1. Danny

Si tot això ho arribo a explicar a segons qui, puc considerar-me un home mort.

I a més, qui em creurà?

Ja que l’assumpte, vist en conjunt, no té sentit. De cap manera és comprensible. Ho he mirat i remirat per tots costats i contínuament m’ho discuteixo amb mi mateix. I per acabar-me de fastiguejar, fins arribo a somiar-ho. I això no és tot. No acabo de comprendre com va succeir. Vaig resseguint tot l’afer, detall per detall, i un cop resumit se’m presenta confús. És com si volgués pintar un retrat amb una galleda plena de fum.

De primer es destaca clarament i amb precisió el retrat de Krassy. Després es mouen una mica els costats de la imatge i comença a fer-se esborradís el conjunt del quadre. Llavors tots els detalls es confonen i els costats s’encongeixen i comencen a formar-se uns remolins esbojarrats i uns entortolligaments fora de mida… I del retrat, ja no en queda res. Intento de fer-me’n càrrec, fixant-me en els detalls per a fer un resum del conjunt; però és en va, perquè tot està voltat de fum i les particularitats desapareixen. Finalment tot allò que en resta és un fum blavós i emboirat que s’estén per tot el quadre.

És aixi com es presenta l’assumpte, i potser és d’aquesta manera que la meva imaginació se’n fa càrrec. Em refereixo al fum, perquè el dia que tot va començar era fumós; era un dia boirós a Chicago. El fum que es filtrava de les fàbriques es barrejava amb l’aire humit del llac, i tota la ciutat estava coberta d’una boira semblant a un mantell gris i palpable que tot ho deixava xop. L’aire humit convertit en boira i el fum que s’hi barrejava formaven una mescla que quedava suspesa i sense moure’s, i tothom que circulava anava dient:

—Caram, quin dia que fa!

El fum i la boira dominen a les parts altes dels grans i magnífics edificis, deixant les parts baixes indemnes… sense arribar a tocar el veritable Chicago, compost de casetes brutes, de dos i tres pisos, que s’estenen arreu de part a part de la ciutat, sense que la vista deixi de veure-les. I el fum no és cap obstacle per a les botiguetes pudents que en els seus aparadors, amb rètols pintats a mà, anuncien la reparació de bicicletes, peces de vestir masculines quasi noves i amb una economia d’un cinquanta per cent, vestits rentats mentre hom s’espera, o us ofereixen canviar els vostres mobles vells per altres més nous. O anunciant amb rètols lluminosos sales de billar tavernes amb cervesa de barril, espectacles d’exhibicions femenines…, amb les noies més boniques que es troben a la ciutat, o habitacions d’hotel sense ascensor on cal pujar a peu dos replans fins al vestíbul.

A vegades el fum sura com una boira entorn dels escaps dels llums de neó que des de l’altura dels segons pisos il·luminen els carrers. Els seus reflexos finals es gronxen en l’aire, i quan és engegat el corrent i els anuncis lluminosos s’encenen, projecten unes figures eixelebrades i unes ombres fora de mida per sobre de les voreres apedaçades. El fum tapa moltes coses desagradables, però no ho pot tapar tot.

Fou en un dia com aquest, que vaig rebre un missatge informant-me que el meu avi, el vell Charlie April, havia mort i em deixava una herència de dos mil cinc-cents dòlars. El primer que vaig fer, fou anar en un petit bar que es trobava prop de casa i empassar-me unes quantes copetes de beguda, tot reflexionant referent al difunt i provant de sentir-me trist. No em va ésser possible d’entristir-me molt. Sempre li havia tingut tírria perquè havia estat un vell gasiu i roí.

Era l’únic parent que tenia, i quan jo era petit havia viscut amb ell. L’home havia treballat de fogoner en el ferrocarril d’Erie i molt sovint s’embriagava i acabava el viatge amb alguna baralla. A vegades quan arribava a casa encara li durava la borratxera. És possible que en voler arreglar els assumptes a cops de puny, després en tingués una gran satisfacció. No ho sé pas. Solament puc dir, que una nit va venir a casa més embriac que mai, i em va donar unes plantofades tan fortes que per poc hi deixo la pell. Vaig plantar-lo en sec.

Llavors jo tenia quinze anys.

Vaig venir a Chicago, i em vaig dedicar a treballs molt variats. Finalment, vaig obtenir una col·locació a l’Agència Internacional de Cobrança. No era bon lloc per a treballar-hi, però vaig quedar-m’hi una temporada. La major part del meu treball consistia a escriure cartes amenaçadores a estafadors que no pagaven allò que devien, i buscar els rastres de les persones crèdules i fàcils d’enganyar, i dels creditors enutjosos.

Només cobrava de quaranta a cinquanta dòlars cada setmana, que solament em permetien viure en una habitació d’un tercer pis d’hotel sense ascensor. El moblatge consistia en una calaixera de poc preu i un llit de metall, amb una catifa de linòleum que cobria el terra de la cambra. En un angle, es trobava un llum col·locat en una raconera, i una cadira de braços amb el feltre esbotzat ensenyant el crin. A l’altre costat, hi tenia una palangana descansant sobre un prestatge adossat a la paret. Solament tenia una aixeta que un cop oberta donava pas a un rajolinet d’aigua. A fora, al final del passadís, hi havia una galleda que deu persones distintes provaven de fer servir al mateix temps.

Tenia per costum romandre estirat sobre el llit, imaginant-me escenes de tota mena amb els esquinços d’unes cortinetes molt velles que hi havia a la finestra. Els raigs de sol polsegosos que passaven a través dels forats, projectaven tota mena de dibuixos que es podien canviar tancant solament un ull i després repetint-ho amb l’altre. A vegades n’hi havia prou fent moure lleugerament el cap. Les parets de totes les habitacions eren tan primes, que l’únic isolament que hom podia gaudir consistia a seure tranquil·lament acompanyat dels propis pensaments. Però la meva situació no em permetia d’ésser molt exigent; aixi és que vaig continuar vivint allí i treballant a la Internacional de Cobrança.

Llavors fou quan vaig rebre el missatge informant-me que el meu avi April m’havia deixat l’import de la seva assegurança de defunció, i per primer cop a la meva vida, em vaig creure que s’havia presentat una bona oportunitat.

El vell fou enterrat, i vaig anar a Indiana pels seus funerals. No sentia tristesa ni em considerava desemparat, perquè ja feia més de deu anys que havia perdut tota mena de contactes amb ell. En els funerals no hi havia ningú, excepte el director de la funerària i jo. Ell es trobava allí per obligació, i jo com a únic parent que quedava.

Durant tot el viatge de tornada, vaig estar pensant en la millor manera en què podria esmerçar els meus dos mil cinc-cents dòlars heretats. Sabia perfectament bé que, si tenia els diners a les mans, me’ls rebentaria en un tres i no res.

Llavors vaig decidir-me a comprar o adquirir alguna mena de negoci amb la meva herència.

Però amb dos mil cinc-cents dòlars no es podien fer moltes coses. Un cop de retorn a Chicago, vaig posar-me a indagar per tots costats, i em vaig assabentar que un vell anomenat Clarence Moon volia vendre’s una agència de cobrança que posseïa. Em va semblar una cosa millor que no pas tenir un quiosc de sandvitxos i begudes, o arrendar una estació de gasolina; perquè almenys era la mena de feina que estava acostumat a fer, i vaig anar a veure’l.

Clarence Moon era un home excessivament gros i d’aspecte deixat que tindria uns setanta anys. La closca del seu cap estava completament pelada, llevat d’una orla llarga de pèl blanc que li penjava precisament davant i darrera de les orelles. La part superior del cap, la portava tan bruta, que s’hi podien veure les ratlles fetes a la pell quan es rascava amb les ungles. La seva oficina consistia en dues habitacions petites situades a la part alta d’una casa vella, prop de l’edifici de l’òpera Cívica.

A l’habitació del davant, només s’hi veia un vell escriptori decrèpit, cobert a la part de sobre per un tros de vidre esquerdat; una cadira giratòria darrera l’escriptori i una altra de fusta per als clients. Una màquina d’escriure antiquada, Underwood model 1929, estava sobre una tauleta al costat del seu escriptori. A l’habitació del darrera hi havia una dotzena d’armaris verds que servien de fitxers, cadascun amb tres calaixos. Amuntegats dalt els armaris i arraconats en els angles, s’hi veien retalls de diaris envellits, revistes i correspondència. Vaig asseure’m a la cadira giratòria mentre el vell amb la vista em passava revista. Jo vaig fer el mateix amb ell. Em va semblar que es tractava d’un embriac… pel que vaig veure i olorar.

—Em dic Dan April —vaig dir finalment—; segons tinc entès, desitgeu vendre l’oficina.

El vell es va palpar l’armilla provant de botonar-la. Només hi tenia tres botons, i a sota el ventre la carn li sobreeixia i se li balancejava.

—He pensat en això —va dir-me—. Si és que trobo la persona adequada.

—Romanços! —vaig exclamar—; us podeu considerar ben afortunat si ho podeu vendre al primer que passi. Quant en voleu de tot això?

—Tres mil sis-cents dòlars —va replicar-me.

Donant-me una mirada ràpida, va abaixar els ulls, i va començar altre cop a palpar-se l’armilla i els botons.

M’ho vaig pensar detingudament. Un negoci de cobraments és un assumpte de picardia. Solament toqueu diners quan heu cobrat les factures, puix que no es tracta de cap negoci veritable. Quan podeu disposar d’alguna empresa que dóna les factures difícils de cobrar, si teniu èxit, podeu mantenir un client durant molts anys. No heu de comprar maquinària o mercaderies, no cal preocupar-se dels proveïdors, ni buscar clients per a despatxar els gèneres, ni cap cosa per l’estil. Solament cal tenir la sort de continuar tractant amb els mateixos clients, cobrant les factures en lloc d’ells.

—Quant temps fa que teniu el negoci? —vaig preguntar a Moon.

—Fa trenta-cinc anys que sóc aquí —va contestar en un to orgullós.

Altra vegada es va posar a palpar l’armilla i vaig adonar-me que li tremolaven les mans.

—Ja podeu beure una copeta, si us ve de gust —vaig dir-li.

—A les hores de treball, no bec mai —va remarcar amb fermesa.

Després va trontollar la seva fermesa, i va acabar per marxar-li com si es tractés d’aigua bruta.

—Això no obstant, fa uns quants dies que em molesta l’artritis, potser m’aniria bé una mica de beguda.

Va obrir el calaix de l’escriptori i va treure una ampolla sense encetar de menta de marca. Va treure’n el tap, que va caure a terra, i va prendre’n una bona tirada.

Després s’ajupí i va recollir el suro, i em va allargar l’ampolla.

—No, gràcies —vaig dir-li, tot observant que posava l’ampolla a un costat—. Quants clients teniu?

Va intentar de contestar-me, i va aturar-se abans de dir paraula. Es veia que volia clavar-me alguna mentida, però li faltava pit per a intentar-ho. Finalment va dir:

—Sis. Sis de molt ferms. N’havia arribats a tenir trenta-quatre. Però d’ençà que em vaig posar… malalt, només en conservo sis.

Vaig comprendre de què es tractava. Moon havia perdut prop de trenta clients, perquè es trobava massa sovint endiabladament borratxo. Però si n’havia pogut conservar sis, això significava que probablement també els podria conservar jo.

—Què us en sembla, de deixar-me veure els llibres? —li vaig preguntar.

Va obrir el calaix del mig de l’escriptori, i em va allargar el llibre major, vell i amb els fulls rebregats. El seu contingut es limitava a una columna de números amb les dates de les operacions. Al final de cada mes estava sumat el total en brut. Vaig clavar una ullada al resum de l’any anterior i vaig veure que hi havia un ingrés de tres mil dòlars en brut. Fullejant, vaig fer-me càrrec que havia tingut unes entrades regulars i passadores, treballant per mitja dotzena d’empreses modestes que representaven el volum més important del seu negoci.

Vaig continuar fent-li preguntes. El seu negoci no valia gran cosa i ell ho sabia perfectament. Finalment vaig aixecar-me amb la intenció de marxar.

—Mireu —vaig dir—, us donaré dos mil dòlars per tot això.

Es va posar a fer objeccions.

—Deixem-ho de moment —vaig dir-li—. Demà tornaré a passar i llavors ja em direu el què. Si m’agrada, bé; si no, també.

Vaig sortir en el precís moment en què tornava a agafar l’ampolla del licor.

Llavors vaig comprendre clarament… que l’assumpte estava decidit.

Aquella nit quan era al llit, vaig dedicar-me a fer números mentalment. Em vaig imaginar que si tenia molta feina, podria treure’n fàcilment un benefici. I suposant que anés tirant com havia fet el vell, també em defensaria. Quan finalment vaig adormir-me, vaig passar la major part de nit somiant a base de confondre el meu avi difunt Charles April amb Clarence Moon. L’endemà al matí vaig llevar-me odiant el vell Charlie i sentint llàstima pel borratxo de Moon.

Després d’esmorzar vaig anar en una cabina telefònica per a posar-me en contacte amb l’oficina de Moon. Ja sabia que estava fent el babau, però el vell em feia llàstima, i no ho podia evitar.

—Mireu, Moon —vaig dir-li—. He estat reflexionant l’assumpte i us vaig a dir la darrera oferta. Us pagaré dos mil dòlars ara, a l’acte…, i mil més d’aquí a un any.

El vell es va empassar la saliva amb dificultat, a l’altre costat de la línia.

—Molt bé, d’acord —va contestar-me—. Ja podeu considerar vostra l’Agència de Cobrança Clarence Moon.