5. Segona part
Krassy

Una altra vegada es mudava Krassy d’apartament. I aquesta vegada, per reminiscència d’un altre dia semblant, també havia de fer parada en un saló de bellesa. Ben asseguda en el taxi, va fer-se conduir des d’Oak Park a una perruqueria del Loop. «Un nom nou —va dir-se— requereix vida nova… i dona nova». El cotxe va sortir de l’aglomeració del passeig Michigan, i va prosseguir suaument la marxa fins a parar-se davant un vistós saló de bellesa. Krassy va pagar el trajecte. El taxista va saludar amb un copet a la gorra, i va observar com ella travessava la vorera plena de gent; abans d’emprendre de nou la marxa, va esperar-se fins que la noia desaparegué darrera les portes.

En una saleta de recepció, adornada de cortinatges grisos, Krassy es donà a conèixer, dient:

—Sóc Candice Austin, Leon m’espera.

—Sí, senyoreta Austin —va xiuxiuejar la dependenta—. Passeu per aquí, si sou servida.

Krassy la va seguir per un passadís llarg i estret, amb petits compartiments a cada costat… cadascun amb una clienta en tractament. Dones assegudes sota aparells assecadors, dones amb aparells arrissadors, dones aguantant-se el cap al costat de palanganes de xampú, dones fent-se tallar els cabells, dones fent-se arreglar els cabells amb pentinats alts. Davant un d’aquests petits espais buits la dependenta es va aturar, i digué a Krassy:

—Tingueu la bondat de seure. Leon sortirà immediatament.

Krassy es ficà en el compartiment, es va treure barret i abric, i després es va asseure. Al cap de pocs minuts va comparèixer l’home, esvelt i ben plantat, que portava una bata de practicant cordada completament fins al coll.

—Voldria fer-me arreglar els cabells —va dir Krassy.

—De què es tracta?

—M’agradaria de tenyir-me’ls de negre.

—Negre? —va preguntar Leon. Va fer-se enrotllar suaument pels dits alguns cabells rossos d’ella—. Les dones que pagarien una fortuna per tenir els cabells com els vostres —va dir melosament.

—Però vós ho podeu fer, oi? —va insistir Krassy.

—Oh, sí… Puc fer-ho sense cap inconvenient —va replicar Leon—. Si és que ho desitgeu així.

—Això és allò que vull… tenyir-me’ls de negre. D’un negre intens.

Leon va arronsar-se d’espatlles i es posà a la feina.

Al cap de quatre hores, Candice Austin s’inscrivia a l’Hotel Lake Towers. L’empleat de les habitacions va esperar en silenci, mentre a la dona alta de cabells negres, amb ulls serens i cara gentil, li assignaven l’apartament 1.901. L’home va quedar impressionat.

A Krassy li va agradar Lake Towers; aquell pretensiós edifici blanc era del seu gust, amb les portes corredisses de cristall, el decorat rococó, els miralls i els canelobres penjants. Li agradava el porter uniformat, els grums i els ascensoristes… i el servei obsequiós. Possiblement per primera vegada a la vida se sentia lliure dels temors que havia patit en la seguretat temporal de la protecció de Collins.

L’apartament que havia llogat era petit. Consistia en una sala d’estar, dormitori i bany, amb una cuineta transformable en menjadoret. Els mobles d’Oak Park se’ls va mudar de lloc moltes vegades. Quan va quedar finalment satisfeta, es va contemplar la seva nova llar amb aprovació… Era quieta i relaxadora, tenia una certa dignitat.

Quedava un detall més per a atendre.

Krassy va anar a veure un metge. El tal doctor estava especialitzat en els avortaments. Tot mantenint unes aparences ètiques, practicava la seva especialitat entre una minoria escollida, ben recomanada i amb dipòsits abundants de dòlars en els bancs. L’èxit de la seva pràctica es podia avaluar per la casa gran i luxosa que sostenia, un garatge amb tres autos…, una muller extravagant, i en possessió de carnet de soci de molts clubs difícils d’entrar-hi.

Al costat de la sala d’espera, hi tenia dues habitacions per a l’examen general, i una de petita, que li servia de clínica amb taula operatòria i un armari de productes esterilitzadors i instrumental per a operar. El metge, un home gris i baix d’estatura, de galtes vermelles i pèl negre espès amb flocs de cabells grisos, portant unes ulleres grans de muntura de carei, es dedicà vagament a fer preguntes a Krassy. Tenia una fitxa davant seu i feia veure que l’estava omplint.

—Fa gaire temps que us trobeu embarassada, senyora… —Va donar una ullada a la targeta tot aclarint-se la veu—. Senyora Augman?

—Dos mesos —replicà Krassy.

—I el vostre marit? —va dir, posant el cap de costat—. Vull dir… si el vostre marit viu amb vós.

—Sí, hi vivia; però ara es troba en el servei militar.

—Treballeu, vós? —va preguntar el metge.

—Oh, sí… Això és allò que em preocupa, doctor. Haig de continuar treballant… i en la meva situació, no podré fer-ho.

—Hum —va exclamar el metge, tot aclarint-se la veu altre cop—. No compteu amb algun familiar que pugui ajudar-vos?

—Oh… no. Ni el meu marit. No poden ajudar-me de cap de les maneres, doctor. Haig de prosseguir treballant. Jo… Nosaltres… Bé, actualment no guanyem prou per a mantenir un bebè.

El metge va donar la seva conformitat amb un moviment greu del cap.

—Esteu segura que només fa dos mesos que us trobeu així? —va preguntar el metge.

—Oh, sí! —digué categòricament Krassy.

—Bé… Deixeu-me fer-vos un examen —va suggerir, indicant amb un moviment de mà la saleta d’operació.

Krassy es va aixecar, agafà guants i bossa amb mà ferma i entrà a la clínica.

Mitja hora més tard, Krassy es trobava descansant recolzada en un petit sofà de la sala d’espera. La infermera va preguntar-li si es trobava bé, i Krassy va contestar-li afirmativament.

—Ara aneu directament a casa vostra —va dir la infermera—. I estigueu-vos aquesta nit i demà quieta. Després us trobareu bé del tot.

Krassy es va aixecar amb cautela; es va sentir normal. Va sortir del domicili del metge, tot deixant-hi darrera d’ella un petit fetus i quatre-cents dòlars.

A Evanston, l’octubre és un mes de gran bellesa. A Krassy li agradava de caminar pels carrers que donaven al llac, amb arbres gegantins que feien arcada, de tonalitats que anaven del verd a l’ambre i del vermell al porprat. Sovint donava un tomb pel recinte de la Universitat, ple de noies vestides despreocupadament amb suèters i faldilles virolades i de joves uniformats sense cap insígnia…, estudiants amb un neguit desesperat, mentre esperaven l’ordre d’incorporar-se a llurs assignacions del servei militar.

Però el lloc que agradava més a Krassy era el llac. Li complaïa de veure els munts de blocs de pedra mig enterrats al llarg de la platja que aquietaven la fúria del llac. I les roques que semblant a una malla protectora, preservaven les terres delicades circumdants dels embats de les onades. Sota el cel clar d’octubre, l’aigua s’estenia més enllà de l’horitzó. Alguns dies pampalluguejava el llac amb resplendor metàl·lica, i es movia i rebullia oprimit, llançant petites i mortals onades en un tempteig constant dels blocs de pedra i la delicada sorra de la platja.

Algun cop, el dia es feia boirós i el cel s’omplia d’un fum espectral, llavors el llac udolava i esgrimia els seus punys poderosos amb ràbia. Onades escalaixades amb el cim blanc d’escuma eren portades amb gran facilitat, es llançaven contra la platja, i es polvoritzaven en milions d’arcs iris en miniatura. Krassy acostumava a asseure’s amb les mans al voltant dels genolls i a vegades sentia que la dominava una inquietud que anava d’acord amb el ritme intranquil del llac. Llavors s’aixecava anguniosa i se’n tornava cap al seu apartament… vagament descontenta sense saber el perquè.

El novembre, Krassy es va enrolar a la Cantina Militar. Tres nits per setmana treballava servint emparedats, cafè i pastissos…, i algunes vegades feia d’acompanyanta de ball. Escoltava joves de Colorado, de Iowa i d’Arizona; joves de Maine, de Nova York i de Florida; joves enyoradissos i sofisticats. En realitat la tragicomèdia del soldat ras marró i blau no l’afectava i la deixava indiferent. De vuit a dotze de la nit dels dilluns, dimecres i divendres els veia venir i marxar…, uns cossos sense cares, de ciutats, granges i indrets que solament eren un nom per a ella. Krassy escoltava les seves històries i converses sense posar-hi atenció. La cantina era un sedatiu, una droga… en un període de transició. Alguna cosa anava a passar. Krassy n’estava ben segura! Però de què es tractava, no en sabia res. Ella tenia temps… dies, setmanes o mesos. Calia senzillament esperar.

Això no obstant, evitava curosament totes les tendes, restaurants i diversions del centre de Chicago. Collins i la vida que havia portat amb ell, se li esborrava ràpidament de la memòria, com a cosa del passat. Cada setmana que passava se’n sentia més allunyada, encara que anava cautelosa evitant d’assistir a llocs on podia comparèixer Collins. O on podia ésser reconeguda.

La nit del 17 de desembre de 1943, va conèixer Dana Waterbury. No precisament a la Cantina, sinó en el Club d’Oficials, on ella i altres enrolades de la Cantina havien estat invitades com a hostes especials.

Preocupada com sempre, solament escoltava a mitges el jove oficial amb qui ella ballava. Quan va parar la música, es va adonar que el jove li havia fet una pregunta.

—Ho sento —va dir ella—, però amb el soroll de la música… no he pogut entendre allò que dèieu.

—Us he preguntat —va dir ell, recalcant les paraules— el vostre nom.

—Em dic Candice Austin. Per què?

—Perquè penso casar-me amb vós —replicà ell.

—No oblideu, capità —va dir Krassy, tot posant-se a riure—, que he sentit això mateix abans… a la Cantina.

—És possible —va assentir ell—, però ara és diferent. Aquesta vegada… va de debò!

—I el vostre nom, quin és? Prefereixo saber el nom de l’home abans de casar-m’hi.

—Escolteu! No sereu pas casada? —va preguntar neguitós el jove.

—No. Però encara no m’heu dit el vostre nom.

—Em dic Waterbury. Sóc de Filadèlfia.

La música començà a tocar de bell nou i les parelles es posaren a ballar. Waterbury es va quedar mirant la cara serena de Krassy.

—Veniu a la meva taula —va dir-li amb urgència—, prendrem una beguda… i continuarem la nostra conversa.

El jove la va conduir a una tauleta on ja hi havia dos altres oficials asseguts. Va fer les presentacions i després va agafar una cadira i va fer que ella s’assegués.

—Us prego que em perdoneu —va dir als altres dos—, però Candice i jo hem de parlar d’alguns assumptes.

Els altres oficials es posaren a riure, s’aixecaren i un d’ells replicà:

—Ja ens excusareu, Waterbury, si anem a beure al bar.

—No us heu comportat massa cortesament amb els vostres amics —va dir Krassy.

—Ara estic massa ocupat per a respectar la cortesia —digué Waterbury—, però em penso que ja se n’han fet el càrrec…

Va fer senyal perquè vingués un cambrer i va prosseguir:

—En quin lloc viviu?

Krassy li ho va dir, llavors ella va preguntar:

—Estareu per molt temps a Chicago?

—Almenys per una temporadeta. Em trobo aquí de trànsit.

—Aquells altres companys —va assenyalar els dos joves que eren al bar— i jo ens van fer retornar d’Europa… especialment per al gran esdeveniment. —Va riure melosament—. Potser els capitostos van creure que nosaltres tindríem alguna oportunitat abans d’assignar-nos una altra missió.

Es va asserenar, indicant amb el cap els seus companys:

—Ells dos quasi han doblat les seves missions.

—I vós?

—Sí, jo també.

Krassy va remenar la beguda del got, i va preguntar:

—Què fèieu abans de la guerra?

—Poca cosa —contestà Waterbury—. Vivia a Filadèlfia. Vaig anar a la Universitat de Princeton i m’hi vaig graduar; vaig estudiar molt poc. Els estius, la meva família els passava a Cape Code, i la major part del temps me’l passava navegant a la vela. Heu estat alguna vegada a Cape Code durant l’estiu?

—Sí —digué Krassy—, molt sovint.

—Us agrada —va preguntar ansiós.

—M’encanta —replicà Krassy.

—Us agrada de navegar en un veler?

—Oh, sí! Moltíssim.

—On vau aprendre de navegar? Aquí en el llac?

—Heu estat algun cop a Berkeley? —va preguntar ella amb molta cautela.

—No. He estat a San Francisco moltes vegades, però no he travessat mai la badia. Per què?

—Perquè Berkeley és el lloc on vaig viure… quan era menuda —va explicar ella—. El meu pare acostumava a prendre’m en el seu veler mentre navegava. És encara viu el vostre pare? —va preguntar lentament.

—Ja ho crec —replicà Waterbury—. Ara es troba a Washington. Es dedica a la navegació comercial.

—És això allò quo vós fareu després de la guerra?

—Probablement —va assentir Waterbury—. Tota la família ho ha estat fent des que William Penn va llogar un esquif d’un avantpassat nostre.

El jove va fer la mitja rialla i Krassy el va acompanyar somrient.

—I la resta de la família…, la vostra mare? Teniu algun germà o germana?

—Sí, la meva mare viu… I tinc una germana… dos anys més jove que jo. Caram! Sembla que només faig que contestar.

—Que no ho trobeu bé? —preguntà Krassy.

—No del tot. Haig de fer-vos milers de preguntes. Per què sou tan bonica…, i per què encara no us heu casat? Són cecs els homes de Chicago?

—No, no són cecs.

Krassy féu una pausa per a prendre un cigarret de Waterbury, i s’esperà que ell l’hi encengués. Després prosseguí:

—El cas és, que fa pocs mesos que visc a Chicago.

—On vivíeu abans? —preguntà Waterbury.

—De petita vaig viure sempre a Berkeley. Però els meus pares van morir junts en un accident…, quan jo era joveneta. Des de llavors he passat la major part del temps a l’escola… I ara estic recorrent el país.

—No teniu altres parents?

—No —va replicar Krassy—. Uns pocs i molt llunyans, però cap de pròxim.

—Això és molt de doldre —digué compassivament Waterbury.

—No massa —digué Krassy airosament—; sortosament els meus pares em van deixar un capitalet…, que no m’haig d’amoïnar. Encara que a vegades… resulta un viure molt solitari.

Es va mirar el rellotge de polsera i afegí:

—Es fa tard. Hauré de marxar.

—Us conduiré a casa vostra —va suggerir Waterbury—. Tenim un cotxe a la nostra disposició.

—Molt agraïda —regracià Krassy.

Waterbury va pujar a l’apartament d’ella. Krassy li va preparar una beguda i el va fer seure a la poltrona favorita de Collins. Després va batre ous i preparà cafè. S’ho van menjar a la tauleta de la sala d’estar. Waterbury va estirar les seves llargues cames, encengué un cigarret i s’ensorrà les mans a les butxaques.

—M’hi trobo molt bé aquí —va anunciar.

—M’és agradable de sentir això —regracià Krassy.

—M’agradaria no haver de marxar mai d’aquí.

Ho va dir amb la cara inexpressiva, tot mirant-se el sostre fixament.

—També m’agradaria a mi. Però heu de marxar, ja ho sabeu ben bé —digué Krassy.

—Disposo de tan poc temps…, que m’agradaria passar-lo tot amb vós.

Krassy va moure el cap. Waterbury es va aixecar de la poltrona i travessà la sala dirigint-se cap al sofà. Va asseure’s al costat d’ella i li va posar els braços al seu voltant. La va petonejar i Krassy va correspondre amb un apassionament fingit.

—No em facis sortir. Almenys aquesta nit! —va dir ell en un to d’urgència. Krassy es va desprendre a poc a poc dels seus braços. Sostenint-li la cara entre les dues mans, se’l va mirar directament als ulls, tot dient lentament:

—Voleu fer l’amor amb mi, no és així?

—Sí —va replicar Waterbury, sense expressió.

—No. Em cal esperar fins que n’estigui segura —va dir ella suaument.

—Ja n’estic segur. I tu no n’estàs?

—No ho sé… Realment que no ho sé. Però m’esperaré fins que n’estigui segura.

Cap de les paraules persuasives de Waterbury no van fer canviar el seu determini. Aquella nit, ell va tornar al club.

Una setmana després, el 24 de desembre, Krassy es casava amb Dana Waterbury.

Waterbury, comptant amb les influències del seu Cos d’Aviació, va poder obtenir amb prioritat dues reserves de seients, i el matrimoni va volar fins a Filadèlfia per a passar les festes de Nadal amb la família d’ell.

Els Waterbury vivien en una casa antiga, quadrada, de maons rogencs amb un porxo rodó de columnes blanques; situada en un suburbi quiet, de cases residencials d’aspecte senyorial, allunyat de les altres barriades més atrafegades de la ciutat. Unes persianes massisses verdes preservaven les finestres, i el pesat sostre de pissarra estava pintat pulcrament. La casa es trobava ben assentada i allunyada del carrer, calia passar per una sendera estreta i empedrada que feia giragonses, abans d’arribar a la porta d’entrada. El camí estava flanquejat a cada costat per una tanca de bardissa retallada amb precisió militar. De tant en tant s’alçaven arbres corpulents, que aleshores es veien coberts de neu, com si vigilessin silenciosament entre la casa i el carrer.

Dana Waterbury, quan va arribar al porxo, es va desprendre del seu bagatge i trucà sorollosament amb el pesat picaporta. La porta fou oberta per una serventa d’edat, correctament vestida d’uniforme negre i un davantalet blanc.

—Feliç Nadal, Ruby! —va braolar el jove.

—Oh… Feliç Nadal, Dana! Senyor Waterbury, volia dir —va cridar la serventa amb alegria.

Després, en adonar-se de la presència de Krassy, va somriure i es posà a un costat per a deixar pas.

—Estimada Candice —va dir Dana, tot posant un braç a l’entorn d’ella i empenyent-la cap a l’interior de la porta—, ja hem arribat. Aquesta és Ruby. Ruby, aquesta és la meva muller…, la senyora Waterbury.

Ruby va obrir un moment la boca, dominada per una momentània sorpresa, ràpidament es posà sobre si, i va dir:

—Us desitjo un feliç Nadal, senyora Waterbury. I felicitats per l’esdeveniment!

Torbada, va adreçar-se a Dana:

—Volia dir, felicitats per als dos…, senyor Dana.

—On és la família? Haig d’ensenyar-los un veritable regal de Nadal! —va dir Dana rient.

Una noia alta i esvelta va sortir d’una habitació contigua i se li abalançà. El jove va estar amatent a agafar-la i a correspondre la seva abraçada.

—Dana! És Dana! —va cridar ella, tot posant-li les mans al voltant del coll, posturejant i besant-lo amb entusiasme.

—Espera’t un moment —va protestar ell tot content—, interromp la teva efusió. Haig d’ensenyar-te una muller nova de trinca…

Krassy es va encarar amb la noia alta que portava els cabells llargs fins a l’espatlla.

—Muller? —va preguntar Chris—. Muller!

Es va girar i es va mirar Dana meravellada, després va somriure a Krassy.

—Caram, Dana… Ets home de sort! —va comentar—. On has trobat una bellesa tan extraordinària?

Va donar la mà calorosament a Krassy, tot afegint:

—Dana hi ha vegades que sembla que estigui drogat… Sempre havia temut que arribés a casar-se amb una extravagància o cosa anàloga… —Es va mirar el seu germà amb afecte—. De tota manera, jo sóc Chris… Benvinguda, felicitats i un bon Nadal!

Krassy va tornar-li el somrís i, tocant afectuosament el braç de Dana, va replicar:

—Gràcies, però em penso que la qui està de sort sóc jo.

Dana va posar els braços a l’entorn de les dues noies, i va prémer-les amb força.

—Tot estarà ben fet… mentre vosaltres dues creieu que és meravellós —va dir somrient Dana.

El senyor i la senyora Waterbury, els pares de Dana, van davallar per l’ampla escala.

Chris, quan va veure’ls, va exclamar:

—Són casats… No és meravellós?

—Dana! —va dir la seva mare, i es va parar en sec.

—Bé, molt bé… —digué amablement el senyor Waterbury.

Un cop arribats al final de l’escala, s’apressaren tot dirigint-se a la parella.

—Congratulacions —va dir cordialment el senyor Waterbury al seu fill—; i ara, no em cal fer un petó a la núvia?

Els Waterbury aquell Nadal tenien un convidat a sopar. Un home alt de pèl blanc, amb cara de cansat i faccions pronunciades, que era un amic de molts anys i associat en el negoci del vell Waterbury. Un vidu que es passava els Nadals a Filadèlfia, i es deia Howard Monroe Powers.

Asseguda a l’enorme taula, parada amb estovalles blanques, en l’espaiós i antic menjador, Krassy acceptà una passada de gall dindi acompanyat de castanyes, puré de patates i moniatos amb salsa de gerdera. Es trobava voltada de plates d’entrants, d’enciam i altres amanides.

«On es trobarà Maria? —es va preguntar mentalment—. Per Déu! Per què m’haurà vingut això a la memòria?». De sobte va notar que tenia les mans fredes i li tremolaven. Se les va posar a la falda, i les va mantenir quietes. «No —va pensar—, no vull pensar en ella… ni en ningú més. Ara estic ben situada. Aquest és el lloc que em pertoca». Va agafar la pesada forquilla de plata de llei, i es posà a menjar. «Un joiós Nadal per a mi…, de part de Krassy», va pensar.

—Quant temps estaràs aquí, fill meu? —va preguntar la mare de Dana.

—Només disposo d’unes quaranta-vuit hores de permís —va replicar el fill.

—Tornareu a Chicago? —va preguntar el pare.

—Sí —digué Dana.

—Llavors, on anireu? —preguntà la senyora Waterbury.

—No ho sé. Tan aviat hagi complert la missió, probablement m’enviaran de nou a Europa.

—On aniràs a viure, Candice? —preguntà Chris.

—Penso quedar-me a Chicago…, almenys per un cert temps —replicà Krassy—. Allí tinc un petit apartament molt còmode i compto amb algunes coneixences… ara.

—Per què no véns a viure amb nosaltres? —va preguntar el vell Waterbury.

—Ja m’agradaria… Potser ho faré després —va dir evasivament Krassy.

—No et preocupis, Charles —digué pomposament Powers al pare de Dana—; no la perdré de vista durant tot el temps que s’estigui a Chicago.

Després es va adreçar a Krassy, prosseguint:

—Tingueu present que si alguna vegada desitgeu alguna cosa, mentre Dana estigui absent en el servei… podeu demanar-m’ho sempre que vulgueu.

—Ho recordaré —prometé Krassy, tot abaixant els ulls.

—L’oncle Howard ho diu cordialment —comentà Chris—. Té tants diners, que resulta terriblement vergonyós!

Powers es posà a riure divertit.

—Quan eres petita, no pensaves pas així. Em recordo bé de quan el teu pare no volia donar-te un cavall.

—Oh, sí! —va dir Chris tota festiva—, però vós me’l vau donar. I això va posar furiós el meu pare.

—Em va semblar que eres massa petita per a tenir un cavall… Això fou el motiu —va protestar Charles Waterbury.

—La moral de tot això —comentà Dana a Krassy—, és que quan jo no hi sigui, si vols algun cavall… vés a veure l’oncle Howard.

—No heu de fer tal cosa —va dir la mare de Dana molt seriosa—. El vostre pare pot comprar tots els cavalls que facin falta.

Krassy corejà la riallada dels altres.

L’endemà, Krassy i Dana agafaren l’avió de tornada a Chicago. El dia del casament, Dana havia portat les seves coses a l’apartament d’ella, de manera que s’instal·laren còmodament a Lake Towers. De tant en tant, Dana estava absent durant dos o tres dies, obligat per la seva missió de vendre bons de guerra, visitant Detroit, Cleveland, Indianàpolis, St. Louis, Kansas City, Minneàpolis i Milwaukee. Quan estava de retorn a Chicago després de cada sortida, es presentava cansat i esgotat.

—Aquesta guerra es fa amb diners i armament —va dir una vegada a Krassy, mentre estava remenant una beguda i escoltava el dring de la cullereta amb el glaç—. A vegades em fa l’efecte que sóc un pobre diable en pla d’exhibició. Mira —va escarnir-se—, aquí present hi ha el capità Waterbury. El capità Waterbury ha fet caure vint avions nazis… El capità Waterbury avui es troba aquí, per a pregar-vos que compreu més bons de guerra… més bons de guerra! —Va recolzar-se a la poltrona, tot aguantant-se el cap amb les mans, després es va posar tibat—. La veritat és que al capità Waterbury no li importa gens ni mica si algú compra un bon de guerra. Allò que preocupa el capità Waterbury aquests dies, és saber quan arribarà l’ordre d’incorporar-lo altra vegada a Europa…, per a deixar-hi la pell.

Van passar gener i febrer, en arribar el març, va arribar l’ordre tan temuda que esperava Waterbury.

—Sembla que he acabat la venda de bons —va fer notar a Krassy.

La nit anterior a la sortida de Dana, tots dos van anar a sopar a l’Yar.

El restaurant que anteriorment havia estat un lloc quiet i digne, ara havia esdevingut un indret estrepitós, de molta gresca, amb cants i sorolls de tota mena. En un racó, al voltant d’una tauleta rodona, Dana va encarregar un gran sopar i una ampolla de xampany de dos litres.

—No sortirem d’aquí —va dir a Krassy—, fins que haurem consumit aquesta ampolla… i el seu parent més pròxim. Quan jo surti d’aquest local, serà amb una gran borratxera i una gran felicitat. I tu també, amor meu.

L’orquestra de gitanos es va posar a tocar, i Waterbury va anar omplint llòbregament el seu got…, l’un darrera l’altre. Quan finalment fou servit el sopar, de tant en tant anava escollint alguna cosa dels plats. Krassy estava callada, i només contestava les preguntes directes que li feia ell.

Ara que ell marxava, Krassy se’n dolia. La seva pena no era un dolor personal…, ni per ell ni per ella mateixa. El trobaria a faltar…, no perquè n’estigués enamorada, ja que no s’havia enganyat mai amb aquesta il·lusió…, sinó perquè es trobaria sola com abans. Havia obtingut d’ell la protecció del seu nom, que la voltava d’una respectabilitat sòlida i nova per a ella. No provava de mirar de cara l’esdevenidor…, després de la guerra…, quan hauria de reprendre la seva vida en comú amb ell.

Krassy s’havia sentit segura al costat de Waterbury. La seva confiança i el fàcil bon humor que havia demostrat, resultava un espectacle molt divertit, l’amor d’ell havia estat sincer i ella estava satisfeta de la seva estabilitat. En marxar ell, significava la pèrdua d’una companyonia a la qual ja estava acostumada.

Van sortir de l’Yar, i van tornar a l’apartament d’ella. Dana estava totalment begut… i no se sentia feliç. Es va despullar sense dir res, i després de dutxar-se es va ficar al llit completament nu. Krassy anava romancejant en el bany, fins que va apagar el llum i es va ficar al llit al costat d’ell. Waterbury se la va acostar, sexualment famolenc, i després va jeure al seu costat, amb el cap descansant sobre el braç estirat d’ella i amb part de la cara sobre un pit.

Krassy es recordà d’altres nits passades amb ell, en què l’havia abraçada tot fent-li l’amor. Reflexionà que no havien estat desagradables. Això no obstant, cap vegada no s’havia sentit transportada per l’amor o emportada per la passió d’ell. Havia descobert que podia fingir un ardor… convincent i real, un ardor que ella estava lluny de sentir, però que hi trobava una certa satisfacció física que de cap manera influïa en les seves emocions. Ara relaxava el seu cos.

—Hi ha moltes coses de les quals no hem parlat —va dir Dana, sobtadament asserenat—. Aquesta nit podria passar-la dient que t’estimo molt, però, en lloc d’això…, hi ha altres coses que t’haig de dir…

—Potser val més que certes coses quedin per dir —va replicar Krassy.

—No —digué Waterbury—, això que t’haig de dir té relació amb els afers de cada dia, com són els diners. Ahir vaig anar a veure l’oncle Howard i el seu advocat. Haig de dir-te com estan les coses…, per si de cas em succeís alguna desgràcia.

Krassy va romandre molt quieta.

—Ho he arreglat de manera que cada mes pugui enviar-te tres-cents dòlars —va continuar— de la meva paga d’ultramar. He modificat l’assegurança del Govern fent-la recaure a nom teu…, i el capital que em va deixar la meva àvia.

—No em cal —va xiuxiuejar Krassy—, amb el que tinc ja puc passar.

—Tot plegat no és molt —va prosseguir Dana—. Quan va morir la meva àvia, va deixar-nos, a Chris i a mi, vint mil dòlars a cadascú. Aquesta quantitat és la que tinc a nom meu. —Per un moment va fer una pausa—. En el cas…, en el cas que em passi alguna cosa… i et trobis apurada o necessitis més diners, llavors el meu pare es faria càrrec de tu. Crec que té molts diners.

Krassy no va contestar. Va anar amanyagant el cap d’ell fins que va quedar adormit.

L’endemà al matí, Dana Waterbury va partir. La seva absència no influí gens en la vida de Krassy, encara que com a conseqüència d’haver-se casat amb ell van ocórrer alguns fets. Primer de tot, a l’abril va rebre un xec de tres-cents dòlars. Després pel maig va rebre un segon xec, i en el mateix mes, la notícia que el capità Dana Waterbury havia mort en acció de guerra sobre Alemanya.

Com a resultat d’aquest fet, va recollir deu mil dòlars de l’assegurança del Govern, vint mil de l’herència de l’àvia de Dana i una prima. La prima consistia en l’efectiu d’una pòlissa d’assegurança personal en cas de defunció del titular, que importava set mil cinc-cents dòlars que Dana havia oblidat d’esmentar.

Howard Monroe Powers fou de gran ajut a Krassy perquè pogués cobrar sense dificultats. El mateix advocat de Powers va fer totes les gestions, amb un mínim d’esforç, molèsties i passos de part de Krassy.

Com a president del Lake Michigan National Bank and Trust Company, el despatx de Powers era un lloc majestuós i inspirava un temor reverencial. Krassy gaudí del respecte i la reverència callada amb què fou rebuda i acompanyada a la presència de Powers. Habitualment el banquer estava assegut en el seu enorme escriptori d’aplicacions de cuir i amb subjecta-cartes de cristall cilíndric. Directe darrera d’ell, hi havia una finestra alta d’arcada i d’un sol vidre, encastat en una muntura com un vitrall. La muntura era d’ambre brillant, amb una barra carmesí que dividia el vidre per la meitat. A la part inferior s’hi veia una gla color marró; sobre de la barra, un roure verd. Una cinta voltava la muntura amb un lema que deia: «La confiança fa que de les glans en surtin roures». A Krassy la va impressionar, encara que va haver-ho de llegir dues vegades per a comprendre el significat… correctament.

Powers s’aixecà del seient i voltant per l’escriptori va agafar les mans de Krassy amb galanteria arravatada. Conforme van anar sovintejant les visites, l’home va augmentar proporcionalment el temps de l’estreta de mans. Fins que una tarda va exclamar:

—Apreciada Candice, ja deveu haver notat que penso en vós!

—De debò?

—Sí. Durant mesos us heu quedat…, sense anar a cap distracció. I això no està bé. Vós encara sou jove; teniu quasi tota una vida davant vostre.

—Jo… em penso que estant de dol, no està bé que faci una vida de diversions. Almenys durant un cert temps.

Ho va dir tot obrint la seva bossa per a treure’n un mocadoret aprimorat, amb el qual es va tocar gentilment els costats dels ulls.

—És clar que teniu raó…, segons com es miri. —Powers va cuitar a replicar, tot tocant-li la mà afectuosament—. Però tot té els seus límits. Certament que no estaria bé d’anar… a beure i freqüentar cabarets i diversions semblants… Però, qui podria objectar si anéssiu a l’òpera?

Krassy va alçar els ulls interrogativament.

—Sí —va prosseguir ell—, en això no hi ha res a dir. Estic abonat a una llotja per tota la temporada, com ja deveu saber… I aquesta nit representen «La Bohème». Amb molt de gust us hi portaria. —Va fer una rialleta forçada—. Després de tot, pels meus anys podria ser el vostre pare; no?

«I també el meu avi», va pensar Krassy. Això no obstant, va apressar-se a preguntar-li:

—Esteu segur que estaria bé? No és una falta de respecte a la memòria de Dana?

—Naturalment que no, res d’això! —Powers de bona gana va vèncer els escrúpols d’ella—. I encara podem fer més aquesta nit. Què us sembla si abans sopéssim junts en el meu club?

—Sí, em penso que m’agradaria —va contestar Krassy.

—Doncs, ja està decidit! Enviaré el cotxe perquè us vinguin a recollir.

Powers somrigué i li donà copets a les mans una altra vegada.

Krassy tenia en el seu apartament un calendariet dins un estoig de pell. Les il·lustracions estaven fetes d’un artista famós pels seus tipus de dones boniques amb les cames exageradament llargues, cintures de vespa, pits excessivament voluminosos i ulls sensuals. Cada mes treia curosament la darrera làmina i la guardava en el calaix del seu escriptori.

El calendari havia pertangut a Waterbury i, quan va marxar, no s’havia recordat d’empaquetar-lo. El desembre solament hi quedava el darrer full, i Krassy féu memòria que Waterbury feia sis mesos que havia mort. Amb un impuls momentani, va obrir el calaix de l’escriptori i en va treure els fulls dels mesos endarrerits. Va agafar l’estoig de pell i junt amb els fulls va portar-ho a la cuina. Allí va llençar-ho a les escombraries. Això no li causà cap malestar, ni tampoc la va entristir. Més aviat li va fer venir una sobtada sensació d’alleujament. Havia acabat un capítol de la seva vida, de la mateixa manera que s’havia acabat el temps imprès.

A la primeria Krassy va rebre de tant en tant alguna carta de Chris i algunes altres de la mare de Dana. Va contestar-les amb breus notes de cortesia. Després es va estroncar la correspondència, i finalment les úniques notícies que en rebia era per mediació de Howard Powers.

Powers començà per acompanyar-la constantment… al teatre, als concerts i a l’òpera. Al cap de mig any de la mort de Dana, l’actitud paternal de Powers s’anà modificant gradualment.

Krassy hi havia ajudat calculadament. Powers anava amb compte de no excedir-se ni demostrar obertament el seu interès més enllà d’un cert límit, ja que hauria estat perdre la seva dignitat i pròpia estima haver de tornar enrera. Encara li donava copets a les mans i havia progressat fins a l’extrem de tenir-li en el teatre les mans agafades. En algunes rares ocasions, com si fos casualment, es va permetre de fer descansar el braç sobre el seient d’ella en el cotxe, tot tocant-li gentilment les espatlles. Krassy no va fer res per aturar aquestes manifestacions del seu creixent desig de possessió. Ella va aprofitar totes les oportunitats per a demanar la seva opinió referent als vestits que volia portar, i de retorn el felicitava pel seu bon aspecte, la roba que estrenava i les peces musicals i teatrals que ell escollia.

També li permeté que invertís petites sumes dels diners d’ella en accions i obligacions. Invariablement sempre li donaven un profit. En una ocasió va comprar un encenedor d’or per a regalar-lo a Powers; en el moment de presentar-l’hi, va dir:

—Sou l’home més agradable que he conegut.

I de seguida va fer-li un petó en broma. Powers va semblar que li tornava el petó de la mateixa manera, però Krassy va comprendre fàcilment l’emoció que ell tractava d’amagar.

—Sou la dona més exquisida que he conegut —replicà Powers amb galanteria—. Ara hauré de fer alguna cosa extraordinàriament delicada per vós.

L’any 1944 va fer lloc suaument a l’any 1945, i aquell estiu Powers estava completament apassionat per Krassy. Havia arribat l’oportunitat a la qual ella feia temps que anava al darrera i que havia contribuït a promoure amb els seus esforços diligents. Fins on havia d’arribar i quina seria la meta final, eren coses que Krassy encara no havia decidit.

Powers era un home molt ben conservat que anava pels seixanta. La seva muller havia mort feia més de vint anys…, sense tenir cap fill. Encara que fos un home riquíssim, portava una vida solitària, de poques coneixences, i només comptava amb alguns amics personals. En morir la seva muller, ell es va vendre una espaiosa casa que tenia a la ciutat, i més tard, les seves granges de Lake Forest. Com que portava una vida modesta, alternant entre el club del centre de la ciutat i el seu apartament a la Calçada de Lake Shore, despenia pocs diners en el seu viure personal.

La sola excepció era la Lorelei, una bonica goleta de disset metres, moguda per un motor Diesel. Durant la guerra l’havia deixada de banda; però amb gran alegria per part de Krassy, Powers l’havia reparada talment que semblava nova, ja que planejava un creuer d’un mes de durada cap a l’illa Mackinac i, a través dels grans llacs, cap a Buffalo.

Krassy es delia contemplant la silueta llarga i graciosa de la Lorelei, i es passava hores ajaguda a la popa, tot observant el deixant cremós al darrera de l’embarcació sobre les aigües blaves del llac. Quan es posava de panxa enlaire, es feia ombra amb el braç sobre els ulls i s’extasiava mirant els pals elevats per sobre de la coberta de caoba, vigilant com les veles de canemàs s’estenien sota el cel. Algunes vegades Powers o el capità li permetien que es posés al timó; llavors estirava les seves llargues cames obertes i agafava la gran roda folrada de metall i li semblava que la Lorelei era un ésser viu que dominava amb les mans.

En arribar la nit, s’estirava inquieta a la seva petita cabina privada, i pensava, «Això pot ser meu… i això… i allò…», enumerant en la seva imaginació la fortuna i la influència de Howard Monroe Powers. Powers podia donar-li la seguretat financera que sempre havia desitjat; una protecció eficaç per no tornar a la caseta miserable dels Yards. Una barrera d’or entre ella i els vestits imitació de seda barats comprats en soterranis de saldos, i roba interior adquirida en taulells plens de gent de les tendes de cinc-i-deu-centaus la peça.

Alguna nit, els grinyols del estais a coberta la despertaven del seu son, i escoltant-los per un moment de pànic breu, li recordaven el soroll del llit a casa el seu pare i esperava sentir el suau clap-clap dels peus de Maria sobre el terra.

Sabia que es casaria amb Powers, i es creia que era allò que desitjava. Això no obstant, instintivament, dubtava de prendre aquest determini. No hi havia cap més home a la seva vida; curosament havia apartat deliberadament tota ocasió de franquejar-se amb algú després de la mort de Waterbury. El nom d’ell li havia donat una respectabilitat acceptada sense vacil·lació per Powers i els seus amics. Krassy anava amb peus de plom, i evitava malversar aquesta possessió inavaluable, i la guardava immaculada i resplendent. Representava la clau màgica que li permetia d’apoderar-se dels milions de Powers…, si podia obligar-lo a casar-se amb ella.

Quedava una altra alternativa, i Krassy la sospesava sovint. «Puc tenir un embolic amb ell —pensava—, però és un home tan avorrit i respectable, que això pot donar-li malestar. Algun dia, en llevar-se, la seva consciència pot començar a inquietar-lo i llavors seria el final de l’oportunitat». Si això era veritat, Krassy s’exposava a perdre la seva arma més poderosa…, el respecte que li tenia Powers. També va considerar que podia pressionar-lo tal com havia fet amb Collins; podia tenir un embolic amb Powers i després confrontar-lo amb el seu embaràs. Però encara que això havia tingut èxit en el cas de Collins, i havia embutxacat un benefici, Krassy estava convençuda que no resultaria amb Powers. Les situacions familiars dels dos homes eren enterament diferents. Collins s’havia casat i es trobava econòmicament a mercè de la seva muller. Powers era lliure. I era més que probable que si Powers tingués un fill, a la seva edat, voldria tenir el dret de no perdre contacte amb ella, fins al punt d’adoptar l’infant.

Krassy es mirava mentalment l’assumpte contínuament per tots els costats, i es passava moltes hores sospesant-ho. La seva experiència i l’instint l’advertien de posar-se en guàrdia contra el caràcter de Powers, tal com ella el coneixia. Arribà a la desagradable conclusió que s’hi havia de casar. El pensament de tenir un contacte físic amb ell li donava la sensació de repugnància. «Però l’home ja té seixanta anys —pensava ella—, probablement no viurà molt temps. Potser un any o dos. I, a més, un home en aquesta edat no ha de ser massa difícil de manejar. És possible que no vulgui fer l’amor gaire sovint».

Era ple dia i els raigs solars queien resplendents sobre la coberta, Krassy observava Powers que anava nu fins a la cintura, vestit de pantalons de dril i sabates de canemàs blanques amb soles de cautxú. Va mesurar-li la feblesa dels braços i el seu pit pla i ensorrat. Encara que tingués la pell colrada, l’aspecte era d’un home vell. Els músculs afluixats de sota el mentó, els milers d’arruguetes de les potes de gall a l’entorn dels ulls, les arrugues del front i costats de boca indicaven palpablement la seva edat. Certament que portava els anys amb distinció, mantenint tibat el seu cos magre. Amb els cabells platejats i un comportament tranquil i digne, requeria que se li tingués respecte.

«Però no amor —pensà Krassy—, i molt menys desig». El contacte dels palmells de la mà secs i càlids quan ell li donava copets a les mans i als braços, li feia sentir-se incòmoda. Els escassos petons fugitius dels seus llavis pàl·lids li eren desagradables. «Però és un home vell! —pensava Krassy, tot repetint-s’ho contínuament—. Podré suportar-lo alguns anys, que no poden ser molts. I després? Després seré la vídua senyora Howard Monroe Powers amb més diners dels que mai pugui despendre! Tot allò que jo vulgui… serà meu! I per tota la vida!».

Seguint la ruta de tornada de Mackinac, la Lorelei va portar Krassy a vint-i-quatre hores de Chicago. La darrera nit, Krassy va sopar amb Powers a la seva cabina de propietari. Mentre el cambrer anava desparant la taula, Krassy i Powers xarrupaven les seves copetes d’anís. De sobte, Krassy va abocar la resta del seu anís dins la copa de cafè, i va dir somrient a Powers:

—Aquesta nit em sento inspirada, em beuria el licor a litres. Això no obstant, estic trista…

—Per què, cara amiga? —preguntà Powers.

—Oh… aquest viatge tan fascinador… en la bonica i magnífica Lorelei. —Va fer una pausa momentània—. Voldria continuar així per tota vida —va afegir.

—Tot viatge ha d’acabar una hora o altra —va dir Powers sentenciosament.

—No pas en el cas de l’holandès errant.

—I a vós no us agradaria això…

—No, naturalment que no. Estava bromejant. Però, honestament…, he passat uns dies meravellosos, Howard. —Va abaixar els ulls com si se sentís avergonyida—. Sense poder-vos veure, us trobaré a faltar —va afegir vacil·lant.

—Però ens veurem com sempre —va protestar Howard.

—Oh, certament…, però no cada dia… I no com aquí. Creieu que no està bé que jo digui això, Howard?

—Oh no, res d’això… no! N’estic molt cofoi.

—D’altra banda, he acabat depenent totalment de vós —va dir melosament—. Totes les coses més plaents i exquisides de la meva vida es troben relacionades amb vós… Sopars i diversions… i veure gent distingida…

—Esperava que algun dia ho reconeixeríeu —replicà Powers.

—Bé… És la pura veritat! Sempre espero el moment de tornar-vos a veure, Howard! I em considero la dona més feliç quan sóc al vostre costat.

—A vegades he pensat que us prenia massa del vostre temps —va dir Powers a poc a poc—. Potser preferiríeu… —es va aturar, empassant-se saliva— …anar amb gent més jove.

—Amb homes joves! —va exclamar Krassy en to de burla—. N’estic tipa, dels joves… Són egoistes, cantelluts i cruels, Howard. No són com vós…, amables, gentils i simpàtics.

Powers va aprovar-ho amb entusiasme, però exclamà com si es repensés:

—Però m’estic fent… una mica vell.

—I ca! No crec pas que sigueu vell! —replicà Krassy candorosament—. M’afiguro que vós sou l’home més interessant que he conegut. Sou ben plantat… Oh, sí, Howard; he observat altres dones que us miraven amb interès…

Powers es va mirar precipitadament en el mirall ull de bou que hi havia penjat a la paret de la cabina. Krassy va prosseguir:

—I vós sou tan… tan distingit…

—Ho dieu de debò, Candice? —va preguntar Powers.

—No he parlat mai més de debò…, mai!

Hi hagué una llarga pausa. Powers semblava molt interessat examinant les poques gotes d’anís que quedaven en el fons de la copeta. Finalment va dir pausadament:

—Candice…, també a mi m’heu portat la felicitat. Fent les coses que us agradaven, per a mi heu estat una distracció. Però degut a Dana… i el seu pare… No sé pas què dir més…

—Oblideu Dana —va dir Krassy en to d’urgència—. Oblideu-vos dels Waterbury. Dana va morir… No compareixerà mai més en la meva vida. Gairebé ja no me’n recordo, Howard. Vós me l’heu fet oblidar!

—Llavors —va dir Powers, donant una respirada forta—, m’agradarà de continuar fent-vos oblidar Dana…

—Com? Howard, quina declaració més agradable! —va dir Krassy rient, mentre Powers s’aturava en sec.

Powers se la va mirar sorprès; després va replicar amb fermesa:

—Si, confesso que ho és.

Krassy va empènyer cap endarrera la seva cadira, es va separar de la taula, i es va deixar caure a la falda de Powers. Asseguda en els seus genolls, li va passar els braços a l’entorn del coll.

—Estimat! —va xiuxiuejar tot fregant-li gentilment l’orella—. El meu estimadíssim i benaurat Howard…

Powers la va petonejar de ple en els llavis.

—Quan ens casarem, doncs? —va preguntar ell.

—No massa de pressa —digué Krassy precipitadament—; de primer cal que siguem promesos una temporadeta. Seria meravellós per a mi tenir-te per promès. Passarem un temps esplèndid… Després ens casarem. Serà com si guardéssim les postres per al final.

Ell es posà a riure i li féu manyagueries efusivament.

L’endemà al matí, la Lorelei es trobava a Chicago. El mateix dia, Powers va comprar un anell de prometatge amb un diamant de vuit quirats per a Krassy. No es va fer cap anunci oficial del seu prometatge.

Però Powers va insistir que havien d’escriure als Waterbury. Krassy va provar de treure-li la idea del cap, però acabà cedint; va escriure una carta a Chris obligada per la insistència d’ell. Powers va escriure una carta llarga a Charles Waterbury, i li explicava les peripècies del seu prometatge. Chris no va contestar a Krassy; això no obstant, Powers va rebre una nota breu de quatre ratlles; felicitant-lo convencionalment. Després d’això, Krassy i Powers ja no van esmentar més els Waterbury.

Krassy va continuar veient cada nit Powers, sopant amb ell, i sovint l’acompanyava a l’òpera durant aquella tardor i l’hivern. De tant en tant, ella l’invitava a sopar en el seu apartament. Powers semblava content de deixar que Krassy prosseguís les seves activitats habituals, i no va ficar-se mai en la vida privada d’ella.

El prometatge no va portar cap novetat en la conducta de les relacions d’ells dos. El desig de possessió de Powers no va augmentar ni disminuir. Degut al fàstic que li feia a Krassy el contacte físic amb ell, algun cop es feia l’adormida, llavors ell ja no insistia més. Powers volia que el casament se celebrés abans de la festivitat del Thanksgiving, el dia d’acció de gràcies que s’esqueia al quart dijous de novembre. Però ella ho va ajornar fins a Nadal, i després altra vegada fins a passat el Cap d’any.

Finalment Krassy es casà amb Howard Monroe Powers, el 17 de gener de 1946. Els va casar a la seva oficina, Visolotti, el jutge del districte. Fou un casament plàcid, prenent-hi part solament Krassy, Powers, el jutge i dos testimonis professionals. Immediatament després de la cerimònia, i abans que els diaris divulguessin l’esdeveniment, la parella va sortir cap a la capital de Mèxic.

La lluna de mel no va transcórrer tan suaument com ella es creia. El desig de possessió de Powers es va posar a la vista. Amb una vigoria i potència que van sorprendre Krassy, ell la va prendre per muller. Era exigent i constant en les seves demandes sexuals, i des de la primera nit Krassy va haver de lluitar desesperadament per a amagar la seva repugnància. Cada nit, amb Powers adormit al seu costat, s’esforçava a calmar el tremolor que s’apoderava del seu cos i dominar els crits histèrics que li pujaven a la gola. Tot mantenint els ulls closos, obligava la seva imaginació a pensar en una cortina de vellut negra. «La cortina és negra —es deia—, i jo vaig adormint-me». Ho repetia infinitat de vegades. Algun cop ja era ple dia quan la cortina negra es diluïa davant els ulls tancats, i llavors quedava adormida.

L’any 1949, Krassy ja no calia que pensés en la cortina negra per a poder dormir. En lloc d’això, feia servir un grapat de pastilles barbitúriques.