6. Danny i Krassy

Trobar l’adreça de Powers em va ésser tan fàcil com palpar-me un gra a la punta del nas. Vaig consultar la guia telefònica, i allí era…, en un gran edifici d’apartaments propietat dels estadants, a la calçada Lake Shore. Vaig anar a mirar l’edifici, gansejant amunt i avall del carrer durant alguns minuts…, amb l’esperança que Krassy sortís de la casa i se m’oferís l’oportunitat de poder-la veure. Després d’una estona vaig marxar, ja que no era prudent que fes notar la meva presència rondant pels voltants.

Aquella nit vaig reflexionar detingudament a la meva cambra. «Danny, ara ja l’has trobada —vaig dir-me—, però, què diable faràs quan la vegis?».

No podia encarar-me amb ella directament i dir-li: «Escolteu, jo us conec. Vós, a mi, no m’heu vist mai…, ni heu sentit parlar-ne cap cop. Però he seguit els vostres passos des del districte dels escorxadors, des de quan éreu una joveneta, i m’afiguro que seria una cosa ben terrible viure en aquell ambient!». Calia buscar una manera més polida.

Per fi se m’acudí una idea. No tenia res d’excepcional, però era la sola cosa que vaig pensar. Vaig comprar una llibreteta blava de butxaca i una petita calculadora automàtica; un d’aquells mecanismes sumadors que prement un botó, marquen els resultats i pot arribar a cronometrar sumes elevades. Vaig tornar a l’edifici de l’apartament de Krajssy, i em vaig posar dissimuladament en una cantonada. Cada cotxe que passava, ho registrava prement el botó. Sabia el nombre de cotxes que cada hora havien passat. Un cop se’m va adreçar un noi preguntant-me què estava fent, i li vaig dir que era un inspector del trànsit que estava prenent nota dels vehicles que passaven. Ningú més no es va molestar a fer-me preguntes.

Cap allà a dos quarts de dotze, vaig veure una dona alta que sortia d’algun dels apartaments i es ficava dins un auto. Aquest taxi havia esta aparcat a l’altre costat del carrer. Des del lloc llunyà on em trobava, no vaig poder precisar si era o no Krassy. Després de marxar el cotxe, vaig esperar-me una hora més.

L’endemà i més o menys a la mateixa hora, la mateixa dona va sortir de l’edifici. Aquesta vegada m’hi trobava més a prop i vaig veure-la millor. No hi havia cap dubte; es tractava de Krassy.

La veia més prima del que jo havia pensat, portava el barret amb un vel curt que li tapava els ulls, això em dificultà de poder-la veure bé. Es va ficar en un taxi i marxà. Vaig tenir el pressentiment que probablement cada dia a la mateixa hora feia igual. Em va semblar que no era prudent intentar de seguir-la, si jo pujava en un taxi que es trobava parat a l’altra banda del carrer. Podia escaure’s que el taxista la conegués. Així, doncs, vaig esperar a l’endemà, i vaig llogar un taxi en el centre de la ciutat que em va conduir a Lake Shore a dos quarts de dotze. El cotxe va donar la volta a l’edifici i va romandre parat tocant a la vorera, llavors vam esperar. Als pocs minuts Krassy sortia, travessà el carrer i pujà en un taxi. Van arrencar en direcció del Loop i vaig ordenar al taxista que seguís l’altre cotxe.

Vam seguir fins a Michigan, i quan vam haver passat el pont, l’altre cotxe va girar a la dreta cap a Wabash i s’hi va dirigir passant per sota de les calçades. Al sud de Monroe es va parar davant un edifici de despatxos i Krassy va baixar del taxi. Vaig pagar el meu taxista, i la vaig seguir pel vestíbul. Ella va anar caminant fins a entrar en un ascensor. L’ascensor anava ple, però encara hi havia gent que volia encabir-s’hi, llavors vaig poder ficar-m’hi jo. Ella no es va fixar en mi.

Al tercer pis, ella va sortir i va caminar fins al final del passadís sense mirar cap endarrera. Allí hi havia una porta de noguera sense cap número ni nom. Va trucar i va esperar un moment, i la porta es va obrir. Va entrar i jo vaig quedar dret com un estaquirot tot mirant la porta.

No hi havia gran cosa a fer en aquells moments, així es que vaig dirigir-me cap al final oposat del passadís, i vaig encendre un cigarret. Vaig quedar-me allí tot fumant una estona i reflexionant allò que ella podia fer. L’ascensor es va parar de nou, i van sortir-ne dos individus. Van seguir el mateix trajecte de Krassy, i es van ficar per la mateixa porta. Als pocs minuts, es va deixar veure una dama, després un home, dos homes més i finalment dues dames. Tots anaren al mateix indret de Krassy.

Llavors ja m’havia afigurat de què es tractava. Era una timba on es jugava a les curses de cavalls. Una timba privada, a la qual no m’era possible de ficar-hi el nas ni m’interessava de fer-m’hi veure. Encara no era oportú de donar-me a conèixer a Krassy, i no volia que es cregués que jo l’estava espiant.

Però ara sabia una cosa, que Krassy jugava a les curses de cavalls. No és que no ho pogués fer. Lluny d’això, amb els diners del vell Powers podia jugar-hi, comprar-ne i regalar-ne. Per allà a la una es va obrir la porta i Krassy va sortir i va seguir el passadís. Quan va entrar a l’ascensor em vaig girar d’esquena. Així que la porta es va tancar, vaig baixar l’escala d’una revolada i vaig arribar al vestíbul quan Krassy ja sortia de l’edifici i es trobava a la vorera. Es va dirigir a Michigan, després va girar al sud encaminant-se cap a l’Hotel Congress. Travessà el vestíbul de l’hotel i es va dirigir cap al restaurant. Vaig quedar-me a fora un moment, després vaig entrar decidit per indagar que hi feia allí. Estava sola asseguda davant una taula i es va beure tres martinis dobles sense parar. Després de beure-se’ls, que presos a migdia no deixava d’ésser extraordinari, va encarregar un dinar lleuger. De la manera que es comportava, no semblava pas que esperés algú… I va dinar tota sola.

Va remenar la vianda pel plat, va fer unes quantes queixalades i després va pagar el compte. Quan va sortir va agafar un taxi que la va portar al seu apartament. Per la meva part, vaig tornar a la meva oficina.

Vaig tractar de comprendre la seva situació. No podia entendre el perquè Krassy anava diàriament a la timba del joc de cavalls quan li hauria estat facilíssim col·locar les apostes per telèfon. Si no era que el vell Powers no li permetés de jugar. Com a banquer, podia considerar que era un mal costum desprendre diners d’aquesta forma… Però es trobava en condicions de fer-ho. Vaig concloure que Krassy s’avorria, o no tenint res per fer, jugava als cavalls purament per distreure’s. El fet que els migdies es begués alguns martinis em va fer pensar que no era pas feliç… o estava tipa del vell Powers.

Però jo no havia resolt el problema més important per a mi. De quina manera m’hi presentaria? I amb quina excusa ella continuaria veient-me després? Comptava amb tot el temps que calgués per a reflexionar els mitjans que empraria, de manera que no havia de precipitar-me. Ho havia de fer bé.

La setmana següent vaig deixar del tot de donar tombs a l’entorn de l’edifici de Krassy. Però un matí no vaig poder-me estar d’adquirir més informació i m’hi vaig encaminar. Un bloc de cases més enllà, vaig girar cap a l’oest de la calçada Lake Shore, i vaig anar pel carrer Astor. A mig camí entre Astor i North State, hi havia un edifici molt gran i vell de pedra grisenca que s’havia habilitat per a petits apartaments de molt preu. A la part de darrera que donava a un carreró interior entre edificis, s’hi trobava una casa petita. Arrambat a la vorera, entre l’edifici i aquesta casa petita de l’altra banda del carreró, hi havia una furgoneta llarga i blava, amb incrustacions de fusta clara. Això no obstant, la casa no tenia entrada pel carreró. Solament disposava d’una porteta d’escapament, i la porta principal era a la façana que donava al carrer.

Un individu jove que tindria la meva edat, estava carregant de maletes el compartiment d’equipatges del cotxe. Les maletes tenien un aspecte de luxe, amb aquell llustre propi de les coses de molt preu. En el moment en què jo passava, una camioneta carregada de peces rentades es va parar. El conductor va baixar i portava uns quants vestits acabats de rentar i planxar, i es va dirigir al jove del cotxe. El jove va parar la seva feina en sec, girà en rodó i va increpar el conductor:

—Mireu, ja us vaig dir que els vestits els necessitava ahir. Ara tot està empaquetat i maleït siga la gràcia que em fa remenar les maletes per a encabir-hi aquesta roba!

El conductor va dir quelcom que no vaig entendre bé, llavors el jove va assenyalar en direcció a la porteta d’escapament, tot dient:

—Està bé. Porteu-los a l’interior i deixeu-los allí.

El conductor es va ficar per la porteta del carreró, i va sortir al cap de poc sense els vestits.

—Sento molt això dels vestits, senyor Homer —va dir cortesament—; de tota manera, que tingueu un bon viatge.

Després de tancar amb clau el compartiment d’equipatges de darrera el cotxe, es dirigí cap a la davantera de l’auto.

—Quan estareu de retorn? —va preguntar el conductor.

Homer va comprovar si les portes dels costats i del davant eren ben tancades; un cop fet això, va pujar al cotxe.

—No serà més aviat del maig…, o més tard —digué Homer, mentre posava el peu en el pedal d’arrencada—. Ja us avisaré quan sigui aquí —va afegir.

—Gràcies —va dir el conductor—, que us divertiu força.

Homer va acomiadar-se amb un moviment de mà. Vaig continuar caminant, tot pensant que hi ha persones que tenen molta sort. Heus aquí un jove que conduint una furgoneta blava se’n va a Florida, a Arizona, o a Califòrnia, o en algun altre indret a passar-hi sis mesos. Això no obstant, en aquells moments ni hi vaig pensar gaire, i em va arribar a fugir de la memòria. Així i tot, aquella nit hi vaig pensar.

Vaig asseure’m al llit, vaig treure un cigarret del paquet, i vaig posar-me a reflexionar de quina manera podria fer la coneixença de Krassy. De sobte em va venir a la memòria el record d’Homer. Se’m va ocórrer una idea.

Vaig tornar a la casa d’Homer algunes vegades. Pels seus voltants, no s’hi veien senyals de vida. Per la banda que donava al darrera del gran edifici, no era més que una paret llisa. Hi havia finestres als dos extrems de la casa… però es trobaven a la façana que donava al carrer…, que no era possible de veure-les des de l’edifici. La porta principal, sobre de dos graons baixos, donava entrada a la casa per la vorera del carrer. Prop de la porta hi havia una bústia amb el nom d’«Edward A. Homer». També hi havia la porteta d’escapament, que ja havia vist abans, que donava al carreró.

Vaig asseure’m a la meva oficina, i vaig enviar-me un parell de sobres a nom meu… escrits fluixament amb llapis. Dins els sobres hi vaig posar alguns fulls de paper en blanc, i els vaig cloure i ho vaig remetre per correu. L’endemà al matí vaig rebre els sobres a l’oficina, amb el timbrat de correus. Amb goma esborradora vaig esborrar el meu nom i adreça, i hi vaig posar mecanografiat «Sr. Edward A. Homer» amb l’adreça de la seva casa. Vaig calcular que Homer hauria deixat un canvi d’adreça a la central de correus, i em calia alguna identificació personal per allò que pensava fer després.

Vaig dirigir-me al carrer Clark, a una botigueta de mala mort que no era més que un forat a la paret. A l’exterior hi havia un rètol que deia «Claus d’encàrrec a 50 centaus». Hi vaig entrar. Un individu vell amb ulls lleganyosos estava assegut en una cadira darrera un taulell petit com una tauleta de jugar cartes. Al seu darrera i penjat a la paret, hi havia un tauler amb claus de ganxo que sortien. A cadascun hi havia suspesa una clau per acabar.

—Cal que em feu una clau —vaig dir-li.

—Duplicada?

—No. He estat alguns dies fora de la ciutat i he perdut les claus. No puc entrar al meu pis. Hauríeu de venir i fer-me’n una.

—Teniu algun document per a identificar-vos? —va preguntar.

—Certament —vaig dir-li, posant sobre el taulell les cartes adreçades a nom d’Homer—. N’hi ha prou?

Vaig fer veure que buscava per la butxaca el meu carnet de conduir.

—No cal… —va exclamar el vell—, amb això ja n’hi ha prou.

Va agafar unes quantes claus per acabar, de les que estaven suspeses en el tauler, i algunes eines de poc volum, i s’ho entaforà tot a la butxaca. Va tancar la botigueta i en un taxi vam anar fins al domicili d’Homer, esquivant l’oportunitat de fer-me preguntes. Un cop allí, l’home es dirigia a la porta principal.

—No! No és aquesta porta… Hi vaig deixar la cadena posada. Hem de provar la porteta d’escapament que és allà —vaig dir, tot assenyalant el carreró.

Jo no volia pas que algú el veiés forcejant la porta principal. El vell va arronsar-se d’espatlles, donà la volta a la cantonada i s’encaminà cap a la porteta del carreró. Vaig recolzar-me a la paret al costat i em vaig posar a fumar… I amb els ulls ben oberts vigilava que no passés cap auto pel carreró. Però no en va passar cap.

Mentre el vell treballava, anava conversant sobre panys i arribà a proposar-me sense gaire interès, que li comprés un pany nou per a la porta. Per fi va trobar una clau que li servia. La va fregar amb paper esmeril, posant-la de nou al pany. La va treure, i la va inspeccionar un moment. Finalment va treure’s de la butxaca una llima, i es dedicà a acabar-la llimant el dentat. De tant en tant l’anava fregant amb el paper esmeril, posava la clau al pany i la provava. Un cop enllestida, la clau va donar una volta dins el pany i la porta va quedar oberta.

—Magnífic —vaig dir-li, tot posant un peu en el llindar—. Quant us dec?

—Tres dòlars.

—Caram! —vaig exclamar, mentre treia la clau del pany i me la posava a la butxaca— el vostre rètol diu cinquanta centaus!

—Cinquanta centaus és el preu de la clau —va aclarir—, i dos cinquanta pel viatge.

Vaig pagar-li-ho i tan aviat l’home va girar cua, vaig entrar al domicili d’Homer. La porteta per on jo havia entrat, donava a un rebedor curt i fosc que conduïa a la cuina, que resplendia pintada d’esmalt blanc i crom gris. En un costat, s’hi trobaven una tauleta negra i quatre cadires de fusta lleugera pintades de color clar, amb els seients vermells. Una pesada cortina de teixit de serrell amb escenes xineses, com una catifa, baixava del sostre i es podia apujar o abaixar segons convingués. Quan es trobava abaixada, separava completament la cuina de la part que servia de menjadoret.

Sortint de la cuina hom entrava a la sala d’estar, que era molt espaiosa i amb ella s’acabava la planta baixa. El terra estava encatifat de paret a paret amb un tapís verd brillant. A l’entorn del centre de la sala, s’hi trobaven agrupats uns mobles moderns entapissats de color vermell de síndria, encarats a un escalfapanxes fora de mida. Les taules de joc i de cafè estaven pintades de negre, com també l’enorme escalfapanxes, amb l’excepció que portava aplicacions daurades. Sobre d’aquest, hi havia un grandiós mirall col·locat rasant a la paret, que anava de la lleixa de la llar fins al sostre. Les parets de la sala eren de color gris, i s’hi trobaven penjats grups de quadres de marcs estrets negres i orles molt espaiades de cartró blanc. Les finestres donaven al carrer, tenien persianes interiors, i un conjunt de grans cortinatges, verds com l’encatifat, penjaven del sostre fins a terra. Es podien fer córrer com el teló d’un escenari, i en aquell moment estaven completament abaixats, cobrint tot el final de la sala amb les tres finestres incloses.

Podeu ben bé creure’m, que era una habitació esplèndida i confortable.

Una escaleta de cargol comunicava la sala d’estar amb el segon pis. Aquí hi havia una cambra de bany amb un compartiment per a dutxar-se, un dormitori amb un llit grandiós, i una altra habitació. Aquesta habitació suplementària era tan gran com el dormitori i estava convertida en estudi. Hi havia un escriptori esculpit, un petit sofà, dues poltrones, un gran aparell radiofonogràfic i un petit televisor. Les parets estaven tapades per prestatges de llibres i armaris de plaques.

Vaig baixar l’escala i em vaig ficar a la cuina. Penjats darrera la porta, hi havia els vestits que l’home de la camioneta havia deixat feia prop d’una setmana. Vaig encendre el llum i vaig veure que funcionava bé. Vaig provar l’aixeta de sobre l’aigüera, i vaig notar que també funcionava. Però el telèfon de la sala d’estar estava desconnectat.

Aquella tarda vaig anar a la companyia telefònica, vaig donar el nom d’Edward A. Homer, i vaig avisar que desitjava que em tornessin a connectar el telèfon, tot advertint-los:

—Això no obstant, em cal un número particular… I no vull que me l’inscriviu a Informació.

El telèfon fou reconnectat l’endemà, amb el nou número particular.

Llavors vaig creure que ja estava en condicions d’anar a trobar Krassy.

Ningú no pot planejar les coses per massa temps a venir. Sabia que no podia presentar-m’hi com a Danny April, un modest agent de cobrances; així i tot, jo era prou eixerit per a comprendre que no podria representar un paper de grandesa per temps indefinit. Però m’afigurava que després de conèixer-me, potser arribaria un moment en què li pogués dir qui era jo, sense que la cosa tingués cap importància.

Fent servir el domicili d’Homer, em calia emprar el mateix nom. No vaig gosar treure el seu nom de la porta, i no podia permetre’m cap equivocació. Vaig emprovar-me un dels vestits d’Homer i m’anava pintat; vaig triar una corbata d’entre les dotzenes que hi havia penjades darrera la porta del dormitori. Un cop ben mudat, vaig caminar els dos blocs de cases que em separaven de la calçada Lake Shore, vaig tombar cap a l’esquerra i vaig seguir un altre bloc en direcció nord, que era el lloc on vivia Krassy. Un porter vestit amb una jaqueta militar d’un marró molt pujat va obrir la porta per mi.

—A quin replà es troba l’apartament del senyor Powers? —vaig preguntar.

—Al vint-i-tresè —va contestar-me—. És que us espera?

—Sí. Perquè?

—El senyor Powers en aquest moment no hi és —va dir-me.

—És igual. Si no hi és, veuré la senyora Powers.

Vaig separar-me ràpidament del porter i em vaig dirigir cap a l’ascensor, abans que l’home tingués l’oportunitat de preguntar el meu nom i telefonar per a anunciar-me.

—Vint-i-tres —vaig dir al noi de l’ascensor.

L’ascensor va pujar fins a parar-se suaument, vaig sortir-ne, i em vaig trobar en un salonet de descans amb un banc de marbre i un petit brollador. Una porta pesada, amb un grandiós picaporta de bronze es trobava al final del salonet. Vaig encaminar-m’hi, i quan estava a punt de trucar vaig veure que hi havia un botonet a la dreta de la porta. Vaig tocar el timbre, i als pocs moments un majordom va obrir la porta. Tenia la cara grossa i pàl·lida, amb unes bossanyes desmesurades sota els ulls. Portava clenxa al costat, i es pentinava els cabells grisos cap endarrera els costats del cap. Va mirar-me un moment, tot donant-me el bon dia.

—Voldria veure la senyora Powers —vaig dir-li.

—És que us espera la senyora Powers? —va preguntar.

—No, però em penso que li agradarà de veure’m. Espereu un moment, si us plau.

Vaig arrencar un full del meu bloc, i hi vaig escriure: «Un jugador de cavalls a un altre». Vaig doblegar-lo diverses vegades, i el vaig donar al majordom.

—Feu el favor de lliurar això a la senyora Powers —vaig dir-li—, digueu-li que sóc el senyor Edward A. Homer i que vull veure-la.

Va tancar suaument la porta, i em va deixar plantat a la saleta d’espera. Vaig acostar-me al brollador i vaig descobrir que al seu voltant hi havia peixets de colors, vius i nedant.

Al cap de poc vaig sentir que la pesada porta s’obria darrera meu, i una veu tranquil·la i rogallosa preguntava:

—Sou vós que em voleu veure?

Vaig girar-me en rodó. Era Krassy.

Per un moment vaig quedar-me sense saber què dir. La vaig veure tan bonica com me l’havia imaginada; era la dona més encisera que havia vist a la meva vida. Només que aparentava més vella que jo no esperava…, més vella i cansada. Darrera la seva serenitat, se li notava a la cara un cansament que no em podia explicar. Potser era degut als seus ulls, que de bell antuvi un no es podia adonar de la seva intensitat, que semblaven mirar i al mateix temps intentaven no veure. Els cabells negres li arribaven fins a les espatlles formant un marc que donava un posat digne a la seva cara. Els ulls sota les seves celles delicades van donar-me una mirada, mentre esperava que jo contestés. Ja no em recordava de la seva pregunta, quan va repetir-la de bell nou.

—Sí —vaig contestar—, desitjo veure-us. El meu nom és Homer.

Ella va moure el cap sense dir res.

—Bé… No fa gaire us vaig veure pels voltants —vaig dir—, o sigui… allà en el club.

—Club?

—Allà a les apostes de cavalls.

—Oh!

—Com podeu veure, es tracta d’això, senyoreta Powers —vaig barbotejar—. Estic ficat en el negoci com a corredor. Em dedico modestament a tramitar apostes… I bé… Visc molt a prop d’aquí, i se m’ha acudit que a vós us aniria millor de fer les apostes per mediació meva.

Ella continuà dreta i mirant-me, m’escoltava amb atenció i em mesurava mentre jo parlava.

—Doncs… Us estalviaríeu de desplaçar-vos al centre de la ciutat —vaig dir—, i que altres persones us veiessin.

—I què hi fa que la gent em vegi?

—Com, res… Ho suposava; també es pot donar el cas que el senyor Powers no ho aprovi… o cosa semblant.

—És possible —va dir ella, tot mirant-me pensarosament.

En aquells moments em vaig posar nerviós. No podia suposar allò que ella estava pensant; no va trigar a decidir-se, com si hagués pensat en alguna cosa. Sobtadament va somriure i em vaig tranquil·litzar.

—Està bé —va dir ella—, ja us donaré una oportunitat. —Es va aturar sense deixar de somriure—. Després de tot, sempre m’ha agradat d’ajudar el petit… negociant.

Els seus ulls van deixar de mirar intensament, i em va semblar que se li relaxaven les faccions. Vaig treure’m el meu bloc, vaig escriure la meva adreça i el número telefònic, vaig arrencar el full i l’hi vaig donar.

—Homer. Podeu fer les apostes personalment o telefonar-me, si ho creieu més convenient.

Vaig dirigir-me a l’ascensor, i vaig prémer el botó perquè pugés. Ella va girar-se i va obrir la feixuga porta que donava al seu apartament. Vaig tombar-me per a acomiadar-me, i ella estava dreta tot mirant-me des del llindar. Llavors em va fer un breu moviment de dits, i va tancar la porta darrera seu.

Vaig sortir de l’edifici amb la sensació que estava caminant entre núvols i amb les cames dotades de molles d’acer que em feien botre de forma que mai no havia experimentat. Em trobava radiant… Més que bé… Embriagat de benestar! Per fi havia trobat Kraasy i m’havia posat d’acord amb ella. S’havia cregut el meu conte i ara tenia el camí obert…, totalment obert…, per a veure-la de nou. I per a continuar veient-la. Era tan encisadora com m’havia imaginat. Era tota una dona!

Però no vaig poder-me estar de preocupar-me. No tenia manera de saber quan em visitaria o telefonaria. Em caldria romandre en el pis d’Homer per a contestar el telèfon. En el cas que telefonés més d’una vegada i no obtingués contestació, probablement ja no pensaria més en mi. Hauria d’estar-me en el domicili d’Homer la major part del dia; de nit no calia. No creia que em telefonés cap nit.

L’endemà a les nou del matí, vaig deixar-me caure en el pis d’Homer. M’hi vaig estar fins a les sis del vespre, sense rebre cap avis d’ella. Era empipador trobar-se allí inactiu esperant que truqués el telèfon, però no va telefonar. Vaig ajeure’m en el sofà i vaig provar de fer la sesta, però no em fou possible perquè un seguit de pensaments em ballaven pel cap. A la tarda vaig començar a tenir gana i en el pis no hi havia res per menjar.

Aquella nit vaig tornar al meu apartament completament desmoralitzat.

L’endemà, el telèfon va trucar cap allà a les onze del mati. El cor em va fer un salt i se’m féu difícil de poder contestar tranquil·lament. Però no era ella, es tractava d’una crida de la companyia telefònica. Estaven comprovant el funcionament del telèfon i volien saber si estava content del servei. Els vaig dir que anava esplèndid. Krassy tampoc no va telefonar-me aquell dia.

L’endemà passat ja havia perdut les esperances. Vaig creure que s’havia limitat a escoltar amablement les meves explicacions i m’havia tret del seu davant cortesament. Llavors va sonar el timbre de la porta. Vaig espiar des de darrera les persianes, i allí hi havia ella, dreta davant l’entrada principal. Vaig apressar-me a obrir, i ella va entrar a la sala d’estar, i va mirar-la amb indiferència.

—Se m’ha acudit de visitar-vos per veure com va el vostre negoci, senyor Homer —va dir-me.

—Això em satisfà molt.

—No sembla pas que tingueu molta clientela —digué.

—No. La majoria de clients em telefonen perquè m’encarregui de les seves apostes. Haig d’anar amb compte —vaig explicar-li—. Si es veiés que entra i surt molta gent d’aquí, algú podria denunciar-me a la policia i em vindrien a clausurar el pis.

Ella va assentir seriosament amb un moviment de cap. A continuació va assegurar-me, excusant-se:

—Bé, ja no us tornaré a molestar una altra vegada.

—No, res d’això. No parlava per vós… senyora Powers —vaig dir precipitadament—. Podeu venir sempre que vulgueu. Només feia que explicar… el perquè no es veu gent per aquí. Mireu —vaig dir per canviar de tema—, anava a preparar-me una beguda… puc oferir-vos algun licor? Whisky, martini o anís?

Havia descobert que el veritable Homer posseïa una bona provisió de licors. Ho tenia desat en un gran armari esmaltat, sota l’aigüera de la cuina.

—No és mala idea. Prendré un martini… ben sec —va replicar-me.

Vaig anar a la cuina per a preparar la barreja del martini. En tornar a la sala d’estar, s’havia tret l’abric de pells i estava còmodament asseguda en una poltrona. Vaig donar-li la beguda.

—És molt bona —va dir, després d’haver-la tastat.

Vam estar asseguts discutint de cavalls i em va parlar de la seva goleta Lorelei. Després d’haver pres un segon martini, va obrir la bossa i em va lliurar vint dòlars.

—Poseu-ho a la Rocket Lady, a Santa Anita a la sisena cursa d’avui. Per a guanyar.

Ho vaig anotar en el meu bloc.

—Té gaires probabilitats de guanyar? —va preguntar.

Això em va destarotar. Però aviat vaig sortir del compromís.

—Ho preguntaré al meu soci, ell es fixa en aquests detalls. Solament m’encarrego d’inscriure les apostes.

Vaig agafar l’aparell telefònic marcant el número d’un conegut meu que s’encarregava de fer apostes, situat darrera un mercat de carn que hi havia prop del lloc on jo vivia. Era un individu baixet que es deia Sam i treballava per a un sindicat. Acostumava a veure’l de tant en tant i algunes vegades els dissabtes a la nit. Encarregàvem begudes i xerràvem una estona. Ara feia mesos que no ens havíem vist, i jo suava d’angúnia. Si l’home no em coneixia per la veu, i, per tant, no era probable que em donés cap informació sense identificar-me, ensorraria totes les meves esperances.

—Hola, Sam —vaig preguntar—. Quines possibilitats de guanyar té Rocket Lady, de la sisena d’avui a Santa Anita?

—Qui sou vós? —va preguntar desconfiat.

—Mireu, no em puc esperar, valga’m a fe d’April.

—April? —Va semblar per la veu que estava perplex—. Què hi ha d’April…? Ah, sí! April! Danny April?

—El mateix —vaig dir, tot respirant alleujat.

—L’euga es paga sis a dos —va dir-me.

—Molt bé. Ja us tornaré a telefonar després.

Vaig penjar l’aparell, em vaig girar cap a Krassy, i li vaig dir:

—Sis a dos.

—Perfectament —va replicar-me.

Va aixecar-se i vaig ajudar-la a posar-se l’abric. Va agafar bossa i guants, i es va dirigir cap a la porta.

—Mireu, senyora Powers —vaig dir-li cortesament—; no preferiríeu sortir per la porta d’escapament?

Ella va aturar-se, i va girar rodó. Vaig prosseguir:

—Ho dic per al vostre bé… És per això que tinc aquesta porteta. Vós podeu entrar o sortir pel carreró del costat, no us veurà ningú des del carrer.

—No —em digué somrient—. M’és igual, senyor Homer. De tota manera, crec que és una bona idea…

Tan aviat va haver marxat, vaig tornar a telefonar a Sam, i li vaig encarregar l’aposta de Krassy.

—És un munt de dòlars per a vós; no ho creieu així, Danny? —va preguntar-me.

—Teniu raó —vaig assentir—, però ara treballo pel meu compte.

—Deveu fer molts diners ara, no? —digué Sam.

—No em va del tot malament. Escolteu, Sam, abans de la cursa d’aquesta tarda tindreu la pasta. Però haig de fer-vos una pregunta. Quina confiança hi ha en el meu crèdit?

—Bé —va dir Sam a poc a poc—, la cosa va així. Quan algú no necessita diners, el seu crèdit és bo. Pel que sé, sempre heu estat una persona equilibrada. No és així?

—És això mateix —vaig dir—. Passo una temporada molt ocupat. A vegades no m’acosto a l’oficina durant uns dies. Bé, allò que vull saber és si donant-vos l’encàrrec d’una aposta per telèfon, me la podeu cursar per mi?

—Certament…, dins uns límits raonables —digué Sam.

—Quan passi per aquí prop us donaré els diners —vaig dir—. No seria millor que us saldés els comptes cada primer de mes?

—Mireu, Danny —digué Sam—; nosaltres dos som amics. No m’agrada de veure que una persona amiga meva es trobi apurada. Certament, us puc donar crèdit si el necessiteu; però, Danny… recordeu que jo no faig la recapta. El sindicat té individus… que es dediquen exclusivament… a fer-la.

—Sí, ja ho sé.

—Molt bé, llavors em plau que ho comprengueu —va dir.

Després d’això, la meva vida va prendre un aire desconcertant. Al començament no vaig poder veure Krassy cada dia. A vegades em parlava per telèfon dos o tres dies de tirada i m’encarregava la seva aposta; després es deixava veure personalment uns quants dies seguits, i s’aturava una estona per a fer una beguda. Això no obstant, les hores que em telefonava i les vegades que em visitava eren les mateixes; sempre s’esqueien entre les onze del matí i la una de la tarda. Per una banda motivada per les hores en què tenien lloc les curses, i per altra banda per raó de la seva vida privada, crec jo. Gairebé sempre feia una o dues apostes diàries… I sempre a guanyar. Cada jugada importava de vint a cinquanta dòlars. Jo m’encarregava de passar-ho a Sam.

Quan feia alguns dies que no la veia, es presentava en persona i em donava els diners de les apostes que jo havia efectuat telefònicament per a ella. Quan se n’anava, jo pagava les apostes a Sam. Si alguna vegada guanyava, Sam em donava els guanys, que jo lliurava a Krassy. Acostumava a perdre, i les pèrdues pujaven de quatre-cents a mil dòlars mensuals. Ella no donava senyals d’enuig, demostrant que li era igual.

Hi havia una cosa que m’intrigava. La majoria dels qui aposten sobre cavalls tenen el joc a la sang; quan aposten ho fan enfebrats. Però Krassy no era d’aquesta mena. No semblava particularment interessada a guanyar ni a perdre; els diners que perdia, els podia despendre fàcilment; però en el cas de guanyar, no semblava donar-hi cap importància. I una altra cosa: la majoria de jugadors es passen moltes hores informant-se del pes dels cavalls, les condicions del terreny on té lloc la cursa, el joquei que munta i les actuacions anteriors del cavall que juguen. Un veritable jugador coneix totes les fulles de l’herba de l’interior de qualsevol terreny on corren els cavalls. Però Krassy no sabia res de tot això. Escollia el cavall que més li agradava per una raó o altra… I jugava a guanyar.

Les seves crides telefòniques es van fer cada cop més rares i la seva compareixença personal va anar sovintejant. Vaig anar representant el meu paper correctament, no donant-li mai cap entretoc o fugint de to en tot allò que jo deia. Sempre la tractava de senyora Powers, malgrat que ja s’havia acostumat a dir-me Eddie.

D’aquesta manera vaig agafar el costum d’anar dejorn a la meva oficina; a les onze em dirigia al domicili d’Homer i m’hi estava fins a la una. Després que Krassy havia marxat, m’entornava per a dinar i tota la resta del dia me la passava treballant. El negoci cada vegada m’anava millorant fins a l’extrem de llogar un altre auxiliar, que es deia Henry Spindel, perquè m’ajudés en les meves cobrances personals. Ni Spindel ni Bud Glasgow no es podien imaginar on anava quan els deixava i m’encaminava a la casa d’Homer. No els ho havia dit mai, i encara menys, que existís Krassy. Considerava que no n’havien de fer res.

Krassy s’acostumà a freqüentar la casa cada dia per allà a migdia. Jo sempre tenia a punt una coctelera amb martinis i ens assèiem i parlàvem una estona. Un dia em va parlar de música i li vaig dir que en el pis de sobre hi tenia un fonògraf en una habitació plena d’àlbums de plaques. Va voler saber quina mena de plaques eren, així fou que vam pujar al pis i Krassy va anar mirant els títols de les plaques. Finalment en va separar algunes i les va posar en el fonògraf. Totes eren de llarga duració, però es veu que li agradaven. Va asseure’s còmodament en el sofà, tot xarrupant un martini i escoltant la música. Després d’una estona, em va dir:

—Eddie, cada vegada em sorpreneu més.

—Jo?

—Sí. No m’havia cregut mai que us pogués agradar aquesta mena de música. Digueu-me coses referents als vostres assumptes.

—De quines coses haig de parlar?

—És Chicago la vostra ciutat?

—No —vaig replicar—. És Nova York…, la ciutat de Nova York. Allí vaig néixer i em vaig criar.

Em va semblar que dient-li això no m’exposava gens, perquè pel que jo sabia, ella no coneixia gaire Nova York. I vaig creure que esmentant aquesta ciutat li faria més impressió.

—Vau anar a la Universitat? —va preguntar-me.

Em complaïa molt la idea de poder-la enlluernar. Vaig decidir que Edward Homer amb el pis que vivia i la mena de música que tenia, havia nascut a Nova York…, havia d’haver anat a la Universitat! De manera que vaig contestar:

—Certament. Però solament hi vaig concórrer dos anys… a Colúmbia.

Colúmbia era l’única Universitat de Nova York, i en sabia alguna cosa gràcies als seus equips de futbol.

—Oh —va exclamar—. Però no parleu pas com… Bé, com un natural de Nova York.

—Voleu dir que parlo un anglès molt atrotinat? Això és pel fet de tenir males companyies. Després de tot, no cal tenir una carrera per a parlar de cavalls.

—Què me’n dieu de la vostra família? —va dir, somrient de nou.

—Oh, els meus pares encara viuen a Nova York.

—Ho troba bé la vostra mare que us dediqueu al joc?

—No ho sap. Es pensa que treballo per un corredor.

Krassy es va quedar mirant el cèrcol que havia deixat la beguda en el seu got. La cara semblava pensarosa. Al cap de poc va marxar.

Una altra tarda va comparèixer més tard que de costum i va beure’s ràpidament unes quantes begudes.

—Eddie, digueu-me si teniu amigueta.

—No.

—M’afigurava que en tindríeu un reguitzell —va dir—. Vós sou un jove de molt bon aspecte… i a més no us escassegen els dòlars.

—Sempre estic molt ocupat.

—Mai no se m’ha acudit de pensar que els homes estiguessin massa ocupats per a poder tenir amiguetes.

—És clar que no del tot —vaig replicar—, però, per què perdre temps i diners amb alguna dama que no ens va ni ve?

—És que no heu trobat mai alguna noia que us signifiqués alguna cosa?

—Si.

—Qui era? Parleu-me’n, d’ella.

—Si ho fes, és possible que no us agradés —vaig dir, tot mirant-me-la decidit a la cara.

—Cal que ho proveu per saber-ho —va dir, tot abaixant lentament el cap.

Sobtadament em va fallar la meva fermesa; estava espantat, massa temerós d’allò que jo pogués dir o de ficar els peus a la galleda. Ho vaig deixar córrer.

Érem pels voltants de Nadal i jo tenia alguns dòlars al banc. No molts, però l’Agència de Cobrança Clarence Moon havia fet algun dineret i vaig donar a Glasgow i a Spindel cinquanta dòlars d’estrenes a cadascun, traient la resta que importava tres-cents cinquanta dòlars. Vaig anar a la casa de préstecs Jacobsen del carrer North Clark, i vaig adquirir un petit collaret de perles… autèntiques, que havien estat empenyorades. Les perles no eren molt grosses, però es notava que eren genuïnes. Després vaig comprar un estoig de vellut negre i vaig col·locar-hi les perles. Vaig portar-ho a un lloc que es dedicaven a embolicar presents, i m’ho van embolicar en paper blau, enganxant-ho amb estels de paper platejat. De retorn a la casa d’Homer, vaig aturar-me a comprar un arbre de Nadal. Prou petit per a posar-lo sobre la taula i amb uns quants rengles de bombetes elèctriques de diferents colors.

Ho vaig muntar a la sala d’estar i vaig empalmar-ho al corrent elèctric, i vaig escriure una nota que deia: «Un feliç Nadal per a la senyora Powers». Vaig posar la targeta sobre l’estoig del collaret i ho vaig deixar sota l’arbre. L’endemà quan Krassy va venir, en veure l’arbre de sobre la taula, va exclamar:

—Quin arbre més enciser, Eddie!

—Us agrada?

—És clar que sí, crec que realment sou un sentimental!

Es va acostar a l’arbre i, quan va veure el paquet que hi havia a sota, el va agafar i, tot girant-se, va preguntar-me:

—És per a mi?

Vaig dir-li que sí.

—Deixeu-me’l obrir ara! Els presents m’encanten! No puc esperar-me per veure de què es tracta!

Va donar voltes a l’estoig més contenta que un infant.

—Podeu obrir-lo —vaig assentir.

Ràpidament va esquinçar el paper d’embolicar i va obrir l’estoig. Portant les perles a les mans, es va dirigir cap al mirall i es va posar el collaret a l’entorn del coll.

—Són magnífiques, Eddie! —va exclamar—. Oh! M’agraden moltíssim!

Després va tornar on hi havia l’arbre i va agafar la targeta, i la va fer moure amb la mà:

—Desitjo que em feu un favor.

—Allò que vulgueu —vaig replicar.

—No em digueu més «senyora Powers» —digué tot aguantant la targeta a la mà—. Cal que em digueu Candice.

—Conforme, Candice.

Va venir directe cap a mi, es posà de puntetes i tot abraçant-me em va fer un petó.

—Això és pel magnífic present de Nadal.

Tenia els ulls molt a prop dels meus, i jo hi podia veure directament dins… com si estigués contemplant una profunditat d’aigua, en la qual fos tan gran el fons, que semblava moure’s i dilatar-se sense notar-se cap ondulació. Li vaig tornar el petó. Vaig petonejar-la febrosament i em vaig rescabalar de tots els mesos que havia somiat en ella, pels passos que havia fet buscant-la arreu, i per tot l’amor que li portava…

Llavors es va posar a xisclar tot empenyent-me fora del seu costat.

—Oh, Eddie! Eddie… Eddie…

Vaig deixar d’abraçar-la, fent unes passes cap enrera.

—Potser no havia d’haver fet això —vaig dir-li.

—És allò que precisament esperava. Ho desitjava des del primer dia que us vaig conèixer.

—Llavors, per què esteu xisclant?

—No ho sé… Suposo que no és més que una beneiteria —va dir-me—. Heu de considerar que sóc casada! Què pot pensar-se d’una casada que permet que un altre home la besi d’aquesta forma, Eddie?

—Si es tracta de nosaltres dos…, ho considero una cosa esplèndida.

—Eddie —va dir-me suaument—, abans d’anar més endavant…, abans de comprometre’ns massa a fons amb allò que pensem i allò que volem, cal que us digui algunes coses.

—No hi ha res que m’hàgiu de dir.

—Prepareu més martinis i pugem a l’estudi per a fer tocar algunes plaques… I parlarem —va dir-me.

—Molt bé.

Vaig anar a la cuina a preparar més martinis, després tots dos vam pujar al pis de sobre. Krassy va escollir algunes plaques de Bach posant-les al fonògraf. Va arrepapar-se en el sofà i vaig asseure’m al seu costat, i vaig deixar la coctelera a terra.

—Per què us creieu que m’he casat amb Howard Powers? —va preguntar-me.

—No ho sé.

—No és pas perquè l’estimi. No l’he volgut mai… Mai! No sabeu que m’havia casat una altra vegada?

Vaig dubtar, però em va semblar millor dir que ho ignorava.

—No. No ho sabia.

—Doncs, bé; ja m’havia casat abans. Amb un home meravellós, molt distingit… Dana Waterbury. Va morir a la guerra. L’estimava de debò, Eddie… Adorava tot allò que ell feia. Era dolç i considerat, molt bona persona. Dana va ser el primer home que vaig estimar i al mateix temps el meu marit.

Se li estroncà la veu i els ulls se li ompliren de llàgrimes.

—Quan va morir —va prosseguir—, el meu món es va desplomar. No valia la pena de viure més. No hi havia homes… Cap home que pogués ocupar el seu lloc. La idea de pertànyer… o d’estimar… un altre home, no era imaginable!

Tal com m’ho va dir, em va doldre en gran manera. Finalment vaig poder-li dir:

—Aquest home fou molt afortunat.

—També vaig ser una noia molt afortunada —va dir-me suaument—. Howard era un vell amic de la família. La família de Dana el coneixia d’anys… Li deien l’«oncle Howard». Després de la mort de Dana, Howard se’m va portar molt bé. Va fer els possibles de fer-me oblidar la meva pèrdua…, el meu desempar i desesper. Però Howard era un home vell, que tenia els anys suficients per a ser el meu avi. No em va parlar mai d’amor… Eddie. Solament volia ajudar-me i protegir-me. Finalment em va proposar el matrimoni i vaig accedir.

—Per què? —vaig preguntar, tot abocant una altra beguda.

—Perquè jo no l’estimava! Ho podeu comprendre, això, Eddie? Vaig afigurar-me que seria com… Bé, com pare i filla. Res… res massa íntim entre tots dos. Que tots dos podríem viure feliçment i fer-nos companyia… i abandonar una vida solitària. Vaig creure que Howard era massa vell per a enamorar-se.

—Sí?

—Sí, al principi fou així. Però després Howard va mostrar-se possessiu i gelós. Va entossudir-se a fer-me l’amor… I jo no el podia suportar, Eddie. Em feia repugnància! Vaig provar de fer que em deixés sola, però ell em sol·licitava… com a muller. És un incest!

Es posà a tremolar i xisclar tot alhora. Vaig abraçar-la fortament. Em feia tanta ràbia Powers, que fins els budells em feien mal.

—El vell vol saber on vaig… i allò que faig. Per això vinc aquí a fer apostes, Eddie…, per escapar de la seva vigilància. És una minúscula victòria meva, Eddie. I Howard detesta la beguda! Abans jo no bevia mai, però ara m’agrada molt. Actualment puc anar-me’n a casa meva, amb el cap ple d’idees agradables i boiroses, i posar-me a dormir una estona. I oblidar que sóc tan infeliç!

Amb els ulls cremants i les faccions desencaixades es va quedar mirant a terra.

Amb la mà li vaig agafar el mentó i em vaig acostar la seva cara. Llavors li vaig fer un petó.

—Per què no deixeu el vell idiota? —vaig preguntar.

—Vull fer-ho, Eddie… De debò que vull fer-ho. No tinc diners meus, ni cap lloc per anar…, ni algú que em pugui ajudar.

—Jo us ajudaré —vaig dir.

—Eddie, ja sabeu bé allò que esteu dient? Howard té milions. És poderós i té moltes bones relacions. Pot trencar-vos… com si fóssiu una canya.

—No em fa gens de por.

—És que realment m’estimeu?

—Sí, de debò —vaig replicar.

—N’esteu segur?

—Més que segur, seguríssim! I vós, què?

—No siguis beneit, estimat —va dir-me, tot tutejant-me per primera vegada—. T’estimo…, d’altra manera no em trobaria aquí. Oh! Ara me’n recordo… —va exclamar tot aixecant-se—. Haig d’anar a comprar-te un obsequi de Nadal. Un present meravellós, esplèndid i gegantí!

—Espera un moment —vaig dir-li, mentre la feia seure de bell nou al costat meu—. No m’agradaria res que pogués venir dels diners de Powers. Abans que tota altra cosa del món, prefereixo tenir-te aquí uns minuts més!

—De debò? Oh, m’agrada sentir-te dir això!

Asseguda en el sofà, va posar un braç al voltant del meu coll; em va petonejar… apassionadament i amb desig frenètic. Vaig passar-li les mans a l’entorn del cos, per la cintura, i la vaig atreure cap a mi.

—Mira —vaig mussitar—, no desitjo res més que tu.

Ella em va petonejar amb deliri furiós sense contestar.

—Saps allò que vull dir?

—Sí —contestà sense respirar.

Vaig aixecar-me del sofà i vaig agafar-la per la mà. Sense dir paraula, em va seguir cap al dormitori.