4. Segona part
Krassy

Krassy es va mudar, anant a viure en un apartament d’East Delaware. Era petit, amb una sala d’estar on tenia un llit amagable de dia, amb una porteta corredissa que donava a una cuineta confortable. En canvi, la cambra de bany era espaiosa amb dutxa i un armari prou gran per a guardar-hi els pocs vestits que tenia. Això no obstant, el seu guarda-roba s’anava omplint. A més del vestit i el barret que s’havia emportat del districte dels escorxadors a la primavera anterior, s’havia comprat dos vestits nous durant l’estiu, i el vestit blanc i els altres dos complets que havia carregat al compte de Larry Buckham. Se sentia tan feliç amb els seus vestits nous, el pis actual i la llibertat reconquistada, que no recordà més Larry Buckham, la senyoreta Dukes i Clarence Moon.

Sense perdre temps, va anar a veure la senyoreta Goodbody, emportant-se alguns dels papers impresos que s’havia fet fer. La senyoreta Goodbody es va brindar amablement per a escriure-li una carta de recomanació.

—Què haig de posar-hi? —va preguntar a Krassy.

—Escriviu començant per «A qui pugui interessar» —digué Krassy—. Limiteu-vos a fer constar que he estat la vostra secretària durant cinc anys, que sóc una noia honrada i digna de confiança… I si algú vol més referències, que us les demani a vós.

La senyoreta Goodbody va asseure’s al seu escriptori, mullant de tinta negra la seva ploma esmussada. Amb la mà enrampada, va escriure amb traços no molt llegibles:

—Voleu que signi amb el nom de Van Doren? —va preguntar la senyoreta Goodbody.

—Sí —va contestar Krassy.

Llavors la Goodbody va signar amb el nom de «Geraldine K. Van Doren».

—Us recordareu d’aquest nom si algú us telefona i pregunta per Van Doren? —va dir Krassy, amb posat d’inquieta.

—Naturalment que sí —contestà la senyoreta Goodbody—. En primer lloc em telefona molt poca gent, i després no estic acostumada que em diguin senyora —va afegir rient.

—I em donareu bons informes?

—No us preocupeu. Quan jo estigui llesta de recomanar-vos, es pensaran que sou la senyoreta Katherine Gibbs de vacances, que és la secretària més famosa d’Amèrica.

Amb l’aspecte i compostura irreprotxable, Krassy es va presentar a l’oficina de Jackson, Johnston, Fuller i Greene. Caminant amb fermesa va passar pel vestíbul de marbre del vint-i-novè pis. Portava un elegant vestit negre, amb els cabells rossos que li brillaven, feia parió amb la noia que es trobava a l’escriptori de recepció.

—Voldria veure el director de l’oficina —va dir Krassy.

La recepcionista va ésser la primera a desviar la vista.

—Esteu citada per a veure’l?

—No —digué Krassy—; no estic citada, però busco col·locació i voldria fer una sol·licitud.

—Quina mena de treball feu? —va preguntar la recepcionista.

—Faig de secretària —contestà Krassy.

—Oh —va dir la noia, amb posat de sorpresa—, llavors haureu de parlar amb el senyor Bard. És el que té cura de tots els empleats de l’oficina, excepte el personal de la secció artística.

—Puc veure el senyor Bard?

—Espereu-vos un moment.

Va agafar un dels molts telèfons que tenia al seu davant, sobre l’escriptori, i va preguntar a la centraleta per l’oficina del senyor Bard.

—Senyor Bard —va dir—; aquí és la sala de recepció del pis vint-i-novè. Hi ha una noia que desitja col·locar-se de secretària. Us interessa veure-la?

Es notava en la veu d’ella un cert to de desaprovació que molestà Krassy. Després d’una lleugera pausa, la recepcionista va afegir:

—Sí, senyor Bard… ja li ho diré.

Krassy va comprendre clarament que el senyor Bard no la volia veure. Sobtadament va prendre el telèfon de la mà de la recepcionista.

—Perdoneu, senyor Bard. Sóc Karen Allison… la secretària de la senyora Van Doren.

—La senyora Van Doren? —va preguntar una veu d’home a l’altre cap de la línia. Es notava que s’esforçava per donar un significat al nom.

—Sí —va dir Krassy—; la senyora Geraldine… K… Van Doren —donant a la inflexió de veu un to suficient d’importància.

Immediatament va notar la reacció a l’altre cap de línia, la veu masculina va replicar fent veure que sabia qui era.

—Durant cinc anys he esta la seva secretària particular —prosseguí Krassy—, però ara se’n va a Mèxic i no se m’emporta. M’ha dit que segurament vós podríeu col·locar-me, perquè teniu moltes coneixences…, i que em diríeu a qui haig de veure.

Se li va trencar la veu com si es trobés desemparada.

—Si, certament… certament —va dir la veu de l’home. Semblava que estigués satisfet per la importància que prenia… I ara que no es tractava de facilitar immediatament una col·locació, era evident que s’havia tret un pes de sobre—. Avui estic molt ocupat; això no obstant, si us espereu alguns minuts, amb molt de gust parlaré amb vós.

—Gràcies. M’esperaré.

Va penjar el telèfon i aguantant la mirada furiosa de la recepcionista, va dir-li amb cortesia:

—Gràcies, també.

Va travessar la sala de recepció, asseient-se en un llarg i modern divan davant una taula de cafè lacada de vermell. Parsimoniosament va fullejar una revista. Al cap de poca estona, va comparèixer una secretària que la va conduir a través d’innombrables passadissos a l’oficina del senyor Bard.

—Com esteu, senyor Bard —va dir xiuxiuejant—. Sóc Karen Allison.

—Sí, en efecte; senyoreta Allison… Tindríeu la bondat de seure?

Krassy va asseure’s correctament amb els turmells tocant-se l’un amb l’altre. Va inclinar-se cap endavant de la seva cadira, i va posar la carta de Geraldine K. Van Doren sobre l’escriptori. Mentre el senyor Bard l’estava llegint, Krassy s’anava fixant en les característiques de l’home que tenia davant. Va llegir-lo amb la mateixa facilitat amb què el senyor Bard llegia la seva carta.

—Hum —exclamà, tot aclarint-se la gola—; està molt bé, perfectament bé. Estic provant de recordar la darrera vegada que vaig veure la senyora Van Doren…

—No ho sé pas, senyor Bard —va replicar Krassy—; la senyora Van Doren té tants interessos… que tant pot ser un assumpte de negocis com de relació social.

El senyor Bard va assentir amb un moviment del cap, però per la cara que féu va indicar la seva confusió.

—L’única col·locació que he tingut ha estat amb la senyora Van Doren… i no sé pas què haig de fer per obtenir-ne una altra.

Va abaixar el cap i es va mirar el senyor Bard des de sota les seves delicades celles.

—Sabeu mecanografiar, oi? —va preguntar Bard.

—Oh, sí! I també prenc dictats taquigràficament. Tenia cura de tota la correspondència de la senyora Van Doren…, tant la de relació social com la dels seus negocis. La feina era molt feixuga, com podeu comprendre…

—Podeu fer cent paraules per minut? —preguntà Bard.

—Ja ho crec —replicà Krassy, amb perfecte aplom.

—Si és així, senyoreta Allison, voldria ajudar-vos… —digué Bard cautelosament, i va tornar a caure en la seva perplexitat.

Però Krassy, veient el perill, el va fer decidir.

—És meravellós, senyor Bard —va dir amb entusiasme la noia, tot somrient coquetament—. Ja sabia que m’ajudaríeu. En aquesta magnífica oficina ja m’hi trobo com si fos a casa meva…

Bard va intentar de dominar la conversa, mentre Krassy prosseguia sense respirar:

—Totes les persones que hi ha aquí semblen tan considerades… que resulta magnífic poder treballar aquí… I ja sé que vós sereu un esplèndid… i el millor patró del món!

—En aquesta agència publicitària, de Jackson, Johnston, Fuller i Greene, no tenim amos —va enunciar sentenciosament Bard—; tots treballem conjuntament. Jo sempre faig ressaltar que no sóc un patró…

Es va parar en sec sense dir més paraules. S’havia adonat que s’havia compromès i es veia atrapat.

—Sempre sereu el meu patró —va dir Krassy amb admiració pregona—, i sempre us apreciaré.

El senyor Bard es va trobar incòmode, però li fou difícil de reprimir el seu desig de treure el pit endavant i de donar la volta per l’escriptori igual que un paó quan dreça les plomes formant ventall.

—Ara tenim un excés de personal —va dir lentament—, i no sé pas on podrem col·locar-vos…

—En qualsevol lloc, senyor Bard —va assegurar Krassy—. Estaré molt contenta de poder fer tot allò que em maneu.

—Bé —va dir Bard amb veu apagada—; veniu a veure’m demà a les deu.

—Gràcies.

Krassy es va quedar un moment dreta en el llindar de la porta, tot mirant-se’l afectuosament. Va somriure i Bard va tornar-li el somrís.

—Demà us vindre a veure —va dir Krassy acomiadant-se.

—Sí —va assentir Bard.

Després que ella hagué marxat, Bard assegut en el seu lloc es va posar a reflexionar com se les apanyaria per a complaure-la. «Caram! —va dir-se sorprès—. No tenia pas la intenció de llogar-la». Va decidir trucar a la senyora Van Doren… Potser hi hauria encara alguna escapatòria. Després de telefonar-li, Krassy va quedar col·locada.

Krassy va esdevenir la recepcionista a la sala de recepció del pis vint-i-novè. La senyoreta Brandywine, que ocupava aquest lloc, va rebre dues setmanades de sou, i…, amb gran sentiment de part de la raó social Jackson, Johnston, Fuller i Greene…, fou informada que els seus serveis ja no calien. Krassy es va fer càrrec del seu escriptori i de les tasques, que consistien a saber en tot moment on era el personal, compresos els executius, si dins o fora de les seves oficines; a mantenir contacte amb els pisos trentè i trenta-unè; i a formar una barrera inexpugnable de defensa contra corredors i viatjants que sol·licitaven entrevistes.

Krassy fou acollida amb suspicàcia i desconfiança per les altres empleades. La senyoreta Brandywine havia estat molt popular entre les altres dones de l’agència de publicitat, i aviat es va divulgar per tota l’oficina la manera amb què Krassy «havia obtingut la col·locació». Krassy ignorava aquests comentaris que la feien impopular i es concentrava en la seva feina. Sempre mirava de fer-se agradable…, especialment amb el senyor Bard, que cada matí passava a corre-cuita per l’escriptori d’ella amb el posat lleugerament desconcertat. Després d’aquella primera entrevista amb Krassy, no havia tingut cap més ocasió de poder-la veure privadament.

Quan Krassy va estar prou familiaritzada amb els costums de l’agència publicitària, va notar que diàriament es pronunciava el nom màgic de Stacey H. Collins. Aquest senyor era el vice-president de Jackson, Johnston, Fuller i Greene, i controlava el negoci i la facturació del gran imperi comercial Joy Drug. Collins era casat amb la filla d’Hugh Stanton, president i director del consell d’administració de la poderosa companyia de drogues. El dia que va casar-se amb Virginia Stanton, va rebre l’estat de comptes de Joy Drug. Una setmana després, era el vice-president de Jackson, Johnston, Fuller i Greene. Això no obstant, Collins no era un de tants; tenia l’experiència que dóna quinze anys en l’exercici del negoci de publicitat. Era enèrgic, agressiu i capacitat.

Collins també era ambiciós.

Krassy també ho era. Va comprendre que Stacey Collins era un home que valia la pena de conèixer. Amb aquesta finalitat va fer els seus plans, encara que hagué d’esperar pacientment perquè maduressin. L’oficina de Collins es trobava en el pis trenta-unè; se’l veia rarament en el vint-i-novè. La primera vegada que Krassy el va veure de correguda anant pel passadís de marbre, va passar de llarg sense donar-li ni una mirada. Anava acompanyat de dos individus atrafegats del registre artístic i d’un director d’art. Tots gesticulaven i discutien.

«No s’ha adonat que sóc aquí —va pensar Krassy—, però ja s’hi fixarà! —va afegir-se després».

Collins era un home rabassut, de cos massís, que mostrava una enorme vitalitat en el caminar. No era molt alt, però tampoc no era baix. La seva estatura amidava un metre amb setanta, i quan caminava ho feia amb pas ferm i segur. Krassy va avaluar ràpidament els seus ulls negres i vius; els cabells llisos i negres; i les faccions intenses. «Haig de pensar-hi, en això —va dir-se Krassy».

I ho reflexionà bé.

Quatre mesos més tard, ella va aturar el senyor Bard quan passava pel costat del seu escriptori en direcció a la sala de recepció.

—Podria veure-us un moment, senyor Bard? —va preguntar a l’encarregat dels empleats.

—Certament, certament… —va replicar Bard, i es va quedar un moment dret i va dubtar visiblement si seria millor de convidar la noia que passés per la seva oficina. Finalment va preguntar:

—Què puc fer per vós, senyoreta Allison?

—M’he assabentat que la senyoreta Moore del trenta-unè plega —va replicar Krassy.

—Sí; la noia es casa.

—Si encara no us heu compromès amb alguna altra perquè ocupi el seu lloc, m’agradaria ser transferida a l’escriptori de dalt —va dir Krassy.

—Per què? La paga és la mateixa que vós cobreu aquí baix.

Krassy guanyava 42’50 dòlars la setmana.

—Ja em va bé —replicà Krassy—; no es tracta del sou. L’agència…, i tota la feina que hi té relació…, em fascina. M’agradaria de fer-me càrrec de tots els seus problemes. Llavors serà possible que algun dia em faci més útil a l’empresa.

Bard donà la seva aprovació entusiàsticament.

—Em plau molt que la gent jove pensi així! És senyal que segueix el camí dreturer. Estic segur que a vós se us presenta un brillant esdevenidor, senyoreta Allison.

—Gràcies —digué Krassy amb aire irresolut—. Espero que tindreu raó.

Quan la senyoreta Moore va acomiadar-se, totes les noies de l’oficina contribuïren amb llurs quotes a comprar-li un torrador elèctric col·locat en una gran safata de noguera vetejada. La safata portava un meravellós petit artefacte que retallava polidament les crostes del pa.

La fredor que havia envoltat Krassy quan es trobava a l’escriptori de la sala de recepció principal, no la va seguir en el pis trenta-unè. Aquí hi havia mitja dotzena de mecanògrafes i les secretàries personals dels caps de secció i executius comptables de l’empresa de publicitat. Entre els pisos vint-i-novè i trenta-unè es trobava l’activíssim, emprenedor, agitat, efervescent, malhumorat i esbojarrat pis trentè, on s’allotjaven les «seccions creatives».

En petits espais netament delimitats, com si fossin cavalls de pura sang, rengle darrera rengle de guionistes literaris feien funcionar les seves màquines d’escriure i s’espremien el cervell buscant noves idees per a emprar en els seus diaris i revistes. En uns altres petits espais semblants, escriptors per a la ràdio escrivien, enutjats, repeticions comercials i, malhumorats, tractaven sobre «el conjunt d’aquest maleït negoci».

Curosament protegits del públic per mitjà de compartiments de cristall, un rengle d’artistes i dissenyadors produïen diàriament un treball artístic amb la meravellosa precisió mecànica de les màquines…, que alguna vegada esclatava en una cridòria acalorada.

Un cervell directiu del departament executiu, havia tingut la brillant idea de subscriure’s a un servei musical per ràdio per a allunyar la paorosa monotonia de les oficines. Havia llegit en una revista que estava comprovat que en una manufactura de tubs de ferro s’havia augmentat el rendiment dels treballadors en un divuit per cent.

Llavors fou instal·lat aquest servei a Jackson, Johnston, Fuller i Greene. De deu a onze de cada matí i de dues a quatre de cada tarda, es donava als artistes una dieta fixa de plaques fonogràfiques escollides.

Durant aquests concerts diaris, els artistes hi van anar posant lletra procurant d’encabir-hi el màxim de paraules pornogràfiques. Amb aquesta lletra, acompanyaven a plena veu la música de la ràdio.

A la primera, els directors de les seccions literàries, de ràdio i artística protestaren…, no solament entre ells, sinó als seus superiors. Quan el director artístic va cridar un dels seus artistes per saber la seva opinió, tots els altres van abandonar llurs llocs i es van reunir a l’entorn per escoltar.

—Escolteu bé —va explicar l’artista; que justament acabava d’empescar-se la lletra que tractava d’un sistema revolucionari de casa de prostitució, acompanyant la música de «Ah, dolç misteri de la vida»—. Estic dibuixant aquesta dama aquí. Per a qui estic dibuixant ara?

—Per a la «Forma renovada de sostenidors» —replicà el director artístic.

—Molt bé —va assentir l’artista—. Així la dama ha de tenir un mamellam ben gros, oi?

—Bé… sí.

—D’acord —prosseguí l’artista—. Un parell més de cançons com aquesta i la noia tindrà el més gran joc de pitram que mai s’hagi vist… I el client quedarà tan content i excitat que no tornarà a casa seva en tota una setmana!

De mica en mica les seccions literària i de ràdio van acabar per acompanyar habitualment la secció artística, corejant en veu alta la lletra obscena de les cançons, i la cridòria dels cantaires arribava a la beateria del pis trenta-unè. Després d’un mes, el servei de música per ràdio fou interromput.

Krassy s’aventurava molt rarament pel pis trentè. Els ulls apreciatius dels artistes la posaven nerviosa. Els escriptors, amb la facilitat que els donava la pràctica, li deien paraules i frases de doble sentit i això la feia sentir-se mancada d’instrucció i amb una educació deficient. Comprenia les grans falles de la seva formació intel·lectual inacabada, però procurava de conservar curosament la cara serena i les faccions impertorbables. Sentia una sensació de seguretat, quan després d’alguna de les seves rares anades a les seccions creatives, tornava a la digna quietud del seu escriptori del pis trenta-unè.

Des del primer dia en el nou escriptori, s’havia fet el propòsit de saludar pel seu nom el senyor Collins quan compareixia cada mati. Llavors deia fredament i amb gran aplom:

—Bon dia, senyor Collins. —I esperava rebre contesta un dia o altre.

El primer dia Collins es va aturar, i li va dirigir una mirada.

—Bon dia —va contestar breument, i va seguir el seu camí ràpidament.

Krassy va prosseguir amb la seva rutina. Un dia Collins li va preguntar el nom, i des de llavors va prendre el costum de contestar-li.

—Bon dia, senyoreta Allison.

Una tarda la senyora Collins es va aturar a la sala de recepció i va pregar Krassy que l’anunciés. Virgina Collins era una dona alta i esvelta amb una gesticulació graciosa i natural. No era bonica. A Krassy li va semblar molt poc atractiva. Tenia la cara llarga i prima, llavis molsuts i ulls marrons. Les celles eren naturals i plenes. Els cabells, que eren d’un castany clar, els portava tallats curts i ondulats al voltant de la cara. Anava amb un abric de visó color crema, tirat de qualsevol manera sobre les espatlles, amb les mànigues buides que li penjaven pels costats. Sota l’abric, Krassy va veure que portava un vestit de gènere de punt verd.

«Aquesta és la senyora Collins? —va pensar Krassy, sense perdre-la de vista, mentre passava pel passadís i tombava per entrar al despatx del seu marit—. No sembla pas que signi una gran dama…», va dir-se decebuda.

Quan per primera vegada va veure la senyora Collins, Krassy feia una mica més de sis mesos que estava col·locada a l’agència de publicitat. Durant aquest temps, no havia sortit mai amb cap dels homes que treballaven a l’empresa. Tots els executius eren casats; solament a les seccions creatives hi havia homes solters. A la reunió festiva de Nadal en què Krassy havia pres part poc després de col·locar-se a l’empresa, havia fet la coneixença de molts d’ells. L’un darrera l’altre, com si fos una cursa, l’havien convidada a sopar en els mesos posteriors. Però a Krassy no l’interessaven. No volia comprometre’s amb ningú; solament desitjava una completa llibertat per a posar en pràctica el seu projecte referent a Collins.

Però els mesos s’anaven escolant, i Collins es feia tan inabordable com en el primer matí que Krassy li havia parlat. Mentrestant se li havia fet més crítica la situació econòmica. Els diners que havia rebut de Buckham ja gairebé se’ls havia despès. Havia procurat estalviar el seu petit sou a fi de poder pagar el lloguer i mantenir la roba en bon estat. Els àpats consistien habitualment en sandvitxos i cafè i se’ls prenia al seu apartament; a l’oficina deixava passar per alt tots els dinars. Després de pensar-ho bé, Krassy va decidir que hi havia un escriptor del qual podria acceptar algun sopar de tant en tant.

Tim O’Bannion era un dels homes fets que tenia cura de la literatura publicitària. Els seus escrits donaven agudesa i eficàcia a moltes de les campanyes més importants de l’agència. Era un irlandès insolent, que procedia cínicament en tots els productes i serveis en què prenia part escrivint-hi. Portava americana i pantalons despariats, usualment anava amb sabates d’estil mocassí de soles gruixudes de cautxú. Es fumava quatre paquets de cigarrets diàriament, per bé que bevia moderadament. Als trenta anys d’edat, O’Bannion es treia un sou anual de divuit mil dòlars, que despenia ràpidament amb dones. Quan coneixia una dona per primer cop, solament li era fidel el temps suficient de poder-li explorar tots els racons del cos, deixant-la neta d’idees, pensaments i inhibicions. Tan aviat es creia conèixer-la completament, perdia tot interès per ella.

O’Bannion i la noia de torn, sempre es separaven amistosament; a vegades ell li telefonava després d’un cert temps i ella regularment estava contenta de poder-hi conversar. O’Bannion havia conegut Krassy a la reunió nadalenca i li havia agradat. Els seus convits havien estat rebutjats amb cortesia. Després va començar per comparèixer al seu escriptori de recepció del vint-i-novè pis, i va acabar per fer-ho diàriament, i s’hi aturava una estona per parlar amb ella. Quan es va canviar al pis trenta-unè, Tim va continuar visitant-la.

—Ah, Karen —acostumava a dir, i hi afegia algun fragment poètic:

S’aturava, i se la mirava per veure com s’ho prenia, després li preguntava sobtadament:

—Llavors, què diable feien aquelles naus?

Krassy es quedava perplexa sense saber què dir, perquè de poesia no en sabia res, i intentava d’esquivar la contesta, però O’Bannion la urgia més i s’alegrava de posar-la en evidència.

—Ara… Caram, Karen… O és que haig de dir-vos senyoreta Allison? Aquest és l’assumpte cabdal de la pregunta. Què feien totes aquelles petites i pudentes naus? Sortien per a ensorrar-se per elles mateixes?

Krassy, enutjada per la intimitat de les seves pulles, s’afanyava amb els telèfons. O’Bannion s’esperava pacientment fins que havia acabat.

—Què us sembla de sopar amb mi aquest vespre, Karen?

Recolzava una cama sobre el cantell de l’escriptori, i exhalava núvols de fum, mentre deixava de banda el refús d’ella.

—Penseu-vos-hi bé, Karen; en aquest sopar us donaré una lectura gratuïta de poesia americana.

O altres vegades compareixia sobtadament O’Bannion a l’escriptori de recepció i forfollejava per la butxaca de l’americana curulla de coses diverses. Curosament s’anava traient fulls de paper amb notes escrites, trossos finals de llapis copiadors, un encenedor, un paquet de cigarrets i un feix de claus. Finalment es treia un pom de violetes que començaven a marcir-se i li’n feia present.

—Ja comprenc que és poca cosa, Karen —deia seriosament—, però allò que val és la intenció. Quina importància pot tenir que les hagi collit del cementiri aquest mati?

Krassy quedava mirant-se’l cautelosament, no sabent si se’n mofava o parlava seriosament. Un cop lliurades les violetes, O’Bannion tornava al pis trentè.

La primera nit que Krassy va sopar amb O’Bannion, ell va anar a buscar-la en el seu apartament. El va fer esperar molta estona en el vestíbul. Quan va comparèixer ella, l’home no li va esmentar la llarga espera i va suggerir-li d’anar al Continental House, un restaurant famós i acreditat per la bondat de la seva cuina. O’Bannion va demostrar que hi era molt conegut i l’encarregat dels cambrers li va donar cordialment la benvinguda. Durant tot el sopar, Krassy se’l va passar escoltant amb atenció arravatada mentre O’Bannion parlava consciençudament de molts temes. Quan va acompanyar-la de retorn a casa seva, la va deixar a la porta del carrer sense fer cap esforç per besar-la en donar-li la bona nit.

Però l’endemà li va enviar al seu domicili una dotzena de roses, que l’estaven esperant quan va tornar de la feina.

O’Bannion va continuar, des de llavors, portant-la a sopar algunes vegades cada setmana. Semblava no fer gaire cas de l’encís de la noia, i no féu cap intent d’acostament físic acontentant-se solament a parlar. Enraonant àmpliament sobre llibres, la manca del món, política, teatre, art, ciència, ballets i filosofia, va aconseguir de mantenir desperta la curiositat de la noia. Gradualment, Krassy va acostumar-se a escoltar-lo sense tenir por a unes possibles conseqüències ulteriors i esperava amb interès el moment d’assistir als seus sopars. La noia s’anava interessant pel nou món que ell li mostrava en les seves converses. Començà per llegir alguns dels llibres que ell havia esmentat. Alguns diumenges l’havia portada al museu d’art, li havia assenyalat les obres mestres i la tècnica dels grans artistes, i li havia donat un resum concís de les seves vides. Krassy ho anava absorbint tot.

Un vespre va comparèixer O’Bannion al seu apartament, carregat amb un petit fonògraf portable i uns quants àlbums de plaques. A la butxaca de l’americana hi portava embolicada una ampolla de licor Grand Marnier. Va donar el fonògraf a Krassy junt amb els àlbums.

—Se m’ha acudit que això us agradaria, afigurant-me que no en tindríeu cap.

Era la primera vegada que es trobava en el seu apartament i es dedicà a observar tots els detalls.

Krassy va anar posant plaques al fonògraf i O’Bannion es va ficar a la cuineta. Va treure quatre gots de l’armari de metall, en va omplir dos amb el licor i els altres dos amb aigua i glaç. Després s’assegué al sofà, i va donar un parell de gots a Krassy, tot dient:

—Tasteu-ho.

—Què és?

—Grand Marnier —va replicar—. Us agradarà.

Krassy va tastar el licor amb precaució, i sobtadament va notar que una escalforeta agradable li passava ràpidament per tot el cos.

—És molt bo —va assentir—. No l’havia tastat mai.

—Hi ha un munt de coses que no coneixeu —va replicar ell—, i les possibilitats que teniu són de no arribar a conèixer-les mai. Oh, possiblement que obtindreu allò que creieu voler… —Va aturar-se, arronsant-se d’espatlles—. En el fons no sóc més que un sensualista. Solament m’agraden les coses que puc percebre, com són tastar, escoltar i fruir. Fora d’això, no hi ha cap més cosa que en realitat sigui important.

Se la va mirar un moment, va agafar un àlbum i va afegir:

—Potser ser d’aquesta faisó sigui pitjor que la vostra manera de fer.

Krassy anà xarrupant la beguda i s’arrepapà satisfeta, tot preguntant:

—De quins compositors són els àlbums que m’heu portat?

—Bach i Brahms, i molts d’altres… Sibellus, Monteverdi i Couperin.

—Digueu-me tot allò que en sapigueu, d’ells —va dir Krassy, donant-li pressa.

O’Bannion es va lliurar a una vasta descripció. Asseguda tot escoltant la música, i percebent l’escalforeta del licor en el seu interior, Krassy es va dedicar a estudiar les faccions i gestos d’ell, i la modulació i ritme de les seves paraules. Va notar que s’estava formant un sentiment nou i estrany dins seu. Algun cop les mans d’ell li tocaven lleugerament els braços, i en lloc d’enutjar-la, esperava amb ànsia que tornés a tocar-la. «Però, serà que el desitjo? —es preguntà sorpresa—, és que vull O’Bannion?».

Mentre ell s’aixecava per canviar el conjunt de plaques i abocar més licor, ella el va observar com es movia a través de la cambra i es dirigia a la cuineta. «No fa més que xerrar —anava pensant—, em parla amb la intenció de seduir-me, raptant-me amb paraules…, drogant-me perfidiosament, i fent-me sentir un desig que no existeix. Que no existirà mai només que en el meu magí, i que ho està posant tot fora de lloc i cap per avall. Ell em desitja; sé molt bé que em desitja… I tot allò que només li cal fer és prendre’m, però no ho fa mai. I ara resulta que sóc jo la que el vull. El vull més que no pas ell a mi!».

O’Bannion va tornar al sofà i s’assegué. Donà una ullada breu a la noia, i pel que va veure en els seus ulls es va convèncer que l’obtindria sense cap esforç. Amb la gran facilitat que li donava la seva pràctica, convertí el desig d’ella en una flama ardent, després la va apagar.

Amb el cap sobre l’espatlla d’ell, Krassy es desfogava amb alenades fondes acompanyades de sospirs. O’Bannion encengué un cigarret, i digué:

—Algun dia, Karen, arribarà a ser tota una dona.

Krassy se’l va mirar visiblement enutjada. Però el neguit i el desig que havia consumit el seu cos, deixant-hi en el seu lloc solament el sadollat que dóna una droga, era massa fort de combatre. Es va girar calmosament de costat, posant-li els braços al voltant del coll.

—M’estimes? —va preguntar-li ella.

—Espero que no.

—Per què?

Els ulls blaus endormiscats d’O’Bannion, carregats d’experiència pel gran nombre d’amistançades que havia tingut, se la van mirar pensarosament.

—És possible que sigui pel fet que em fas por, Karen —va replicar—. Tot home que es lliuri al teu amor, se situarà en un món estrany. No sé què és allò que busques, estimada… I no estic gens segur que jo vulgui ser la persona que t’ajudi a aclarir-ho.

Krassy va afluixar lentament els dits, torçant i destorçant els dits dels peus. Luxuriosament havia mantingut el cos tens, després el va relaxar com quan una molla tibant s’afluixa.

—Sóc tan estranya com tot això? —va preguntar.

—Sí —contestà O’Bannion, tot aixecant-se d’una revolada—; ets tan estranya com tot això… I a més ets la dona més bonica que he conegut. Ets massa formosa per a ser real.

Se la va mirar intensament, i prosseguí:

—Ah, potser és això el nus de la qüestió. Que no tens una existència efectiva.

Krassy es recolzà sobre un braç i li dirigí una mirada, tot dient emmurriada:

—Què vols dir amb tot això?

O’Bannion va alçar les espatlles, després les va deixar caure a poc a poc.

—No t’ho puc aclarir, Karen… Ni jo mateix no ho acabo d’entendre. Tens l’aspecte d’una dona, però et comportes com una salvatge; camines com un maniquí vivent proveït de tots els mecanismes defensius de Freud. Sempre escoltes… i parles comptades vegades. Quina mena de dona ets? Això em fa reflexionar… I per què no parla? Ho fa per amagar la seva ignorància? Voldria esbrinar-ho. En realitat no ho sé, Karen; veritablement. —Va estendre suaument les mans—. Però una cosa sí que sé.

—Què?

—Que demà a la nit et vull tornar a veure.

Krassy va somriure interiorment.

Però Krassy somreia amb massa facilitat.

Es considerava ésser l’estimada d’O’Bannion, però mai no va arribar a dominar-lo. O’Bannion passava moltes nits amb ella cada setmana…, portant-la al teatre, a l’òpera i als ballets; li comprava llibres, àlbums de música i obsequis… Molts eren de preu. Però cap vegada no li va donar diners, i ella no va poder esbrinar mai amb qui passava les altres nits de la setmana.

Krassy esperava amb deliri les nits que havia de passar amb ell, i notava que a la seva vida s’hi estava formant un moviment alternatiu com l’ascens i el descens de la marea. Això no obstant, sentia dintre seu unes necessitats que O’Bannion no les satisfeia mai completament. Físicament, ell li encenia un foc que cremava i li feia perdre l’alè, però sentimentalment l’home se li escapava de la seva fam dominadora. I era aquest domini, aquesta sensació de poder… allò que Krassy desitjava. Ella volia veure O’Bannion sofrint de necessitat i desig d’ella, però no ho va obtenir mai.

«No estimo O’Bannion —es deia repetidament—, el necessito, però no l’estimo».

Així i tot, allò que resultava més important, era que Krassy li tenia respecte. Mitjançant O’Bannion, la noia havia trobat el camí que conduïa a les esferes de la música, la literatura i l’art…, de totes les coses reals i superficials…, i que tan poc coneixia. Va aprendre de fer servir les frases d’ell, tot absorbint completament les seves idees, preferències i prejudicis. Les va adoptar com si fossin seves i el fet que representessin una apreciació extrema i sofisticada basada sobre l’educació, riquesa i oportunitat que ella no havia posseït mai, no la preocupava gens ni mica. Krassy, sense saber-ho estava posant el terrat sobre l’excavació dels fonaments, sense tenir cura de construir entremig una vintena de pisos.

Les relacions d’O’Bannion amb Krassy prosseguiren sense interrupció fins a la tardor de l’any 1941… I fou llavors que Krassy va tenir el primer contacte amb Stacey Collins.

Les oficines de Jackson, Johnston, Fuller i Greene es tancaven puntualment a les cinc de la tarda, plegant el personal que hi estava empleat. Les seccions executives i creatives continuaven fins que havien enllestit la seva feina. Un vespre de finals de tardor, Krassy s’havia anat entretenint en el seu escriptori fins a les 5’30. Va sonar el telèfon des de la centraleta connectora principal. L’operador estava provant desesperadament de localitzar Anne Russell, la secretària de Stacey Collins. Collins telefonava des de Cleveland i la senyoreta Russell ja havia plegat i no es presentaria fins l’endemà. Finalment, Collins va demanar de parlar amb la recepcionista del pis trenta-unè, en el cas que encara no hagués plegat.

—Senyoreta Allison —preguntà Collins—; esteu segura que ja ha marxat la senyoreta Russell?

—Sí, senyor Collins —va replicar Krassy—; fa mitja hora que és fora. Puc ser-vos útil en alguna cosa?

Collins després de pensar-s’hi un moment, va contestar:

—És cosa molt important i us agrairé molt si podeu fer-ho per mi. Tinc una reunió amb els directius de Joy demà al matí com a primera tasca. És fabulosament important i afecta tot el nostre pressupost i pla de treball per a l’any que ve. No sé en quin lloc tinc escampats una part dels meus papers… I els necessito d’urgència. En el meu escriptori hi ha una còpia al carbó de tot el material relligat en unes cobertes blau marí. El llibre porta el títol «Projectes Drug Joy, 1942». Procureu arreglar-vos perquè jo tingui aquest material disponible demà a primera hora del matí!

—Sí, senyor Collins —contestà Krassy—. Ho posaré de seguida junt amb la correspondència…

—Al diable la correspondència! —va esclatar Collins—. Es pot donar el cas que la reparteixin tard. La reunió del consell és a les deu del matí. Hauré de sortir de l’hotel a les nou. Llavors cal que jo tingui el material a punt. Poseu-vos en contacte amb la senyoreta Russell quan arribi a casa seva i feu-la tornar perquè m’ho porti. Digueu-li que agafi l’avió! Ho compreneu?

—Sí, senyor —va replicar ella—. A quin hotel us allotgeu?

Li va dir el nom de l’hotel i va penjar.

Krassv es va aguantar Ja respiració. «Ara és l’ocasió!», va pensar. Va anar al despatx de Collins i va trobar el llibre de notes blau en el seu escriptori. Col·locant-lo curosament davant seu, va asseure’s a la poltrona de cuir, telefonant a la secció de reserves del despatx de la línia aèria. Es va fer reservar un seient per al darrer viatge nocturn a Cleveland.

Krassy no va telefonar mai a la senyoreta Russell.

Va baixar ràpidament al vint-i-novè pis explicant al senyor Bard que el senyor Collins havia manat que li portés el material a Cleveland. Fent valer l’autoritat de Collins davant Bard, va obtenir ràpidament els diners suficients per als viatges i les despeses inherents. Després, amb el llibre de notes i els diners, Krassy va tornar al seu apartament. Va empaquetar la maleta a gran velocitat i va sortir abans que O’Bannion comparegués. Aquella nit estava citada amb ell. Un taxi la va conduir a Palmer House, on va sopar. Després de sopar va passar el temps en una sala d’espectacles fins a l’hora d’agafar el cotxe que l’havia de portar al camp d’aviació.

Poc després de mitjanit, Krassy va trucar a la porta de la cambra de Collins a Cleveland. Collins que havia passat el vespre en un club bevent amb uns clients, s’estava enllestint per a ficar-se al llit. Mig embriac, s’havia tirat una bata sobre les espatlles i va anar a obrir la porta. Fent esses, es va quedar plantat un moment tot mirant-se estúpidament la noia.

—La senyoreta Allison! —va dir finalment.

Tot excusant-se, Krassy va entrar dins la cambra.

—Ho sento, senyor Collins —va explicar—, però no he pogut localitzar la senyoreta Russell, és per això que jo mateixa us porto el material. Com que sabia que era molt important… —Va deixar que les paraules obrissin camí.

—Com…? Gràcies —va dir Collins.

Es va quedar dret al costat de la porta, i es mirava Krassy, perplex pel licor ingerit i per les circumstàncies. Krassy es va avançar fins al centre de la cambra, i va desembolicar el paquet que portava.

—Espero que serà aquest el material que volíeu —va dir a Collins, tot donant-li el llibre de notes.

Collins s’ho va mirar, va fer un senyal afirmatiu amb el cap, i va afegir:

—Sí, és això.

Amb un somriure d’alleujament, Krassy va dir:

—De quina manera podria obtenir alguna cosa per a menjar? El menjador de baix és tancat i no he pogut menjar res abans de pujar a l’avió a Chicago.

—Ho comprenc —va assentir Collins—. On us allotgeu? Us heu inscrit ja aquí?

—Encara no. Acabo d’arribar i he vingut directament amb el vostre material.

—Molt bé. Telefonaré al servei de cambres i demanaré alguna cosa per a menjar vós —va dir Collins, tot dirigint-se al telèfon.

Al seu costat hi havia un got de whisky amb glaç i gasosa mig begut. Va agafar-lo i s’ho va empassar d’una tirada. Després va dir:

—Heu estat molt gentil de venir, quan hàgiu acabat de menjar, demanaré una cambra per a vós.

Impacient va fer moure l’aparell que s’havia encallat, i es posà en comunicació amb el servei de cambres. Va encarregar per a Krassy un sandvitx i cafè.

—Desitgeu alguna cosa més? —va preguntar, adreçant-se a Krassy—. Diuen que en aquesta hora de nit només disposen de sandvitxos.

—Un sandvitx estarà perfectament bé —digué Krassy.

—Si no us fa res, prendré una altra beguda mentre esteu menjant —va dir Collins.

Després va encarregar una altra ampolla de gasosa. Al cap de pocs minuts va comparèixer un cambrer amb el menjar de Krassy. Quan hagué marxat, Collins va obrir la seva maleta, i en va treure una altra ampolla de whisky.

—Permeteu-me que ho faci jo per vós —va dir Krassy, i li va prendre l’ampolla de les mans.

Va abocar un enorme raig de whisky en un got, va deixar-hi caure un bocí de glaç, i va omplir-lo amb gasosa. Va donar el got a Collins, que immediatament va beure’n la meitat. Krassy va asseure’s en una cadira, i va col·locar el sandvitx i el cafè al seu costat en un cap de taula; després es va posar a menjar.

Collins anava xarrupant la beguda, i observava com ella menjava.

—Senyoreta Allison; sou tota una persona —va dir finalment—. Digueu-me alguna cosa sobre vós mateixa.

Krassy se’l va mirar i somrigué tímidament.

—Crec que sou un home meravellós, senyor Collins —va contestar—. No em cansaria d’escoltar totes les coses que es diuen de vós. Sapigueu que sempre us he admirat molt…, moltíssim. M’agradaria que em diguéssiu coses de vós. Estic segura que seran més interessants d’escoltar.

Collins va acabar de prendre’s la beguda, i es va dirigir amb passos insegurs cap a la calaixera per a preparar-se un altre whisky amb gasosa.

—Què és allò que voleu saber? —va preguntar.

—Tots els dies he tingut ocasió d’observar-vos quan passeu veloç per l’oficina —replicà Krassy—. Sempre aneu atrafegat…, sempre corrent. És que no us canseu alguna vegada?

—Sí, em canso molt. M’arribo a cansar tant, que em sembla com si el cervell se’m tornés gelea. Estic tan tip… amb el vaivé… i tots els detalls, que em tiraria daltabaix de la finestra. —I a continuació afegí—: Però no haig de fer-ho.

—Quan us trobeu amb aquest tarannà, què és allò que feu?

—Surto i m’emborratxo… Com ara —va dir Collins—. Agafo una mona fenomenal, una torradora fora de mida, fins que sóc incapaç de pensar en res. Llavors cal que passi un dia o dos fins a sentir-me normal, i després ja em trobo molt millor.

—Potser seria preferible que prenguéssiu una altra beguda —va indicar Krassy—. Us veig cansat i disgustat per alguna cosa, oi?

—Sí. Estic molt disgustat; els clients es pensen que sóc un metge bruixot. Que sempre tinc a mà un remei màgic o una idea màgica per a poder guarir llurs mals. Que només són deguts a la seva curtesa de gambals…, per manca de previsió i absència d’imaginació. Donen uns quants passos malaurats i acaben ficant-se de peus a la galleda, i no poden treure’ls d’allí. Llavors esperen que em vingui alguna idea lluminosa que els permeti de sortir del compromís…

Va acabar de beure i, inconscient d’allò que feia, va donar el got a Krassy. Aquesta el va agafar i s’aixecà de la cadira, preparant-li una altra beguda.

—Sempre busquen el procediment més fàcil i ràpid de sortir de l’embull —va prosseguir Collins—. Esperen que la publicitat els emmascari la pèssima coordinació de vendes, la dilapidació i encariment de la fabricació, i la deficient organització i despatx de la mercaderia. Oh, n’hi ha un tip!

Gairebé es va beure un altre got de whisky amb gasosa.

—Llavors, per què no feu una altra cosa? —preguntà Krassy.

—Perquè em calen els diners —va contestar francament, després de pensar-ho un moment—. És de l’única manera que puc obtenir tot el dineral que necessito, és cert que espremen el meu cervell com una llimona, però m’ho paguen bé…, magníficament bé!

Collins havia arribat a un punt molt alt de la seva borratxera, encara que continuava parlant amb claredat i sense embuts. Però els ulls li feien veure tot confús i desfocat.

—Ara prendré una beguda, si m’és permès —va dir Krassy—. Acabeu la que us queda al got, i tots dos farem una altra ronda. Després me n’aniré.

Collins va buidar el got d’un glop i el va donar a Krassy. Ella va abocar-hi una altra vegada whisky amb glaç i gasosa. Al got d’ella hi va deixar caure unes gotes de licor i el va omplir d’aigua.

Collins va prendre’s la seva beguda sense objectar i es va deixar caure al cantell del llit. Krassy va tornar a asseure’s a la cadira amb molta correcció.

—Què és allò que desitgeu més de la vida, senyoreta Allison? —preguntà de sobte Collins.

—Oh, no ho sé pas. No hi he pensat mai. Una llar i algú que m’estimi… Com qualsevol altra dona, em penso.

—Ho obtindreu —va dir Collins, tot fent un gest solemnial amb el cap—. Vós sou una dona molt bonica. Una dona bonica obté fàcilment tot allò que desitja de Ja vida…

—Cuiteu i acabeu la vostra beguda, senyor Collins —va donar-li pressa Krassy—. Després me n’aniré.

Collins es va acabar de beure el seu whisky. A poc a poc i deliberadament amb un domini rigorós sobre cada moviment que feia, va col·locar el got a terra al costat del seu llit. Va redreçar-se i, després de conservar l’equilibri per un moment llarg, va passar els peus per sobre del costat del llit, i s’hi va estirar fins que el cap li va tocar al cobrellit.

—Bona nit, senyoreta Allison… —va dir tranquil·lament, i va perdre els sentits.

Krassy es va quedar quieta a la cadira i va esperar quinze minuts. Després s’aixecà cautelosament i es dirigí cap al llit al costat de Collins. Posà la mà a una banda de la cara d’ell, i el tocà suaument de primer antuvi, després amb més força. Collins estava totalment inconscient. Finalment, Krassy es va treure quietament sabates i mitges, i va fer la mateixa operació amb el vestit. Llavors va empènyer avall el cobrellit, i va posar entre els llençols Collins que estava roncant. Apagà els llums del dormitori, i va deixar solament encès el del bany que il·luminava a través d’una porta lleugerament oberta. Krassy s’acabà de despullar del tot, i va penjar deliberadament els vestits al voltant de l’habitació. Amb els dits es va treure coloret dels llavis i va embrutar la cara de Collins marcant-li unes ratlles de carmí.

Tota nua, va posar-se al costat d’ell en el llit, i aviat es va quedar adormida.

A les 7’30 de l’endemà al matí va sonar el telèfon i Collins va saltar del llit, tot lluitant amb la seva son per poder contestar. Una veu molt atenta li deia que eren les set trenta i que li telefonava tal com havia demanat. Va penjar l’aparell, i es va deixar caure en una cadira, i per primer cop va veure Krassy. Amb un cigarret a la boca i un llumí encès als dits, va exclamar:

—Caram, si que l’he feta bona?

—Bon dia, estimat —cantà Krassy, i es va estendre els braços molsuts sobre el cap.

—L’he feta ben bona! —va repetir, i se sacsejà el cap perquè se li aclarissin les idees—. És que l’heu passada aquí, aquesta nit? —va preguntar totxament.

—Que no us en recordeu? —preguntà Krassy.

—No recordo gran cosa —digué Collins, tot passant-se la mà per sobre dels cabells—. Després que vós vau menjar… tot se’m presenta boirós… Em pensava que jo havia anat a dormir. Oh! Escolteu! No em vaig pas desmaiar? —va preguntar amb angúnia.

—I ca! Res d’això —replicà Krassy en un to picaresc i insinuatiu a la seva veu.

Collins se la va quedar mirant. Ella va prosseguir:

—Sapigueu, Stacey; que no em resulta una salutació matinal gaire agradable la que m’esteu donant…

—Ho sento… Volia dir que… Redimoni… Com us dieu de primer nom?

—Karen.

—Amb el cor a la mà, Karen; no recordo res… —va dir, tot donant una forta xuclada al cigarret.

Krassy es va estirar intencionadament, procurant que se li destapés el llençol com si fos casualment.

La claror d’un matí trist va relliscar per sobre del seu cos i es va fer daurada quan es posà en contacte amb els cabells d’ella. Collins es va moure desmanegat.

—És que… Vull dir, és que nosaltres… Ui, la nit passada? —va preguntar ell, sense poder treure’s les paraules de la boca.

—És possible que ho hàgiu oblidat —contestà Krassy rient—, però jo no.

Es va posar dreta al costat del llit, agafà la bata que tenia a punt, i se la col·locà fent que li cenyís bé el cos.

—Ara encarrega alguna cosa per a esmorzar, estimat; mentre vaig a dutxar-me.

Dit això, es va ficar a la cambra de bany.

Assegut en una cadira i prop d’una tauleta curosament ben parada, recarregada de tovalles, tovallons i servei de plata, Collins esperà que Krassy comparegués. Quan va tornar, va posar a punt una cadira perquè ella s’assegués i ell s’assegué al seu costat. Tot xarrupant un got de suc de tomàquet, se la va mirar amb serietat.

—Com pots veure —va dir—, m’he deixat caure totxament en una situació difícil… per poc que t’hi entossudeixis.

—No sé què vols dir —va replicar Krassy.

—Bé —va dir ell vacil·lant—, no he barrejat mai els afers comercials amb les estones de platxèria. No és una bona manera de fer. Les dones a l’oficina…, o en el negoci dels meus clients, no m’han temptat mai. Sempre resulten inquietants…

Krassy clavà mossegada a una llesca de pa torrat, i anava xarrupant el cafè de tant en tant.

—Caram, Stacey. Sóc una noia lliure, blanca i de vint-i-un anys… Em va plaure de quedar-me la nit passada, de la mateixa manera desesperada que vas insistir perquè em quedés. No t’he demanat res… Ni espero res de tu… ni de cap altra persona!

Va abaixar la veu i se li va enronquir, i va prosseguir:

—Sabia allò que feia…, encara que no fos així el teu cas, evidentment. No em sap greu, sempre t’he admirat… I la nit darrera em vaig sentir plenament feliç. —D’un to d’intimitat va passar a un to imperatiu—. Però la nit darrera ja ha passat. Us demano que l’oblideu completament.

Va fer una pausa, i se’l va mirar. Després, abaixant els ulls, va acabar:

—Agafaré el primer tren que surti en direcció a Chicago.

Els pensaments i les emocions de Collins li ballaven pel cap. El perseguia el pensament de la noia, tal com l’havia vista aquell matí, nua al costat del llit… I provava de treure-se’l de sobre. I la darrera nit? Hauria volgut recordar-se’n. Potser li feia una injustícia, i això el posava neguitós. «És possible que realment em vulgui per mi mateix…».

Krassy aquell dia no va tornar a Chicago, ni el següent… ni tots els que seguien. Collins va telefonar a Chicago, explicant a Bard que es quedava la senyoreta Allison per a un treball urgent de secretària en relació a la reunió del consell. Això no obstant, Krassy va tornar a Jackson, Johnston, Fuller i Greene dos dies abans que Collins.

Una setmana després del retorn de Collins, la senyoreta Anne Russell, secretària del senyor Collins, era transferida a un altre càrrec en el pis vint-i-novè. Collins explicà els motius a Bard:

—La senyoreta Allison és molt competent. Em va treure d’un gran compromís a Cleveland. Aquesta mena de persones són les que em calen per al meu servei.

—Teniu raó, moltíssima raó —va assentir Bard—; però segons estic informat, la senyoreta Russell va anar directament a casa seva en sortir del despatx. No se’n va moure fins l’endemà al matí i no rebé mai el vostre encàrrec.

Va canviar de posició, inquiet de trobar-se sota la mirada deliberada de Collins.

—Bé… —va acabar Bard—, admeto que es tracta d’un subterfugi de la senyoreta Russell…

—Aquí no es tracta de subterfugis —va replicar Collins—. La senyoreta Russell no em va portar el material, en canvi ho va fer la senyoreta Allison.

—Oh, sí —va assentir Bard tot aclarint-se la veu, «maleït estómac —va pensar— voldria que no em ronqués quan estic nerviós»—; la senyoreta Allison és una empleada molt competent.

Després d’haver-se instal·lat Krassy a la seva nova oficina, un dels primers a visitar-la fou O’Bannion. Delicadament va ensumar l’ambient de la sala de recepció.

—S’hi nota una manca d’aire aquí, oi, nena.

Krassy es va moure inquieta, i li va contestar:

—Per a mi ha estat una avinentesa meravellosa.

O’Bannion va ensorrar-se les mans dins les butxaques de l’americana, i va observar:

—No ets solament tu a qui s’ha ofert una avinentesa meravellosa.

—Calla! —va contestar Krassy enutjada—. És una col·locació desitjable. Me l’he guanyada… I n’estic molt contenta!

—Mireu-la com tracta d’engalipar O’Bannion —li va dir quietament, i va sortir de l’oficina sense fer més comentaris.

Krassy només veia Collins un vespre per setmana. Entre els deures del seu despatx, els viatges fora de la ciutat i les seves obligacions familiars, a Collins li quedava molt poc temps per a passar-lo amb una amistançada. O’Bannion continuà veient Krassy algunes nits per setmana, entrant i sortint en la vida d’ella d’una manera plàcida i considerada. El jove continuava amb la capacitat de fer-la ascendir a uns nivells de passió a què Collins no havia arribat mai. Krassy volia O’Bannion, encara el necessitava; de tant en tant ella li demanava en forma peremptòria les seves atencions. O’Bannion accedia mostrant deliberadament poc interès.

Entre ells, solament s’esmentà Collins una vegada. Fou Krassy la qui inicià el tema. O’Bannion, que havia deixat d’assistir a dues cites consecutives amb ella, va encendre la seva ràbia i el seu desig per parts iguals.

—Tu estàs enfadat perquè vaig acceptar l’actual col·locació amb el senyor Collins —va dir-li acusativament.

—De debò? —preguntà ell amb sorpresa.

—Certament que ho estàs! —cridà Krassy—. Tens antipatia a Collins perquè es comporta amablement amb mi. N’estàs gelós! Però no hi ha res entre tots dos, estimat… T’ho dic amb tota franquesa.

Va posar les mans a l’entorn del coll d’ell, i se’l va mirar serenament de fit a fit.

—No estic gens gelós de Collins —va replicar—, i m’és indiferent que hi dormis o no.

—Com pots parlar aixi! Tim, sàpigues que no puc dormir amb dos homes… I menys al mateix temps! Qui t’has pensat que sóc?

—No ho sé —replicà O’Bannion.

Krassy es va enretirar com si ell l’hagués colpida.

—No ho creus? —va xiuxiuejar ella.

—Mira, Karen —va dir-li O’Bannion—. No et critico ni jutjo la teva conducta… Ni estic enamorat de tu. En el món probablement hi ha més de dos bilions de persones en aquest moment. Cadascuna vol que la vida li proporcioni alguna cosa, i suposo que cadascuna té certes idees per a obtenir-ho. Si, per exemple, tu vols dormir… amb una bomba automàtica elevadora d’aigua, com és Collins, això és cosa teva.

Krassy va deixar el tema i no el va suscitar mai de nou. Però se li va quedar al magí la descripció que O’Bannion havia fet de Collins, i a causa de tal comparació el va avorrir. Collins era com un autòmat, va concloure ella. Eficaç, incommovible, solament sensible a l’ambició i possessió del poder que dóna el diner, però incapaç de fer-la reaccionar emocionalment. Però Krassy en aquella època havia descobert un secret més vell que l’anar a peu. Va amagar a Collins el seu avorriment, i s’obligà a fingir una emoció que estava lluny de sentir, per complaure’l i satisfer-lo, calmant així el seu ego masculí. La reacció que li produïa sense esforç O’Bannion, ella la simulava tornant-la a Collins. A vegades s’imaginava que O’Bannion ja en tenia intuïció.

—Una vegada vaig dir-te que arribaries a ser tota una dona —va recordar-li, somrient cínicament—. Nena, ja has arribat al punt en què pots enganyar-te a tu mateixa. Això ja és una proesa.

Després d’alguns mesos, Collins es va mostrar cautelós de visitar Krassy en el seu apartament a East Delaware.

—Sóc massa conegut —va dir-li— perquè pugui córrer per més temps el risc de trobar-me amb coneguts i posar-me en dificultats… Em penso que serà millor que et canviïs d’indret, a un lloc que no m’exposi a trobar possibles coneguts.

—Sí, estimat —va assentir Krassy—. Has pensat a quin indret puc mudar-me?

Collins, que vivia amb la muller a Winnetka… al nord de Chicago prop del llac, s’ho va reflexionar.

—Què et sembla l’indret d’Oak Park? —va suggerir—. No hi conec molta gent per aquest costat.

—No compto amb prou diners per a llogar un apartament en aquest lloc —li va dir Krassy—, i no disposo de mobiliari.

—No t’has de preocupar per això —va assegurar-li Collins—, busca un lloc tranquil i de bon aspecte. Dels mobles que et calguin, ja me n’encarregaré jo.

Krassy va escollir un lloc bonic i quiet a Oak Park. Era en un edifici petit de molt bon aspecte, en un carrer residencial amb arbres. Estava contenta de la seva troballa… i de la gent d’Oak Park. Un veïnatge ben educat, insensible, avorrit i respectable.

El seu pis consistia en una sala d’estar espaiosa amb escalfapanxes i una gran finestra emmarcada; un menjadoret molt còmode amb portes vidrieres als dos costats; dos dormitoris i cambretes de bany; i una gran cuina fulgurant. Un dels dormitoris, se li va ocórrer que podria fer-lo servir de llibreria i sala de música. El lloguer era de dos-cents dòlars mensuals. Sense moblar.

Quan va parlar-ne a Collins, aquest li donà un xec amb l’import d’un any de lloguer anticipat.

—Paga tu mateixa i posa el contracte a nom teu. Busca els mobles adequats.

Krassy va anar a veure un decorador molt acreditat, que tenia una botigueta al passeig Michigan. Es deia Cecil i li va demanar allò que ella volia. Fent moure suaument les mans enlaire, va ridiculitzar el seu gust convencional. Krassy se sentí impressionada per les explicacions del decorador sobre maneres, estructures i materials, i va cuitar a retirar les seves suggestions, tot deixant l’assumpte de decoració i mobiliari a les mans d’ell.

Cecil va deixar-li el pis d’una forma tan esplèndida que Krassy va quedar-se encisada. Havia vist cosa semblant solament en revistes especialitzades en el moblament de la llar, en llurs reproduccions a quatre colors. Quan el decorador va passar-li la factura, Krassy va perdre la respiració, però Collins no hi va posar cap objecció. Va rebre’n un altre xec.

—Sàpigues, Karen —va dir, com si fos de passada—, que serà preferible que calculis allò que necessites cada mes per a poder sostenir el teu pis. Amb el que guanyes del teu sou no el podries mantenir.

Krassy va admetre que no podia sostenir-lo pels seus propis mitjans.

—A més, et faran falta vestits nous de tant en tant —va afegir—. Però no és que jo vulgui anar a espectacles nocturns o altres diversions similars.

—Però m’estimes, de tota manera? —va preguntar ella.

—Sí, Karen; et necessito —digué Collins, tot abraçant-la.

La conversa va acabar, i Krassy va rebre cinc-cents dòlars extres mensuals per a mantenir el pis i comprar-se roba.

«S’ho traurà del seu compte de despeses personals», es va dir Krassy. La idea no li desagradava.

La nit que O’Bannion va veure el pis per primer cop, va fer un xiulet d’admiració.

—Admiro el teu gust —va dir-li seriosament—. M’imagino que t’haurà donat molta feina.

—Sí —digué Krassy—, n’estic molt cofoia.

No estava massa segura de si O’Bannion l’estava satiritzant.

—No ho hauria pas fet millor jo —va admetre ell—, però, francament, resulta massa efeminat per a mi.

Va fer moure els punys i somrigué. Llavors Krassy va comprendre que no se la creia.

—Quan deixaràs de treballar a la nostra estimada J. J. F. i G.? —va preguntar després d’una pausa.

—Res d’això. Per què?

—Oh, em pensava que ho faries… —digué O’Bannion de manera vaga.

—Hi continuaré treballant —repetí Krassy amb franquesa—. Per què no? I amb aquestes despeses… Em calen molts diners per a poder pagar-me el lloguer i acabar de pagar els mobles.

Collins li havia suggerit una vegada, que podia deixar l’agència, però Krassy es decidí en contra d’aquesta idea. Li calia mantenir l’aspecte d’empleada respectable, o almenys aparentar-ho. I no volia trobar-se al marge de la vida de Collins. A l’oficina podia estar en contacte directe amb ell i les seves activitats.

O’Bannion va acceptar complagut la seva explicació.

—Caram, Karen; hauré de canviar de col·locació amb tu.

Però les seves anades a Oak Park van disminuir. Els vespres que estaven tots dos junts, ell no feia cap esforç per tornar a la intimitat d’abans. Arrepapant-se en una cadira, acostumava a parlar d’allò que li passava pel cap. A mitjanit sortia, i besava superficialment els llavis de Krassy.

Un cop havia sortit ell, Krassy es regirava pel llit amb el cos enfebrat, tot pensant en O’Bannion. Però ella també sabia que els dies de les seves relacions amb ell s’havien acabat. Pel seu propi bé i per la necessitat de preservar els projectes que tenia sobre Collins, O’Bannion calia que quedés al marge de la seva vida. Trencant amb ell, deixaria de compartir-hi cap secret de Collins. Krassy considerava O’Bannion com un motiu potencial de perill per a la seva seguretat.

Un vespre va preguntar a Collins:

—Coneixes Tin O’Bannion de l’agència?

—L’escriptor publicitari?

—Sí. El vaig conèixer l’any passat a la reunió de Nadal. Abans de conèixer-te va portar-me algunes vegades al teatre. No vaig fer-ne mai cas, però ell… Bé, es va dedicar a perseguir-me, i finalment vaig sortir amb ell una vegada o dues.

—Seriosament? —va preguntar Collins.

—Oh, no! Però em penso que està enamorat de mi… o cosa per l’estil. He estat una temporada sense veure’l, però de fa poc que comença a venir a la teva oficina… i m’està molestant altra vegada.

—Què vols que hi faci, amb això? —preguntà Collins.

—Bé… No podries transferir-lo en algun altre lloc?

—Vols dir, acomiadar-lo? No és això, Karen? Ja miraré d’arreglar-ho —va prometre Collins.

Collins no va tenir mai l’oportunitat de realitzar la seva promesa. Era la nit del 6 de desembre de 1941. El dia 7 van passar a Hawaii coses greus. El 8 de desembre, Timothy O’Bannion s’allistava a la Infanteria de Marina dels Estats Units.

Krassy no va sentir parlar mai més d’ell.

El 14 de desembre de 1943, dos anys després, en el món havien succeït moltes coses, però la vida de Krassy havia continuat igual. Es trobava en el seu pis d’Oak Park, esperant que Collins hi anés a sopar. Les seves relacions amb Collins, s’havien fet rutinàries. Aquest, cada vegada tenia més responsabilitat, treballava més hores en el seu despatx; les temporades d’allunyament a la seva llar eren més prolongades; i ara dedicava a Krassy, a Oak Park, la major part del seu lleure.

Però la vida tranquil·la i clandestina que feia, se li havia fet avorrida i monòtona. Collins era l’únic amistançat que tenia, i des que O’Bannion havia marxat, Krassy havia defugit d’entendre’s amb un altre home. Amb l’estalvi rigorós a què s’havia lliurat, entre la seva assignació i el sou de l’oficina, s’havia arreglat per a posseir un petit, bé que substanciós, dipòsit de dòlars a nom d’ella en el banc. Era el seu únic aconseguiment.

Això… i trobar-se en estat interessant.

Krassy n’estava complaguda. No és que ho hagués fet a posta, però n’estava contenta perquè li representava l’arma més eficaç contra Collins. Que aquesta arma podia convertir-se-li en un ganivet de dos talls, n’estava ben segura. Això no obstant, va endurir el seu propòsit ferm d’obrir-se una oportunitat amb un cop fort.

Ara s’esperava per a notificar la nova a Collins. Van trucar a la porta i Krassy va obrir. El porter de la casa, un home que es deia Royster, s’estava esperant.

—Bona nit —va dir—; he trucat per a notificar-vos que acaba d’arribar la llenya de l’escalfapanxes.

—Està molt bé —contestà Krassy—; demà al matí me la podeu pujar.

—Us la puc portar ara mateix —va dir Royster.

—No; no cal que us molesteu.

—Cap molèstia —va persistir l’home.

Krassy se’l va mirar amb antipatia. Era un individu alt i prim, de cara malagradosa i inquisitiva. Des d’un principi, a ella li havia semblat que Royster era massa curiós i es prenia unes familiaritats excessives. Deliberadament s’havia mantingut al marge dels estadants de la casa, per a evitar de fer amistats que forçosament haurien acabat per fer preguntes. A Royster havia intentat en va de mantenir-lo a distància, però les provatures de l’home la posaven nerviosa. Li semblava que sabia alguna cosa de Stacey Collins, i encara que la tractés amb un respecte desimbolt, Royster no se li adreçava pel seu nom…, no li deia mai senyoreta Allison. I això la ressentia pel seu aire de complicitat.

—No —va repetir Krassy—; porteu-me-la demà. Ara espero convidats.

Royster va continuar gansejant, sense fer cap esforç per acabar la conversa.

—A quina hora de demà al matí?

—Ja us ho diré quan torni de l’oficina…

Krassy es disposava a tancar la porta. Però Royster hi va posar la mà, parant-la en sec. Després la va enretirar i, girant en rodó, es dirigí cap a l’escala passant pel vestíbul. Collins s’estava acostant.

—Molt bé —va dir Royster mentre marxava—, em cal treure-la del soterrani.

—No puc suportar aquest home! —digué després Krassy a Collins.

—Qui? Et refereixes al porter?

—Sí, Royster. Em posa nerviosa.

Collins va entrar al pis, i es tragué l’americana i el barret. Krassy ho va posar pulcrament en el penja-robes.

—Véns gaire cansat aquesta nit? —va preguntar ella.

—Com hi ha Déu! Sempre n’estic de cansat —replicà Collins.

Es va passar la mà plana pel clatell, i suaument s’hi va fer massatge.

—M’ha vingut un mal de cap fenomenal.

—Seu, estimat —li va dir Krassy—. Et prepararé una beguda abans de sopar.

Collins es va mig estirar en un divan llarg i baix. Krassy anà a la cuina i abocà dos martinis d’una coctelera que guardava a la nevera. A un hi afegí una oliva, i a l’altre un cebollí. Va tornar a la sala d’estar, i va donar el martini del cebollí a Collins.

—Et trobaràs millor —va assegurar-li ella.

Collins va somriure i alçant el got en direcció d’ella, va replicar:

—Bé, a la teva salut.

Krassy estava asseguda de cara a Collins, i l’observava cautelosament. S’esperà alguns minuts, fins que ell s’hagué begut el segon got i es disposava a beure’s el tercer, abans d’iniciar la conversa en la direcció que es proposava.

—Em pregunto com acabarà això, Stacey? —va dir pausadament.

Collins va contestar sense posar atenció:

—La guerra, vols dir? Oh, acabarà com totes les guerres…, sense decidir res… i sense guanyar res…

—No, no vull dir això —replicà Krassy—. Em refereixo a nosaltres dos.

—No ho sé pas —va dir ell—. Per què? És que no ets feliç?

—Em fa l’efecte que visc en el buit —digué Krassy—. Tu i el pis resumeixen tota la meva vida. Quina vida porto… Haig de viure clandestinament. I això no és bo, Stacey.

Collins va tenir la intuïció que la conversa de Krassy apuntava algun objectiu. Es va trobar incòmode.

—Bé —va concedir a poc a poc—, no sortim junts gaires vegades… Potser ho hauríem de fer.

—No, no és això —replicà Krassy—. Es tracta d’alguna cosa més important que això… Es fa difícil d’explicar.

Krassy es va aturar un moment, mentre posava en ordre els seus pensaments. No podia explicar a Collins que li era igual allò que pensés la gent, perquè malgrat la seva manera tortuosa de fer, volia que no murmurés ningú. Li importava moltíssim allò que podia dir la gent. Volia un nom i bona fama, i una seguretat contra el perill de tornar a viure als Yards, en el districte dels escorxadors. Volia independitzar-se de Collins perquè amb una paraula d’aquest la podien acomiadar de Jackson, Johnston, Fuller i Greene… I que al mateix temps podia tancar-li a la cara la porta del pis on vivia ella.

En allò que afectava la moral, Krassy creia que era un assumpte d’opinions…, la seva opinió. Trobava perfectament bé de fer servir el seu sexe com les altres dones empraven l’educació, un talent entrenat o les relacions socials… o un treball aferrissat. Totes aquestes coses no podia explicar-les a Collins.

Krassy es va adonar que en un vaitot s’estava confrontant perillosament amb Collins. No havia volgut encaminar la conversa en aquesta direcció, però de sobte la cosa havia anat així. No podia mantenir per sempre el buit en què vivia. Ja s’anaven produint alguns fets que li permetien de poder respirar altre cop desfogadament. Collins s’havia de fer càrrec del seu problema i calia que decidís. Però Krassy tenia por que ja hagués pres el seu determini. Que ja s’hagués decidit feia anys, però calia que se’n parlés i es discutís.

—Bé? —preguntà Collins.

Krassy, sobtada, se’l va mirar i va contestar-li:

—Oh, estava pensant. He pensat en això durant alguns dies…, de la manera de dir-t’ho. De dir-ho amb diplomàcia…, si és que la diplomàcia té algun valor. Em penso que…

—Què redimoni m’has de dir?

—Francament… Vaig en camí de tenir un bebè.

La cara de Collins va romandre impertorbable. S’inclinà lleugerament en el divan i posà sobre una tauleta el seu got mig ple de martini.

—N’estàs segura? —va preguntar.

—Del tot —replicà Krassy—. He anat a veure el metge i he fet els exàmens requerits —va dir somrient lleugerament.

Collins va quedar callat. Es féu un silenci dens entre ells dos, com si hi hagués una partició invisible de cristall. Krassy veia Collins a través d’això. Per un moment no va estar segura que la seva veu arribés a fer-se oïble a les orelles d’ell, i tenia la sensació que estava asseguda en una cambra perfectament aïllada a prova de sorolls.

—Digues alguna cosa —va dir ella, i li va semblar que la seva veu sonava pesada.

—No hi ha gran cosa a dir —va replicar ell.

—Hi ha moltes coses que podries dir.

—Quines? —preguntà Collins, tot esquivant la vista.

—Podries dir que et sents feliç… I que vols casar-te amb mi.

—Em cal una altra beguda —va dir, després de beure’s el tercer got.

Va aixecar-se del divan, va prendre el got buit, i va anar a la cuina on va abocar-se un altre martini de la coctelera. Quan va tornar a la sala d’estar, Krassy encara es trobava en la mateixa posició.

—No puc casar-me amb tu, Karen. I tu ja ho saps —va dir-li ell.

—No sé el perquè.

—Perquè ja sóc casat…

—No és cap obstacle, per això hi ha el divorci.

—Si em divorcio de Virgínia, el vell Stanton em tallarà la gorja.

—Però tu no l’estimes —va observar Krassy.

—Potser no, però ella em val molt.

—Et val molt! —esclatà Krassy—. Solament et val per la fortuna de Joy.

—És això allò que t’estic dient —digué categòricament Collins.

Krassy va donar-li una mirada glacial. A Collins li va semblar que hi podia llegir el menyspreu d’ella, però anava equivocat. L’instint de Krassy li havia dit que ella no podria mai fer que Collins renyís amb la seva muller i les coneixences d’aquesta. Ara estava provant de veure fins on podia arribar…, si podia anar gaire lluny fiblonejant-lo abans de forçar el vaitot inevitable. Se’l mirava atentament, el mesurava amb cautela, com si es tractés d’un adversari perillós.

—En la vida hi ha molta cosa a més dels diners —digué Krassy—. Em refuso a pensar que no tens prou habilitat per a canviar de feina. Després de tot, és Virginia un abonament de cupons per a anar a dinar?

—Ho saps millor que jo. —La veu de Collins va prendre un to insinuant i pacient—. És cert que puc obtenir una altra feina, però no serà mai tan bona com la que tinc… I a tu et plauen els diners i el luxe igual que a mi. Hi ha molt pocs comptes publicitaris que siguin tan importants com els de la Joy Drugs. Cal tota mena de subterfugis per a adquirir aquests comptes…, anys de tenir-hi contactes i lligar caps…

—Fins de casar-se —digué Krassy amb brusquedat.

Collins canvià de tàctica.

—Mira, Krassy; per què ens hem d’enfadar parlant de tot això? Hem passat dos anys magnífics… Conservem allò que tenim. Pots buscar un metge, en trobaràs moltíssims. Deixar-te fer… —No va acabar la frase, arronsant-se d’espatlles.

—No tinc intenció que em facin res —va dir Krassy.

Collins va discutir la seva decisió, però Krassy es va mantenir ferma en la seva posició defensiva. Finalment Collins li va dir:

—Si tens el bebè, no podràs estar-te a Chicago.

—Ho sé prou bé. Crec que aniré a Nova York. Allí no em coneix ningú, i puc dir que m’he casat i estic divorciada.

—Com viuràs allí?

—Tu em passaràs suficientment perquè puguem viure l’infant i jo —va dir Krassy categòricament.

La cara de Collins va quedar instantàniament immòbil i alerta. Els seus ulls negres van mirar de fit a fit la cara d’ella.

—És que tractes d’extorquir-me, Karen? —va dir blanament.

—No —contestà Krassy—. No faré res indigne ni d’amagat. Senzillament, pledejaré davant el tribunal.

—Això seria una cosa poc delicada —va replicar ell.

—Ho sé perfectament; això no obstant, ho faré si no tinc altre remei. Vols conservar el capital de Joy, en canvi no vols conservar el bebè. Està bé! Queda’t amb la teva muller i el negoci, jo em quedaré amb la llibertat i el meu bebè. Però tu, Stacey, hauràs de pagar!

Van conversar fins tard de la nit, Collins volia continuar fent la vida amb ella, de la mateixa manera que ho havia fet fins aleshores. Però s’havia produït el rompiment, i en relació a Krassy, era definitiu. Havia aprofitat l’avinentesa de poder rompre imposant els seus punts de vista. Les condicions les havia formulat ella. Finalment, amb desgana, Collins havia estat conforme a donar-li quaranta mil dòlars en bons del tresor, cinc mil al comptat, i tota la roba i mobiliari del pis.

Collins ja no es va quedar aquella nit en el pis… Ni va tornar-hi mai més. L’endemà al matí, amb dues setmanes anticipades, Krassy va informar Jackson, Johnston, Fuller i Greene que deixava la col·locació. Les empleades dels pisos vint-i-novè i trenta-unè van comprar-li mitja dotzena de parells de mitges en el mercat negre com a obsequi de comiat.

Krassy va trobar un petit apartament a Evanston en el Lake Towers. El va llogar donant el nom de Candice Austin. El pis d’Oak Park va sots-arrendar-lo amb el permís del procurador. Solament va quedar-se els més indispensables dels seus mobles per a moblar Lake Towers. La resta s’ho va vendre.

El vespre abans de mudar-se, el va passar empaquetant tota la roba. Com que es trobava cansada, va prendre un bany calent, estirant-se agradablement dins l’aigua assossegadora. La banyera estava coberta de bombolles que brillaven en diversos colors. Submergida fins al mentó, anava recollint aigua amb les mans per a abocar-se-la sobre el cos. De sobte es va adonar que hi havia un home dret a la porta que l’observava sense dir res.

Era Royster que se la mirava amb ulls luxuriosos.

—Com és que us heu permès d’entrar fins aquí? —va preguntar Krassy, amb la veu alterada per una por sobtada.

—Tinc una clau mestra —va contestar, sense treure-li els ulls de sobre.

La por va quedar dominada amb promptitud canviant-se per un accés de ràbia. Sortint de la banyera, Krassy va passar pel costat de Royster mentre aquest li feia pas. Seguida d’ell, Krassy es va dirigir al seu escriptori de noguera i va agafar unes tisores llargues i agudes. Llavors es va girar ràpidament, tot dient-li decidida:

—Fora d’aquí! Fora d’aquí, i de pressa!

Va sostenir les tisores protegint-se el pit i amenaçant… com feien amb ganivets els trinxeraires dels Yards.

—Ara…, calmeu-vos —va dir Royster, i s’hi va acostar fent un pas endavant.

—Fora d’aquí! —va repetir-li ella, amb veu autoritària irritada per l’odi—. Fora d’aquí… maleït degenerat, inútil fastigós, fill de mala mare! Fora… fora d’aquí! D’altra manera et buidaré els budells!

Royster va recular, amb els ulls desorbitats i espantat. Krassy el va seguir pas a pas a través de la sala d’estar, pel vestíbul, fins a la porta del pis, tot esgrimint les tisores que brillaven amb els reflexos de la llum. Va tancar la porta de cop darrera d’ell, i hi va posar la cadena de seguretat. A fora el passadís, pogué sentir que Royster amb la veu trencada per un xiulet que li sortia de la gola, li deia:

—Prostituta indecent!

L’endemà, Royster va contemplar com una conductora de mudances s’emportava els mobles de Krassy. Va estar-se una estona vigilant des de darrera les cortines de l’habitació d’ell.

—La prostituta indecent! —va murmurar per comiat.