INTRODUCCIÓ

Pensar en no pensar. Com pensem en no pensar? No pensant. Aquest és, en si mateix, l’art essencial del zazen (meditació zen). El zazen no consisteix a aprendre meditació. És, simplement, la porta del dharma al repòs i la felicitat, la pràctica-realització que duu a la total Il·luminació. És la manifestació de l’última realitat. Cap trampa ni parany la poden pertorbar. Un cop hem arribat al seu cor, som com el drac quan penetra l’aigua, o com el tigre quan arriba a la muntanya. Perquè heu de saber que precisament aquí, en el zazen, el dharma correcte es manifesta ell mateix i, des del principi, l’avorriment i la distracció queden arraconats a banda.

DOGEN ZENJI

En aquest llibre intentaré clarificar aquestes paraules de Dogen Zenji^[1], fundador de la Comunitat Japonesa Zen Soto, de qui vaig trobar els primers escrits l’any 1968 en llegir el seu assaig Ésser temps. En aquella època estava completant els meus estudis per al doctorat en matemàtiques aplicades i vaig quedar colpit per la descripció que feia Dogen de l’espai i del temps. Em vaig trobar amb un pensador del segle XIII que escrivia sobre conceptes que tot just començàvem a desenvolupar en la física i les matemàtiques modernes. No gaire més endavant, vaig tenir la sort de començar els meus estudis amb el meu mestre Taizan Maezumi Roshi, sota el guiatge del qual vaig començar a explorar el món que Dogen Zenji havia descrit.

Dogen Zenji deia que el zazen, la meditació zen, és l’actualització de la via il·luminada. El zazen no és simplement una tècnica per assolir la Il·luminació, per aprendre a calmar la ment o enfortir el cos. El zazen és la via il·luminada. La forma més senzilla del zazen és asseure’s en meditació, però va molt més enllà que això. Com deia el buda Shakyamuni, «totes les coses tal com són, això és la via il·luminada!». Així doncs, el zazen és el tro, el llamp i la pluja. El zazen és l’eliminació de la distància entre subjecte i objecte. Però, què és el zazen?, què és la il·luminació?, què és l’actualització? Espero que els següents capítols us ajudaran a aclarir-ho.

Aquest llibre es basa en una sèrie de tres tallers que vaig oferir al Seminari Greyston de la Comunitat Zen de Nova York, a Riverdale, Nova York, sobre El sutra del cor, La identitat del relatiu i de l’absolut —un poema escrit pel mestre ch’an Shiht’ou Hsi-ch’ien— i els preceptes del bodisatva. Els tres estudis corren en paral·lel a l’estudi dels kôan, desenvolupat al Japó pel mestre zen del segle XVIII Hahuin Ekaku. Tradicionalment, l’estudi dels kôan es practica en entrevistes cara a cara entre l’estudiant i el mestre, i requereix una comprensió més experimental que no pas intel·lectual. Per tant, si us plau, llegiu aquest text com si estiguéssim parlant nosaltres dos, ja que, de fet, ho estem fent. Utilitzant el text d’El sutra del cor explorarem les intimitats de la pràctica zen i entrarem en el reialme del no-pensament i del no-coneixement. Després penetrarem en el món de la pràctica-realització del mestre Dogen debatent La identitat del relatiu i de l’absolut. Finalment, ampliarem la nostra perspectiva analitzant els preceptes del bodisatva (o Kai, «aspectes de la nostra vida») que constitueixen el dharma correcte.

Vaig donar aquests tallers durant els primers anys d’existència de la Comunitat Zen de Nova York. Havíem desenvolupat una profunda pràctica de meditació i un programa d’estudi, i estàvem tot just començant el nostre ministeri d’acció social. Encara havíem d’afrontar el trasllat al sud-oest de Yonkers i el desenvolupament del model Greyston de canvi social basat en els valors budistes, que es produiria al llarg d’un període de gairebé quinze anys, i que en l’actualitat es manté encara viu i vibrant. Més endavant fundaria l’Orde Zen Peacemaker i la Comunitat Peacemaker, oberta als pacifistes de totes les conviccions espirituals que desitgen integrar la seva pràctica en l’activitat social.

Amb tot això, doncs, per què publicar un llibre sobre El sutra del cor, que parla de la vacuïtat dels elements que componen la naturalesa humana, o sobre un poema que descriu amb un detall rigorós la complexa relació entre els reialmes del relatiu i de l’absolut? Per què és aquest estudi obligatori per als membres de l’Orde Zen Peacemaker, paral·lelament a la formació en ministeri social, litúrgia i no violència?

En el zen hi ha dos camins per descriure la realitat. Bàsicament, un diu que tota la realitat és U, que totes les coses són Buda. L’altre descriu la multiplicitat de la realitat, la multitud i la diversitat de fenòmens i diferències. Allò que els dos sutres diuen és que les dues maneres de percebre la realitat no solament són vàlides, sinó que són, essencialment, la mateixa. Al llarg dels anys, els mestres zen ens han ofert moltes pràctiques per ajudar-nos a comprendre la realitat, primer des d’una d’aquestes dues bandes separadament i després des de la seva equivalència.

A mesura que he anat involucrant-me més i més en l’acció social, he comprès que la qüestió de la unitat i la diversitat no tan sols era un element primordial de la pràctica zen, sinó que era també, potser, la qüestió per aconseguir la pau al món. He vist en molts llocs del planeta que hi ha matances sistemàtiques i neteges ètniques generalitzades que són executades amb la idea que solament hi ha un camí per ser, una via per comportar-nos, un Déu en què creure, i que tot allò altre que no sigui la nostra via no és vàlid. Sempre hi ha alguna cosa que excloem de la Unitat, perquè no podem creure que estigui il·luminada encara que de fet ho està, no podem creure que allò també sigui l’U. Això ens porta a la importància de la saviesa (prajnâ), que remarca la importància de no veure les coses de manera dualista, interior i exterior, per tal com anant més enllà podem experimentar la vitalitat de totes les coses tal com són, en aquest moment precís.

D’altra banda, sovint també estem temptats de seure i no fer res. Durant anys he trobat practicants de zen que creien que fins que no estiguessin completament il·luminats no tenia sentit actuar en el món, perquè estarien actuant únicament immergits en la il·lusió. Sovint he hagut d’argumentar enèrgicament que hem d’actuar. No practiquem per assolir la Il·luminació, sinó que practiquem perquè ja estem il·luminats. De la mateixa manera, no actuem al món per fer de totes les coses l’U, sinó que, com que ja som l’U, actuem! Els bodisatves no fan els seus vots de treballar per sempre simplement per obtenir uns resultats o uns objectius que són exteriors a ells. Com que ells són prajnâpâramitâ, com que encarnen la saviesa que totes les coses sense excepció estan interconnectades, s’escarrassen a salvar tots els éssers. Com més clarament veiem això, més apropiadament actuem. De fet, no tenim elecció en aquesta matèria.

Per a mi, la pràctica ha estat sempre relacionada amb el Cos Únic. No solament el Cos Únic com una entitat simple, com l’U, sinó com un milió de bilions de diferents components i peces, cadascuna de les quals és el Cos Únic. Vull dir que, des de temps immemorials, el gran repte no ha estat ni la recerca ni la realització de la Unitat —que sembla haver-ho estat des de quasi sempre—, sinó més aviat honorar cada aspecte particular, cada aspecte individual del Cos Únic com el Cos Únic mateix, sense excloure’n res ni ningú, sense imposar que les coses siguin d’una determinada manera per formar part del Cos Únic.

Tal com els nostres líders solen recordar-nos, actualment vivim en una comunitat global. Per a mi, resulta interessant que en l’esfera política, econòmica i científica cada dia es desenvolupin sinònims del Cos Únic: globalització, mercat comú, economia internacional, Internet. Immediatament apareixen les mateixes preguntes: pot portar-nos això cap al reconeixement que tots som U i la igualtat de la importància de les diverses cultures, economies, tradicions i necessitats?, podem honorar cada component com el Cos Únic en comptes d’honorar el Cos Únic a expenses dels seus components? Aquest ha estat sempre el gran repte de la humanitat, i és igualment el gran repte que encaren avui dia els pacifistes d’arreu.

La tercera part d’aquest llibre tracta dels preceptes del bodisatva d’acord amb la Comunitat Japonesa Zen Soto, i, tot seguit, aprofundirem en les Tres Joies, els Tres Preceptes Purs i el primer dels Preceptes Profunds: no mateu. He inclòs aquesta argumentació perquè interpel·la sobre la qüestió següent: com sabem quina és l’acció apropiada en cada moment? A l’Orde Zen Peacemaker hem formulat els preceptes d’una manera diferent (a l’epíleg descric alguns d’aquests canvis i les raons que hi ha darrere), però la qüestió «què hem de fer i quina és la millor manera de fer-ho» és un viu interrogant per a tots nosaltres. Amb això vull dir que no hi ha una única resposta. Qualsevol resposta que existeixi depèn de la situació; apareix i desapareix amb les circumstàncies. En última instància, no tenim cap altra cosa a fer que actuar en la no-separació i de la manera correcta. No hi ha res en què puguem confiar, solament podem obrir-nos a la riquesa de la vida amb audàcia i una resposta espontània, moment a moment.

BERNIE GLASSMAN

Santa Bàrbara, Setmana Santa de 2001