3. Primera part
Danny

Després de parlar amb Manola, vaig tornar al Loop decidit a no pensar més en Krassy Almauniski. Després de tot, feia deu anys que ningú no en sabia res. Probablement havia deixat la ciutat, s’hauria casat o era morta.

I per altra banda, què diable se me’n donava de tot això?

Almenys així m’ho imaginava. Vaig passar el dia a l’oficina tot escrivint cartes, vaig visitar alguns clients habituals que no pagaven, i vaig intentar de cobrar una sèrie de factures anant d’un lloc a l’altre. El temps que em va sobrar, el vaig emprar visitant possibles nous clients per a convèncer-los d’usar els serveis de l’Agència de Cobrança Clarence Moon per a fer efectius llurs factures difícils de cobrar. D’aquesta manera vaig recollir noves operacions i les coses se’m presentaven més falagueres. Durant tot aquell dia no vaig reposar ni un moment.

Però a la nit fou diferent. Al cap d’una o dues hores d’haver-me ficat al llit, em vaig despertar sense poder reprendre el son. Intentava d’esborrar tots els pensaments del meu magí… amb una mena de goma esborradora mental… Però no en vaig sortir. De mica en mica vaig anar pensant en Krassy. De primer veia la seva cara, de forma imprecisa i boirosa, després se’m precisava clarament, cada cop més bonica, fins que imaginàriament la vaig veure asseguda en el meu dormitori.

Recordo les enginyoses agudeses que em van passar pel cap, tenint una conversa com un locutor de ràdio. Ella només feia que riure dels meus acudits… Jo em sentia un gran personatge, una bona persona digna d’escoltar.

Però jo no era prou bo. Perquè des del fons de la meva consciència em preguntava: «On es trobarà, ara?». Deuria trobar-se en algun lloc d’aquest món, d’aquest continent, d’aquest país, d’aquesta regió o comarca, o d’aquesta ciutat. I si encara visqués a Chicago? Bé, hi havia més de cinc milions de persones en aquest perímetre; en algun indret d’aquesta multitud humana es trobaria Krassy. Després de deu anys, la noia aniria pels vint-i-set. Era tot allò que en sabia.

S’esqueia el cas, que jo havia fet moltes indagacions de vides privades en la meva professió. Suficientment, per a convèncer-me que la major part de persones segueixen unes determinades normes de viure en el curs de la seva existència… invariablement, encara que al final les ensorri. Així, doncs, vaig col·locar-me bé el coixí per a recolzar-hi les espatlles, vaig encendre un cigarret, i vaig jeure a les fosques provant d’afigurar-me allò que podia haver fet Krassy després de marxeu: del districte dels escorxadors. Llavors tindria disset anys, una maleta nova, un vestit acabat d’estrenar, un abric nou de trinca, un barret… i un centenar de dòlars. Amb tot això, li hauria estat possible de passar un cert temps donant-se bona vida… en algun lloc. Però a quin lloc?

Amb aquells cent dòlars, Krassy es creuria rica, perquè segurament que mai no n’havia vistos tants a les seves mans. Però, acostumada a viure sempre amb les butxaques escurades, solament podia haver fet una de dues. O rebentar-se’ls en poc temps… o fer-los durar vivint gasivament. En el seu retrat, s’hi veia quelcom que em feia pensar que potser havia optat per la segona possibilitat. De manera que si fos aixi, no hauria marxat a Nova York o Los Angeles, o en algun altre lloc per l’estil. Probablement s’hauria quedat a Chicago…, almenys per un cert temps.

Però amb cent dòlars no podia viure molt de temps; així és que es deuria haver col·locat. En quina mena de feina? Jo ja sabia que no tenia cap ofici determinat, llavors irremissiblement hauria hagut de fer de dependenta o de cambrera servint a les taules. Llavors vaig recordar que era molt bonica i ella s’ho devia conèixer. Almenys en alguna forma o altra. Essent així, per què no hauria provat de treure profit del seu bon físic? Treballaria en alguna sala d’espectacles? Sens dubte; això deuria haver fet.

Em vaig sentir cofoi amb les meves deduccions que m’havien portat lluny. Però com més hi pensava, menys ganes tenia de deixar-ho córrer aturant-me aquí. Chicago no era de bon tros la ciutat més indicada com a lloc d’espectacles. Poques sales de revistes s’iniciaven a Chicago. La major part sortien de Nova York. Ella deuria haver fet l’aprenentatge en algun dels night clubs o dels grans hotels, però fins per a això calia que sabés cantar o dansar. Jo ignorava si Krassy estava en condicions de fer alguna d’aquestes habilitats; i més, perquè em recordava d’aquell cau de formigues atrotinat on ella havia viscut…

Dubtava que tingués prou diners per a prendre lliçons de dansa o cant. Abans d’abandonar definitivament aquesta idea, vaig decidir de parlar amb Abe Blossom, un conegut meu. En el negoci de la cobrança, si no s’hi fan molts diners, en canvi es promouen infinitats de coneixences. Abe havia fet de revenedor d’entrades teatrals durant vint-i-cinc anys, i una vegada vaig intentar de cobrar-li una factura. Fou impossible. Malgrat tot, vam quedar amics. Va semblar-me que Abe podria conèixer-la mirant el seu retrat.

Abe tenia l’oficina a l’Edifici Woods, i allí vaig anar a veure’l. Era un homenet quadrat i rabassut que sempre vestia de gris. Portava vestits d’un gris clar, corbata grisa pintada a mà i sabates de camussa grises. De cara vermella i radiant, tenia una mata de cabells grisos i llisos, i els cigars que fumava eren grossos, llargs i negres.

—Rebeu les meves salutacions, Danny —va dir-me—; agafeu una cadira i afluixeu els vostres músculs.

—Molt bé, Abe; com van els negocis?

—En tots els llocs en què intervé el joc —va contestar-me arronsant-se d’espatlles—, el negoci és bo i puc vendre entrades. Quan no hi ha joc, no puc vendre res. Així que els casinos són vigilats, ningú no té beneficis; fins i tot les meves entrades, que em donen un deu per cent…, el benefici que deixen és zero.

—Això és molt desagradable.

—No us ha de preocupar, home —digué Abe—; ja fa anys que tot va així.

—Escolteu —vaig dir-li—, potser podríeu fer-me un favor. Heu vist alguna vegada aquesta noia?

Vaig treure’m de la butxaca el retrat de Krassy i l’hi vaig donar.

Abe se’l va mirar detingudament i féu un xiulet, dient:

—És una menja exquisida.

—Sí que ho és —vaig assentir.

—Com es diu?

—Krassy Almauniski, però potser s’ha canviat el nom.

—Jesús! Amb un nom tan estrany com aquest, té motiu suficient per a canviar-se’l —digué Abe, i afegí—: Treballa en algun escenari?

—No ho sé pas. Això no obstant, tinc el pressentiment que sí.

Abe em va tornar el retrat, tot dient-me:

—No conec ningú que porti aquest nom i no recordo d’haver-la vista mai.

Això no significava que la noia es trobés absent, però si Abe no la recordava… era un senyal segur que no havia fet l’aprenentatge per aquells indrets. Vaig tornar-me a embutxacar el retrat.

—Abe —vaig preguntar-li—; si fóssiu un bebè amb una cara tan bonica com aquesta, sense ofici ni benefici…, i haguéssiu de guanyar-vos la vida…, què faríeu?

—Sortiria a l’escenari en alguna revista —va contestar Abe sense pensar-s’hi gaire.

Abe va escopir la burilla mullada de saliva a una escopidora de llautó polit que tenia al costat de l’escriptori.

—Potser faria de model —continuà dient—. Hi ha una infinitat de dames sense talent, però amb un bell físic, que es guanyen molt bé la vida deixant-se retratar. Potser jo en seria una.

No se m’havia acudit que Krassy pogués fer de model, però per més que volia rebutjar aquesta idea, trobava més possible aquesta possibilitat. Vaig donar les gràcies a Abe i vaig sortir de la seva oficina.

Primer de tot, calia fer unes quantes gestions. Vaig anar a consultar el directori de la central de la Telefònica, repassant després tots els del vell Chicago i els seus suburbis. El nom de Krassy no hi era en cap. Després vaig seguir les companyies de gas i electricitat. Un empleat va assegurar-me, en els dos llocs, que ella no hi havia estat mai abonada. L’adreça de l’antiga fitxa de Clarence Moon havia estat la de la casa on habitava, però era evident que Moon havia tingut algun contacte amb ella en un altre lloc. On? Jo no ho sabia.

A la fitxa no es precisava on havien estat comprats els objectes que especificava. Vaig maleir el vell Moon per la seva deixadesa.

Finalment vaig anar a l’oficina de Crèdit al Detall, i com que també es tractava d’una empresa de cobrança, m’ajudaren en tot allò que pogueren, que es limità a un no-res. No tenien cap anotació a nom de Krassy Almauniski.

De sobte ho vaig comprendre tot. Allò que havia dit Abe del canvi de nom, seria veritat. Krassy hauria donat un altre nom. Però, ara, quin rediable de nom seria?

Desconeixia el seu nom nou, però m’hi hauria jugat els meus estalvis que les inicials continuaven essent les mateixes «K. A.». Per algun motiu que no comprenc, la major part de gent conserva les mateixes inicials quan canvia de nom. Potser els és més fàcil de recordar, o els passarà com al noiet a qui van donar un nou bumerang per Nadal. Va passar molt mala estona per voler desprendre’s del vell llençant-lo; sempre li tornava a les mans.

Buscar una noia amb les soles inicials «K. A.» no era una tasca massa falaguera, però es partia d’una base. Almenys m’havia fet el càrrec que amb el nom de Krassy Almauniski no trobaria mai la xicota.

Així fou que vaig prosseguir: Ella tenia uns disset anys l’any 1940; era rossa i bonica; les seves inicials eren K. A. i jo tenia el seu retrat. Amb aquests magres indicis i la fitxa de Moon, vaig començar les indagacions seguint totes les cases de modes de Chicago. Comparant les llistes actuals amb les de deu anys enrera, les visites van reduir-se a unes vint-i-cinc.

Les primeres disset foren descoratjadores. Vaig seguir carrers, pujar escales i fer servir ascensors. La major part de les empleades de les oficines només feia un any o dos que hi estaven col·locades. Examinar les fitxes de llurs models de deu anys enrera amb les soles inicials de «K. A.» no prometia gran cosa.

Però de tot això se’n podia treure la conclusió que Krassy no havia figurat mai com a model fotogràfic, ni a Chicago ni en alguna altra ciutat important. No la va identificar ningú, cosa que no hauria succeït si hagués sovintejat el seu retrat en alguna de les revistes o diaris de l’època.

Això no obstant, a la divuitena visita vaig tenir més sort. Era a l’Escola i Oficina de Models d’una tal Monica Morton. Aquesta senyora de mitjana edat tenia un aspecte distingit, amb una figura ben acurada i lluint uns cabells platejats. Tot parlant, va dir-me que feia alguns anys havia estat model de l’empresa Conover. Vaig anar al despatx que tenia en el vestíbul, vaig escollir un parell de pomes boniques, i les hi vaig regalar. Ella va acabar dient-me Danny i se n’anà a consultar les fitxes.

Tornà amb un parell de fotos setinades i una petita fitxa.

—Esteu segur que no vaig a perjudicar-la facilitant-vos aquesta informació? —va preguntar-me.

—No, senyoreta Morton —vaig assegurar-li—; encara li fareu un favor.

Vaig repetir-li la mateixa cantarella, que havia d’abonar-li un reembossament de la seva pòlissa d’assegurança.

Va ensenyar-me les fotos i la fitxa. Veritablement es tractava de Krassy. Però la fitxa era feta a nom de «Katherine Andrews». Portava que tenia vint anys d’edat; l’70 m. d’estatura, 88 cm. de bust 70 cm. de cintura, 83 cm. de malucs; cabells rossos i ulls grisos; l’adreça deia Hannibal, Missouri; l’adreça de Chicago era carrer East Banks. Krassy havia començat per amagar-se a la mateixa ciutat.

Vaig mirar la foto i vaig quedar amb la boca oberta. La seva cara atractiva i aquells ulls serens em miraven de bell nou. Els seus cabells abundants de trenes, havien estat modificats amb un pentinat llarg, d’un daurat brillant, que li arribava fins a les espatlles. Els llavis li somreien de la forma orgullosa i quieta, que jo tan bé coneixia de memòria pel retall de diari.

—Us pagaria allò que fos, per una d’aquestes fotos —vaig dir a la senyoreta Morton.

—Us la podeu quedar, Danny; ja tenim una altra còpia. Sempre prenem fotografies de les nostres deixebles i les guardem en el fitxer de referències.

—Quan vau veure Kras… vull dir Katherine Andrews, per darrera vegada? —vaig preguntar-li.

—Fa anys, alguns anys —contestà Monica Morton—. No em penso que hagi tornat des que va acabar el seu curs.

—Va prendre lliçons de vós, eh?

—Oh, sí —digué la senyoreta Morton, tot donant una ullada a uns petits símbols que estaven escrits en un costat de la fitxa—. Va seguir el nostre curs de models més car. Llavors costava 250 dòlars; avui dia val el doble.

—En què consisteix aquest curs? —vaig preguntar—. Especifica com s’ha de caminar?

Monica Morton va fer-me un somrís amistós.

—Fer de model, si un vol tenir èxit, requereix molt més que això. —I va prosseguir amb una conversa comercial molt ben estudiada.

Jo vaig escoltar, i quan va estar llesta, vaig entendre que Krassy havia estudiat maquillatge professional, estilització dels cabells, modulació de la veu, dicció i manera de vestir-se amb gràcia, etiqueta social i professional, anglès col·loquial; educació de mans i peus, manera de caminar i seure, i…, pel que vaig comprendre…, fins i tot una mica de gesticulació teatral.

—Servia per a totes aquestes activitats? —vaig preguntar a Monica Morton.

—Pel que recordo d’ella, fou una deixebla excel·lent. Era una de les noies més boniques que jo havia vist i es fotografiava meravellosament… No hi ha cap més superlatiu. Era molt seriosa i aplicada. Ens va sorprendre a totes que després d’acabar el curs amb brillantor no va continuar la professió.

—Voleu dir que no va treballar mai de model?

—Això mateix —replicà la senyoreta Mortón—. Després de graduar-se no la vam veure més. Va seguir el curs de sis-mesos a deu hores per setmana. Un cop completat, va desaparèixer senzillament. Vam escriure a la seva adreça del carrer East Banks diverses vegades quan ens demanaven alguna model, però les cartes ens foren retornades sempre. Em fa l’efecte que marxà de Chicago.

Quan vaig deixar la senyoreta Morton, proveït del nou retrat de Krassy, vaig agafar un autobús en el passeig Michigan fins al carrer East Banks. Aquest carrer era curt i estret, situat a la part del Near North. Només té uns blocs de poca dimensió que van a parar al llac. La major part d’aquests blocs estan compostos de cases espaioses, que no són més que les antigues mansions que s’arrengleraven en el carrer, transformades en edificis moderns.

La casa de l’adreça de Krassy es trobava en una cantonada. Era un edifici vell, de pedra marró, alt de quatre pisos, amb una torre elevada que sobresortia per sobre de la façana i formava un pis per sobre del terrat. A dalt de tot de la torre, estava coronada per un conjunt de merlets que feia la impressió d’una torratxa de castell medieval. Pos qui fos la persona que es féu construir la hi devia haver despès un dineral. He vist moltes cases de correus que no eren tan imponents com aquella casa.

Després de pujar l’escala, vaig tocar una campana que hi havia al costat d’una porta doble. Les portes eren dues vegades més altes que jo, amb una sanefa de vidre glaçat a la part de dalt. El dibuix seguia el contorn amb garbes de blat i coloms volant, entre altres coses. Però no deixaven veure l’interior a través del vidre.

La porta fou oberta per una dona alta, amb cara de cavall i cabellera tenyida de ros, que visiblement necessitava un nou tintat. Anava amb un vestit llis marró i portava unes ulleres de muntura de carei amb pedres de brillants vermells clavades. Vaig demanar per la mestressa, i va dir-me que estava parlant amb ella.

Després de presentar-me, vaig ensenyar-li el retrat de Krassy, tot dient que estava buscant una senyoreta Katherine Andrews que l’any 1940 havia viscut allí. La mestressa em digué que es deia Dukes i que fes el favor d’entrar.

Vaig entrar en un enorme vestíbul que gairebé semblava buit. Hi havia un penja-robes de peu, un paraigüer i una taula vella esculpida a mà, amb un aparell telefònic a sobre. El terra estava pavimentat amb blocs de fusta de diversos colors formant un dibuix de ziga-zagues. En el centre del vestíbul hi havia un tapitet inclassificable. La senyoreta Dukes va conduir-me cap a la sala de rebre, que era una altra habitació còmoda, no gaire més petita que la sala d’esbarjo de Notre Dame, amb unes finestres sobresortints que anaven de terra al sostre. La casa estava moblada amb sofàs d’aquells que grinyolen, taules de roure daurades, cadires encoixinades tal com eren moda a la dècada dels vint, i un escalfapanxes molt alegre que estava decorat amb un mosaic de trossets de rajola vítrica rosada… semblant a un pastís guarnit d’encàrrec per al natalici d’algú. Sobre la lleixa de l’escalfapanxes, s’hi veia el retrat ampliat de la senyoreta Dukes. Era magnífic. La senyoreta Dukes semblava quinze anys més jove, i aquesta diferència d’edat, li donava un aspecte ben diferent.

Vaig tornar a fer circular el conte de la pòlissa d’assegurança i ella va confirmar-me que havia conegut Katherine Andrews i que visqué allí durant sis o set mesos de l’any 1940.

—Va deixar l’adreça del lloc on anava a viure quan va marxar? —vaig preguntar.

—No, no la va deixar.

—Teniu alguna idea del perquè deuria marxar?

—Sí, veritablement! —contestà ella. De sobte va canviar de posat, prosseguint amb veu furiosa—. Probablement s’assabentà que el seu promès seria detingut. Li va faltar pit per a continuar el prometatge.

La seva contesta em va deixar parat per un minut. Així, doncs, Krassy s’havia promès! Però si Krassy havia estat enamorada d’algú i li havia donat paraula de casament, no puc creure que l’hagués plantat. I més quan les coses anaven malament per al promès.

—Amb qui estava promesa? —vaig preguntar.

—Amb un jove que vivia aquí —contestà la senyoreta Dukes—. Un jove molt simpàtic que es deia Larry Buckham. Era fotògraf de diari i treballava en el «Daily Register». Va ser el qui em va fer aquesta fotografia… que hi ha allí.

Va senyalar-me l’ampliació de sobre la lleixa.

—On treballava la senyoreta Andrews mentre va viure aquí? —vaig preguntar.

—No feia res —contestà la senyoreta Dukes amb agror—. Tenia la família a Minneapolis que li enviava diners.

Altra vegada es posava a cobert d’allò que poguessin dir. Krassy anava tapant tots els rastres. Per què?

—Què li va succeir, a Buckham?

—Va estar detingut un dia o dos; després la policia el va deixar anar. A causa d’això va perdre la col·locació del diari.

—No va tornar per a fer-se càrrec de les seves coses?

—Quines coses? La policia s’ho va emportar tot.

—Per què van arrestar-lo?

—És cosa que ignoro —digué la senyoreta Dukes.

Vaig comprendre per una sobtada tibantor de la seva boca que no tenia més ganes de parlar. Potser no volia dir res més, o potser no sabia més coses. De tota manera, vaig aixecar-me i li vaig donar les gràcies. No em va acompanyar fins a la porta. Va romandre asseguda en el vell sofà tot mirant el retrat de l’escalfapanxes. Vaig sortir del pis.

L’endemà vaig anar a l’oficina del «Daily Register». Feia un temps abominable. Estava plovent, i cada vegada que passava un cotxe pels carrers mullats del Loop, esquitxava amb aigua bruta barrejada de petroli. Em trobava deprimit a no poder més i gairebé estava a punt d’abandonar la recerca de Krassy. No semblava que em quedessin moltes probabilitats de trobar-la. Però algun motiu amagat en el meu interior m’incitava a indagar qui era Larry Buckham i què li havia passat. «Després d’informar-me de Buckham —vaig pensar—, m’eixugo el nas i el conservo net de mocs. Krassy no significa res per a mi. Ni ella arriba a saber que jo sigui viu».

L’editor gràfic del «Register», era un individu que es deia Bob Berry. Li clarejaven molt els cabells, però els que li quedaven, els portava curosament amb clenxa al mig, i se’ls posava de manera que li cobrissin el màxim possible del crani. El dia que vaig veure’l, havia anat a cal dentista. Parlava amb certa dificultat perquè s’estava fent empastar dues dents del davant posades en un pont. El dentista no havia acabat de fer-li l’empastament, i això em féu pensar en aquella cançó que diu: «Tot allò que em cal per a passar Nadal, són les dues dents del davant». De manera que Berry xiulava quan deia les «us» i gairebé m’escopia als ulls quan pronunciava les «pes». S’esqueia el cas que Berry havia estat treballant al «Register» amb Buckham, i ocupà el seu lloc quan aquest fou acomiadat, encara que no ascendí a editor gràfic fins més tard.

—Caram, home —va dir-me—; d’això ja fa molt temps. Recordo molt bé Buckham, això no obstant, se m’escapen els detalls. El van detenir per un furt, però va arreglar l’assumpte amb els perjudicats. El van deixar anar, però els del diari el van deixar al mig del carrer. No s’arribà a publicar el fet, que jo recordi.

—Com és això? —vaig preguntar.

—En primer lloc, em penso que no li van demanar comptes; i en segon lloc, la suma total no tenia importància. Diable, diàriament són robats cent dòlars a qualsevol lloc de la ciutat. Buckham no era una persona important, així es comprèn que la premsa no esmentés el fet. No els agrada gens de fer publicitat quan algú d’ells fa alguna malifeta.

—Què se’n féu de Buckham quan sortí del diari?

—No ho sé pas. Se n’aniria de la ciutat. Sé perfectament bé que no podia col·locar-se en cap altre diari d’aquí.

—Per casualitat no vau arribar a conèixer la promesa de Buckham…, una tal Katherine Andrews?

—No. —Va aturar-se un moment, tractant de recordar-ho—. Probablement que tindria una xicota. Recordo molt bé que el tal subjecte era molt ben plantat. —Berry va aturar-se de bell nou—. Ara em ve a la memòria… Crec que tenia una promesa que feia de taquígrafa o secretària, o alguna cosa per l’estil.

—Eh? —Fou l’única paraula que vaig dir.

—Sí —digué Berry, esforçant-se a recordar-ho—, ara em ve a la memòria, ho recordo perfectament. És com segueix. Quan la policia el va deixar anar, Larry sortiria del pas en qualsevol altra banda que anés. Tots els fotògrafs d’aquí tenen un escriptori. —Va assenyalar dues rengleres de tres escriptoris cadascuna—. Buckham ocupava el de prop de la finestra, mentre que el meu es trobava al darrera de tots. Quan vaig col·locar-me al diari, ell ja havia format part de la direcció. No és que ens passéssim tota l’estona a l’escriptori, però vaig decidir d’instal·lar-me en el seu lloc. Vaig fer neteja, i vaig llençar totes les noses. Però hi havia un bloc de prendre notes, ratllat pel mig verticalment, semblant als que fan servir les secretàries quan prenen nota dels dictats. Era ple de caràcters estenogràfics, i, al final de tot, uns esquemes quadrats… i altres bagatel·les. Llavors jo anava sempre a la caça d’informació i vaig creure que havia ensopegat amb alguna cosa important. Amb aquesta idea vaig portar-ho a l’oficina del diari i ho vaig fer desxifrar per una de les taquígrafes.

—Què hi deia?

—Res d’importància! Era ple de citacions, com «Una hora preciosa, consisteix en seixanta minuts d’or»… I tot, coses per l’estil. La taquígrafa va dir-me que semblaven exercicis de principiant.

—Estava escrit per Buckham?

—No —contestà Berry—, es tractava d’una escriptura femenina.

—I què significaven els esquemes?

—Com eren? Tampoc no tenien importància. Només eren unes ratlles formant quadrats i traços i filigranes semblants…

—Hi havia el nom d’ella?

—Caram! No me’n recordo —contestà Berry, impacient.

Trucaven al seu telèfon, llavors agafà l’auricular i es posà a parlar de pressa. Vaig esperar-me fins que va penjar l’aparell, i em vaig acomiadar.

—Gràcies. Em plau de convidar-vos a beure.

—Només ho acostumo a fer per les vacances i en dies de festa —va contestar, refusant.

—Una darrera pregunta —vaig dir-li, mentre em posava el barret—; era tot això allò que hi havia en el bloc…, només que exercicis estenogràfics?

—Això sol. Excepte alguns traços de ploma al darrera…, esquemes…, potser uns passos de ball… o cosa semblant.

Vaig sortir del «Register», i vaig marxar pel carrer Randolph tot entomant la pluja. Era quasi vespre i el plovisqueig s’havia convertit en xàfec. S’anava fent fosc i el cel grisenc es veia tan a prop que semblava que es pogués tocar amb el dit i fer-hi un forat. El carrer Randolph lluïa en una boira de neó fluctuant. Vaig entrar en un bar, vaig prendre una beguda i vaig provar de posar ordre en els meus pensaments.

A mitjanit em trobava en el meu dormitori, ajagut al llit i fumant un cigarret, i provant encara d’ordenar les meves idees. Krassy havia fet amb brillantor tot un curs per a col·locar-se de model. S’havia promès amb Buckham. Això no obstant, Buckham es feia amb una secretària. No podia imaginar-me un individu promès amb Krassy i de passada sostenint relacions amb una altra noia. Potser havia estat abans de conèixer Krassy? Seria així que hauria obtingut el bloc carregat de caràcters taquigràfics?

Però, per què i per a quin objecte guardaria un vell bloc d’estenografia en el seu escriptori per sis o set mesos, que era el temps que feia d’haver conegut Krassy abans d’ésser detingut?

Per altra banda, calia també suposar que el bloc havia pertangut a Krassy? En aquest cas era prou important perquè Buckham el guardés a l’escriptori. Per raons sentimentals, possiblement, el motiu era justificat.

Això requeria una altra pregunta: on havia après Krassy de taquigrafia? L’hauria apresa en algun curs d’una escola de comerç, o potser en alguna escola d’ensenyament per a secretàries. No em semblava lògic… l’escola de secretàries. Perquè llavors significaria que havia assistit a dues escoles al mateix temps.

Però en el meu interior em sentia excitat. El pensament de tornar a trobar la seva pista, m’entusiasmava. La idea de tot el treball que m’esperava provant de saber l’escola on havia anat, no la considerava bona. Caldria perdre molt temps. Una infinitat de temps.

I podia equivocar-me amb facilitat. En realitat no estava segur que les notes d’aquell bloc de paper fossin d’ella. Però sabia que jo no pararia fins a descobrir-ho.

D’aquesta manera vaig començar una altra vegada a fer les diligències rutinàries del cas. Vaig anar comprovant directoris telefònics, referències creditícies, empreses de serveis públics; i, fins i tot, informacions policíaques buscant el nom de Katherine Andrews. Aquesta vegada la tasca era molt pesada. Vaig anar al darrera de distintes Katherine Andrews, anant-les eliminant en convèncer-me que cap d’elles no era Krassy. Finalment em vaig decidir per seguir les escoles de secretàries. N’hi havia a centenars. Això no obstant, comprovant els directoris d’aquella època endarrerida, vaig eliminar-ne un cinquanta per cent.

Això encara em suposava molta feina, així és que vaig anar fent deduccions. Si Krassy vivia al carrer North Banks i anava a la dispesa de Monica Morton situada en el Loop, era més fàcil que anés en una escola localitzada a la part Near North, o al centre de la ciutat, en el perímetre del Loop. No és que fos cosa certa, però era allò més probable que podia fer.

Comprovant adreces, vaig eliminar de bell nou la meitat de les escoles que m’havien quedat. Encara eren massa per a visitar; hauria necessitat mesos. Això significava més eliminacions abans de posar-me a la tasca; no era cap risc, perquè si no la trobava, sempre seria a temps de provar les que havia deixat de banda.

Però si ho encertava, m’hauria estalviat un fotral de feina. Sabia que Krassy havia marxat de casa seva amb cent dòlars, que havia pagat a Monica Morton 250 dòlars pel curs de models; això feia suposar que probablement havia buscat el curs més econòmic per a secretàries. D’on havia tret els diners per pagar Monica i per aprendre de secretària, no en tenia idea. Però podia arriscar-me a creure que pel fet d’anar Krassy curta de diners, hauria triat el lloc més barat.

Emprant el telèfon i fent veure que m’informava per a inscriure’m en un curs, vaig anar trucant a totes les escoles que ensenyaven mecanografia i taquigrafia als preus més baixos. Si actualment eren els més econòmics, també ho devien ésser l’any 1940.

Ara que fent servir el telèfon per a obtenir una informació corrent, és ben segur que no serveix per a fer-se dir detalls de coses succeïdes ja fa anys. Vaig començar per posar-me d’acord a fi d’entrevistar-me amb els directors de les diferents escoles calculant el temps de què jo disposava. No era molt, perquè no podia deixar l’Agència de Cobrança Clarence Moon i havia de continuar buscant nous clients.

Però com que per altra banda dia i nit no pensava més que a trobar Krassy, vaig dedicar tots els moments disponibles a lliurar-me a seguir la seva pista.

Cinc o sis setmanes després, anava jo caminant pel carrer East Ohio quan em vaig mirar la llista d’escoles de secretàries que sempre portava sobre meu. Feia les visites usuals del meu negoci, i si hi havia alguna escola de la llista pels voltants, hi entrava a fer la indagació. D’aquesta manera anava rebaixant la llista sense adonar-me’n. Vaig veure que per allí prop hi havia una escola que portava el nom d’Institut de Negocis Goodbody i estava situada en el mateix carrer. Vaig anar-hi.

S’havien de pujar dos trams d’escala per entrar al Goodbody. Situat en un edifici estret flanquejat d’un costat per una tenda d’articles d’escriptori, i de l’altre per una botigueta de florista. A la planta baixa, s’hi trobava una ferreteria; en el primer pis era evident que hi vivien inquilins, perquè en passar jo va venir-me una flaire de sopa que estarien cuinant en algun lloc del pis. L’Institut Goodbody es trobava en el segon replà, a la part davantera de l’edifici i al final de l’escala. Consistia en una sala gran, plena de pols, amb una dotzena de taules, cadascuna sostenint una vella màquina d’escriure. Tres o quatre noies estaven escrivint a màquina mentre un fonògraf antiquat tocava una marxa militar. Les noies anaven picant les tecles seguint el ritme musical. Darrera mateix de la porta vaig quedar aturat per una barana baixa que deixava un petit espai quadrat separat de la sala. A l’altra banda de la barana, una senyora de mitjana edat, amb els cabells grisencs abrillantats i un maquillatge excessiu que no li tapava les arrugues de la cara, s’estava llimant les ungles. Vaig preguntar si podria veure al senyor Goodbody; llavors va dir-me que ella era la senyoreta Goodbody. No hi havia, ni hi havia hagut, ni hi hauria mal un tal senyor Goodbody, va afegir.

Tot deixant de llimar-se les ungles, em féu un somrís amistós.

—Això són bones notícies per a mi —vaig dir-li—, potser algun dia tindré aquesta sort.

—Fillet —contestà ella—, heu vingut trenta anys massa tard! Però passeu cap dins.

Vaig entrar i em va fer seure prop d’una de les taules al costat seu. Li vaig explicar el conte de la pòlissa d’assegurança, i li vaig preguntar si coneixia una tal Katherine Andrews. Havia fet tantes visites i havia relatat el conte tantes vegades, que les paraules em sortien de la boca sense adonar-me’n.

—No —va dir-me ella—, no recordo cap Katherine Andrews. Això no obstant, espereu-vos un moment.

Va treure una llibreta negra voluminosa, que marcava 1940, on constaven les alumnes d’aquell any i va consultar-la.

—No —va dir finalment—; no hem tingut cap alumna que es digués Katherine Andrews. Vam tenir-ne una que es deia Karen Allison, però no és el nom que busqueu.

—Molt bé i gràcies —vaig dir-li, tot aixecant-me per dirigir-me cap a la porta.

Llavors vaig reflexionar en el nom que havia dit… Katherine Andrews; doncs, devia ser Karen Allison! El vell costum de canviar-se el nom tot respectant les inicials! Vaig girar en rodó, vaig encarar-me altre cop amb la Goodbody, i vaig treure’m de la butxaca el retrat de Krassy. Ella va agafar-lo i se’l va mirar de correguda.

I va dir ràpidament:

—Això; aquesta és la noia. Karen Allison.

Vaig tornar a seure, i notava que les mans em tremolaven; per dissimular-ho vaig quedar callat per un minut. Vaig encendre un cigarret, i en vaig oferir un altre a ella, que me’l va acceptar.

—On va anar a parar quan va sortir d’aquí?

—Sé que es va col·locar en algun lloc i ja no recordo res més.

Va donar una pipada al cigarret i va dirigir la vista cap al sostre. Després va prosseguir:

—Deixeu-me pensar… ja sabeu que era una xicota molt bona. Jo no vaig conèixer-la mai a fons. La noia pagava puntualment, treballava ferm, i no es ficava amb ningú. I quina mena de noia, amb el goig que feia! Fillet, els homes que la seguien sovint com una ramada de llops en tota l’extensió d’un quilòmetre a la rodona. —Semblava complaguda de la descripció—. Però no vaig veure mai que anés amb ningú.

—On va anar a treballar?

—Això és allò que estic tractant de recordar. No em precipiteu. Ara, doncs… Caram, no puc recordar-me’n, però seria en alguna agència publicitària del passeig Michigan.

—Digueu-me allò que pugueu recordar —vaig apressar-la—, pot ser que la pugui localitzar en algun lloc…

—Ella havia estat molt aplicada… I prometia d’arribar a ser una bona secretària. Ni massa calmosa, ni massa ràpida. Segons recordo, feia cent paraules per minut. S’havia fet el propòsit d’anar a treballar en alguna oficina d’anuncis. I m’hauria sorprès si no ho hagués fet així.

La senyoreta Goodbody va continuar donant pipades al cigarret.

—Un dia se’m va presentar amb un full de paper gran, imprès en relleu, que a la capçalera portava un membret amb nom figurat i adreça falsa de la Costa d’Or —va continuar, parlant més a poc a poc—. Però hi constava el meu número de telèfon. La noia volia que li escrivís a sota una recomanació personal conforme havia estat la meva secretària particular durant cinc anys.

—I vós, ho vau escriure? —vaig preguntar.

—Certament. Després va telefonar-me un home preguntant per la «senyora Gotrocs», i li vaig contestar que era jo mateixa. Demanava informes de la Karen; vaig dir-li que havia estat cinc anys amb mi, que era de molta confiança i una persona excel·lent. Volgué saber el motiu d’haver deixat la col·locació al meu servei. Vaig explicar-li que per raó de celebrar la lluna de mel amb el meu tercer marit, jo no volia tenir una noia tan bonica pels nostres voltants. Va posar-se a riure tot dient que ja sabia de què es tractava. Suposo que seria un bon càrrec, perquè no n’he sabut mai res.

—No podríeu recordar el nom de l’agència —vaig preguntar.

Ja em feia el càrrec que hauria de recórrer almenys a unes quatre-centes agències que hi havia a Chicago.

—No —contestà la Goodbody—; només recordo que tenia un nom molt llarg.

—Gaire llarg?

—Moltíssim! Era com…, què us diré jo, semblava com… Pard, Lard, Sarp i Burp… —I tot dient això, va moure la mà.

—És que bromegeu?

—És clar que bromejo, però era un nom molt llarg de diversos afegits. En conjunt, constava de quatre o cinc noms diferents.

—Voldríeu ajudar-me, si ara miro el directori telefònic i us dic alguns noms, per si vós ho recordeu?

—Certament.

La senyoreta Goodbody s’aixecà i tornà amb un directori classificat per professions. Vaig buscar la secció corresponent a les agències de publicitat.

—Esteu segura que no hi havia més de tres o quatre noms? —vaig preguntar.

—Almenys n’hi havia quatre, si no eren cinc.

A la llista, n’hi havia molt poques que portessin diversos noms. La senyoreta Goodbody va identificar aviat el nom de l’empresa que jo buscava. Era Jackson, Johnston, Fuller i Greene.