3. Segona part
Krassy

Després de pujar al taxi Red-Top, Krassy es va fer portar al Loop, que és la part cèntrica de Chicago. A cada bloc que passava, s’allunyava més dels escorxadors…, d’Anton, de Maria, de Caesar i de Mike. Era més que un allunyament físic, representava trencar amb una manera de viure, amb un esdevenidor sense esperança, amb la misèria i la desesperació.

Arrepapada còmodament en el seient del cotxe, Krassy va treure’s de la butxaca un retall de diari amb anuncis d’habitacions per llogar. Alguns els havia marcats amb llapis. Va repassar la llista, i va dir després al taxista que continués pel Loop i la deixés a la cantonada del carrer Division i la calçada de Luke Shore. Krassy va arrencar els cupons de l’abonament corresponents per a pagar al taxista, i després, amb un gest sobtat, hi va afegir una propina. El conductor se la va mirar especulativament, i va dir insegur:

—Gràcies… —I va afegir després—: senyoreta.

Krassy es quedà dreta amb la maleta al costat, tot examinant el seu entorn. Des de l’Hotel Drake, pel carrer Oak i cap al sud, es veia girar la bonica calçada de Lake Shore fent una tremenda corba en direcció de l’avinguda North cap al nord. Edificis majestuosos, de pisos i apartaments, donaven a l’est del llac Michigan, i amb ela seus milers de finestres resplendents amb la llum del sol, seguien al llarg de la desfilada continua de cotxes i gent que sortien de la calçada Interior fins a engolir-se entre l’estrèpit de la poderosa calçada Exterior. Aquesta era la cara maquillada de Chicago, la Costa d’Or de la ciutat dels escorxadors. Era el carrer de les draperies de luxe, de sedes i pells. Com fent-hi niu, en un costat del seu darrera, empenyent i traient el nas, hi havia el Near North Side de Chicago…, el cor i la força d’allò que ha donat fama en el passat a l’esbarriada ciutat.

Aquí, en aquesta franja crepuscular, hi ha les innombrables habitacionetes, estudis i minúsculs apartaments, en els quals han viscut els pintors, músics i escriptors que s’han alternat tot estimant i odiant la seva ciutat. També aquí, en algun temps de les seves vides vagabundes, hi han viscut els actors, fotògrafs, locutors de ràdio, ballarines i cantants, coristes de night clubs, joves universitaris graduats i les secretàries i les taquígrafes acabades d’arribar a Chicago. I aquí, hi havien conviscut sense cridar l’atenció, les amistançades dels negociants poderosos, amb les noies de les timbes de joc, les meuques aficionades i les prostitutes professionals.

Limitat per la calçada de Lake Shore i pel llac de Michigan cap a l’oest el Near North Side s’estén només a uns pocs blocs de cases a l’oest del carrer Clark… I la barriada d’aspecte brillant i distingit acaba en sec. De bell nou ensenya la ciutat la seva brutícia, amb unes botigues llefardoses i roïnes que ocupen part de les voreres amb petites parades a fi d’atreure més compradors. Constreta al nord per l’avinguda North, la Near North Side gira, s’escorre i es torça cap a l’avinguda de Chicago, i en un cert indret cap al sud, entre uns pocs blocs de cases es perd en un laberint d’edificis d’oficines, tendes, night clubs i cafès.

Però hom s’hi troba segur, dins els seus límits, on ningú no fa preguntes, perquè ningú no es preocupa del veí.

Això per a Krassy significava l’evasió de la seva vida anterior i un indret escaient i segur. Va agafar la maleta, i es va dirigir a poc a poc cap al nord tot passant per la calçada de Lake Shore fins al carrer Banks, on va girar cap a l’oest buscant una adreça. Era una casa gran i vella, de pedra marró amb una torre a la façana. Va pujar els graons frontalers i va tocar la campana que hi havia al costat de les portes altes amb vidres glaçats. Un moment després va obrir-se la porta, i una dona alta i esvelta se li va encarar:

—Sou vós que heu posat l’anunci d’una habitació per llogar? —preguntà Krassy.

—Sí —contestà la dona—; la voleu veure?

Mentre examinava atentament Krassy, aquesta entrà i deixà la maleta en el vestíbul. La mestressa va fer-li senyal perquè la seguís, va travessar el vestíbul i la va conduir per una enorme escala de cargol que tenia els graons coberts per una catifa estreta, que ocupava exactament el centre de l’escala. En arribar al segon pis, els graons eren més baixos i estrets fins al tercer pis. Del tercer al quart pis, l’escala era estreta i abrupta, desproveïda de catifa. Continuant per un passadís, la mestressa va obrir una porta al final d’un vestíbul fosc. Al costat d’aquesta porta i abans d’entrar a l’habitació, es veia una escaleta minúscula.

—On porta aquesta escaleta? —preguntà Krassy assenyalant els graons.

—Mena a l’habitació de la torre —contestà la dona.

—Hi viu algú? —preguntà Krassy.

—Sí —contestà la mestressa—. Està llogada per cinc anys.

Krassy, seguint la dona, va entrar en una cambra més aviat petita. Hi havia un llit gran de matrimoni, una calaixera amb mirall i una cadira amb el seient encoixinat i tronat. Un racó de l’habitació estava encortinat amb drap de cretona vella. Darrera la cortina hi havia una barra de metall, penjada a través de l’angle del racó, que servia de penja-robes. Solament tenia una finestra, que donava al carrer Banks. Un cortinatge feixuc de pelfa marró, desferra de la passada glòria d’una altra habitació, queia directe i encarcarat, de dalt de la finestra fins a terra, tot emporcat.

Així i tot, a Krassy li va semblar el dormitori més atractiu que havia vist.

—El vostre anunci diu que són sis dòlars de lloguer la setmana —va dir Krassy.

—Sí, però no permeto que hi cuinin —digué la dona, i hi va afegir—: i al final del vestíbul hi ha una cambra de bany.

—Us la llogo —va dir Krassy.

Va obrir la bossa, i va treure’n dos bitllets de dòlar i un de deu.

—Us pago dues setmanes.

—A nom de qui haig de fer el rebut? —preguntà la mestressa.

—A nom de Katherine… Andrews.

—Teniu la família a Chicago?

—No —contestà Krassy—; sóc de Minneapolls.

—Treballeu aquí?

—Hi treballaré aviat, quan trobi col·locació.

—El meu nom és senyoreta Dukes. Us donaré dues claus…, per al portal d’entrada, que es tanca a les onze, i l’altra per a la vostra habitació. —De sobte va preguntar—. Suposo que no beveu?

—No, res d’això.

—Així, està bé —replicà la senyoreta Dukes—. La vida aquí és molt tranquil·la i no permeto que beguin a les habitacions.

Girà cua i sortí, i va tornar al cap de pocs minuts amb la maleta de Krassy. Aquesta va obrir-la i va treure’n els dos vestits, que va penjar darrera la cortina de cretona.

La seva camisa d’home, llarga i de seda, i un joc de roba interior, els va entaforar en un racó del gran calaix de la calaixera. El raspall, les pintes i les ampolletes de perfum, els va col·locar ordenadament sobre la calaixera. Després va estirar-se sobre el matalàs. Per un moment va notar una sensació peculiar de cremor als ronyons. Va pensar en Caesar Manola per un instant, i sense adonar-se’n va quedar-se adormida.

Durant algunes setmanes Krassy es va mantenir reservada, tenint cura estrictament dels seus assumptes i forjant plans per a l’esdevenidor, i evitant contactes amb els altres estadants. Cada matí prenia una tassa de cafè i es menjava dos bunyols; cada vespre es menjava un emparedat de carn picada fregida i es bevia un got de llet. Anava amb precaució en les seves despeses i feia a peu el camí d’amunt i avall de la dispesa al Loop, i aprofitava el trajecte per a buscar-se feina. No tenia cap intenció de fer de dependenta o de treballar en algun restaurant. Volia un càrrec on pogués trobar «la mena d’home que li convenia». Aquesta «mena d’home», no es precisava en el seu pensament, solament estava certa que havia de tenir una bona col·locació, molts diners, i ésser molt instruït i ben educat. Per a trobar aquest home, l’única possibilitat que tenia Krassy era buscar-lo en el món dels negocis, tot treballant ella en una oficina i produint una excel·lent impressió. La vida de Krassy a la barriada dels escorxadors, l’havia obligada a desenvolupar una astúcia i una habilitat remarcables.

La noia no es feia il·lusions sobre la situació de la dona en el món dels homes. Estava acostumada a la idea que els homes s’embriagaven, fornicaven, es rebentaven la setmanada, maltractaven els seus infants i apallissaven les seves mullers. Krassy es feia càrrec que tot allò que podia arribar a posseir, ho havia d’obtenir d’algun home.

«Tindré un milió de dòlars —es deia interiorment amb fermesa—; el tindré i el conservaré. Però abans de tot, haig de trobar l’home que me’ls pugui facilitar». Sabia que no vestia amb la correcció deguda, que el seu anglès era incorrecte, i ignorava allò més elemental de l’etiqueta. En canvi, estava certa que posseïa el poder misteriós d’atreure els homes…, de mirar-se un home i fer que aquest la desitgés. Aquesta puixança era la millor arma que posseïa… i la seva fortuna.

Però de primer calia col·locar-se en bones condicions. Va consultar la llista de les escoles de secretàries fins que va trobar l’Institut de Negocis de Goodbody que oferia un curs de mecanografia i taquigrafia per un centenar de dòlars.

—Amb aquest preu hi entra l’ús de les màquines d’escriure i la música —va explicar-li la senyoreta Goodbody—. També hi va inclòs el meu dictat per als exercicis estenogràfics.

Era el curs més econòmic que Krassy pogué trobar, i s’hi inscriví.

—Haig de pagar per anticipat?

—No he trobat mai cap alumna que ho pogués fer —digué la senyoreta Goodbody—. Podeu pagar-me vint-i-cinc dòlars cada més. Més ben dit, és millor que em pagueu vint-i-cinc dòlars el mes… o no us inscriviu al curs.

Krassy va donar el nom de Karen Allison. Li sabia greu d’haver dit a la senyoreta Dukes que es deia Katherine Andrews, però quan la mestressa li havia preguntat el nom, encara no havia tingut temps d’empescar-se’n un altre. Comprenia que Krassy Almauniski no lligava bé amb els seus projectes de grandesa; havia d’escollir un nom que fes quedar bé…, que fos distingit. Durant la nit anterior hi havia pensat molt. Finalment s’havia decidit per Karen Allison. Conservava les seves mateixes inicials; així era més fàcil que el recordés fins que hi estaria acostumada.

Krassy va iniciar el curs de la senyoreta Goodbody, i assistia quatre hores diàries a l’escola per practicar mecanografia i taquigrafia. Amb el front arrufat, s’estava asseguda totes les hores escrivint a màquina i seguint el compàs de la placa fotogràfica, o seguint taquigràficament el dictat que la senyoreta Goodbody anava recitant en veu alta, d’adagis, acudits o poesies. A la nit estudiava el llibre de taquigrafia al seu dormitori, provant de gravar-se els símbols a la memòria.

Llavors fou quan conegué Larry Buckham.

En el moment en què ella entrava en el seu dormitori, un jove alt i esvelt baixava per l’escaleta estreta que donava a la cambra de la torre. El jove es va aturar, mirant-se-la un moment llarg. Portava a la mà una maquineta fotogràfica proveïda del flash. Krassy es va quedar dreta amb la mà a la porta i el cap alçat, mirant-se Buckham a dalt de l’escala. Ràpidament el jove va alçar l’aparell i la bombeta de magnesi va llampeguejar als ulls de Krassy.

—Déu del cel —va dir el jove—; és que viviu aquí?

—Sí —contestà Krassy—, i vós?

—Escaleta amunt… a la torre —va contestar—; pugeu… Deixeu-me que us faci més instantànies.

—Un altre dia —digué Krassy mentre obria la porta—, no vull destorbar-vos entretenint la vostra sortida.

Buckham va entrar al dormitori darrera seu, i va asseure’s a la cadira encoixinada, tot sostenint l’aparell a la falda.

—No era cap diligència important. Cada dijous a la nit vaig en una reunió del Club Fotogràfic. Prefereixo quedar-me aquí i fer-vos fotografies.

—Sou aficionat a la fotografia? —va preguntar Krassy.

—No —digué Buckham—; és el meu ofici. Treballo pel «Daily Register». Però vull deixar el negoci de les notícies i dedicar-me a la fotografia comercial. Hi ha més diners a guanyar… I és més distret… tenir un estudi fotogràfic, anuncis gràfics i altres coses semblants.

Krassy es va treure la jaqueta i el barret penjant-ho darrera la cortina de cretona.

—Quan començareu a fer tot això? —preguntà la noia.

—Tan aviat com hagi pogut estalviar el diner suficient. Costa un dineral posar un estudi. Els aparells i el material del laboratori són molt cars… Ja tinc algun diner estalviat, però no n’hi ha prou. Escolteu —va exclamar—, heu fet alguna vegada de model professional?

—No.

—Conec alguns fotògrafs que probablement farien servir els vostres serveis. Em plauria molt de posar-vos-hi en relació. Per poca traça que hi tingueu, podríeu guanyar molts diners.

—No serveixo, sé molt poca cosa d’aquesta professió.

—És molt fàcil —digué Buckham—. Naturalment que fóra millor que anéssiu en una escola de models, però no us ho recomano. Costa molts diners i omplen el cap de les alumnes amb gran quantitat d’ensenyaments que mai no es fan servir. Compreneu?

Va moure la mà, fent un gest de menyspreu.

—Què voleu dir amb això? —preguntà Krassy.

—Oh, foteses com aquesta.

Buckham va desdoblegar un diari que portava a la butxaca i va anar girant els fulls fins que va trobar allò que buscava, un anunci. Llavors prosseguí.

—Aquí n’hi ha un de l’Escola de Models de Monica Morton: «Conserveu-vos atractiva… Sempre formosa… Sempre encantadora… Feu de cover girl!». Que patatim, patatam. Ara, aneu escoltant: «Programa d’encant femení! Domini de la figura; gesticulació i caminar; veu i dicció; coordinació de l’estil; maquillatge individual; estil personal dels cabells; desenvolupament de la personalitat; tracte social i etiqueta…», etc., etc.! Tot un munt de banalitats! Allò que tot fotògraf necessita, és alguna cosa que es pugui fotografiar bé.

Krassy s’estava dreta al centre de l’habitació. Amb el cap lleugerament decantat cap a un costat; els seus ulls grisos miraven directament Buckham, però en realitat ni el veia. Estava mirant cap a un món llunyà on no hi havia cap Larry Buckham ni s’hi trobaven fotògrafs. Va acabar dient suaument:

—Potser que tingueu raó.

—És clar que tinc raó —digué Buckham—. Per què llençar diners? Sapigueu que puc ensenyar-vos tot allò que cal per a fer de model, prou perquè pugueu actuar.

—D’acord —digué Krassy de cop i volta—. Faré posa per a vós, però per a ningú més. No vull fer de model.

Buckham es quedà sorprès per la decisió de la seva resposta, però no volgué posar en perill la seva bona fortuna.

—Bé —va assentir—, pugeu a la torre amb mi i us faré un parell d’instantànies aquesta nit.

Krassy va acompanyar-lo, pujant l’escala cap a la seva habitació.

Era una cambra d’uns quatre metres i mig, quadrada, amb finestres als quatre costats, Unes cortines de color caqui maniobrades per petites trajectòries com un teló de teatre, cobrien parets i finestres; un llit gran que de dia es convertia en sofà, unes quantes poltrones i una calaixera envernissada de laca xinesa, completava el moblatge del dormitori. A tots els racons, s’hi veien munts de fotos, còpies i tapitets.

—Fa prop de cinc anys que visc aquí —explicà Buckham—, i m’he arreglat l’habitació al meu gust. Quan vaig mudar-me aquí, allò primer que vaig fer va ser retratar la Dukes. Amb això li vaig ser simpàtic per sempre més, i des de llavors m’ha deixat viure en aquesta cambra.

Va arriar totes les cortines de les finestres.

—Em fa l’efecte com si estigués flotant pels aires en el vostre globus particular —digué Krassy.

—És per això que m’agrada l’habitació —va contestar-li, i va afegir—: Encara no m’he presentat; em dic Larry Buckham… He estat tan distret parlant, que no he pensat a preguntar-vos el nom.

—Em dic Katherine Andrews.

Buckham va posar-se a col·locar els seus reflectors i equip complementari. Aquella nit va fer catorze instantànies de Krassy.

Al final d’aquella mateixa setmana, Krassy ja esmorzava i sopava cada dia amb Larry Buckham. Al mati, ell li trucava a la porta i tots dos anaven passejant pels carrers State i Division. En un petit restaurant esmorzaven junts i conversaven, fins que Buckham s’adonava que feia tard a l’oficina. Al vespre, es trobaven per a sopar en un dels molts cafès modestos del Near North Side. Krassy procurava menjar bé i substanciós, mirant sempre que no fos massa car. Com que Buckham pagava el compte, les seves despeses alimentàries s’havien reduït a zero.

Buckham era d’estatura alta, devia tenir uns trenta anys i era molt sensible a les emocions. Un bon artífex com era, s’havia enterrat profundament en un món sense perspectives, lliurat solament a la fotografia. Aquesta passió i aquest amor a la seva feina, els va encomanar a Krassy. Al cap d’un mes d’anar junts, se li va declarar.

—Casem-nos, Krassy —va dir-li—. Tinc un bon càrrec… Guanyo noranta dòlars la setmana. Podríem viure molt bé. Engega aquest curset de secretària i podrem trobar un pis apropiat.

—Però, què hi ha del teu estudi? —preguntà la noia—. Si et cases amb mi, passaran anys abans que puguis canviar de feina.

—Que se’n vagi al diable l’estudi —digué Larry—. Tinc tres-cents dòlars estalviats i entre aparells fotogràfics i material complementari ja tinc més de dos mil dòlars emprats. Si ens casem, trigaré més, i això és tot.

—Molt bé —assentí Krassy—, ens casarem. No pas de seguida, però ja decidirem quan serà.

Buckham la va abraçar, petonejant-la amb gran desig.

Aquella nit, quan tots els estadants de la casa estaven dormint, Buckham va baixar al dormitori de Krassy, i per primera vegada s’hi va quedar. Silenciosament va lliscar per l’escaleta i amb els dits va picar suaument a la porta, i quan Krassy va obrir, es ficà de puntetes a l’habitació.

En la foscor del dormitori i dins el llit amb ella, Buckham va amagar la cara entre els pits de la noia.

—T’estimo, Krassy; per a mi ho ets tot… Ets bona i apetitosa, i representes tota la meva vida. Tu ets la meva existència, Krassy, i si alguna vegada succeís alguna cosa desagradable… que ens pogués separar… no sé pas què faria…

Krassy el va mantenir ben a prop seu excitant-lo frenèticament. Després se li va lliurar.

«No m’agrada això… No està bé —s’anava dient ella—, però algun dia, pot ser que…».

De nit, Buckham lliscava quietament per l’estreta escaleta, de la torre al dormitori de Krassy. Durant el dia només vivia per a poder veure-la a la nit. Cada nit, vigilava desesperadament per la finestra de la cambra d’ella quan es feia de dia, per tornar al seu propi dormitori de dalt de la torre.

—Casa’t amb mi, Krassy —li pregava ell.

Però Krassy replicava amb fermesa:

—Encara no, Larry; he pagat el curs de secretària i l’haig d’acabar…

—Però, per què, Krassy? Per què?

—Ja sé que no ho faré servir mai, però si fóssim casats… no acabaria el curs. I no puc suportar la idea de deixar per acabar qualsevol cosa que sigui.

Una nit, mentre estava ajagut amb el cap sobre el braç d’ella i amb la cara tocant-li la gola, mig enterrada entre la frondosa i llarga cabellera daurada de la noia, que li arribava fins a la cintura, Krassy li va dir:

—Larry, no et permetré més fer l’amor amb mi… fins que siguem casats.

—Com? —va exclamar Buckham, tot asseient-se de cop al llit.

—No està bé, i em desagrada quan hi penso. Després, un cop casats…, llavors no hi haurà res a dir.

—És que no m’estimes?

—Sí; t’estimo, però no em plau de fer-ho d’aquesta forma… No sóc d’aquella mena de noies… Ja que és cosa que no he fet mai abans…

—Per Déu! —va exclamar ell—. Demà mateix ens podem casar. Ho desitjo en gran manera! Què te’n sembla?

—No crec que estiguem en condicions de fer-ho —digué Krassy pacientment—. No crec pas que ens puguem casar fins que ho tinguem tot a punt. Ens cal un pis o apartament ben bufó per a viure-hi tots dos, i cal que tinguem pagat tot el moblatge i les altres coses que calguin.

—Quant temps podem trigar? —preguntà Larry a poc a poc.

—Uns sis mesos, si fem estalvis i treballem amb fermesa.

—Vols dir que no puc fer l’amor amb tu… fins d’aquí a sis mesos?

—Oh… Potser alguna vegada de tant en tant, Larry. Però no cada nit.

L’endemà, Larry va donar tres-cents dòlars a Krassy perquè comprés els mobles. Krassy va veure una botiga de mobles que oferia «un joc complet de sala d’estar per la modesta suma de 298 dòlars». Curosament es va gravar a la memòria tots els detalls del conjunt que estava exposat a l’aparador: un sofà-llit encoixinat, cadires encoixinades, dues tauletes imitació de noguera, una taula per a prendre cafè, una catifa florejada que amidava dos metres per tres, i un llum de peu. El mobiliari era econòmic i vulgar, i Krassy ho sabia bé.

Però Krassy no ho va comprar.

En lloc d’això, va seguir el curs de models de Monica Morton. Va pagar al comptat dos-cents cinquanta dòlars, triant el curs de més preu. Els cinquanta dòlars restants, els va guardar per a les seves despeses particulars. Els cent dòlars del premi de bellesa, s’havien reduït a menys de quinze.

Aquella nit, Krassy va deixar entrar Buckham a la seva habitació una altra vegada. Li va enumerar totes les peces del joc de mobles de la sala d’estar, d’una manera brillant, fent-li un esquema darrera el bloc d’estudi del curs de secretària de com col·locaria els mobles, fent creure-li que ja ho havia comprat.

—Ens ho guarden —va afegir—. Tot està pagat, i quan ens faci falta ens ho lliuraran. Tinc el rebut i el guardaré per si el necessitem.

Larry la va besar. Se sentia massa feliç per a posar atenció a tot allò que havia dit ella. Però una matinada d’un dia gris de molt fred, quan se’n va anar del llit de la noia, va aturar-se un moment i dissimuladament es va posar amorosament el bloc de notes a la butxaca.

Al setembre, Larry estava impacient per casar-se. Cada setmana de l’estiu Krassy havia rebut d’ell deu o quinze dòlars.

—Ens calen moltes coses…, principalment per a la cuina —va explicar-li—. Plats… i coberteria… i cassoles i olles. Tot puja diners, estimat meu, però no en podem prescindir.

Els diners els féu servir per a comprar-se dos vestits de poc preu en una venda de liquidació, de molt bon gust, tal com Monica Morton l’havia aconsellada.

Durant el dia es practicava de ferm a l’Institut de Goodbody, arribant a dominar el maneig de la màquina d’escriure i de prendre notes taquigràfiques al dictat. Encara devia cinquanta dòlars a la senyoreta Goodbody per a quedar liquidat l’import del curset, però tenia la intenció de pagar-los-hi com més aviat millor.

Un vespre, tot escoltant les explicacions de Buckham relatives a la fotografia comercial que invariablement acabaven amb narracions fabuloses sobre les agències de publicitat, Krassy sense reflexionar-ho molt va decidir que era la mena de món que ella somiava. Un món on els directors artístics cobraven un sou anual de 25.000 dòlars i els dirigents d’anuncis 40.000; on els responsables executius i vice-presidents gaudien d’uns rèdits que arribaven als 100.000 dòlars anuals. Alguns d’aquests contes eren veritables, d’altres eren falsos, o corrien de boca en boca, o només eren unes aspiracions que formaven part de la llegenda publicitària.

En el curs de models de Monica Morton, Krassy escoltava les mateixes històries. Relats llegendaris de les noies que havien fet les seves fortunes fotografiant-se per a campanyes nacionals, els retrats de les quals es podien admirar a totes les llars del país. Si Krassy no desitjava ésser una model, almenys volia formar part d’aquell món i relacionar-se amb els homes que hi intervenien. Va començar per inspeccionar les grans agències de l’avinguda Michigan… tot sospesant allò que se’n deia, i va acabar per decidir-se.

Entre les més importants, la més vistosa i afamada era l’empresa de Jackson, Johnson, Fuller i Greene. Aquesta fou l’agència on Krassy decidí de treballar.

A la tardor, Krassy havia comprat teòricament tot el mobiliari de la sala d’estar i la major part d’estris culinaris que havia pogut. Larry, en un rampell d’independència, havia decidit que els mobles del seu propi dormitori de la torre, de moment ja estaven bé. Va exigir a Krassy que fixés una data definitiva per a celebrar el casament.

—Dintre un mes, Larry —va prometre ella—. Llavors ens casarem i sempre més viurem junts. Però abans ens calen alguns vestits nous i estic buscant material adequat per a fer-los. M’haig de casar amb un vestit nou…

—Ja te’l compraré jo —va dir Buckham—. Et compraré tot allò que et faci falta.

Krassy va moure el cap com si objectés:

—Això no estaria bé, amor meu. Després de tot encara no som casats per a pagar tu… Ens portaria mala sort que em compressis el vestit de boda…

—Però, quina diferència hi ha? —va preguntar Buckham.

—Probablement, cap —va admetre ella, tot arronsant-se d’espatlles—. Potser és que sóc supersticiosa.

De sobte, amb el rostre resplendent, va prosseguir:

—Ja sé allò que podríem fer —però va torçar la boca tristament—; no…, no estaria gens bé.

—De què diable estàs parlant? —preguntà Buckham.

—Bé, pensava que podríem obrir un crèdit a nom teu en algun dels grans magatzems. Podríem dir que sóc la teva muller i al mes que ve quan ens passarien la factura del meu vestit, ja seríem casats; llavors estaria bé que paguessis.

—És una idea magnífica —va assentir ell—. Demà ens trobarem a migdia i obrirem un compte a nom meu.

Pocs dies després, Buckham rebé per correu dues credencials de comprador a crèdit. L’una per al senyor L. A. Buckham, i l’altra per a la senyora L. A. Buckham. Tot satisfet, va donar la credencial de la senyora a Krassy.

—Molt bé —va dir-li—, aquí tens el teu vestit de boda.

Krassy estigué molt ocupada. Primer de tot es comprà un vestit blanc senzill i elegant, estil sastre, i un barret molt vistós que feia joc. Com que resultava econòmic, ho va ensenyar a Larry. Aquest es va mostrar molt entusiasmat.

Després va llogar un petit apartament d’una sola habitació al carrer East Delaware, donant el nom de Karen Allison. El lloguer era de vuitanta dòlars mensuals, en un edifici respectable, i va pagar una setmana per endavant quan es va comprometre a llogar-lo.

—A finals de setmana ja us pagaré la resta —va dir al procurador—, quan m’hi instal·li.

Krassy havia anat cada dia de compres i feia servir la credencial de crèdit: un joc de maleta i maletí de cuir blanc; un rellotge de polsera d’or; un aparell de ràdio portable; un encenedor d’or; un timbre de menjador d’ònix i mareperla, i un parell de pells de guineu. Va anar molt amb compte a triar res massa car, però el total s’acostava als mil dos-cents dòlars. S’ho va empenyorar, i en va rebre tres-cents dòlars en efectiu.

«Però em cal alguna cosa per a mi», va pensar ella. Llavors va comprar i carregar en el compte, dos altres vestits nous, dos parells de sabates que hi feien joc, un vestit d’estar per casa i una elegant jaqueta negra. Tot això ho va col·locar curosament en el seu nou apartament del carrer East Delaware.

A casa la senyoreta Dukes, el carter hi passava dues vegades cada dia. Deixava la correspondència en una bústia feixuga de ferro que es trobava fixada al costat de l’escala a fora el carrer, i la senyoreta Dukes l’entrava dins, deixant-la sobre la vella taula rodona. Quan els estadants entraven a la nit, s’aturaven a la taula i regiraven el correu buscant la correspondència que els anava adreçada. El dia primer de mes Krassy va procurar ésser la primera persona que remenava el correu, tant al matí com a la tarda. El 3 d’octubre va arribar una factura dels grans magatzems; anava adreçada al senyor L. A. Buckman. Krassy va sostreure-la ràpidament de la resta de correspondència i se la va amagar sota la jaqueta. Un cop segura en la seva habitació, va esquinçar el sobre-carta. Era una nota que indicava el total a pagar i passava dels mil dos-cents dòlars. Curosament va fer-ne trossets menuts, tirant-los a la comuna de la cambra de bany, fent córrer l’aigua fins que tots els bocins de paper remullats van desaparèixer.

Aquell mateix dia anà a veure un impressor situat a la Grand Avenue, a l’est del nivell baix del Michigan. Encarregà dotze plecs de cartes i sobres amb la capçalera impresa en relleu i en el millor paper disponible, per a correspondència social. La capçalera deia així:

Després de considerar-ho millor, va afegir el número telefònic d’on vivia la senyoreta Goodbody, que havia trobat en el directori telefònic.

L’impressor volia imprimir la capçalera amb tipus d’impremta, però ella insistí que fos imprès amb una planxa d’aram gravada. Krassy havia descobert que el gravat resultava molt més car que els tipus movibles, però donava un to de distinció i un aire de riquesa, i ho volgué sense tenir en consideració el preu.

—Us costarà un grapat de dòlars imprimir-vos les cent còpies —va dir l’impressor, movent el cap en veure la seva extravagància.

—Però si solament en vull dotze —replicà Krassy.

—La planxa gravada l’haureu d’amortitzar en dotze còpies i us sortirà tan car com si n’imprimís un centenar —va dir l’home.

—Amb dotze en tinc prou.

Finalment l’impressor va cedir tot exasperat. Krassy no va poder-se estar de somriure astutament.

El matí del 15 d’octubre, Krassy va deixar d’anar a esmorzar amb Larry, i va sortir de casa molt més tard que de costum. Era un dia magnífic, amb una lleugera boirina tardoral que flotava per l’aire. Dos blocs de cases més enllà, el llac anava empenyent lentament unes onades llargues, que fregaven suaument l’escullera de ciment. Mentre Krassy estava aturada per un moment en els graons de la façana de l’edifici de la senyoreta Dukes, va veure un home d’edat, obès, de cabells blancs tot esbullats que li sortien de sota un barret marró col·locat tirat enrera. Estava travessant la calçada mirant el número de la casa.

Per alguna cosa del seu posat o potser per raó del seu propi instint, Krassy es va posar alerta. El dia s’anava espatllant, la boirina del cel agafava un color de fum que venia de darrera dels escorxadors. Va tenir un calfred que no era precisament per la fredor del dia. En passar l’home pel seu costat, li va tocar el braç de sobte, i el va aturar.

—Si busqueu algú de la casa —digué Krassy—, em temo que no hi ha ningú. Sóc la darrera que he sortit aquest matí…

El vell se la va mirar impersonalment. Portava ulleres de muntura vermella. El seu alè li feia una fortor rància de whisky… acabat de beure. Es va treure el barret amb molta cortesia, amb un moviment breu, tornant-se a cobrir de la mateixa manera.

—Estic buscant un senyor o senyora Buckham —va dir.

«Tan aviat!», va pensar Krassy. Va dubtar un moment, després va dir:

—Sóc la senyora Buckham. Puc ser-vos d’utilitat?

—Sóc un investigador de crèdits —va replicar el vell—, només venia per a recollir un xec d’unes compres fetes.

—El meu marit no hi és, ara —va dir Krassy—, i jo no puc signar-lo. Aquesta nit n’enviarà un a la tenda.

—Llavors, ho sento —va dir, bellugant el cap—, perquè em cal veure el vostre marit. Hauré d’anar al diari a parlar amb ell.

Krassy va pensar ràpidament allò que havia de fer. Els ulls se li van mullar de llàgrimes i, tot ofegant un sanglot, va dir:

—Ja sé que puc confiar en vós… Anem en algun lloc on puguem conversar tots dos.

Tot buscant-se el mocador va girar la cara, i va gemegar suaument:

—Em tornaré boja. Quan us ho expliqui tot… Vós us en fareu càrrec.

El vell se la va mirar pensarosament, i va dir finalment:

—Està bé. On voleu anar?

—Dins la casa no. Algú ens podria escoltar, i em moriria de vergonya. Anem carrer avall i prendrem una tassa de cafè en algun bar. Estic tan trasbalsada que ni he tingut esma de menjar…

Silenciosament i tots dos de costat, van anar caminant pel State Parkway cap al carrer Division. Entrant en un drugstore, van asseure’s en una cabina. Krassy va demanar una tassa de cafè i el vell no va sol·licitar res. Es va limitar a preguntar:

—I bé?

—No sé per on començar —va dir Krassy tota desemparada.

—Ja sabreu que és molt seriós —digué el vell— encarregar objectes deliberadament, sabent que no es poden pagar. El senyor Buckham, malauradament, va obrir un compte nou a mitjan mes. Si la direcció dels magatzems hagués calculat l’import elevat del deute total, en relació als ingressos que el vostre marit va declarar, no hauria permès mai que la factura pugés tant.

—És una bèstia bruta! —cridà Krassy—. Oh, espero que l’agafin.

—No està bé que la muller parli del marit d’aquesta manera —va exclamar sorprès el vell.

—No sóc pas la seva muller! —Krassy va abaixar els ulls avergonyida—. No ho sóc ni ho seré mai.

Es va posar les mans a la boca per a reprimir-se els sanglota.

El vell va canviar de posició a la cadira, visiblement nerviós, i va suggerir amb incertitud:

—Potser seria millor que continuéssiu explicant-vos…

Krassy obri la seva bossa i en tragué un retall de diari. Era el reportatge amb el seu retrat, que havia publicat la revista «Stockyard Weekly News» relatiu al concurs de bellesa. Krassy s’havia procurat una còpia del setmanari, i havia guardat el reportatge. Ara, a les seves mans, li servia d’arma ofensiva. Ho va donar al vell, i aquest es va mirar el retrat llegint el reportatge a poc a poc.

—Aquesta sóc jo —digué Krassy—, tot just farà sis mesos. Publicat el meu retrat, Larry el va veure. Va venir a casa meva, pregant-me que li deixés fotografiar poses meves. És un fotògraf publicitari, sabeu?

—Si —digué el vell—; que treballa al «Daily Reglster».

Krassy féu que sí amb el cap.

—Va prometre’m que jo podria obtenir molta publicitat… I que això em proporcionaria molts diners. Me’l vaig creure. —Krassy s’aturà, tot eixugant-se les llàgrimes—. Fins a l’extrem que vaig instal·lar-me en el centre de la ciutat.

»Després va assegurar-me que m’estimava… També me’l vaig creure. Acabà dient-me que ens casaríem. Llavors…, llavors…, quan em va veure compromesa…, em va obligar a viure amb ell… dient-me que no es volia casar fins a tenir prou diners per a deixar la col·locació del diari…

Les mans esveltes de Krassy tremolaven damunt la taula mentre anava dient el seu relat; i el vell va donar-li un copet amistosament. La noia féu un sospir fondo tot sanglotant, i prosseguí:

—No vaig gosar tornar a casa. El meu pare m’hauria matat per ser una… mala dona. No tenia cap indret on anar… Ningú no tenia cura de mi excepte Larry. Jo l’estimava, senyor…, senyor? —va interrompre la història amb la seva pregunta.

—Moon —replicà el vell—. Clarence Moon.

—Bé; i de quina manera jo l’estimava! —va gemegar la noia suaument—. Fins que un dia es posà a beure… Llavors es va tornar una bèstia bruta. Una nit va venir totalment begut. Em digué que se li havia acudit la manera d’obtenir els diners suficients per a instal·lar-se l’estudi. Si jo l’ajudava, em prometé que ens casaríem de seguida.

Les paraules li sortien de la boca amb gran facilitat, l’una darrera l’altra, com si anés desenrotllant un cabdell de fil debanat. Es va gronxar gentilment d’un costat a l’altre.

—Es tractava, digué ell, d’obrir un crèdit i fer que jo obtingués una credencial de comprador —va prosseguir Krassy—. Jo havia d’anar comprant objectes, després emportar-me’ls i empenyar-los mirant de treure’n el màxim profit.

Tornà a remenar la bossa, traient-ne un feix de cèdules d’empenyorament que posà sobre la taula. Moon sense dir res les va agafar.

—M’hi vaig negar, senyor Moon… Vaig pregar-li que no ho fes, i em va pegar! —Alçà els dits i es tocà gentilment els llavis—. Va fer-me una llista d’objectes perquè jo els comprés, i cada dia me’ls demanava. Els dies que jo anava als magatzems, s’embriagava i em tractava porcament!

—I què me’n dieu d’aquells vestits de senyora que vós vau comprar? —preguntà Moon.

Krassy es va aguantar la respiració.

—Té una altra dona… Els hi va donar… Ho sé segur que els hi va donar! —Va escopir les paraules—. Però va obligar-me a comprar-los…

Moon va moure el cap com si li semblés greu, i va preguntar a continuació:

—Sabeu si Buckham disposa de molts diners?

—Això no ho sé —contestà Krassy afligidament—, però té aparells i material fotogràfic per valor de dos o tres mil dòlars.

—Això ajudarà —va dir Moon.

Va contemplar la bonica cara d’ella, que en aquell moment estava negada de llàgrimes. L’angoixa i el desesper que hi va veure, el van convèncer del tot. A poc a poc es va aixecar de la taula.

—Potser no hauria de fer-ho —va dir—, potser és que sóc un bleda sentimental. No m’he casat, així és que no he tingut cap filla. Si n’hagués tingut alguna, espero que s’hauria assemblat a vós… Només que amb millor criteri. Faré detenir Buckham, acusant-lo d’estafa. —Va fer una pausa—. Si no us puc trobar, no us puc fer arrestar, oi? —va afegir.

—No —digué Krassy—, vós no podeu…

—Bé, suposem que oblidem aquesta conversa que hem sostingut tots dos i vós desapareixeu cap algun indret on jo no us pugui trobar; com, per exemple, tornant a casa el vostre pare.

—Oh, sí… sí! —va dir Krassy somrient amb esperança sobtada.

També es va aixecar, i recolzant-se sobre els dits dels peus, va fer un petó al front del vell.

—Gràcies, senyor Moon —va xiuxiuejar, després va girar en rodó i caminant de pressa va sortir de la porta.

Per un moment Clarence Moon es va quedar dret al costat de la taula. Va buscar per la butxaca de l’americana, i en va treure una ampolleta de medicina que deia «xarop per a la tos». Va beure’n una tirada llarga. L’olor indicava clarament que contenia una dosi elevada d’alcohol. Es podia assegurar, sense equivocar-se, que es tractava simplement d’una beguda alcohòlica.

Krassy va tornar de pressa a casa la senyoreta Dukes, omplint les maletes. Quan va sortir, no la va veure ningú. Va agafar un taxi i es va dirigir directament cap al seu nou apartament del carrer East Delaware.

Aquella tarda la policia detingué Larry Buckham. No se’l va creure gens quan ell va intentar d’explicar els fets tal com havien anat. A no ésser per la senyoreta Dukes, Buckham hauria anat a la presó. Entre el «Daily Register» i la senyoreta Dukes van convèncer la policia perquè retirés l’acusació quan Buckham va haver venut el seu material fotogràfic i pagat tot el deute dels magatzems. La direcció d’aquests va renunciar de bon grat al processament, en contra de l’opinió del vell Moon que volia carregar tota la culpa sobre Buckham.

Buckham va perdre la col·locació del diari.

Quan va sortir de la ciutat, no va poder emportar-se ni una modesta Kodak Brownie número 2.