6. La transmutació dels tres verins

Hem estat parlant de la primera part d’El sutra del cor, que explica la naturalesa de la saviesa prajnâ. La segona part concerneix al funcionament del bodisatva: ni saviesa ni guanys.

Nosaltres no som res més que la mateixa saviesa prajnâ, que és el funcionament de la vacuïtat, d’allò que és. La vacuïtat és l’estat del Cos Únic, l’estat en el qual no hi ha conceptes o nocions del que és, tot una sola cosa.

Jo no penso en el meu propi cos com un cos; només és un cos. Però suposem que jo estigués prou confús per creure que el meu cos són molts cossos: aquest braç és un cos, aquesta cama n’és un altre, i cadascun d’ells és una entitat diferent amb el seu propi ego i estructura. Naturalment, diríem que aquesta manera de pensar és un error, perquè sabem que el nostre cos és un sol cos. Quan realment ens adonem que totes les coses són un sol cos, tampoc no en tenim cap noció. Tenir-ne alguna seria neci. Imagineu-vos que anem pel món dient: «Sóc un sol cos!». Tothom i totes les coses són simplement un sol cos.

El funcionament d’aquest Cos Únic és el que anomenem la saviesa prajnâ. No pensem a suar quan fa calor: quan fa calor, simplement suem. Això és la saviesa. Rares vegades pensem en respirar, simplement respirem. Això és la saviesa. No pensem que hem de pensar, simplement pensem. Això és la saviesa. La funció del cervell és pensar, de la mateixa manera que la de l’ull és veure. Si l’ull s’entela, la funció d’aquest ull cec és no veure-hi. Si fa fred, tremolo, i aquesta és la funció de tenir fred. I això també és la saviesa. La saviesa prajnâ no és l’acumulació de cap tipus de coneixement, és solament el funcionament del que és.

… ni saviesa, ni guanys.

Res a guanyar, res a perdre. Si ens posem un barret al cap, podem dir que hem guanyat un barret; tenim alguna cosa que abans no teníem. Però, pel fet que aquest moment és el que és, no pot haver-hi cap guany, perquè aquest guany seria tan sols un concepte. Si ens posem un barret al cap, això és el que és ara mateix. No pot ser comparat amb qualsevol altra cosa, com, per exemple, no tenir cap barret. I a la inversa, si estem suant, no estem perdent aigua; suar és just el que és.

… el bodisatva viu aquesta prajnâpâramitâ

Nosaltres som els bodisatves i viure aquesta prajnâpâramitâ és la funció de la saviesa prajnâ. La prajnâpâramitâ és l’única de les sis pâramitâ explícitament esmentada en El sutra del cor. La primera pâramitâ, i en algun sentit la més important, és anomenada dana, o ‘donar’. En el context de la pràctica, donar té el sentit de deixar anar: donar el jo, donar les nostres idees. Deixar-ho anar tot! Entregar els conceptes. La pràctica zen és la manifestació de donar, ja que és l’estat de deixar anar. Si quan meditem hi afegim més nocions, això ja no és zazen.

La segona pâramitâ, sila, és tradueix usualment com ‘preceptes’ o ‘disciplina’, però en realitat es refereix a diferents aspectes de la vida il·luminada. La tercera pâramitâ, shanti, és la ‘paciència’. Un dels noms amb què s’anomena el buda Shakyamuni és «Aquell que és capaç de ser pacient». No és pas senzill, ser pacient. Però, si realment veiem les coses tal com són, hem de ser pacients. Si quan observem com creix alguna cosa volem que creixi més de pressa, és que estem enganxats a la nostra idea de com haurien de ser les coses en comptes de veure el que està creixent tal com és. Un roure creix aproximadament una polzada a l’any; creix just al seu ritme, ni més ràpid ni més lent. Si realment ens adonem que el roure creix una polzada cada any, ens ocupem de la millor manera que podem per tal que creixi una polzada cada any. No tenim elecció! Si volem que creixi un peu a l’any o que en creixi deu, és que no apreciem el subtil treball de la vida. Volem canviar el que està succeint per conformar-ho a la nostra noció del que hauria de succeir.

La quarta pâramitâ és virya, ’l’esforç’. Ens hi hem de lliurar plenament. Aquesta dedicació plena consisteix a fer-ho com «el bodisatva Avalokitesvara realitzant la profunda prajnâpâramitâ». Com que ell és l’encarnació de la saviesa prajnâ i de la compassió, Avalokitesvara ha de practicar, ha d’exercir l’esforç. En resposta a la qüestió: «Per què estem fent tot això?», la resposta és perquè ja som a l’altra riba. Com que aquest és l’estat il·luminat, hem d’exercitar-nos amb constància.

La següent pâramitâ és samadhi, ‘la concentració’, i la darrera és prajnâ. El bodisatva viu aquestes pâramitâ «sense obstacles a la ment. En no haver-hi obstacles tampoc té por…». Les nostres pors són degudes a tres verins que nosaltres ens creem: la cobdícia, la ràbia i la ignorància. El verí bàsic és la ignorància, que significa estar totalment a les fosques en no veure la vida tal com és a causa de les nostres idees egocèntriques. La ignorància crea la cobdícia en generar la idea que estem fonamentalment mancats d’alguna cosa, i aquesta noció de manca és la causa de la ràbia. Però, si som l’univers sencer, què és el que no tenim?, què ens manca?, són els diners?, és l’amor?, és alguna qualitat que té una altra persona? Nosaltres som l’altra persona i l’altra persona és nosaltres, el nostre funcionament. No és meravellós que puguem funcionar en tantes esferes alhora? Ara bé, si no apreciem que tot això és una sola cosa, ho necessitem tot i mai no estem satisfets.

Si poguéssim ensenyar a la mainada que som un Cos Únic, probablement estarien menys predisposats a furtar. Per què haurien de fer-ho? Ho tenim tot perquè ja ho som tot. Mireu la bonica part de nosaltres que són les muntanyes. Les necessitem a la nostra sala d’estar? Necessitem posseir-les? Elles són nosaltres! Els bancs tenen feixos de bitllets. Els necessitem tots? Què en faríem? Molt de temps enrere vaig aprendre del meu mestre que si fos capaç d’entendre el dharma no estaria mai afamat i no tindria necessitats insatisfetes, perquè ja ho tindria tot. Ara bé, si no era capaç d’entendre’l, em podria passar la vida agafant i acumulant indefinidament i, tot i així, em continuaria sentint afamat. Donem-ho tot i no serem un fantasma afamat. Si ho volem obtenir tot, solament obtindrem més fam.

En desempallegar-nos del jo, els tres verins es transmuten en les tres virtuts del bodisatva. La ignorància esdevé l’estat de la total no-discriminació, de manera que mai més discriminem entre el que és bo i el que és dolent; en canvi, treballem amb el que és de la manera apropiada. Semblantment, la ràbia esdevé determinació i la cobdícia es transforma en generositat, el compassiu desig del bodisatva d’ajudar tots els éssers a realitzar el camí il·luminat.

Dies enrere, algú parlava dels seus problemes i crisis, i vaig sentir que algú altre li deia: «No et miris les coses d’aquesta manera. Mira-te-les com a reptes». Els problemes i les crisis creen ràbia i frustració; alliberem-nos del jo i els veurem com a desafiaments. Deixem emergir la determinació i enfrontem-nos als reptes de la millor manera que puguem.

Correm per salvar la criatura que està a punt de ser esclafada pel camió, l’empenyem fora de la carretera i el camió passa de llarg. Si l’ego hi és present, la ràbia explota: «Gairebé em mato tractant-te de salvar! En què pensaves, jugant al carrer d’aquesta manera?». O, potser, pensant que el nen podria haver estat el vostre fill, us enfadeu, perquè la criatura ha estat a punt de matar-se. Tanmateix, sense la càrrega de l’ego, simplement correu per salvar-la sense cap falsa idea de possessió. Això és la completa determinació. Quan el jo interfereix hi ha crisi; quan no hi interfereix, apareix l’acció immediata sense cap altra elecció que fer allò apropiat en resposta al que s’esdevé.

Què és allò «apropiat»? «Apropiat» no significa que coneguem què hem de fer o que reflexionem sobre el que és apropiat. Conèixer implica que estem separats del moment i s’expressa en les nocions i les idees. Fer el que és apropiat, en el sentit a què aspirem aquí, és la funció de no-conèixer. Una acció és apropiada, precisament, perquè la qüestió de la conveniència no té temps d’aparèixer, ja que el fet de saber no té temps de sorgir. Si tenim la mà a sobre del foc, no ens preguntem quina és l’acció apropiada; l’acció apropiada simplement ocorre. Si tenim molta calor, suem. Per què no és més adequat tremolar? Aquesta pregunta ni se’ns acut. El perquè no és apropiat des de la perspectiva del Cos Únic. Eliminem-lo quan aparegui i obtindrem la resposta!

«Apropiat» no és una qüestió de correcte o incorrecte. Si un dement es crema la mà, potser se la tallarà. És això correcte o incorrecte? D’acord amb les nostres idees conceptuals del que hauria de ser, és incorrecte. Aquest sentit de la conveniència deriva de la separació, del fet de mantenir-nos-en a part i jutjar-ho. Potser això sigui vàlid en el reialme de la separació i del coneixement, però aquí ens referim a la conveniència, que és el funcionament de la no-separació. En aquest sentit, l’acció de la persona dement és apropiada tant si ens agrada com no. Podem preguntar-nos per què ho ha fet i la resposta podria ser que ell no té la sensació de ser un cos. Però, si realment sentim que el nostre cos és un sol cos, no podem tallar-nos la mà quan ens la cremem, com tampoc no podem arribar a la demència. Solament en som, de dements, quan sentim que les coses estan separades de nosaltres.

Quan un pare salva el seu fill estant lliure de l’aferrament al jo, lliure d’impediments, l’acció no deixa rastre; altrament, els rastres de l’acció perduren i perduren. Escridassem la criatura durant dies i dies fins que ens sentim deprimits i culpables. Finalment, ho descarreguem en la nostra muller i els altres fills, i potser també en els nostres empleats. No hi ha manera d’aturar-ho.

Un cop ens hem desembarassat de l’ego, la ignorància, la ràbia i la cobdícia esdevenen desigs sense interès, ja que sentim que tots som un Cos Únic. Ara tenim el desig que tot l’univers s’il·lumini. Per què? Perquè vull il·luminar-me, i jo sóc l’univers sencer! Ja no funcionem més des de la noció del petit jo, sinó que, contràriament, ho fem des de la realització del gran jo, que no és res més que l’univers sencer.

Més enllà de totes aquestes il·lusions, el nirvana ja hi era.

Els quatre enganys bàsics es divideixen en dues categories: abans i després de la Il·luminació. (El darrer dels enganys es refereix a «la il·lusió dels éssers il·luminats»). La primera il·lusió és la creença en la permanència, que hi ha un objectiu o una veritat absoluta. Tant si l’anomenem ego, jo o àtom, i indiferentment de si és un element físic, mental o espiritual, allò que cerquem és algun tipus de fundació permanent de l’existència. D’altra banda, per als il·luminats el primer engany és que totes les coses són mutables.

La segona il·lusió abans de la Il·luminació és que podem trobar algun estat de benedicció i felicitat. L’engany corresponent per a l’il·luminat és que l’existència és sofriment.

La tercera il·lusió és que «jo» existeixo, que el jo és una realitat. La il·lusió de l’il·luminat és que no hi ha un «jo», ni un si mateix ni un ego.

El quart engany és la creença en la puresa, la convicció que podem trobar alguna cosa immaculada. Finalment, l’il·luminat imagina que no existeix la puresa i que res és pur.

L’estadi o nivell d’il·luminació a què ens referim aquí no és total, no és la Il·luminació absoluta. En termes budistes, és l’estadi d’il·luminació associat amb els sravaka, o ‘oients de veus’. Hi ha molts nivells d’il·luminació. L’estat final, naturalment, inclou la conscienciació que qualsevol concepte és una il·lusió i està completament lliure d’enganys.

Aquest lloc, aquest moment és el nirvana; el món del samsara és el nirvana; el món de la il·lusió és el món de la Il·luminació. Aquest cos és el cos il·luminat, el Cos Únic. Com que no som capaços de trobar la realitat a fora la cerquem dins, però dins tampoc no la podem trobar perquè la realitat és a tot arreu, és la cosa completa. Si aquest és el cas, on és dins?, on és a fora? Al principi parlàvem de mahâ, un terme que significa que no hi ha ni exterior ni interior, i del fet que no som res més que mahâ: som la cosa completa. Tanmateix, en la nostra pràctica, mirar endins per trobar-hi mahâ funciona millor que mirar enfora. Anem endins i, de sobte, el sender ens condueix cap a l’univers sencer.

Tots els budes del passat, el present i el futur viuen aquesta profunda prajnâpâramitâ

i assoleixen la suprema i perfecta Il·luminació.

Tots els budes del passat, del present i del futur som nosaltres mateixos. Però, fins que no ho experimentem, fins que no puguem dir amb tota convicció i tota sinceritat que estem il·luminats, fins que no ho visquem plenament, no serem budes. (Ser un buda no vol dir ser conscient d’un mateix com a buda, com a il·luminat. Si tenim aquesta noció és que no estem desperts). Intrínsecament, ja som l’il·luminat, ja som el Buda; experimentalment, hem d’esdevenir el Buda (el buda Maitreya, aquell que espera per venir, per aparèixer). Som el Messies i ho hem de realitzar. Com que som la suprema i perfecta Il·luminació, hem d’atènyer la suprema i perfecta Il·luminació. I això és el que fem amb la nostra pràctica.

Tant si parlem d’esdevenir el buda Maitreya, del Messies o d’esdevenir annuttara samyaksambodhi (la suprema i perfecta Il·luminació), estem parlant de la mateixa cosa, tot és aquest moment present. En les diferents tradicions religioses hi ha diferents maneres d’expressar-ho, però la importància d’aquest moment és la mateixa. Podem consultar innombrables llibres i autoritats i tots usen diferents terminologies, però la qüestió, pel que a mi respecta, és ben simple: estem parlant o no estem parlant d’aquest moment? No pot haver-hi dues realitzacions completament diferents sobre el que aquest moment és. Les presentacions o les descripcions del que és aquest moment poden diferir, però, si després d’una consideració més detallada, les realitzacions mateixes no resulten ser iguals, llavors les persones implicades no poden estar parlant d’aquest moment. He conversat amb molts representants de diverses tradicions espirituals i sempre he trobat que, quan parlem sincerament i directament de l’un a l’altre, estem parlant de la mateixa cosa, sense que importi gaire les paraules que usem. Cada tradició és una altra manera d’apreciar el que és la vida. No és meravellós?