2. Segona part
Krassy

Krassy Almauniski va obrir els ulls i es va estirar en el llit. Va romandre tibada i sense moure’s per uns breus moments abans d’amollar-se a poc a poc altra vegada.

«Marxem en la dissetena… diada de sant Patrici —va dir-se amb satisfacció a si mateixa—. És el dia del meu natalici!».

Saltà del llit i descalça es dirigí, passant per les fredes rajoles de l’habitació, cap a un mirallet que penjava sostingut per un filferro agafat a un ganxo de la paret. Va descordar-se la camisa d’home que portava, de seda descolorida, que li arribava gairebé als genolls, i se la va posar sobre el cap.

«D’avui endavant —va continuar dient-se— tot anirà diferent».

A disset anys, ja tenia l’aspecte de dona feta. Des dels catorze que s’havia desenrotllat d’aquesta forma. Va deixar-se caure la camisa a terra, es posà un abric i sense fer remor va sortir de puntetes cap al passadís. Va sentir un moviment pesat de cossos que es movien en el llit del dormitori del costat, seguit d’un catric-catrac rítmic que feia el llit. Es va quedar per un moment sense moure’s.

«Oh, Déu meu —va dir-se suaument—, ja hi tornem altra vegada».

A corre-cuita es va ficar en el petit i brut tocador. Va obrir l’aixeta i va deixar sortir un rajolinet d’aigua, per no fer soroll, i es va rentar ràpidament cara i mans, amb l’esperança que el seu pare no la sentiria.

«Ara està ocupat —va pensar—, ocupat amb la Maria».

Es va ajustar altra vegada l’abric, i tan silenciosament com havia vingut, se’n tornà a la seva habitació. El seu pare i la Maria encara feien cruixir el llit a l’altra habitació.

Començà a vestir-se de pressa. Mentre s’esforçava a posar-se el sostenidor, de tela rosa ordinària, va tenir un ensurt dolorós en notar que tenia una masegada llarga i vermellosa sobre el pit. «Maleït siga en Mike Manola —va exclamar-se enutjada—, així es grillés!».

Però mentre el maleïa, s’adonà que havia de procedir amb cautela per a evitar que Mike, enfadat, deixés de passar-li l’ajut pecuniari. El necessitava, encara que això signifiqués estar-se dreta a les portalades fosques mentre ell li feia petons i la grapejava.

—Tu no em vols —li havia dit Mike més d’una vegada.

—És clar que et vull, Mike —ella havia contestat.

—Llavors, per què no cedeixes? —li preguntà ell.

—M’agrada fer-te petons…

—Petonejar és una criaturada —havia dit Mike tot acostant-se-li a les fosques.

Ella havia notat que li passava la mà per la cuixa i després li palpava l’estómac. En la negror de la portalada, la noia havia percebut el cos de Mike cada cop més a prop seu. De cop, ell l’havia mossegada en el llavi.

—No, Mike…, no… Res d’això —havia exclamat, mentre apartava la boca i provava de separar-se d’ell. Mike s’havia enretirat.

—Per què no, Krassy…? Per quin motiu? —havia xiuxiuejat tot perdent l’alè de l’emoció.

De sobte, i sense voler, li havien sortit les paraules de la boca:

—No ho puc suportar! No m’agrada… Les teves mans em causen malestar!

Mike, amb fúria insensata, havia premut els dits amb molta força i ella havia xisclat de dolor. Llavors Mike havia retirat la mà i tots dos havien sortit del portal. En tota la resta del camí fins arribar a casa seva, el pit li féu mal a causa de la masegada de Mike.

Ara, vestida del tot, Krassy es tornà a posar l’abric i es dirigí de pressa cap a l’escala. El cruixir d’una post va trencar el silenci, i la veu del seu pare la va aturar.

—Ets tu, Krassy?

—Sí, papà —contestà ella.

—On vas tan aviat?

—Avui haig d’anar aviadet al col·legi. A més, és el meu natalici i Mike Manola vol que ens trobem al drugstore.

—Tu et quedes a casa a esmorzar!

—En Mike vol pagar-me l’esmorzar, papà —replicà Krassy—. És el meu natalici!

Sense esperar resposta, va baixar l’escala corrent i sortí al carrer.

En el drugstore de Miller, ja estava esperant-la Mike assegut davant el mostrador, amb la cara ferrenya recordant encara el fracàs de la nit anterior. Krassy va asseure’s dalt d’un tamboret al costat seu.

—Has estat molt gentil de pagar-me l’esmorzar en el dia del meu aniversari —li va dir ella.

—Sí —assentí ell—, dec estar ben sonat. Tantes noies que hi ha que donarien facilitats a un xicot com jo. Jesús! Haig de ser molt ximple!

—Tu ajuda’m a guanyar el premi de bellesa, i no et sabrà greu, Mike —va xiuxiuejar Krassy en un to prometedor.

Mike tenia els seus dubtes. Això no obstant, va preguntar amb insolència:

—Es tracta d’una promesa?

—Seguríssim, Mike.

—Oh, segur…, seguríssim, es tractarà d’algun altre subterfugi. En el precís moment que intento estimar-te una mica em poses tots ela inconvenients del món.

Escarnint-la, va repetir les paraules d’ella:

—No ho puc suportar…! No m’agrada…!

—Aquesta vegada no, Mike —digué Krassy—. I seràs el primer que m’haurà tocat.

—Recaram! —digué Mike, animant-se visiblement—. Bé; què hi ha de l’esmorzar… Què és allò que vols?

Krassy en veure la seva pell colrada, amb un nas arrogant i el somriure buit, va pensar: «No està tan malament com això. Qualsevol serà millor que l’altre que tenia!».

—Va, Krassy; decideix-te —va dir-li Mike.

Llavors la noia va encarregar l’esmorzar número u, que consistia en suc de tomàquet, dos ous, dues tallades de pernil, pa torrat, melmelada i cafè. Valia quaranta centaus. Mike va demanar el mateix.

Després d’esmorzar van agafar el tramvia, i es van dirigir cap a l’Escola Superior. Pel camí, Mike va exposar la seva estratègia.

—El motiu d’aquest concurs de bellesa, no és més que un projecte que fa temps el meu pare porta de cap —digué—. És tracta de facilitar una promoció d’anunciants que l’ajudin a obtenir més anuncis per al periòdic. Ha anat per magatzems i tendes perquè donin premis a la guanyadora. Fa un parell de setmanes que ho està preparant a la seva revista. Facilita paperetes perquè cada parroquià pugui votar a partir de cada deu centaus d’objectes o mercaderies que compri. Llavors cada comprador hi pot posar el nom de la candidata que li convingui. Així quan s’hagi realitzat el concurs les tendes posaran més anuncis tot felicitant la vencedora.

—M’és igual —digué Krassy—; allò que vull és guanyar.

—No et preocupis —va dir Mike—; no pots perdre. El meu pare em farà comptar les candidatures, perquè ell està massa ocupat per a poder fer-ho. Ja tinc a l’oficina totes les paperetes de més que calguin, si és que no guanyes quan compti els vots…, hi aniré afegint vots teus fins que guanyis.

Mike va alçar el cap tot posant-se a riure:

—És una cosa molt fàcil! —I després va afegir amb posat seriós—: Però que no ho sàpiga el meu pare. Em mataria!

—Penso que ets meravellós —exclamà Krassy.

Li va donar amb la mà un copet al braç i se li va acostar lleugerament. Va poder observar que ell es removia en el seu seient. Krassy va somriure imperceptiblement i digué:

—Aviat, molt aviat…

Van sortir de l’escola, i Krassy se’n va anar a casa de pressa. Dunc Tingle se li va posar al costat, acompanyant-la una estoneta.

—Què et sembla si dissabte a la nit anéssim al cinema? —va preguntar-li el jove.

Tingle era alt i prim, amb el pèl vermellós rosat i els ulls negríssims.

—No puc, Dane. Haig de sortir amb Mike.

—És que t’has promès amb Mike?

—Quasi quasi —admeté Krassy.

—Amb un individu com aquest, estic veient que acabaràs malament —digué Dunc.

—D’això no n’has de fer res —replicà Krassy, i el deixà plantat en sec. Però en el seu interior, es va dir somrient: «No acabaré malament amb Mike… ni amb cap altre home. Són fàcils de manejar, si una sap com fer-ho. Només cal veure el meu pare i la Maria. Des que aquesta va entrar al pis, grossa i malgirbada, el papà se circumscriu a seure a la cuina que put, i es beu un got de vi darrera l’altre. Després se’n van tots dos al llit i fan l’amor tota la nit El sexe deu ser una cosa molt important per a l’home. Sembla que tots els homes només pensen en això!».

«Amb Mike ajudant-me, és segur que guanyaré. Llavors fugiré d’aquí. Aniré on no em conegui ningú, o el papà sigui desconegut…, i viuré com cal, i vestiré amb elegància. Algun dia podré prescindir d’ajuts interessats!».

Els seus pensaments es van centrar en el problema que tenia més immediat: «Si guanyo el concurs, em faré fer un vestit nou i compraré roba interior. I em faré fer la permanent. Un cop ben arreglada, desapareixeré d’aquest ambient de misèria. Però em caldran diners». Va considerar l’assumpte curosament. «Procuraré que Mike em doni pasta —va pensar—, el mal és que no disposa de molta. Em sembla que hauré de trobar algun altre sistema per a obtenir-la…».

Va pujar l’escala, va travessar el porxo enlairat, i va entrar pel portal esbaldregat. Sentí que la Maria es movia per la cuina.

—Hola, papà; que no aneu a treballar avui?

Una enorme figura d’home estava ajaguda en un sofà-llit entapissat i flectit pel pes excessiu. Va alçar el cap, i se la va mirar ombrívol.

—Per què rediable no et quedes a casa alguna vegada de tant en tant? —preguntà—. Vés i ajuda la Maria.

—Molt bé, papà —va assentir mansament la noia.

—Molt bé! —va cridar l’home amb una ràbia sobtada—. És això el que dius a tots els xicots que et persegueixen… Molt bé, Richard; molt bé, Víctor; molt bé, senyor Tal i Tal!

—Ja sabeu que no és així.

—No en sé res, de tot això. Només sé que sempre estàs rondant…, dia i nit…, com una gossa en zel. Ara fuig del meu davant i ajuda la Maria abans que jo exploti!

Krassy va col·locar el seu abric a l’entorn del respatller d’una cadira i es va ficar a la cuina on es trobava tot encès un fogó de ferro negrós… curull de carbó… Maria portava un quimono lleuger i unes plantofes de feltre greixoses, i esperava amb paciència davant una aigüera d’esmalt gris, esberlada i abonyegada. L’aigua rajava a poc a poc de l’aixeta i anava omplint una caldera gran que la dona estava aguantant.

—Què hi ha per a sopar? —preguntà Krassy.

—Macarrons fins.

—És que només sabeu coure macarrons?

—És un menjar bo i alimentós.

—Em comportaré com un fill de mala mare —va bramular el seu pare des del sofà—, si t’estàs tornant tan endiabladament refinada a no voler menjar macarrons.

—Ho sé —digué Krassy—, i no en menjaré per molt temps.

Una setmana després, Krassy va anar a l’oficina de la «Stockyard Weekly News» per a veure Mike. Aquest no hi era, però hi havia el seu pare, Caesar Manola. Era un home d’uns quaranta anys, de posat inquiet. Tenia la muller invàlida, que es moria lentament de tuberculosi, i lluitava aferrissadament per a subsistir amb els modestos ingressos del seu migrat periòdic setmanal. La fortor d’escorxador que s’estenia per tot el districte de la concentració ramadera, era un senyal de misèria per a Caesar Manola i la major part de la gent que vivia en aquella atmosfera pudent.

En un dels districtes més fastigosos del món, Manola es guanyava la vida escrivint articles patètics que tractaven de les vulgaritats del veïnatge, cobrant anuncis dels comerciants que es trobaven constantment abocats al marge de la fallida; component i compaginant els textos que després ell mateix imprimia a la seva premsa. Els dissabtes, quan la revista ja s’havia distribuït als diversos noiets de totes les races: blancs, negres, cafè amb llet i grocs, aquests anaven a repartir-la de casa en casa, i cobraven deu centaus per hora.

Manola havia conegut molt poc benestar en la seva vida, cap plaer, ni mica d’esperança. En aquell moment s’estava assegut a l’oficina mecanografiant factures dels seus anunciants. Krassy Almauniski va avançar-se cap al taulell i va preguntar per Mike.

—Mike no hi és —contestà Caesar.

—Tornarà aviat?

—D’aquí a un quart o vint minuts… voleu esperar-lo?

Krassy va somriure a Caesar.

—No cal. Només volia calcular com anava la votació.

—És que formeu part de les candidates?

—Sí, senyor —contestà—; sóc Krassy Almauniski.

—Ja he vist el vostre nom —va dir Caesar, expressant la seva conformitat—. Em penso que heu fet bé de venir. Entreu i preneu seient. Pregunteu-ho a Mike quan vingui, ell s’encarrega de comptar els vots.

Krassy es dirigí cap al racó de la porta batent, i s’acostà a l’escriptori. La taulassa de l’oficina estava tota ocupada de proves de la darrera galerada, còpies de llibres i altres bagatel·les, tot en desordre. Krassy va asseure’s sobre un costat de l’escriptori de Caesar, i tot somrient li va dir:

—He sentit dir moltes coses de vós.

—De qui… de Mike? —digué Caesar, tornant-li el somrís.

—Oh, no! A Mike amb prou feines el conec. Solament l’he vist una vegada o dues, i això és tot. Tinc molts més anys que Mike… —va aturar-se, després prosseguí—. Ja sé que semblo més jove, però en realitat ja he complert els vint-i-un anys.

Va balancejar graciosament el pes del cos d’un costat a l’altre. Manola es va adonar de com es destacava la cuixa de la noia per sobre de l’escriptori. Intentà allunyar-ho del seu pensament.

—Es fa difícil de poder precisar l’edat d’una dona. Les que tenen anys intenten de semblar més joves, i les joves volen semblar més velles… Com podeu comprendre, resulta molt divertit. Això no obstant, no tinc present d’haver-vos vist.

—Fa quatre anys que em vaig graduar a l’Escola Superior —explicà Krassy—, i fins fa un parell de setmanes he viscut treballant a Michigan City. Fa molt poc que sóc aquí.

—Oh… —exclamà Manola, donant una ràpida ullada a la noia, que es trobava més enlaire que ell i que deixava veure la corba suau del baix de la cama.

—Això no obstant, em sorprèn… —continuà Krassy.

—Sorprèn? —va repetir Manola, mentre apartava la vista de la cama amb dificultat.

—Sí. Em sorprèn que la revista no ofereixi cap premi.

—El periòdic solament apadrina el concurs —aclarí Manola—. Són els diferents comerciants qui donen els premis.

—Ja ho sé —replicà Krassy—, però em fa l’efecte que seria millor que la revista també donés un premi en metàl·lic. Llavors el concurs prendria més importància.

—No és possible —digué Manola tot movent el cap.

A Krassy li va semblar en aquell moment que l’home aparentava més vell i cansat.

—Bé; haig de marxar corrent…

—Ja diré a Mike que heu vingut —digué Caesar.

—No us molesteu, segurament que no sabrà de qui li parleu.

Caesar es quedà dubtant un moment, després preguntà:

—Tornareu aquesta nit per aquí?

—Penso que sí; per què?

—Si voleu entrar cap allà a les nou, us compraré una beguda.

—Em penso que no està bé —va dir Krassy tot movent el cap— que prenent part en el concurs entri a l’oficina massa sovint.

—Ens podem trobar a qualsevol altre lloc —va dir Manola.

—On?

—Què us sembla el Dixie?

Krassy havia sentit anomenar l’establiment de Dixie… Era un lloc del veïnat que tenia fama local, però mai no hi havia posat els peus. Va fer-se càrrec de la suggestió, tot considerant-la curosament com a lloc de cita, indicava que Manola no desitjava ésser vist públicament amb ella, perquè era casat. I tocant a la seva pròpia conveniència, la cita al Dixie no li desagradava, per no fer-li cap por de relacionar-se amb homes.

—Molt bé —digué ella—. Ens trobarem a les nou en el Dixie.

Va saltar de l’escriptori, i es va dirigir cap a la porta amb la sensació que la seguien els ulls de Manola.

—Ja ens veurem després —va dir, tot sortint de l’oficina.

Aquella nit, després de sopar, va anar precipitadament al seu dormitori i es va canviar de roba, posant-se el vestit bo. Amagat en el seu abric, va embotir-hi un collaret de baix preu, coloret i vermelló per als llavis. Sota la jaqueta s’hi va amagar un parell de sabates de taló alt. Després, caminant a poc a poc, va comparèixer serenament a la porta de la sala d’estar.

—On vas ara? —preguntà Anton Almauniski.

—Al cinema amb alguns amiguets —va contestar.

Almauniski se la va mirar amb suspicàcia, però no va distingir res d’extraordinari. Anava sense maquillar i amb les sabates de taló baix.

—Sempre vas d’un indret a l’altre… rondant… rondant… i rondant! —va exclamar—. Algun dia te’n penediràs.

—Surt amb un home —va dir Maria, de sobte i amb decisió.

—Vós cuideu-vos dels vostres assumptes —cridà Krassy, adreçant-se-li furiosa—. No coneixeu prou anglès per a saber de què parlem!

Almauniski es va aixecar de la cadira i allargà el puny, Krassy li va donar la volta i obrí la porta.

—Vaig al cinema amb alguns amiguets —va repetir—; tant me fa que us ho creieu o no!

Va donar patacada a la porta i va córrer tot baixant l’escala. A la vorera del carrer va continuar corrent fins a passar un bloc de cases, i gradualment va afluixar el pas conforme es feia més gran la distància de casa seva.

Tres blocs més enllà es va parar en una estació de gasolina, entrant en el tocador de les dones. Es va rentar meticulosament cara i mans amb aigua calenta i es va eixugar amb una tovallola de paper. Es va treure de l’abric el coloret i el llapis pels llavis, i es va maquillar amb molta destresa davant el mirall fixat amb cargols sobre el rentamans. Va desprendre’s de les sabates baixes, i es va posar les de taló alt. Finalment es va col·locar el collaret de quincalla a l’entorn del coll.

«Ningú que no em conegui no podrà endevinar que encara no tinc vint-i-un anys», va pensar amb satisfacció. Va recollir les sabates baixes, i va sortir dirigint-se a l’entrada de l’estació de gasolina.

—Podria deixar aquestes sabates per tota la nit? —preguntà a l’empleat—. Les vindré a buscar demà al matí.

—D’acord —va contestar l’home, amb un somrís amistós—; podeu aparcar-les sempre que vulgueu.

—Gràcies —va dir-li ella, tornant-li el somrís—; sou molt amable.

Es va encaminar cap a la cantonada, i allí va agafar un tramvia. Deu blocs més enllà va baixar davant mateix del Dixie. Tot just eren dos quarts de neu, llavors es posà a vagarejar calmosament mirant-se els articles exposats als aparadors de les botigues d’aquell bloc de cases.

«Algun dia —anava pensant—, m’arribaré fins els Grans Magatzems Saks i compraré tot allò que vulgui i no m’haurà de donar els diners ningú. Tindré tota la moneda que em calgui!».

Va aturar-se davant una tenda de confeccions de segona mà, i va examinar detingudament els vestits col·locats a l’aparador: «I sabré perfectament allò que hagi de comprar… i com ho haig de comprar», acabant el seu soliloqui.

A les nou va arribar Caesar Manola conduint un Pontiac 1932. Originàriament havia estat un Sedan, cobert i d’un sol compartiment, i d’aquesta manera havia sostingut una campanya llarga fins que va quedar com era ara, amb la part de darrera serrada i estreta, convertit en una camioneta. Manola la feia servir per a carregar paper i recollir altres materials per al seu negoci. Va veure que s’esperava Krassy sota l’anunci lluminós vermell que alternava el mot «Dixie» amb el de «Cervesa».

—Fa molt temps que us espereu? —preguntà un cop hagué baixat del cotxe.

—No —va dissimular Krassy—. Acabo d’arribar.

Entraren a l’establiment, i s’encaminaren a una sala molt mal il·luminada que exhalava un penetrant tuf de cervesa. Un mostrador llarg anava de banda a banda de la sala i era ple d’homes i dones, tots enfilats i asseguts en tamborets alts. Darrera el mostrador hi havia un mirall molt estret desllustrat que tenia al seu davant uns prestatges de vidre amb ampolles arrenglerades militarment. Una bombeta color taronja donava prou llum perquè els empleats del mostrador poguessin fer la seva feina, però impedia que els clients poguessin llegir fàcilment les etiquetes de les ampolles.

Manola, seguit de Krassy, va travessar pel mig de la sala passant per entre unes tauletes que es trobaven apinyades fent nosa en el centre del local, i obrint-se pas va anar provant una per una les moltes cabines, encoixinades imitant el cuir vermell, que es trobaven adossades a la paret. Quan en va trobar una de buida, hi va fer entrar Krassy i ell s’assegué al seu costat. Una cambrera amb posat de cansada va passar un drap mullat per sobre la taula i esperà pacientment els encàrrecs.

—Què desitgeu prendre? —preguntà Caesar.

—Un Coca-Cola amb whisky —digué Krassy.

En ocasions semblants, la noia havia xarrupat uns quants glopets de Coca-Cola amb un raig de whisky. No és que li agradés, però era l’única beguda que coneixia, i ara la demanava.

—Voldreu dir un cuba-libre? —preguntà la cambrera.

Krassy no sabia de què es tractava, però va assentir.

—Sí —digué amb dignitat—, això mateix.

Caesar Manola encarregà un doble d’anís amb aigua de l’aixeta. Quan Krassy va tenir la beguda la va tastar i va posar per comentari:

—Després de tot, no és més que Coca-Cola i whisky amb una mica de llimonada!

Manola se la va guaitar sorprès, tot dient:

—És que no us ho beveu?

—Sí, no faltava més —contestà Krassy sense donar més explicacions.

A les onze, Manola estava visiblement embriac. Krassy ja s’havia pres dos cuba-libres i n’havia abocat dos més; això no obstant, també notava els efectes del licor.

«Encara estic serena —va pensar—, però se’m fa difícil de parlar». Llavors va notar que Manola li tenia la mà sobre el genolls. No la movia ni la comprimia; simplement, la tenia allí… esperant. Krassy durant un breu moment va arrambar la cama a la d’ell, després la va apartar. Sota la taula la mà de Manola es va moure ràpidament i va passar de la cama al voltant de la cintura.

—M’agradeu molt, Krassy —va dir-li.

—A mi també m’agradeu, Caesar, però… —la veu d’ella li va fallar.

—Però què?

—Us enfadareu si us ho dic.

—No m’enfadaré —va prometre solemnialment.

—Bé, doncs encara no sé per què no doneu un bon premi en metàl·lic a la guanyadora del concurs —li va dir Krassy en actitud de desafiament.

—Si vós guanyeu, potser donaré el premi.

—Oh, Caesar! —cridà Krassy—. Ho fareu?

—És possible. Tot depèn de si us comporteu amablement amb mi.

—No digueu això, Caesar —digué tot aguantant-se la respiració—, sembla com si… bé, és que intenteu comprar-me?

—Possiblement —digué Manola asserenat—, no bromejo pas, Krassy. És de l’única manera que puc obtenir-vos. Em trobo sense diners i a punt de la fallida.

Va aturar-se, i es va acabar la beguda abans de prosseguir:

—Si arribéssiu a ser la meva amigueta… ho faria tot per complaure-us.

Va estrènyer el braç esquerre que tenia al voltant de la cintura d’ella. Krassy s’aguantà la respiració i s’estigué asseguda sense moure’s.

—A quant us sembla que hauria de pujar l’import del premi… en el cas que guanyeu? —preguntà, tot fregant lleugerament amb els dits un pit de la noia.

—Cent dòlars! —digué ràpidament Krassy sense pensar-s’hi gaire.

Manola va retirar la mà i tot ensopit va encarregar una altra beguda.

Quan van sortir del Dixie, Manola va conduir Krassy directament a casa seva, i la va deixar a la cantonada més propera. Mentre Krassy baixava de la camioneta, Manola va donar-li una mirada, dient:

—Miraré de fer tot allò que pugui referent al premi.

Krassy de peu dret, es veia molt bonica sota la llum del fanal del carrer. Va girar la cara en direcció a Manola, i va dir serenament:

—Heu estat molt amable, Caesar; estic segura que no us en penedireu.

L’endemà, Manola va conduir el vell Pontiac al tancat de «Cotxes-Usats de l’Honrat Luke». Luke era un home eixerit i posturer, amb les dents sortides. Va sortir d’una barraqueta de fusta instal·lada en el solar, que li servia d’oficina. Un gran nombre de vehicles motoritzats, abonyegats, alguns identificables com a Oaklands 1928, Fords del model A i un bon assortiment de Chevrolets fins al model 1935, eren allí com si fossin uns rossins atrotinats, cansats i avorrits. L’orgull del tancat consistia en un Buick 1940, que es trobava exposat prop del carrer, espurnejant gloriosament sobre una petita plataforma de fusta. Luke provava de vendre’l durant el dia i a la nit el feia servir personalment. Luke va anar a l’encontre de Caesar Manola i prosseguí una conversa que ja feia temps sostenien tots dos.

—Recristina, Manola; m’ho he rumiat molt, i no puc oferir-vos més.

—Està bé, Luke; prendré els setanta-cinc dòlars.

Luke va prosseguir, fent veure que no havia entès l’acceptació sobtada de les seves condicions.

—Avui dia no hi ha demanadissa de cotxes usats. Són una nosa en el mercat. Us penseu que el 1938 va ser dolent… Deixeu-me que us ho aclareixi, Manola; ara és molt pitjor. No puc arribar a vendre cap dels cotxes que tinc…

Amb la por que Luke no volgués comprar-li ara el cotxe, a Manola li va donar una sotragada l’estómac.

—Vau oferir-me’n setanta-cinc dòlars la setmana passada —digué.

—Certament, ja sé que tal com teniu la muller necessiteu els diners.

—Sí, sí —digué Manola alleujat.

—Així és que malgrat tot, me’l quedaré… més aviat a fi d’ajudar-vos —Luke es mirà compungit les ungles que no eren massa netes—. Com segueix la vostra esposa?

—Està igual.

—Renoi, amb aquests cabals, podreu fer-li aplicar el pneumotòrax al pulmó malalt, i potser que això la salvi, no?

—Sí —contestà Manola.

—Tots aquests metges que van tips no són més que uns fills de mala mare —digué Luke—, que es volen fer passar per uns Jesusets de bata blanca. Però són incapaços de fer res si abans no els aneu untant regularment amb alguns dòlars… Ho podeu ben creure!

—Alguns són bones persones.

—Us van dir que operant-li aquell pulmó, seria de gran ajut, oi? —preguntà Luke.

—Així ho creuen —digué Manola, sense voler comprometre’s.

—Molt bé; veniu ara a l’oficina i us donaré la pasta —digué Luke mentre se’n tornava cap a la barraca de fusta. I abans de ficar-se dins, va cridar-li:

—No us oblideu de portar el document de transferència i el títol del cotxe.

Caesar Manola va sortir del vell Pontiac i sense dir paraula va seguir Luke fins a entrar a la barraca. Manola se’n tornà a l’oficina de la seva revista a peu.

El 29 de març, dos dies abans d’anunciar-se per la premsa la guanyadora del concurs, Mike es va posar d’acord amb Krassy perquè aquesta anés a l’oficina de la «Stockyard Weekly News» a fi de notificar-li oficialment que havia guanyat la competició. Quan Krassy entrà a l’oficina, Mike va anar a rebre-la a la porta. Caesar Manola estava assegut en el seu escriptori.

—Vós sou Mike Manola? —preguntà Krassy.

—Sí, senyoreta; la vostra cara m’és familiar. —Li va fer l’ullet, tot assenyalant amb el cap el seu pare assegut darrera d’ell.

—Sóc Krassy Almauniski —replicà—, he rebut una targeta que diu que em desitgeu veure.

—Oh, sí! —digué Mike—. Vull ser el primer a felicitar-vos. Heu guanyat el Concurs de Bellesa de la «Weekly News».

Llavors es va girar en direcció al seu pare, i amb la cara tota seriosa va dir-li:

—Aquesta senyoreta és Krassy Almauniski, la guanyadora del nostre concurs.

—Què tal, senyoreta Almauniski? —digué Caesar Manola—. Felicitacions. A més haig d’afegir-vos una bona noticia per a vós… La revista us ofereix un premi de cent dòlars efectius.

Mike Manola es va quedar amb la boca oberta com un idiota. Es mirà el seu pare tot sorprès.

—Cent dòlars? —va preguntar-li, com si no ho hagués entès bé.

—Sí —digué Caesar Manola—, és una bona promoció per a la revista!

No va gosar mirar-se Mike.

—Gràcies, senyor Manola —digué Krassy excitada, amb el cor bategant-li de pressa—. No sé pas com expressar-me…

Mike, un cop refet suficientment, es girà de cara a Krassy i anà per feina.

—Senyoreta Almauniski; demà us farem una foto i aquesta tarda, si passeu per les cases que han apadrinat aquest concurs, us donaran els seus premis. Ens cal el vostre retrat demà mateix, perquè hi hagi prou temps per a publicar-lo en la nostra propera edició.

Krassy va sortir de l’oficina de la «Weekly News» triomfalment. «Cent dòlars —anava pensant—, cent dòlars… Vestits nous. Aviat canviaré d’aires… Marxaré per no veure mai més aquests corrals pestilents!». Va forçar el pas tot dirigint-se als Magatzems de Confecció Solomon, on es va fer ensenyar diverses peces de vestir des de 2’98 a 14’98 dòlars cadascuna, i vestits complets de senyora des de 12’50 a 27’50 dòlars. David Solomon se la va mirar malagradós quan va dir-li el motiu de la visita.

—Potser us agradaria un vestit d’estar per casa ben elegant, oi?

—No; vull un vestit complet de carrer.

—I us penseu que vaig a donar-vos com a premi i perquè sí, el meu millor vestit a mida de 27’50 dòlars, que és una veritable ganga encara que en demanés el doble?

—Sí, senyor —va replicar Krassy.

Solomon no es deixà convèncer per aquesta contesta tan categòrica. Ja s’hi havia acostumat amb els seus clients. Però una hora i mitja més tard, Krassy sortia de la botiga amb un vestit complet, negre i nou. L’única concessió que féu davant la resistència de Solomon era que ella tindria cura de totes les reformes que fossin convenients.

A la tenda d’Edna Mae va triar un barretet amb mig vel. Estava marcat a 2’65 dòlars i l’havia seleccionat per creure’s que la feia molt més gran. Edna Mae, una senyora de tracte amable i amistós, hi havia influït amb les seves paraules i bons consells tot alabant la seva vulgar mercaderia. Krassy es va quedar finalment un abric de 17’50 dòlars (el de més preu que estava exposat) de color beige, rivetejat d’adornament negre al voltant de les butxaques.

Sense entretenir-s’hi gaire, Krassy escollí una maleta de viatge d’imitació cuir que contenia una pinta i un raspall imitació vori, tres ampolletes de perfum i una capseta rodona de cel·luloide per a empolvorar-se, tot a Objectes de Cuir, Browser i Cia. Vestida amb l’abric i el barretet nous i amb el vestit complet sense estrenar dins la maleta, es va presentar a l’oficina de la Red-Top Taxi Company, i va rebre l’abonament de cupons de l’empresa. Emprant el telèfon de l’oficina, es va fer portar a casa seva el lot d’ampolles de la Deep Well Brewing Company.

Llavors es va dirigir al Saló de Bellesa Glamour per a fer-se fer la permanent i la manicura. Deuria ésser més de les sis quan va quedar llesta, amb els cabells tibants del tractament, i se’n va anar cap a casa en una correguda.

A poc a poc pujà l’escala i obri la porta. Anton li braolà des de l’altre costat de la sala:

—Ja és hora que siguis a casa, mal viatge de mossa!

Ell i Maria estaven asseguts a la sala d’estar, amb la caixa del lot de cervesa a terra al mig de l’habitació. La caixa era gairebé buida i les ampolles consumides estaven escampades arreu de la sala. Anton s’havia tret la camisa i li relluïen el seu enorme pit i braços sota la llum d’una bombeta solitària penjada per un filferro al mig del sostre. S’havia afluixat el cinturó i anava amb la part davantera dels pantalons descordada.

Maria estava tota tibada asseguda al mig del sofà flectit, amb els ulls sense expressió darrera les parpelles mig closes. Anava mig vestida amb una bata prima de cotó que li tapava el seu cos voluminós.

—He guanyat el premi —digué Krassy—, i m’he dedicat a recollir els objectes guanyats.

—No ets capaç de guanyar cap premi —digué Anton—. Estàs mentint!

—Ha dormit amb home —barbotejà Maria.

—Calleu, patum indecent —replicà Krassy—. Què me’n dieu de vós? Si ni arribeu a ser casada amb el papà!

Maria llançà un crit fort, com si renillés, i d’un salt s’aixecà del sofà amb els braços estesos davant seu. Krassy engrapà una ampolla buida de cervesa que tenia prop dels peus i es plantà dreta tot esperant l’escomesa. Mentrestant Maria era atacada sobtadament per Anton, que li etzibà un formidable cop de puny a un costat del cos enviant-la contra la paret. Allí, de la patacada va caure a poc a poc a terra, i hi va quedar estesa. Anton s’aixecà pesadament i arrossegant els peus es dirigí amenaçador cap a Krassy, tot dient-li:

—Si has estat amb algun home, et mataré.

Krassy va fugir escala amunt cap al seu dormitori. Anton tot fent esses va asseure’s al costat de la taula de roure rodona que hi havia a la sala, va recolzar-hi el cap en un cantó, tot dient amb veu escanyada:

—Que se’n vagi tot al diable!

L’endemà a la tarda, Krassy no va anar a l’escola. Aprofitant que Anton i Maria es trobaven absents, al migdia va tornar a casa, va posar-se tota la roba nova i va empaquetar les poques coses que posseïa, i ho va ficar tot a la maleta nova. Amb les sabates de taló alt posades, es va encaminar a la tenda més propera i per telèfon va fer venir un taxi Red-Top. De camí cap a l’oficina de la «Weekly News», es va aturar al saló de bellesa, i va demanar permís per a deixar-hi la maleta. D’allí es va dirigir a l’oficina de la revista.

Caesar Manola estava assegut davant l’escriptori quan ella va entrar; no hi havia ningú més. En veure-la, va dir-li:

—Caram, Krassy; esteu encantadora!

Krassy sense moure’s de lloc va donar una volta pausadament perquè ell pogués contemplar-la bé.

—Què us sembla, em va bé? —preguntà la noia.

—Teniu un aspecte meravellós —assegurà Manola.

—On és Mike? Va dir que em volia treure una foto per a la revista.

Manola es posà a riure, tot dient:

—He enviat Mike cap al Loop a fer un encàrrec. Li he dit que en cas de no trobar-se aquí, m’encarregaria jo de fer el retrat. —I afegí tot aguantant-se el riure—: On l’he enviat, no penso veure’l en tot avui.

—No?

—No; avui el tinc dedicat a donar-vos aquells cent dòlars!

S’aixecà i agafà un petit aparell fotogràfic.

—Veniu a fora. Ara vaig a fer-vos el retrat.

Krassy va seguir Manola, van sortir de la casa i es van quedar a la vorera. Tot mirant enlluernat pel sol que li venia de cara, Manola la va fer posar davant l’edifici i va fer-li més d’una fotografia. Després agafant-la pel braç la va fer entrar de bell nou a l’oficina. Va deixar l’aparell sobre l’escriptori i va agafar un sobrecarta que hi tenia.

—Aquí teniu els vostres cent dòlars.

Krassy agafà el sobre, esquivant els ulls d’ell, i el posà a la seva bossa.

—Gràcies, Caesar; moltíssimes… gràcies.

—Ara anem a dalt —digué Caesar.

—Què voleu dir a dalt? —preguntà Krassy.

—A dalt, hi tinc una habitació —va explicar-li ell—. A vegades em quedo a treballar la major part de la nit, llavors dormo alguna estona a dalt. Pugeu, Krassy…

La va agafar per la mà i la va obligar gentilment a seguir-lo cap al darrera del pis. Krassy es va deixar portar sense dir res. Va seguir-lo cap al darrera de l’envà de fusta on es trobava la premsa antiquada. Una porteta estreta conduïa per un tram d’escala abrupta, amb graons de fusta, per acabar en un passadís fosc del pis de sobre. Tot pujant per l’escala ella anava pensant: «Això no em pot succeir… No té raó de ser. Mai no vaig creure que em donés els cent dòlars… No vull que em toqui de cap manera». Va aturar-se en el passadís fosc mentre Caesar Manola obria la porta d’una cambra.

En el contracorrent del seu pànic, una veu freda i raonable va xiuxiuejar-li suaument: «No facis bromes… Això és allò que esperaves… allò que tenies pensat… Sabies molt bé que acabaria així. Has acceptat els diners, ara cal tornar l’import! Després seràs lliure, Krassy! Lliure de Marta i del gueto del teu pare, de Caesar i de Mike, dels escorxadors pudents…, de Hempstead… i…».

—És aquí —digué Manola, i va enretirar-se cap a un costat per deixar-li pas. Krassy va entrar en una habitació petita i estreta on es veia un catre de campanya cobert amb una manta caqui. Prop del catre hi havia una cadira de cuina vella… que en algun temps havia estat pintada de vermell. Un mirall que distorsionava les imatges, amb un marc de fusta massissa, penjava a la paret. Caesar va travessar les rajoles nues i es va dirigir cap a les cortines color marró atrotinades de la finestra, i les va abaixar fins a la meitat.

Després es girà cap a Krassy i l’abraçà.

—Seu aquí al llit al costat meu —va dir-li, i ella va obeir mecànicament.

Quietament es va treure el barretet nou. Caesar va petonejar-la als llavis i amb el pes del seu cos va fer-la ajeure’s suaument en el catre. Estès sobre el llit, al costat d’ella, va posar-li els llavis en el coll sota l’orella.

—Escolta’m Krassy —xiuxiueja—, escolta’m per un moment. Queda’t amb mi… Estigues amb mi… No em deixis mai. Jo t’estimo, Krassy. Ho faré tot per veure’t feliç. Encara em sento jove. Per primera vegada des de fa anys… tinc esperances i ambició. Deixarem el tuf d’aquesta barriada. Sortirem d’aquí… cap algun lloc… tots dos junts. Puc obtenir una col·locació… —Va aturar-se per un moment i va preguntar suaument—. M’estimes una mica, oi, Krassy?

Krassy va girar el cap sobre el coixí fent senyal que sí. «Mare de Déu —va resar de memòria—, fes que no digui res més…, que s’estigui quiet. Que vagi de pressa amb…».

—Fes-me un petó, Krassy —va exigir-li Manola.

Ella va notar que es movien les mans d’ell sota la brusa, unes mans suaus que no feien mal.

—Seria preferible que et traguessis el vestit nou —va suggerir ell—; si no ho fas així, es rebregarà.

D’esma, va comprendre que ell l’ajudava a treure’s la jaqueta pel voltant de les espatlles, arronsant l’esquena mentre li feia relliscar la faldilla més avall de les anques. Li va semblar que les parets de la cambra es movien a poc a poc rítmicament a l’entorn d’ella, mentre el sostre baix s’enlairava cada cop més amunt…, allunyant-se tant… que semblava que fos vist per la petita obertura del final d’un telescopi. Després ho tapà tot, les espatlles i el cap de Manola.

Llavors el cervell d’ella funcionà vàcuament, com si estigués emboirat, sense veure ni sentir res. Es trobava en un espai buit passant una infinitat de temps en tortura.

De sobte va notar que el cos de Manola s’enretirava d’una revolada, això la va tornar a la realitat, seguit d’un xiscle agut. Terroritzada, s’incorporà del catre veient Mike dret, donant cops de peu al cap del seu pare que estava estès a terra.

—Brètol! Indecent fill de mala mare! —Mike anava xisclant amb veu prima i aguda, corrent-li les llàgrimes cara avall—. A la meva xicota… que és la meva amigueta…

No va poder continuar perquè els sanglots li ofegaven la veu.

Caesar Manola agafà un peu de Mike, i torçant-l’hi amb rapidesa el va fer caure contra el catre i quedà mig ajagut sobre Krassy. Caesar s’aixecà mentre Mike li etzibava salvatgement un seguit de cops. Fins que el seu pare li donà una formidable patacada que va caure amb tota la força sobre el nas de Mike.

Krassy va sentir el crec dels ossos… un soroll semblant al que fa una capsa de llumins quan és trepitjada.

Mike va caure a terra, i li rajava la sang del nas i la boca a borbolls. Va deixar de xisclar. Caesar es va agenollar al costat del seu fill, i va mirar d’estroncar-li la sang vermellosa que rajava com una canal. Krassy va recollir tota la seva roba i, quietament, va abandonar l’habitació sense ésser observada.

Un cop a l’habitació de la premsa, es vestí precipitadament, insensible com una somnàmbula. Una vegada amb la roba posada, agafà la seva bossa i s’encaminà cap al Saló de Bellesa Glamour. Allí recollí la maleta. Després pujà en un taxi Red-Top i abandonà el districte. Krassy no va tornar mai més a la barriada dels corrals i escorxadors.

Un mes després, la senyora Manola morí.

Dues hores després de la seva defunció, Caesar Manola se suïcidà. Per impedir-ho l’Església, no van poder ésser enterrats junts.

Una setmana després d’això, Mike Manola tornà a Chicago i es féu càrrec de la «Stockyard Weekly News».