5. Primera part
Danny

Quan relato tot això, ho faig amb el convenciment que us ho faré veure des del punt de vista que jo ho veia. Ja sé que em tindreu per un esbojarrat, que pel sol fet d’haver vist un retrat es posi a buscar incansablement una noia que no ha conegut mai; i encara més, quan desconeix el percentatge que té…, fins en el cas d’arribar-la a trobar. Però alguna cosa hi deuria haver que m’empenyia, i tot allò que sabia era que si Krassy Almauniski era viva, jo la trobaria.

Tots els dies, setmanes i mesos que vaig passar anant darrera indicis, pensava en ella com si fos la meva promesa. Se’m va fer tan real com si cada nit estigués citat amb ella. Havia mirat tantes vegades el seu retrat, que podia veure tots els detalls de la cara amb els ulls tancats. Però durant aquella època, difícilment podia destriar entre allò efectiu d’ella i el concepte que se m’anava formant a la imaginació. A vegades em creia estar parlant amb ella en animada conversa provant d’aturar-me per no trepitjar-li els talons. Després recordava alguna de les coses que m’imaginava que m’havia dit, i em costava molts esforços de convèncer-me que no era veritat. Les coses que havia sabut relacionades amb Krassy… El lloc on havia nascut, quan havia anat a viure a casa la senyora Dukes, quan es va prometre amb Buckham, quan assistia a l’escola de Goodbody…, tot això m’inspirava un gran respecte per ella. A una noia així, no se li havien presentat moltes oportunitats, i era molt natural que provés de propiciar-se’n alguna pel seu compte. Després resultava remarcable el fet de presentar-se a l’agència de Jackson, Johnston, Fuller i Greene, i obtenir-ne una col·locació fins arribar a esdevenir pel seu propi esforç la secretària d’una personalitat dels negocis i a posseir un pis magnífic a Oak Park. Em donava a entendre que era una dona molt ferma.

Amb allò efectiu que sabia d’ella, s’hi barrejaven els meus pensaments fantasiosos i la demència que em dominava de voler veure-la personalment; el conjunt resultava confús, els trets desfocats i canviats, i les imatges superposades. Tal com m’agradava d’expressar: era com si provés de pintar el seu retrat amb fum. Per un moment es feia real i palpable, en el moment següent la visió s’anava esvaint gradualment, i jo no podia evitar que finalment desaparegués del tot.

Ja ho podeu ben creure que era una situació endimoniada.

Havia de guanyar-me la vida, per això treballava a la meva Agència de Cobrança Clarence Moon, però aprofitava tots els moments que em quedaven lliures per a dedicar-me a seguir la seva pista. Tot i el poc temps i treball que realitzava a l’agència, el meu negoci anava creixent i estava en camí de fer-me un capitalet. Fou llavors que un dia va venir a veure’m Bud Glasgow, que havia treballat amb mi a la Internacional de Cobrança i ara l’agència l’havia acomiadat. Bud era una persona molt correcta, que portava ulleres sense muntura i havia treballat per al vell Crenshaw a la Internacional durant deu o dotze anys. No tenia moltes ambicions, però podia escriure un munt de cartes sanguinàries, era ferm, i hom se’n podia refiar. Se’m va oferir de treballar amb mi a base de cobrar un tant per cent. Li vaig dir que no podia pagar-li més de vint-i-cinc dòlars setmanals, però que li donaria una comissió del vint per cent de tot allò que cobrés pel seu compte. Per a ell significava gaudir de més ingressos dels que havia obtingut fins aleshores, així fou que acceptà contentíssim.

Vaig deixar que Bud s’encarregués de l’oficina, que escrivís cartes i que tingués cura del telèfon, i jo em vaig dedicar a les cobrances difícils en què calia comportar-se amb certa rudesa. També vaig prosseguir fent noves visites per a ampliar-me la clientela. La resta del temps el vaig ocupar buscant Krassy.

Després d’haver obtingut l’adreça de Lake Towers de part de la Lima Transfer Company, no vaig perdre gaire temps a presentar-m’hi. Sabia que havia fet treure els mobles amb el nom de Candice Austin, així no em quedava cap dubte que havia trobat de bell nou la seva pista. Però anava equivocat.

Lake Towers era un gran hotel estucat de blanc, construït a capes superposades com en un pastís immens cobert de nata per a una diada assenyalada, fent-se cada vegada més petit de baix a dalt fins a arribar al cim convertit en una torre. Tenia un gran vestíbul pintat d’argamassa blanca amb catifes marró i cadires d’un verd brillant, taules pesades de cristall amb petges de ferro negre.

Vaig entrar al vestíbul i em vaig dirigir cap a l’escriptori de recepció, vaig ensenyar la meva credencial d’assegurances, i vaig dir que buscava una senyoreta Candice Austin que havia ingressat a l’hotel l’any 1943, el dia primer d’octubre. Sense prendre’s la molèstia de mirar-me, l’empleat va dir-me que allí no hi vivia cap senyoreta d’aquest nom.

—Coneixeu tots els clients de l’hotel pel nom? —vaig preguntar.

—Si han viscut aquí des del 1943, els conec a tots —va bramular l’home.

Jo l’havia fet empipar, però estava segur que Krassy encara vivia allà, i vaig quedar totalment desil·lusionat.

—Fa molt temps que esteu empleat aquí? —vaig preguntar.

—Des de l’any 1945, quan es va acabar la guerra —va contestar.

Vaig treure’m de la butxaca el retrat de Krassy i li vaig ensenyar, preguntant-li:

—Heu vist alguna vegada aquesta noia?

—No, i creieu-me bé que si alguna vegada l’hagués vista, la recordaria perfectament.

—Sé que es va mudar i va venir aquí l’any 1943. No us faria res de mirar els llibres i comprovar-ho per a mi?

—Mireu, Mac —va contestar-me—, no disposo de temps. Aquests llibres són de set anys enrera. Caram! No sé on deuen haver anat a parar.

—Ja us ho pagaré.

—No… —va dir—. Ni sabria per on començar.

—No hi ha cap obstacle perquè pugui preguntar-ho a algun dels altres empleats?

—No, podeu fer-ho —va assentir—, però aneu amb compte que no us vegi el gerent.

—I si li ho preguntés a ell mateix?

—No ho feu pas —va replicar—. És una mala peça. A més, tampoc no us dirà res. I si us veu gansejant per aquí, us posarà de peus al carrer.

M’ho vaig pensar bé. Potser el tipus aquell tenia raó. De tota manera, sempre em quedava el darrer recurs de parlar amb el gerent, en el cas de no tenir èxit amb els empleats. Vaig dirigir-me als ascensors; n’hi havia sis. Vaig esperar-me pels voltants i quan n’hi havia algun de parat a la planta baixa, sense clients per pujar a la vista durant alguns minuts, ensenyava la fotografia a l’empleat i li preguntava si alguna vegada havia sentit dir el nom de Candice Austin.

Cap d’ells no en sabia res. Tots eren xicots jovenets i no feia temps que treballaven a l’hotel. Fins que un d’ells em va dir:

—Pregunteu-ho a Syd; fa anys que treballa aquí.

—Qui és Syd?

—És el recepcionista de nit.

Vaig donar un dòlar al xicot per la seva brillant idea, i em vaig encaminar de bell nou cop a l’escriptori de recepció. Encara hi havia el mateix empleat amb qui havia parlat abans. Vaig preguntar-li a quina hora vindria Syd a rellevar-lo, i em va dir que a dos quarts de nou del vespre. Llavors era aproximadament l’hora de sopar, així és que vaig anar a sopar en un cafè d’Evanston i després en un cabaret per a passar el temps. Quan vaig sortir-ne eren les nou tocades, i vaig tornar al Lake Towers.

Un individu gras que deuria passar dels cinquanta anys, estava darrera l’escriptori. Tenia els ulls blaus, de mirada desperta, i portava dues dents de davant empastades d’or. Era calb del front al clatell, llevat dels costats. Els cabells que li quedaven eren espessos i se’ls pentinava cap enrera fent la rara sensació de portar la cabellera partida pel mig…, amb una clenxa ampla d’uns quinze centímetres. Portava vestit blau molt elegant, amb una floreta de pell blau cel a la solapa. Vaig preguntar-li si havia vingut Syd.

—Sóc jo mateix —va contestar-me.

Llavors vaig engegar-li el conte rutinari de la vella pòlissa d’assegurança, tot ensenyant-li la meva credencial i parlant-li de la beneficiària desapareguda. Syd va escoltar-me amb gran atenció. Jo estava content perquè l’havia interessat i veia que era un individu de gran curiositat. Quan li ho vaig haver dit tot, vaig ensenyar-li el retrat. Se’l va mirar curosament i va tornar-me’l.

—No l’he vista mai —digué finalment—. Ni n’he sentit parlar mai.

Em vaig desinflar de manera fulminant; això no obstant, vaig preguntar-li:

—Éreu aquí el 1943, oi?

—Certament. Des de l’any 1939 que treballo aquí.

Tots dos vam romandre drets, mirant-nos mútuament. Em trobava incapaç de pensar en res. De sobte l’home es va recordar de quelcom.

—Quin mes dieu que va venir aquí aquesta senyoreta?

—A l’octubre.

—Espereu un moment —va contestar—. El 1943 vaig ser fora una temporada; aquell estiu vaig contreure una pulmonia, quan ja em trobava millor vaig anar a Arizona fins a finals d’any. Vaig perdre uns vint quilos. Segurament que la noia va viure aquí a l’època en què jo no hi era.

—Vau ser molt temps fora?

—Vaig sortir de Chicago a l’agost —contestà, després d’una breu reflexió—, i no vaig tornar fins el gener del 1944. A l’hotel, hi faltava personal, i em necessitaven urgentment… D’altra manera hauria trigat més temps.

—Encara no ho acabo d’entendre —vaig dir-li—; sé que va venir aquí el primer d’octubre amb alguns mobles. Redimoni, en aquella època era molt més difícil que ara de poder obtenir un apartament!

—Teniu raó… —va assentir.

—Bé, no crec possible que només estigués aquí tres mesos, no us sembla? Mireu —vaig continuar—, no podríeu comprovar les vostres inscripcions d’octubre del 1943 i descobrir si va mudar-se de nou durant el temps de la vostra malaltia? Potser podré saber on va marxar. Ja us ho pagaré.

—Sí, puc comprovar-ho, però haureu de tornar demà. Tots els llibres vells i còpies endarrerides es guarden en el soterrani, i fins al tard de la nit no disposaré de temps per a inspeccionar-ho. A les dues de la matinada no ve ningú, llavors em sobra temps.

Sabia que si m’entornava a casa no podria dormir gens. Passaria la nit despert pensant si Syd havia pogut descobrir alguna cosa de Krassy, i després m’hauria d’esperar tot el dia fins que ell tornés a la feina.

—Això ho trobo perfectament —vaig dir-li—, però si no us fa res preferiria no moure’m d’aquests voltants i esperar-me. M’estalvia un viatge d’anada i tornada demà a la nit.

—No hi tinc cap inconvenient —digué Syd.

Vaig donar-li les gràcies, i tot dient-li que tornaria aquella mateixa nit vaig sortir de l’hotel. La ciutat d’Evanston no permetia la venda de licors i calia esperar-me moltes hores. Vaig decidir-me per anar al carrer Howard, que era la línia divisòria entre Chicago i Evanston. És un petit barri sense limitacions per a la vida de nit, que ven tant licor com vulgueu i té espectacles i night clubs econòmics. Vaig pujar al tren elevat fins a Howard; allí vaig entrar en un bar i vaig fer unes quantes jugades ràpides, després vaig afluixar les postes del joc. Finalment vaig canviar de direcció, i em vaig posar a beure cervesa; em resultava més econòmic i també em feia passar el temps. Per allà les dues vaig deixar el tamboret, i em vaig dirigir altre cop a Evanston.

Syd era a l’escriptori i va dir-me:

—Ara anava a mirar els llibres del soterrani.

—Molt bé —vaig assentir.

Assegut en una de les cadires verdes, vaig encendre un cigarret i vaig provar de posar-me còmodament. El vestíbul estava desert. De tant en tant entrava algun home que venia del carrer i el travessava; per dues vegades van entrar parelles rient. Però tots portaven les seves claus respectives i no s’aturaren a l’escriptori. Després d’uns tres quarts, Syd va comparèixer portant un petit fitxer de metall curull de fitxes. A la part davantera del fitxer hi havia una etiqueta que deia: «Juny-desembre 1943».

Va deixar el fitxer sobre l’escriptori, i el va obrir. Les fitxes estaven separades per targetes de color rosa que sobresortien de les altres blanques. Cada targeta rosa portava mecanografiat un mes de l’any. Va treure la que deia octubre, i la va posar de costat perquè sobresortís més. Després va anar triant les fitxes blanques que seguien.

Per fi va trobar-ne una que deia: «Austin, Candice; senyoreta. Apt. 1.901».

—Està registrada com cal —va dir Syd.

—Quan va donar-se de baixa?

Es va mirar detingudament la fitxa, mostrant-se sorprès.

—És curiós —va observar.

—Què és curiós?

—La senyoreta Austin no es va donar de baixa, però és evident que va deixar l’apartament el desembre, perquè la senyoreta Dana Waterbury va inscriure’s el 24 de desembre de 1943.

—No fóra possible que la senyoreta Austin hagués compartit el seu apartament amb la senyora Waterbury?

Va moure el cap ensenyant-me la fitxa. Estava amb línies de punts més avall de meitat. Hi havia una data d’inscripció escrita en un costat de la línia puntellada que deia: «1 octubre 1943». A sota mateix deia: «Senyora Dana Waterbury, 24 desembre 1943».

—Per què no és possible? —vaig insistir.

—Perquè és un apartament individual i a base d’això es paga una tarifa senzilla. A més, recordo la senyora Waterbury… Va viure molt temps aquí… Uns tres o quatre anys. En el número 1.901 no hi havia ningú més que visqués amb ella. Va viure allí amb el seu marit fins que aquest va ser destinat fora dels Estats.

—No heu dit que era un apartament de tarifa senzilla?

—Ho era, realment —contestà Syd—; però durant la guerra, l’hotel no feia pagar tarifa doble als homes amb permís militar. Per motius de patriotisme! —en dir això es posà a riure.

—Un comportament estimable —vaig assentir—. Dieu que recordeu la senyora Waterbury?

—Certament.

—Tenia l’aspecte com el retrat que us he ensenyat?

—No.

—Quan va marxar la senyora Waterbury?

Va tornar a mirar la fitxa. No hi havia data de la seva baixa.

—Va viure aquí més temps del normal perquè no consti la seva sortida en aquesta fitxa. Però recordo que seria el 46 o el 47.

—Va deixar, la senyora Waterbury, alguna adreça del lloc on anava?

—Si ho va fer, no la tenim pas —va dir, tot arronsant-se d’espatlles—; fa tant temps, que tota la seva correspondència s’ha estroncat fa anys.

—Hi ha algú més aquí que pugui recordar la senyoreta Austin o la senyora Waterbury?

—No ho sé. Si la cambrera d’aquest pis encara treballa aquí, potser que les recordi. O potser la majordoma.

—Com podria parlar amb la cambrera?

—La majordoma us ho dirà.

—Com es diu?

—La majordoma? Senyora Boos. Ara no és aquí, naturalment, però a les vuit del matí comença el seu torn.

—A quina hora deixeu la feina?

—A les vuit.

—No us faria res de presentar-me a la senyora Boos? Pot ser-me útil.

—No hi ha inconvenient, us hi presentaré —va dir-me—. No us costarà gaire de fer-la parlar; és una cotorra.

Vaig donar-li deu dòlars, que em va semblar més que suficient. Vaig dir-li que tornaria a les vuit del matí i vaig sortir de l’hotel.

Aquella nit no vaig intentar d’entornar-me’n a Chicago. Vaig acabar-la de passar en un hotelet d’Evanston que em va costar un ull de la cara. A les vuit ja em trobava altra vegada a Lake Towers. Syd acabava el seu torn; va fer-me senyal, i tots dos vam pujar en un ascensor fins al tercer pis.

El vaig seguir per un passadís, i vam tombar un parell de vegades. Vam anar a parar a una habitació llarga i estreta que tenia prestatges per tots els quatre costats, des de terra fins el sostre…, que només deixaven l’espai just per la porta en un extrem i una finestra a l’altre. Al mig de l’habitació hi havia un escriptori alt i antiquat, de tapa movible. Una dona de mitjana edat, de cabells grisos, estava asseguda darrera l’escriptori. Portava brusa grisa i faldilla negra. Syd ens va presentar.

—La senyora Boos —va dir—; aquest jove és Danny April, un amic meu. Treballa en una companyia d’assegurances i desitja alguna informació sobre unes persones que van viure en el número 1.901. Ja sé que si algú pot ajudar-lo, sereu vós.

Syd va somriure per intentar de congraciar-se amb ella, i jo vaig provar de seguir l’intent.

—Sí, és cert —va replicar la majordoma—, què és allò que voleu saber?

En arribar en aquest punt, Syd va saludar dient-me adéu-siau, i va desaparèixer allunyant-se pel passadís.

A la senyora Boos vaig fer-li una relació molt sumària del meu conte sobre l’assegurança de Candice Austin.

—Podríeu dir-me quina cambrera fou la que s’encarregava del 1.901? —vaig preguntar-li.

—No puc precisar-ho —va replicar-me—; seria impossible. Constantment canviem les cambreres de pis. No n’hi ha cap que s’encarregui definitivament d’un pis determinat.

L’havia feta bona, però no vaig desanimar-me.

—M’heu dit que no recordàveu la senyoreta Austin?

Ella va assentir. Llavors vaig ensenyar-li la foto setinada de Krassy, tot dient-li:

—Doncs, bé; tindríeu la bondat de donar una ullada atenta al retrat i dir-me si alguna vegada heu vist la noia aquesta?

La senyora Boos va agafar la foto, i se la va mirar detingudament. Després la va posar una mica de costat i se la va mirar sota una llum diferent. Finalment va dir:

—Sí, ja la conec. Però llavors portava els cabells negres i tenia l’aspecte de molt més gran.

—Qui? La senyoreta Austin? —vaig preguntar.

—No. Aquesta és la senyora Waterbury.

—N’esteu segura?

—Seguríssima! —va ajuntar les mans, tot desafiant-me perquè dubtava d’ella.

—Quan després de mudar-se va venir aquí —vaig dir lentament, reflexionant sobre allò que anava dient—, va ser amb el nom de Candice Austin. Així consta a la fitxa que tenen a baix. Deuria casar-se mentre vivia aquí, oi?

—Possiblement —va assentir la senyora Boos—, però en un hotel tan gran com aquest els residents poden viure-hi molt de temps abans que se’ls pugui reconèixer. A més, no estic en contacte diari amb ells com els empleats i tot el servei de la planta baixa. Quan la vaig conèixer ja era casada. No vaig tenir ocasió de saber on i quan s’havia casat.

—Vau arribar a conèixer el seu marit, Dana Waterbury?

—No —va dir, tot movent el cap—, no el vaig veure mai. Segurament que deuria morir a la guerra, perquè la senyora Waterbury es va tornar a casar i va marxar de l’hotel.

«Oh, caram! —vaig pensar—, ja hi som una altra vegada!». Vaig donar una xuclada forta al cigarret, i vaig continuar el meu interrogatori:

—Amb qui es va casar aquesta vegada?

—No ho sé —contestà la senyora Boos—. Recordo haver-ho llegit en un diari.

—Quin diari? I quan fou això?

—Tot allò que recordo és que a les notes de societat hi havia un curt reportatge donant compte del seu casament. —I va afegir—: Era una dona molt atractiva.

—No sabeu qui era l’home amb qui es va casar o el lloc on van traslladar-se?

—Ho ignoro, senyor April. Fa tant temps, que amb prou feines em recordo d’ella. Això és tot el que sé.

Vaig apagar el cigarret fregant-lo a la sola de la meva sabata. A l’escriptori de la senyora Boos no hi havia cendrer, això m’obligà a ficar-me la punta del cigarret a la butxaca.

—Vós n’heu dit que semblava molt més gran que en aquest retrat… i que tenia els cabells negres. No hi ha la possibilitat que aneu equivocada identificant-la?

—Ja us he assegurat que era ella —va replicar amb fermesa la senyora Boos, tot mirant-me fredament—, i no en tinc cap dubte.

Tot desanimat li vaig donar les gràcies, després vaig pujar al tren elevat en direcció al Loop; allí vaig agafar un tramvia que em va deixar al lloc on jo vivia. Més tard vaig telefonar a Bud Glasgow, i li vaig dir que no em trobava bé i no aniria a l’oficina fins a la tarda. Em trobava totalment abatut; encara em duraven els efectes de la cervesa que havia ingerit la nit anterior i el poc temps que havia dormit, amb una gran decepció i la frustració de les meves esperances.

Krassy ja era casada, i, a hores d’ara, viuria en algun indret amb el seu marit. Tenia la sensació que amb el món embolicat formant un enorme paquet, algú me l’havia llançat a la cara. Vaig treure’m les sabates i els pantalons, em vaig deixar caure en el llit, i em vaig sentir dominat per una son neguitosa. Per allà mitjanit vaig despertar-me, em vaig rentar cara i mans i em vaig afaitar després. Un cop vestit, vaig sortir per a ingerir uns ous ferrats i cafè; llavors el món em va semblar més passador.

No molt, sinó una mica més que abans.

Havia seguit la pista de Krassy durant molt temps, i ara em calia deixar-la definitivament. Si no ho feia així… no podria oblidar-la mai més. Em passaria la vida recordant-la i fantasiejant en ella. Llavors se’m va ocórrer una altra idea. Potser ja no era casada! Si se li havia mort un marit, també se li podia morir el segon. O potser es trobava divorciada. Què diable! Potser no era feliç i algun dia jo podria proposar-li el divorci. Tota mena d’idees desbaratades passaven per la meva imaginació, les unes empaitant les altres i tot plegat se’m feia un garbuix. Vaig fer una riallada. Mentre em quedava quelcom per esperar, tornava a sentir-me feliç.

Encara em quedava un camí obert per a poder seguir. La senyora Boos havia llegit en el diari un reportatge relatiu al casament de Krassy. No sabia de quin diari es tractava… ni de l’any en què s’havia publicat. Vaig provar de relacionar les dates que jo coneixia a fi d’anar orientat. L’empleat recepcionista que havia estat allí des del 1946, no la recordava. Això significava que ella havia marxat abans del 1946… o poc després. Era comprensible que no l’hagués reconeguda amb els cabells negres havent vist en el retrat que era rossa. Diable! Syd no l’havia reconeguda ni com a rossa ni com a la bruna senyora Waterbury. Havien calgut els ulls femenins de la senyora Boos avesats a distingir bé les faccions i el maquillatge de les dones! Syd m’havia promès de donar-me la data de baixa de la senyora Waterbury, però no la tindria fins l’endemà. Vaig decidir de no perdre temps; calia continuar endavant les meves indagacions.

Fou llavors que em va passar pel cap un pensament. «Per què Krassy s’havia tenyit els seus magnífics cabells rossos… en negre?». Però vaig deixar-ho de banda; no tenia massa importància.

Vaig dirigir-me a les oficines del «Chicago Daily Record». La biblioteca, o arxiu de retalls de diaris endarrerits, es trobava en el segon pis. Gairebé totes les biblioteques de diaris tenen el mateix aspecte. Usualment estan situades en una espaiosa sala quadrada, amb fitxes de metall color verd per tots els quatre costats de les parets. Al mig de l’habitació, s’hi troben un parell de taules bastes i llargues, amb tisores, pots d’enganxar i pinzells. El bibliotecari sempre acostuma a ésser un periodista vell retirat que passa la vellesa tenint cura dels fitxers. Enganxant o afegint retalls a les fitxes…, posant-ho en sobres…, de tota mena de personalitats conegudes o per conèixer. Gairebé tota persona esmentada una vegada en el diari, acostuma a trobar-s’hi fitxada. El bibliotecari manté les fitxes al dia; va tallant constantment els retalls de diari, i els posa en uns gran sobres quadrats de paper de cànem.

Aquest també era el cas de la biblioteca del «Daily Record».

Vaig preguntar a un vell molt simpàtic, que anava en mànigues de camisa i armilla, si tenia algun retall relatiu a una senyora Waterbury. Al cap de deu minuts em va ensenyar un sobre.

—No hi ha res a nom de la senyora Dana Waterbury, però hi ha alguna cosa del seu marit…, el capità Dana Waterbury. Ho voleu veure?

—Certament que sí —li vaig dir.

Vaig donar una ullada a dos vells retalls de diari. L’home havia estat quasi un heroi, un pilot d’aviació que havia mort en funcions de servei sobre d’Alemanya el maig de 1944. A l’òbit hi havia una breu menció dient que deixava una muller vídua.

Vaig tornar el sobre al bibliotecari i, com a rutina, vaig demanar-li que mirés si hi havia els noms de Karen Allison i Candice Austin. Ho va fer així, no trobant res de particular. Vaig marxar després de donar-li les gràcies.

Seguidament vaig presentar-me a l’«Evening Express». Idèntica classe de biblioteca. Tenien el mateix retall sobre el capità Dana Waterbury, però res de la seva muller. I de Karen Allison? Res. I de Candice Austin? Res igualment. Se m’estava fent tard, però vaig creure que encara podia fer una altra visita anant al «Daily Register». El «Register» era un diari de Chicago que sortia els vespres, de noticies condensades i un tiratge molt elevat d’exemplars.

Vaig encertar-ho.

El bibliotecari tenia un retall amb el nom de la senyora Dana Waterbury. Amb el seu estil baladrer, anunciava:

Encara deia més coses, no moltes més. El reportatge portava la data del 17 de gener de 1946. Vaig demanar al bibliotecari la fitxa a nom de Powers. Me la va portar i era enormement voluminosa. Pel gran nombre de retalls vaig comprendre que Powers era una persona molt important. Entre ells s’hi trobava un duplicat de l’anunci del casament de Krassy que havia llegit abans. Després de llegir alguns dels retalls, vaig assabentar-me que Powers era president del Lake Michigan National Bank and Trust Company; cap del consell de Midwestern and Pacific Railroad de Chicago, actuava com a director de companyies d’assegurances, universitats, hospitals… I així successivament.

Em va deixar marejat. Em va fer venir mal de ventre. Qui era capaç de competir amb un potentat com aquest? No em tocava altre remei que retirar-me. D’altra manera, quina utilitat tenia que continués les indagacions? Llavors vaig descobrir un detall.

El gener de 1946, quan Howard Monroe Powers es va casar amb Krassy, l’home tenia seixanta-cinc anys d’edat!

Vaig sumar ràpidament. Powers devia anar pels setanta. Encara era viu, perquè no havia vist cap retall que anunciés la seva defunció.

Krassy devia tenir ara de vint-i-set a vint-i-vuit anys d’edat.

Perfectament!

Encara em quedaven esperances.