencial, demanarà per tu i llavors podràs garantir-me verbalment —vaig afegir.

A Cage no li acabava d’agradar. No li agradava del tot; això no obstant, va deixar-me tirar endavant i em va prometre que si em feia falta garantiria el meu conte. Vam estrènyer-nos les mans, i li vaig prometre que ens trobaríem un altre dia per a menjar algun emparedat i prendre un refresc.

Aquella nit, mentre era a l’habitació que jo tenia llogada, vaig imaginar els darrers tocs del meu conte, tot pensant en Krassy. Vaig reflexionar sobre allò que hauria de fer per seguir-li la pista a l’agència publicitària. Després de pensar-hi molt, vaig arribar a la conclusió que probablement ja no hi treballaria. Deu anys a la mateixa col·locació era un espai de temps molt llarg. Possiblement ja seria casada, amb sis infants, i s’hauria engreixat i enlletgit. En pensar en això, em posava de mal humor.

Vaig tornar a mirar el vell retrat de diari i la foto setinada que havia obtingut de Monica Morton. Es veia una noia encantadora; i com que feia temps que la portava a la imaginació, em semblava que l’havia tractada en tots aquells deu anys. Vaig anar pensant que fóra molt agradable de tenir una amigueta com ella. Potser no es conformaria a viure amb els meus ingressos. Però això no estaria bé! Només calia mirar de quina manera havia viscut a la barriada dels escorxadors. Més tard s’havia promès amb un individu de cert diari fins que aquest es va trobar en dificultats. No li feia retret per haver trencat el compromís. Si un individu es fica en alguna trifulga que vagi contra la llei, és probable que hi reincideixi una altra vegada. Krassy era una noia massa bona per a casar-se amb un estafador en potència. Si ella estimava un home, li seria igual que tingués pocs o molts ingressos; sabia que era d’aquesta mena de noies.

Vaig passar la nit mirant i remirant tots els aspectes de l’assumpte, i l’endemà al matí no em vaig molestar a anar a la meva oficina. Vaig prendre’m tres tasses de cafè, fins que a les deu vaig sortir a visitar Jackson, Johnston, Fuller i Greene. Les oficines ocupaven els pisos vint-i-novè, trentè i trenta-unè d’un gran edifici del passeig Michigan. La sala de recepció estava situada en el pis vint-i-novè; quan vaig sortir de l’ascensor vaig continuar per un vestíbul de marbre passant per una porta d’estil anglès antic. A l’interior es veia asseguda una noia de cabells roigs lluents, davant un escriptoriet molt pulcre. El meu vestit de sarja blau acabat de planxar no la va destarotar ni un moment. Va donar-me un cop d’ull indiferent, i va mantenir una expressió d’avorriment.

Sobre l’escriptori hi tenia de sis a vuit aparells telefònics. Cap més objecte. Cada pocs segons, sonava algun dels telèfons i ella deia:

—Sí, senyor Blunt… Vós tornareu a dos quarts de dotze. Gràcies —o contestava—: Sí, senyor Harris… No, no ha trucat ningú mentre vós éreu fora. Més tard tornaré a informar-vos.

Va continuar d’aquesta manera amb pocs moments de descans, després es posà a escriure números en unes llistes llargues de noms d’uns fulls mecanografiats.

—Com és que podeu estar per tot? —vaig preguntar-li somrient.

—Alguna vegada fallo —contestà ella breument.

—Segur que realitzeu una tasca brillant —vaig dir somrient.

—No faig gaires equivocacions —va admetre ella, mig començant a deixar de banda la seva fredor.

—És que tots han d’informar-vos? —vaig preguntar.

—En certa manera, sí —va contestar-me—. Tot empleat té l’obligació d’avisar-me quan surt de l’oficina o se’n va al carrer. D’aquesta manera, si passa alguna cosa important, sabem on es troba cadascú o quan estaran de retorn.

Vaig assentir solemnialment i vaig presentar-me:

—El meu nom és Danny April. Volia veure el director de l’oficina, però em sembla que vós em podreu ajudar més bé.

—De què es tracta?

—Estic provant de localitzar una tal senyoreta Karen Allison.

—És que treballa aquí?

—Hi havia treballat —vaig dir, tot desanimat.

—Fa tres anys que estic col·locada aquí, i no sé de cap noia amb aquest nom des que vaig entrar —va dir la pèl-roja.

—Potser valdria més que veiés el director, després de tot.

—El senyor Bard és l’encarregat dels empleats de l’oficina —informà la noia—. Treballava aquesta senyoreta a l’oficina… o formava part del personal artístic?

—Què significa el personal artístic?

—Vull dir si era una escriptora de ràdio, una artista, o tenia cura de treballs artístics? Si treballava en alguna secció… com la d’impressió o gravat?

—Carat, no ho sé —vaig contestar—. Potser treballava a l’oficina.

La noia va començar a donar mostres d’impaciència, i em va preguntar:

—Deveu ser algun amic personal d’ella, o una cosa semblant?

—No, però li haig de fer un favor. Haig d’abonar-li alguns dòlars i no sé on trobar-la.

Vaig ensenyar-li la meva credencial de la Northern Transcontinental. La noia se la va mirar com de passada.

—La seva tia —vaig prosseguir—, la senyora Joan Harmon Allison, de Minneapolis, va morir i li va deixar… una modesta pòlissa d’assegurança. Però no ens ha estat possible de poder trobar Karen Allison. Aquesta és la darrera adreça que en tenim.

—Aquí són molt cauts a facilitar informacions a la gent de fora —va dir la noia dels cabells roigs, visiblement relaxada—. Vaig a veure si el senyor Bard pot parlar amb vós.

Va agafar l’aparell telefònic tot provant de desprendre l’auricular, i per fi va parlar amb el senyor Bard, i li va explicar allò que jo volia. Després se’m va adreçar, dient-me:

—Diu que us rebrà. La seva secretària sortirà dintre un moment i us hi conduirà.

Vaig asseure’m en un sofà molt llarg, i quan estava a la meitat de fullejar un exemplar endarrerit de «Time», la secretària de Bard va comparèixer per una porteta que hi havia en un costat de la sala, i em va fer senyal, tot dient:

—Seguiu-me per aquí, si us plau, senyor April.

La vaig obeir, i vam passar per moltes sales, amb les portes obertes com si fossin conilleres. Alguna vegada sortien de les portes uns individus amb aspecte de fuetejats, que portaven plecs de papers a les mans i corrien per les sales talment com si portessin els pantalons en flames.

—Estan atrafegats, eh? —vaig dir a la secretària, que travessava les cambres amb una seguretat instintiva.

—No pas per alguna causa especial —va replicar-me—. Sempre van d’aquesta manera.

Per fi vam arribar davant una porta, amb unes lletres daurades que deien: «H. R. Bard». La secretària obrí la porta i m’indicà que entrés. L’oficina era petita i ben endreçada; hi havia un escriptori per a dues persones, un canapè i dues cadires encoixinades, una tauleta rodona amb un llum de peu bronzejat al costat. A tot el voltant de la base del llum, hi havien plantat heura i petits cactus. A les parets estaven penjats, en grups de sis i vuit, quadres amb els seus marcs adients. Estava arreglat de manera que fes l’efecte d’haver-hi l’espai suficient perquè hi poguéssiu respirar a pler… en el cas de quedar-vos drets al mig de l’habitació.

Darrera l’escriptori, el vell Bard estava fent una gran exhibició mentre llegia la correspondència. Podia escoltar perfectament els roncs que li feia l’estómac des de mig camí a través de l’habitació…, com si algú estigués bufant per l’orifici d’una canyeta a l’interior d’un got. Després d’haver comptat potser fins a quaranta, l’home va alçar els ulls i se’m va adreçar, preguntant-me:

—De què es tracta?

Li vaig ensenyar la credencial i li vaig repetir les explicacions que havia donat abans.

—Quin número de telèfon teniu a la vostra oficina? —va preguntar.

Vaig donar-li el número de la companyia d’assegurances que prèviament m’havia après de memòria.

—Podeu demanar pel senyor Cage que és el vice-president executiu —vaig dir-li.

Bard es disposà a agafar l’aparell telefònic sense deixar-me de vista. Quan va comprendre que m’era igual que telefonés, va enretirar la mà, i em va dir:

—Bé, em sembla superflu que em molesti a comprovar-ho. Això no obstant, aquí a l’agència de Jackson, Johnston, Fuller i Greene anem molt amb compte a parlar. Ja comprendreu que servim les empreses més importants d’Amèrica. Coneixem els seus pensaments més secrets i amagats; la nostra informació és estrictament confidencial. A més, la nostra manera de fer mai no…

—Us asseguro que fem cinc o vuit vegades més diners a la Companyia d’Assegurances Northern Transcontinental que vosaltres a la Jackson, Johnston, Fuller i Greene —vaig tallar en sec.

L’home assegut em va mirar per un moment, amb la boca encara oberta per a acabar la seva frase que jo havia interromput.

—Per altra banda —vaig continuar—, només desitjo saber si vau tenir a treballar una noia que es diu Karen Allison. No té res a veure amb el color de les segadores mecàniques de l’any que ve.

—Molt bé, April —va dir Bard, i es va posar a riure.

Va continuar rient una estona. Em va semblar que l’home estava una mica tocat. Quan es va calmar, va dir-me:

—Aquesta senyoreta Allison ja no treballa aquí.

—Va treballar aquí?

—Sí.

—Molt de temps?

—Em penso que va estar amb nosaltres uns tres anys —va dir, després de pensar-s’ho una estona—. Va entrar el 1940 i va deixar l’agència a la tardor del 1943… o cosa semblant.

—On va anar després?

—No ho sé pas.

—Què feia aquí? Vull dir quina mena de càrrec tenia.

—Va entrar com a recepcionista —digué Bard—. Després va ascendir, i va passar a secretària personal del senyor Collins.

—Qui és el senyor Collins?

—El senyor Collins és el vice-president de Jackson, Johnston, Fuller i Greene —va dir seriós i amb la veu temorosa—. És l’executiu més important de la Joy Drug… una de les empreses publicitàries més importants del món.

—Són aquests que fan la pasta Joy per a les dents i pastilletes per als constipats… i totes aquestes carrincloneries?

—Sí, aquestes carrincloneries i un bon tros més —va dir el senyor Bard una mica sobresaltat.

—Podríeu donar-me la darrera adreça de la senyoreta Allison? —vaig preguntar.

Bard va tocar un timbre, i a l’instant la secretària que m’havia guiat a l’interior de l’oficina, va treure el cap per la porta. Llavors va dir-li allò que volia, i la noia es va retirar. Bard i jo estàvem asseguts mirant-nos mútuament sense saber què dir. Finalment va sonar el telèfon i l’home el va agafar. Va escriure amb llapis una adreça sobre un bloc de notes. Va penjar el telèfon, va arrencar el full del bloc i me’l va donar, tot dient:

—Aquesta és la darrera adreça que tenim de la senyoreta Allison. Em fa l’efecte que no us servirà de gran cosa —va afegir—, és de set anys enrera.

Vaig donar-li les gràcies i em vaig aixecar. En arribar a la porta, em vaig tombar i vaig preguntar:

—Em fóra possible de poder veure el senyor Collins? Hi ha la possibilitat que la senyoreta Allison li hagués donat alguna indicació del lloc on anava?

—Ho sento, April; però em fa l’efecte que perdreu llastimosament el temps intentant de veure el senyor Collins —va contestar Bard—. És un home molt ocupat… No té temps de veure ningú… Amb prou feines li queda temps de veure’s a si mateix.

—Escolteu, senyor Bard —vaig dir—; comprenc perfectament que el senyor Collins es troba molt ocupat. Però, suposem que la senyoreta Allison necessiti aquests diners? Suposem que estigui malalta… o sense feina? Fins a un home tan important com el senyor Collins no li faria res de perdre algun minut ajudant una noia en destret.

—Potser no —digué Bard arronsant-se d’espatlles—. No recordo pas que Collins hagi perdut ni un moment provant de ser humanitari per algú. De tota manera, li telefonaré i intentaré d’obtenir-vos una entrevista amb ell.

Va preguntar a la centraleta per l’oficina de Collins; un cop obtinguda la connexió va poder parlar amb Collins després de fer-se anunciar per la secretària. L’home ja no era el mateix xerraire que quan parlava amb mi. Bard adreçava la paraula a Collins amb molt més respecte que quan me’n parlava. Va explicar-li el meu assumpte, i va afegir:

—Té ganes de veure-us quan us vagi millor, senyor Collins, en un moment en què no estigueu ocupat. Ja li he dit que problablement no seria possible que el poguéssiu veure.

Collins digué algunes paraules i Bard penjà l’aparell i em va clavar una mirada de sorpresa.

—El senyor Collins ha dit que podeu pujar ara mateix a la seva oficina. Sabeu on és?

—No —vaig contestar.

—Està situada en el pis trenta-unè —va explanar—. La senyoreta Pierson us acompanyarà per ensenyar-vos el lloc.

Trucà el timbre i la seva secretària va treure el cap per la porta una altra vegada. Vaig seguir-la pel laberint de passadissos fins als ascensors. Pujàrem en un d’ells fins al pis trenta-unè. Allí hi havia una altra sala de recepció més reduïda, presidida per una noia rossa. Aquesta també estava asseguda davant un escriptoriet, encara que només hi tenia tres telèfons. La senyoreta Pierson li va donar les instruccions pertinents a la meva visita. Quan va sortir se’m va acomiadar amb un gest de la mà.

—Si no trobeu la sortida, demaneu per Pierless Pierson, la noia guiadora.

Va entrar en un ascensor i va desaparèixer.

La noia rossa va sortir de darrera el seu escriptori i em va indicar un passadís llarg i ample, i em va dir:

—L’oficina del senyor Collins és al final, a la dreta vostra.

—Gràcies —li vaig dir, i em vaig dirigir per la direcció que m’havia indicat.

Al final del passadís hi havia una porta feixuga amb els plafons de noguera que portava el nom de «Stacey H. Collins», escrit en forma de signatura: una còpia de la mateixa escriptura de Collins. Vaig picar a la porta, i vaig entrar després en una petita oficina encatifada com si caminéssiu sobre un coixí, amb una secretària d’aspecte eficient asseguda darrera un escriptori. Era de mitjana edat, portava ulleres i estava escrivint a màquina fantàsticament de pressa. Va desviar la vista de la seva feina i jo li vaig dir qui era i que Collins m’estava esperant. La secretària va comunicar-se amb Collins, i em va dir a continuació:

—El senyor Collins us veurà a l’acte.

Dit això, s’aixecà i m’obrí la porta perquè jo passés. Vaig entrar en el despatx de Collins. Consistia en una raconada grandiosa amb finestres de persianes interiors americanes en els dos costats, i cortinatges davant les persianes. Es veia una grandiosa llar amb un sofà llarg al davant flanquejat de taules i llums. Alguns grups de cadires amb taules per a prendre aperitius es trobaven al voltant del despatx, i en un racó hi havia un enorme escriptori de noguera esculpida.

Des d’aquest escriptori podíeu distingir la calçada Exterior aproximadament fins a la part del nord on estava situat l’Hotel Edgewater Beach, i podíeu seguir els contorns de la línia que formaven les platges del llac Michigan tan lluny com ho permetia la vista. Al defora i en un costat de l’escriptori, amb la porta mig oberta, es trobava una cambra per a mudar-se de roba i una dutxa. Directament darrera l’escriptori hi havia un armariet que servia de bar amb una nevera i trossos de gel. El conjunt feia l’aspecte de gran distinció.

Collins era persona d’aspecte agradable que devia tenir uns quaranta-cinc anys. Baix d’estatura, rabassut amb cara quadrada, era remarcable pel seu aire inexpressiu. Tenia la pell colrada que feia parió amb els cabells negres i poblats que li començaven a blanquejar al voltant de les temples. La cara se li veia incommovible…, sense emoció ni expressió, excepte els ulls, que eren negres i brillants i miraven ardents i cansats… i cautelosos. No feien joc de cap manera amb la seva cara buida d’expressió.

Vaig fer la meva presentació i es donà per assabentat amb un moviment de cap, sense fer cap esforç per aixecar-se i venir a encaixar-me de mans. Vaig explicar-li el meu interès en el pagament de l’assegurança a Karen Allison. A la meitat del meu relat, em va tallar la paraula:

—Bard ja m’ha dit tots els detalls que fan referència amb això. Què desitgeu saber?

—Segon tinc entès, la senyoreta Allison va ser la vostra secretària durant un cert temps?

—Sobre uns dos anys —va contestar.

—Bé; el senyor Bard no m’ha pogut dir on la puc trobar actualment… Llavors he pensat que potser alguna vegada us havia dit alguna cosa sobre els seus plans futurs.

—No, que jo recordi.

—No va mencionar algun indret on li agradaria de viure… o anar de vacances? O alguna cosa semblant?

Collins es va arrepapar a la cadira. Va obrir un paquet de cigarrets, en va triar un i el va encendre amb un encenedor d’argent de molt preu.

—Fa tant temps que va marxar que se’m fa difícil de recordar-la —va dir, tot exhalant una alenada de fum.

—Va escriure-us després de marxar?

—No; no hi havia motiu de fer-ho.

—Va especificar el perquè se n’anava?

Els seus ulls ardents van donar-me una mirada penetrant, però la fesomia va continuar immutable. Va sonar el telèfon i agafà l’aparell. Després de donar unes contestes breus, va penjar-lo. Durant un moment va romandre callat. Finalment em va dir:

—Va indicar-me que canviava de ciutat, i això fou tot.

Aquesta contesta va parar-me en sec. És que jo havia perdut definitivament la pista? Vaig procurar de mantenir la cara i veu serenes.

—No va dir a quina?

—No. —Es va parar un moment semblant com si escoltés, després va prosseguir lentament—. Deixeu-m’hi pensar. Gairebé asseguraria que era Nova York.

—Era una bona secretària?

—Excel·lent.

—No us en van demanar mai referències?

—Mai.

Vaig girar en rodó i em vaig dirigir cap a la porta, tot donant les gràcies al senyor Collins. L’home no va canviar de veu, i mantenia les faccions sense expressió, quan em va replicar indiferent:

—Comprenc que la meva poca informació no us serà de molt ajut.

La veu li va quedar flotant per l’aire durant uns quants segons, i va agafar la ploma i es va posar a signar algunes cartes. Deliberadament va deixar la ploma de costat i se’m va adreçar, dient-me:

—Heu de saber, April, que he pensat més d’un cop en allò que li succeiria a la senyoreta Allison. Espero que la trobareu. Si és així, us agrairia que m’ho féssiu saber.

—De debò?

—No té importància —va contestar, tot arronsant-se d’espatlles—, però m’agradaria de saber que no heu perdut el temps en va…, encara que només sigui per curiositat.

Un cop fora de l’edifici, vaig anar caminant pel passeig Michigan desanimat i deprimit. Només hi havia un indret per a anar a esbrinar. Vaig treure’m l’adreça vella que m’havia donat Bard, examinant cap on queia. Estava situada a Oak Park. Vaig agafar un autobús que passava pel passeig Michigan i conduïa al tren elevat. Durant tot el trajecte no vaig fer més que pensar en Krassy. També em venia a la memòria aquella factura que Clarence Moon havia donat per pagada; i pensava en la Katherine Andrews que estudiava a l’escola de Monica Morton i vivia a la pensió de la senyoreta Dukes; i recordava Karen Allison estudiant a l’Institut de la senyoreta Goodbody; i que havia treballat a Jackson, Johnston, Fuller i Greene, i que vivia a Oak Park. Oak Park era un suburbi distingit de Chicago… i un bon tros lluny dels escorxadors, més lluny de maneres de viure que de distància geogràfica.

Quan vaig sortir del tren elevat a Oak Park, vaig agafar un taxi; com que no coneixia el suburbi, no tenia noció de l’indret on estaria situada la vella adreça de Krassy. El taxi em va deixar al davant d’un bonic edifici d’apartaments; no era molt espaiós, però tenia l’aspecte agradable. Era de quatre pisos, amb tres apartaments a cadascun… dos a la part de davant i l’altre al darrera. A les bústies de baix de l’escala hi havia els noms dels inquilins, però no n’hi havia cap que digués «Karen Allison». A la planta baixa, hi havia un timbre amb un rètol a sobre que deia «Porteria. Phillip Fromm».

Vaig trucar el timbre i vaig esperar-me.

Als pocs minuts vaig sentir l’espetec de la feixuga porta de vidre que des del vestíbul conduïa a l’interior de l’edifici. Un cop oberta la porta, vaig baixar uns quants graons. Llavors es va obrir una porta i una dona d’edat va treure el cap. Evidentment curta de vista, va sortir al replà.

—És visible el senyor Fromm? —vaig preguntar.

—No; ha sortit i trigarà una estona. Si busqueu un apartament per llogar, no n’hi ha cap.

—No busco cap apartament. Estic mirant de trobar una tal Allison que va viure aquí.

—No hi ha cap estadanta que porti aquest nom —va contestar.

—Ja ho sé, però potser va deixar la nova adreça d’on anava a viure.

—Fa molts temps que vivia aquí? —va preguntar la dona.

—Farà uns set anys.

—Nosaltres només en fa quatre que vivim aquí.

—Qui feia de portera abans del vostre marit?

—Ho ignoro.

—Actualment, ho és el vostre marit?

—No.

Era desesperador. Cada vegada em trobava més cansat, però vaig fer un esforç final.

—Qui és el procurador d’aquesta casa? —vaig preguntar.

—Bromberg i Spitz; situat en el centre, al Loop. Tenen les oficines en el centre, al Loop —va repetir tot retirant-se, i va tancar la porta de cop.

Aquella nit havia de sopar amb Cage. Vam menjar junts en un cafè.

—Per què estàs tan alacaigut, April? —va preguntar-me—. No has pogut trobar aquella persona que busques?

—No.

—Això em fa recordar —va dir Cage— que m’hauràs de tornar la credencial.

—Encara em fa falta. Te la tornaré dintre un parell de dies. Fins ara no he tingut èxit, però demà haig de fer una altra prova. Haig de visitar uns procuradors de finques que es diuen Bromberg i Spitz.

A Cage per poc que se li aboca el cafè per sobre seu.

—Jesús —va exclamar—; no ensenyis la targeta en aquesta oficina! Fem moltes transaccions amb aquests procuradors.

—De debò?

—És clar que sí —va replicar Cage—. Cada setmana veig cartes d’ells en els nostres fitxers. Nosaltres assegurem molts dels seus clients. Ens donen un gran benefici!

—Qui escriu les cartes que rebeu de Bromberg i Spitz?

—Algú de molta anomenada que es diu Keeley.

—El coneixes personalment?

—Diable; no. No conec ningú d’allà. Només arxivo les cartes que ens escriuen a la companyia d’assegurances.

Va deixar la tassa sobre el platet, tot donant-li un cop fort.

—Escolta, Danny —va dir-me tot alarmat—; no continuïs posant-me en un compromís.

—No home, no.

Vam acabar de sopar i vaig pagar el compte. Després vam jugar a bitlles, i malgrat d’haver guanyat tres jugades a Cage, també vaig pagar el joc. Finalment vam beure’ns un parell de cerveses i vam quedar citats per a un altre vespre. Vaig anar-me’n a casa, ficant-me de seguida al llit.

L’endemà al matí vaig telefonar a Bromberg i Spitz, i vaig demanar per parlar amb el senyor Keeley. Aquest em va contestar amb veu fonda i ressonant.

—Sóc en Parks de la Northern Transcontinental —vaig dir.

—Sí, molt bé —va tronar la veu de Keeley—; i com esteu, senyor Parks?

No em coneixia de res, però de la manera que se m’adreçava semblava com si jo fos un company d’habitació conegut de molts anys.

—Us agrairia molt que em donéssiu el nom del porter que teníeu l’any 1943 a la vostra casa d’Oak Park.

—Quina casa? —va preguntar Keeley.

Vaig donar-li l’adreça, i li vaig dir:

—Si encara el teniu d’empleat en algun altre lloc, em plauria que em donéssiu la seva adreça actual.

—Que hi ha alguna cosa que no marxa?

—Res d’això —vaig contestar-li amigablement—. Només és una gestió rutinària que té relació amb una pòlissa caducada. Em sap greu de molestar-vos, però segurament que podreu aclarir-m’ho en pocs minuts… Que d’altra manera ens faria perdre molt de temps.

—Ho comprenc. No passeu angúnia, vaig a fer-ho mirar —digué Keeley—. La meva secretària ja us telefonarà de seguida.

—Esplèndid! Moltes gràcies —vaig dir.

Vaig voler agafar-lo per sorpresa, però no massa a poc a poc, perquè no volia que de cap manera pengés l’auricular.

—Ara se m’acut —vaig continuar— que seria millor que fos jo qui us telefonés dintre una mitja hora. Ara surto de l’oficina… i és gairebé segur que seré fora tot el dia. Gràcies de tota manera.

Llavors vaig penjar. De pressa. Perquè no volia que em suggerís que la secretària podia deixar la informació perquè me la passessin a mi.

Vaig entretenir-me a la meva oficina durant uns quants minuts, vaig escriure un parell de cartes rutinàries, vaig fer altres contactes telefònics, i després vaig telefonar de bell nou a Bromberg i Spitz. Vaig demanar per la secretària del senyor Keeley i per fi es va posar a l’aparell.

—Oh, sí; senyor Parks. El senyor Keeley m’ha demanat que busqués certa informació per a vós. Ja ho tinc a punt. El porter al qual us referiu, és Frank Royster. L’any 1946, va ser destinat a una altra finca.

—Que encara es troba allí?

—Sí —va contestar la noia—. Té cura dels apartaments de Lake Plaza, a la carretera Sheridan, 6103.

—Gràcies —vaig dir, i vaig penjar ràpidament l’auricular.

Em vaig enginyar per passar tota la resta del matí ocupat. A migdia em vaig empassar un emparedat, i vaig beure una tassa de cafè. Després vaig agafar un autobús que passava per la carretera Sheridan fins al número 6100 nord. Els apartaments Lake Plaza, era un petit edifici de quatre pisos encabit entre un altre gran edifici que donava a una cantonada i una gran mansió per la part del nord. Vaig trobar el nom de Royster i vaig trucar el timbre. Un individu alt i prim, amb un nas que li penjava desmesuradament i unes mandíbules llargues i prominents, em va mirar des de l’altre costat de la porta tancada del vestíbul. Mirava amb hostilitat. Vaig fer-li senyal perquè m’obrís la porta. Mig remugant, ho féu així.

—Sou vós el senyor Royster? —vaig preguntar.

—Sí.

—El senyor Keeley, de Bromberg i Spitz, m’envia perquè us parli personalment —vaig dir.

Vaig comprendre que el nom de Keeley ho significava tot per a ell. A la seva cara lletja s’hi va veure un somrís forçat, i em va obrir la porta de bat a bat.

—Veniu a baix al meu apartament —va invitar-me.

El vaig seguir fins al soterrani on va obrir la porta d’un apartament. Era petit, net i pulcre, però s’hi «notava» que era l’habitació d’un conco. No hi podeu posar el dit, però flota a l’ambient.

—No sou casat, oi? —vaig preguntar.

—No —va contestar—; no me n’he preocupat mai.

Va asseure’s en un sofà excessivament tou i va fer-me senyal perquè m’assegués en una cadira que hi feia joc. Vaig oferir-li un cigarret; el va prendre i vaig encendre un llumí per a tots dos.

—Em cal posar-me en contacte amb una senyoreta que es diu Karen Allison —li vaig dir—. Es beneficiaria d’una pòlissa de la meva companyia… la Northern Transcontinental. Aquesta senyoreta vivia a la finca d’Oak Park durant l’època que estava a càrrec vostre, segons crec.

Mentre li anava dient això, no el perdia de vista.

—Si —va dir, amb posat intranquil.

—La recordeu?

—Perfectament —va admetre—. Era una dama molt atractiva.

Va empassar-se saliva, i la nou del coll li anava amunt i avall.

—Es va mudar l’any 1943, no és això?

Royster es quedà mirant-se el final del cigarret i es veia que tractava de recordar aquella època.

—Sí —va contestar lentament—; fou l’any 1943… a la tardor. Em penso que seria a l’octubre, ja que llavors li acabava el contracte.

—No va deixar dit on anava a viure, o va facilitar alguna adreça perquè li remetessin la seva correspondència?

—No; no va deixar cap indicació d’on anava.

—L’apartament que tenia estava moblat?

—Tots aquells apartaments es llogaven sense mobles… Ara, que ella tenia mobles de sobres.

—Se’ls va vendre quan va deixar el pis?

—Em penso que no.

—Llavors seria senyal que es va mudar —vaig dir-li—. Recordeu quina empresa li va traslladar els mobles?

Durant una llarga estona va romandre callat. Anava a dir alguna cosa, però va canviar d’intenció. Finalment, sense mirar-me en parlar, va dir:

—No; no recordo quina empresa era.

Vaig tenir el pressentiment que no deia la veritat. Vaig aixecar-me de cop, posant-me el barret d’una revolada.

—Maleït siga, Royster —vaig posar-me a cridar—; esteu mentint descaradament! Tan segur com dos i dos fan quatre, per algun motiu no dieu la veritat… I ho posaré en coneixement de Keeley. Se us farà un procés judicial, i espero que Keeley d’una puntada de peu us deixarà al mig del carrer!

—Espereu… espereu un minut —va dir Royster amb la cara congestionada d’angúnia, però no em va donar més informació—. No ho puc remeiar si no me’n recordo…

—Em comportaré com un fill de mala mare si no feu un esforç per recordar-ho. Digueu tot allò que sabeu!

—Seieu i deixeu-me pensar.

Vaig asseure’m de bell nou, i vaig esperar una estona mentre ell es dedicava a la rutina de pensar… per salvar es aparences.

Finalment va dir:

—No recordo el nom de l’empresa que va enviar la conductora…

—Ah, recordeu alguna cosa —vaig dir—. Almenys ara us ve a la memòria que hi havia una conductora!

—Com? Sí… Ara recordo que una conductora va passar a recollir els mobles. Però no era cap de les empreses que jo coneixia.

—Què voleu dir? —vaig preguntar.

—Bé, la major part de gent que es muda de pis van a buscar l’empresa que tenen més a prop. O almenys les que es troben en el mateix perímetre on es canvien. Resulta més econòmic…

—Així, doncs, no la vau poder precisar? No era d’Oak Park?

—No —va contestar—; no era d’Oak Park.

—Si recordeu bé que no era d’Oak Park, en tindreu alguna idea de com era.

—No me’n recordo.

—Aneu al diable —vaig dir—. Allò que em cal és saber l’aspecte que tenia la conductora. De quin color era?

Va repetir que no se’n recordava.

—Escolteu, Royster; aquesta conductora la trobaré mal us pesi. La trobaré tant si m’ho dieu com no!

—Era verda.

—Si després resulta que no era verda… no solament us faré despatxar…, us les entendreu amb mi… personalment!

—Espereu que ho recordi, és possible que fos blava!

—Ara resulta que era blava! N’esteu segur que era blava?

—Sí —va contestar.

—Quin nom portava?

—No ho recordo. D’altra manera us ho diria.

—De quin altre detall us recordeu?

—Bé; hi havia una franja ampla blanca, potser de pam i mig, pintada a tot el voltant de dalt de la conductora…, justament tocant al sostre.

—Alguna cosa més?

—No.

—N’esteu segur?

—Sí…

—Molt bé —vaig dir—. Ni em prendré la molèstia de donar-vos les gràcies. Però, company, si heu estat dient-me mentides… ja ens veurem les cares aviat.

Vaig sortir de l’habitació. Ell va continuar assegut.

L’endemà vaig començar la meva nova campanya telefònica. Vaig fer-me una llista de totes les empreses de mudances classificades des de l’any 1943 en les guies telefòniques respectives. N’hi havia de cinc a sis-centes. No sabia per on començar, així és que vaig anar seguint l’ordre de la llista de dalt a baix. Trucava a un número i demanava pel principal. Quan aquest es trobava a l’altre costat de línia, jo li deia:

—Formo part del Consell de Seguretat i Trànsit de Chicago. Estem fent una estadística dels colors de camions, conductores i altres vehicles nocturns. De quin color són les vostres conductores?

L’individu preguntat m’ho deia de seguida. La pregunta següent consistia a esbrinar més detalls:

—Han estat sempre pintades d’aquest color?

Havia observat que habitualment una empresa conservava el mateix color any darrera any…, com si es tractés d’una marca registrada. De preferència empraven el vermell, ataronjat o groc. Els donava les gràcies i penjava. Si em deien que els vehicles de la seva empresa eren blaus, llavors els preguntava si hi tenien algun llistat blanc a dalt del blau. Alguns deien que si, però no n’hi havia cap que portés una franja blanca entre el sostre i el blau.

Algunes de les empreses havien plegat, però la majoria continuaven en el negoci. Quan tres setmanes més tard vaig telefonar a la Lima Trucking Company, emprant la meva tres-cents seixanta-setena fitxa telefònica, em van contestar que tenien les conductores pintades de blau, amb una franja blanca a continuació del sostre. Les tenien d’aquella forma des que van iniciar el negoci.

L’endemà vaig anar-hi. La companyia estava situada al West Side i es veia una empresa de certa importància. Les oficines de la Lima Trucking Company es trobaven en un gran magatzem que feia de cotxera, amb el nom pintat al llarg de la façana. Dintre l’oficina, un individu d’aspecte anèmic que anava en mànigues de camisa i armilla, es va avançar cap el taulell per a veure allò que jo volia. Vaig ensenyar-li la credencial de la Northern Transcontinental, i li vaig explicar el meu conte habitual de la pòlissa d’assegurança.

—Naturalment —vaig dir— que ja em faig el càrrec que us donarà una mica de feina de mirar els llibres endarrerits, però ja us recompensaré per la pèrdua del vostre temps.

—Certament —va dir l’home—; què és allò que voleu saber?

—Que mireu si vau portar els mobles d’una noia que es diu Karen Allison, d’Oak Park, per allà els primers d’octubre de 1943.

—Passarem una estona llarga —va dir aquell individu.

—Gaire temps?

—Potser una hora. Quina és aquesta adreça d’Oak Park?

La hi vaig donar, i vaig afegir:

—Me’n vaig carrer enllà per a menjar un emparedat en algun bar. Dintre una hora estaré de tornada.

Després d’haver jugat quinze partides de billar, vaig presentar-m’hi de bell nou i l’home em va dir categòricament:

—No. Ho hem mirat amb molta atenció i no vam fer cap trasllat a nom de Karen Allison.

—N’esteu segur?

—Segurissim —va reafirmar.

—Vau portar alguns mobles per alguna dama de l’adreça indicada?

—Certament. Per una que es deia Candice Austin.

Vaig encendre desmanyotadament el cigarret que tenia als dits.

—Era a l’octubre de l’any 1943?

—Si —va replicar, després d’aclarir-se la gola.

Ja ho tenia! No podia tractar-se de cap coincidència. Krassy havia canviat una altra vegada de nom; aquest cop havia deixat la «K» inicial, i havia retingut, això no obstant, el mateix so posant-hi una «C». Emprant Austin en lloc d’Allison, havia continuat conservant les inicials. Probablement se li havia acudit pensant en el passeig Austin d’Oak Park.

—On vau mudar aquesta dama que es deia Austin?

—Una part dels mobles els vam portar a Evanston, però la major part els vam tenir aquí, per vendre’ls en aquest magatzem.

—Conserveu l’adreça d’Evanston?

—Sena dubte.

Va tornar al seu lloc i va buscar un voluminós llibre major relligat amb lona, de fulls rosats molt tènues; es va posar a fullejar-lo. Als pocs minuts va alçar el cap, i va dir:

—És de l’Hotel Lake Towers a Evanston.

—Gràcies —vaig dir-li, i li vaig donar una propina de cinc dòlars.