7. Danny i Krassy

Els mesos que van seguir es dissolgueren en una resplendor rosada. Cada dia vaig veure Krassy, llevat dels dissabtes i diumenges. Ella m’explicava que Powers es quedava a passar els finals de setmana a casa, i no podia escapolir-se. Jo no feia més que donar voltes abatut, anant d’un lloc a l’altre de la casa, terriblement engelosit i detestant el pensament que Krassy era amb ell. I sempre preguntant-me com acabaria tot plegat. Jo volia que Krassy s’apartés d’ell…, que es divorciés… i em seguís en algun lloc…, allà on fos! Això no obstant, encara no li havia dit la veritat de la meva situació; qui era jo…, un modest Danny April, amb una petita agència de cobrança. M’havia entortolligat tant amb les meves mentides, que em feia por de dir-li la veritat. Per altra banda, ella encara em representava el paper de Candice Waterbury Powers, i això em feia suposar que no seria prudent de part meva de fer-li saber que coneixia tota la seva història; que si ho fes, canviaria completament la nostra relació.

Jo encara era Eddie Homer, el jugador i corredor d’apostes de cavalls. Dintre no gaire temps, el veritable Eddie Homer es presentaria a casa seva; el pensament del seu retorn, i que ens sorprendria a Krassy i a mi, em donava malsons. Resultava, doncs, que em trobava en una situació en què no podia encarar-me amb la realitat; allò que era real i allò que era fictici…, allò que era mentida i allò que era veritat… estava de tal manera barrejat, tant a la vida de Krassy com a la meva, que jo anava passant el temps abans de prendre una decisió. No volia fer cap acte que m’impedís de poder veure Krassy.

Una vegada va comparèixer Krassy amb els ulls brillants i ullerosa, i em va semblar que tenia la cara inflada.

—Eddie, estimat —va preguntar-me—; què hem de fer ara?

—Ja t’ho he dit —vaig contestar—. Deixa Powers i vine amb mi.

—Ja n’hem parlat llargament de tot això… abans. Howard em fa por, Eddie…, per tu tant com per mi.

Vaig besar-la als ulls, tot acostant-me el seu cos. Vaig notar que tremolava.

—No et preocupis per mi —li vaig dir—, nosaltres farem allò que tu vulguis.

—Has de saber, Eddie, que hi ha una cosa… Oh, això et semblarà pueril… però em faria molt feliç.

—De què es tracta?

—Podries telefonar-me a l’hora de sopar… només per dir-me «hola!». L’hora de sopar, per a mi és la més pesada de totes, amor meu. Penso en tu i en la tarda que hem passat tots dos junts, llavors cal que m’assegui i em posi de cara a Howard…

—Però, per què telefonar-te a l’hora de sopar? No serà un motiu perquè ell s’enutgi?

—Sostinc moltes converses telefòniques durant el dia… de gent molt diferent. Ell no sabrà res. Si no puc contestar, deixaré l’aparell sense parlar-te… Llavors ja comprendràs de què es tracta. Allò que desitjo és saber que estàs pensant en mi…

Vaig sentir-me trasbalsat d’alegria i vaig abraçar-la tan fort com vaig poder.

—Dóna-ho per cert, Candice —vaig dir-li—. Et telefonaré cada nit. El diré que sóc en Joan tal i tal altre… Quin nom et sembla més adient?

—El teu mateix nom estarà bé. Howard no sap qui ets, en el cas que se n’assabentés… I a mi m’agrada d’escoltar el teu nom contínuament. No me’n cansaria.

—Està bé.

—I recorda bé, estimat; si no contesto… serà perquè Howard es troba massa a prop… Suposo que no t’enfadaràs?

—Amb tu no m’enfadaré mai.

I cada vespre vaig telefonar-li a les sis. Li telefonava al seu pis i el majordom contestava. Regularment prenia el meu nom i tornava dient que la senyora Powers no hi era. Llavors penjava l’aparell, i em venia un mal gust a la boca, i odiava el majordom i Powers. Algunes vegades contestava Krassy, i xiuxiuejant manteníem una conversa curta, i em deia que m’estimava. I el món es convertia en el lloc més bonic per a Danny April.

A les tardes, venia Krassy a la casa, però ja no es molestava a fer apostes tan sovint com abans. Ens assèiem bevent martinis i escoltàvem la música, finalment fèiem l’amor. Portava el gran fonògraf al dormitori, i allí jèiem tots dos en el llit majestuós, amb les cortines de les finestres ben tirades avall. L’habitació quedava còmoda, fosca i tèbia. Em recolzava de costat i en la foscor podia endevinar les seves formes exuberants que ressaltaven en el fons blanc dels llençols. Sobre el coixí, els seus cabells negres formaven una clapa fosca i s’estenien com una mantellina al voltant del cap. A vegades amb els dits li palpava el mentó i li resseguia els contorns del cos, per sobre de l’estómac i els malucs. Ella s’estava ben quieta, com si fos una estàtua de vori. S’aguantava la respiració i mussitava suaument tot dient-me coses.

—Amor meu, tens molts diners? —va preguntar-me una vegada.

—No. No gaires… No com Powers.

—No vull dir això —va replicar somrient—; vull dir si tens prou diners per a comprar-me regals.

—De tant en tant ho puc fer.

—No vull significar cada dia! No pots comprar algun present de vint-i-cinc centaus per a la teva amistançada?

—No diguis això! —Aquella paraula no m’agradava.

—Em penso que et trobes cohibit, Eddie —va dir-me en de broma—. És que no sóc la teva amistançada?

—Estic atordit amb tu.

—Llavors em compraràs un obsequi. Cada dia un de diferent! I no despendràs més de vint-i-cinc centaus per cadascun.

—I de què ve aquesta idea? —vaig preguntar.

—Senzillament, perquè m’agrada de tenir regals —va justificar. Es va decantar i em va fer un petó—. Sempre m’han agradat els obsequis… i el moment de desembolicar-los. Ara et tinc a tu, i insisteixo perquè em facis un obsequi cada dia. No de molt preu! Que no valgui més de vint-i-cinc centaus. Recorda-te’n!

Això em va divertir. Em va semblar una idea molt graciosa.

—D’acord —vaig dir-li—. T’ompliré d’obsequis d’aquest preu.

—Els has d’embolicar molt bé —va afegir en to d’advertència—, i posar-ho dins una capsa ben bonica.

La broma es va convertir aviat en un costum ritual. Cada dia li comprava alguna bagatel·la en el lloc que em venia més bé; un pomet de margarides o un batidor d’ou. A vegades era una llibreta o una novel·la de les edicions de butxaca, o un enfilat de boles de vidre blaves…, o alguna de les mil coses que venen a les quincalleries. Ho embolicava amb paper especial i ho posava en una capsa de cartó apropiada a l’objecte.

A l’enfilat de boles de vidre, hi vaig escriure sobre la capsa: «Posa’t aquests safirs al voltant del teu coll… adorat. Eddie». A la novel·la, hi vaig posar una targeta que deia: «Això et provarà el meu propòsit… Calcula allò que pot passar si no deixes Powers! Eddie». I així successivament. Li’n vaig regalar vint-i-cinc o trenta més. I tots eren de nyigui-nyogui, però a Krassy l’encisaven. Feia veure que s’aguantava la respiració, i quan ho desembolicava, s’exclamava que costava de desfer el cordill. Després es posava a riure amb l’obsequi a les mans.

—És una cosa esplèndida, amor meu —acostumava a dir contenta, i es tirava les grenyes cap endarrera.

»És allò que em feia falta! —prosseguia, fent-me un petó després de llegir la meva dedicatòria, sense parar de riure.

La meva manera de viure era estupenda. Tot allò que jo feia girava a l’entorn de Krassy. A la nit, encara anava a dormir al meu dormitori perquè tenia por que es poguessin veure del carrer estant els llums encesos de la casa d’Homer. Tots els matins m’arribava a l’oficina i treballava fins a dos quarts d’onze. Cap allà a les onze ja em trobava a la casa d’Homer i esperava Krassy. Venia ella i es quedava amb mi fins a dos quarts de dues o les dues. Després que ella havia marxat tornava al centre de la ciutat i em dedicava a seguir clients tota la resta del dia. A les sis li telefonava des de qualsevol cabina pública, anava a sopar, i tornava a l’oficina… o me n’anava a casa meva. Glasgow i Spindel estaven molt ocupats; el negoci m’anava bé, i jo tenia Krassy i em sentia fenomenalment feliç.

Fou llavors que es presentà un final de setmana en què Powers es trobaria fora de la ciutat. Krassy em va dir tota excitada:

—Pensa, amor meu, que tindrem tres dies meravellosos totalment per a nosaltres!

—A quin lloc va? —vaig preguntar.

—A Washington —va contestar, sense donar importància a l’assumpte—. Per negoci…, política…, no puc precisar-ho.

—Què t’agradaria que féssim?

—Hem de fer coses meravelloses… —em va dir, tota il·lusionada per la perspectiva que se’ns oferia—, alguna cosa apassionadament esbojarrada! —Va aturar-se, tot reflexionant—. Ja ho tinc! Anem a qualsevol lloc… fora de Chicago. En un indret on no ens conegui ningú… i que puguem estar junts.

—La teva idea em sembla esplèndida —vaig dir, contagiat pel seu entusiasme.

—Howard se’n va divendres a la nit. De manera que aquest dia no podrem fer res. Donaré festa als criats tot el final de setmana, i pots venir-me a buscar per allà el migdia del dissabte.

—Recorda’t que no tinc cotxe —vaig remarcar-li.

—És igual. Farem servir el meu… i podem dirigir-nos a Wisconsin. Potser puguem trobar algun petit allotjament, amb un gran escalfapanxes de pedra, i molts pins pel voltant… i un estany…

—És clar que sí, nena —vaig assentir—; ben segur.

—Prepara un maletí amb les teves coses. Véns a buscar-me cap allà el migdia. No truquis perquè em trobaré allunyada de la porta… i no et sentiria. Deixaré la porta ajustada, i pots entrar sense avisar. Si no em veus, pensa que seré al final del pis empaquetant les meves coses.

—De la manera que parles, sembla que el teu pis és com l’Estació Central.

—Ho és —va replicar—. Pitjor que això… és fred, tenebrós i avorrit. És un lloc que no puc suportar! Pensa, amor meu, que podré estar-ne absent durant tres dies meravellosos!

L’endemà era divendres i Krassy va comparèixer com sempre, i vam acabar de discutir els nostres plans. Jo havia comprat alguns mapes de Wisconsin i els vam anar inspeccionant fins a trobar un petit allotjament d’hivern. Aquella nit no vaig poder dormir. El dissabte em vaig llevar molt aviat, i em vaig afaitar; vaig posar en un maletí dues camises de fil, un parell de pantalons de franel·la i alguns mitjons gruixuts.

A migdia em trobava davant l’edifici on vivia Krassy i portava el maletí. Pensant-ho bé, vaig creure més prudent no entrar a la casa amb el maletí a la mà. Hauria semblat estrany, i no em convenia atreure l’atenció. Llavors vaig travessar el carrer i em vaig dirigir a la parada de taxis, i vaig fer un tracte amb el darrer cotxe estacionat perquè no perdés de vista el maletí. Vaig dir-li que estaria absent durant uns deu minuts i li vaig donar un dòlar per anticipat.

Quan entrava decidit a l’edifici, el porter em va aturar.

—A qui voleu veure? —va preguntar.

—La senyora Powers.

—Ho sento. La senyora Powers no hi és.

—Sé que hi és —vaig dir—, i m’està esperant.

—La senyora Powers no hi és, al pis —va repetir.

Per un moment vaig quedar aturat; llavors vaig recordar que sabent que Howard i els criats se n’havien anat, el porter segurament es creia que Krassy també havia marxat.

—Perfectament —vaig dir—, no vull discutir. Aviseu-la pel telèfon interior que sóc aquí.

—Ho sento —va repetir tossudament per tercer cop—. La senyora Powers no hi és, al pis.

Vaig començar a empipar-me. Allò que havia d’haver fet, era sortir a fora i telefonar-li des d’una cabina pública; llavors ella diria al porter que em deixés passar. Però cada moment que passava jo estava més furiós, així és que el vaig empènyer cap a un costat. Em va agafar pel braç.

—Traieu les mans de sobre meu —vaig dir irritat—, o us desfaré la cara!

Va apartar les mans ràpidament, tot mirant al seu voltant.

—Telefoneu a la senyora Powers i digueu-li que sóc en camí. El meu nom és Homer.

Vaig entrar a l’ascensor on m’estava observant l’empleat amb la boca oberta.

—Cap discussió, Bud —vaig dir-li—, si no també n’hi haurà per a vós.

Sense dir paraula, va tancar les portes i vaig pujar fins al pis vint-i-tresè. Vaig trobar-me altra vegada en el mateix salonet de descans. Les portes de l’ascensor van petar darrera meu, i la cabina va baixar cap a la planta baixa. Vaig donar la volta a l’entorn del brollador poblat de peixets, i em vaig dirigir cap a la porta per tocar el timbre. Llavors vaig recordar les instruccions de Krassy, vaig posar la mà en el pom de la porta i li vaig fer donar un tomb. La porta va quedar oberta i vaig entrar dins… I em vaig trobar cara a cara amb el majordom.

—Què feu aquí? —va preguntar-me.

Vaig quedar perplex… M’havia agafat de sorpresa. Quan encara estava empipat del porter, ara em sorprenia de trobar el majordom en el pis.

Sense pensar-m’hi massa, vaig dir-li que no n’havia de fer res; però abans de poder dir més paraules, vaig sentir la veu de Krassy que deia:

—Està bé, Robbins; ja ho arreglaré jo.

Robbins va fer-me una reverència i va desaparèixer darrera una porta del passadís.

Krassy amb un dit als llavis va indicar-me silenci, i em va fer senyal perquè la seguís. Va dirigir-se cap a una porta alta en forma d’arcada que donava a una sala d’estar grandiosa i alta de sostre. Calia baixar tres graons baixos per a entrar a l’habitació, que era molt fosca. Les draperies que penjaven de les altes finestres estaven mig arriades. En un costat de la sala hi havia un monumental escalfapanxes… prou gran per a rostir-hi un bou.

Krassy anava vestida de carrer, amb un barretet molt graciós i duia guants negres. Portava a la mà una bossa molt gran.

—Què passa, estimada? —va preguntar una veu d’home.

Sobresaltat, vaig notar que davant l’escalfapanxes hi havia un home assegut, ensorrat en una poltrona, i que de moment no l’havia distingit. Estava d’esquena a nosaltres, i només podia veure-li els cabells blancs sobre el cap que sobresortien de la poltrona.

—Res, Howard —va replicar Krassy, tot adreçant-se-li quietament.

La persona que estava asseguda allí, era Howard Monroe Powers. No va tombar el cap i Krassy se li va acostar pel darrera… mentre anava parlant per tranquil·litzar-lo. Vaig quedar glaçat de sorpresa, i em vaig quedar dret al seu darrera.

—Que potser és aquest Homer una altra vegada? —va preguntar.

—No et preocupis, Howard —va dir suaument Krassy—; ja me n’encarrego jo…

Ara es trobava darrera d’ell, i li acariciava el cap. Ràpidament va enretirar la mà, va obrir la bossa tot fent un pas enrera.

Amb un moviment silenciós, va treure un revòlver de la bossa, va encarar-lo darrera el cap d’ell i premé el gallet.

Es va sentir una detonació.

Una part del crani de Powers semblava volar per la sala.