EL FRUIT NEIX ESPONTÀNIAMENT

Al llarg d’aquest llibre —i, de fet, al llarg de la meva vida des que vaig començar a ensenyar zen a la darreria dels anys seixanta—, he estat dient que la nostra pràctica consisteix a veure la unitat de la vida, a experimentar veritablement el Cos Únic. Això és la pràctica del zazen. Això és també la pràctica de pacificació.

Al llarg de dues dècades de treball com a activista zen, m’han presentat la mateixa qüestió una vegada i una altra: Quina és l’acció apropiada? Aquesta fou la pregunta que em presentaren anys enrere els meus estudiants de la Comunitat Zen de Nova York. Gairebé cada vegada que anaven a treballar a les diferents organitzacions Greyston de Yonkers, es trobaven amb algun captaire que els demanava diners. Ho van voler comentar amb mi: Què hem de fer? Li hem de donar un dòlar, cinc, deu? Què passa si sospitem que és un addicte a les drogues? La nostra donació l’estimularà a prendre substàncies estupefaents o li serà beneficiosa? Com podem saber amb certesa què hem de fer?

Sovint, això succeïa just després del zazen del matí i, altres vegades, succeïa just després d’un recolliment zen de cap de setmana. Havíem practicat força i dur, i ara havíem d’emprendre l’acció. Quina era l’acció adequada?

També he escoltat aquesta qüestió en boca de persones que mai no han practicat zazen: executius de negocis que volen que la seva companyia millori el món, activistes de grups de suport a malalts de sida paralitzats davant la difusió d’aquesta malaltia a l’Àfrica, pacificadors que es pregunten què han de fer amb la guerra a l’Orient Mitjà i la violència aquí, a casa nostra. Sota diverses aparences, les seves paraules sempre assenyalen cap a una sola qüestió: què he de fer?

Per a mi, quan estem parlant d’una acció compassiva, estem parlant de kai, estem parlant dels preceptes. De manera que, quan el 1996 vaig fundar l’Orde Zen Peacemaker amb la meva dona, Roshi Jishu Holmes, vam establir que la regla de l’orde consistia en els preceptes del bodisatva, incloses les Tres Joies i tots els Preceptes Profunds, si bé vam introduir alguns canvis per ajudar els peacemakers a respondre la pregunta: com puc saber quina és l’acció que he d’emprendre?

Com ja hem dit al final del darrer capítol, no existeix una resposta correcta a aquesta pregunta. Allò que sí existeix és una pràctica, la pràctica d’actuar sense separació, de crear pau no per seguir una doctrina o per seguir els nostres pensaments, sinó per a la realització del Cos Únic. Per fer aquesta pràctica més explícita dins de la regla de l’Orde Zen Peacemaker, vam transformar els Tres Preceptes Purs en els Tres Principis Centrals.

Per descriure millor aquests principis, voldria debatre un dels meus kôan favorits. És el quart kôan exposat en la col·lecció coneguda com L’entrada sense porta. L’assumpte principal, el kôan mateix, és una pregunta: «Per què el bàrbar de l’oest és imberbe?».^[7] El bàrbar de l’oest designa a Bodhidharma, que portà el budisme de l’Índia a la Xina i està considerat el primer patriarca de la Xina. És una gran figura mítica del zen i apareix en innombrables contes i kôan, el més famós dels quals és: «Quin és el significat de la vinguda del patriarca des de l’oest?».^[8] Aquesta és, precisament, una altra manera de fer la pregunta: «Què és el zen?».

Diem que el zen és la vida. Ara bé, què és el zen? Què és aquesta vida? Si el zen és la vida, quin és el motiu pel qual un mestre viatja de l’oest a l’est i porta el zen d’un país a un altre? Què és el que es transmet? Aquestes són algunes de les preguntes que sorgeixen quan parlem de la vinguda de Bodhidharma des de l’oest.

Tinguem en compte que Bodhidharma no és una figura que va viure molts i molts anys enrere. Bodhidharma som nosaltres, tots nosaltres. Són els nostres mestres que vénen del Japó, de la Xina, del Tibet, portant la torxa. Som tots nosaltres, venint d’on sigui que vinguem fins al lloc on ara estem. Per què som aquí? Què estem portant? Què duen els nostres mestres? Què volem rebre? Què és el que no volem rebre?

Hi ha múltiples maneres de treballar amb els kôan. Una és parlar o escriure sobre ells amb la intenció d’il·lustrar alguna cosa, tal com estic fent ara. Una altra, que és la pràctica real dels kôan, és transformar-se en el kôan mateix. En el cas present, això vol dir esdevenir el bàrbar de l’oest! Esdevenir la barba! Esdevenir Bodhidharma! Aprovar el kôan és experimentar l’estat que ens ha estat exposat i, en aquest kôan, aquest estat és ser Bodhidharma.

El primer estat d’ésser ens duu al primer Precepte Pur, «cessar de fer el mal», del qual Dogen Zenji digué: «Aquest és el lloc immutable de les lleis i les normes de tots els budes. Aquest és el veritable origen de les lleis i les normes dels budes». El kôan «Per què el bàrbar de l’oest és imberbe?» ens demana que experimentem aquest lloc immutable, l’origen. Quin és aquest lloc? És l’estat de la no-dualitat, l’estat de no-coneixement, de no-separació.

De fet, les pintures que tenim de Bodhidharma ens el mostren, en realitat, amb una espessa barba. Si estem treballant amb el kôan del bàrbar de l’oest, una resposta típica podria ser: «Però si duu barba!». Com que sabem que Bodhidharma duia barba, hem perdut el propòsit del kôan. La qüestió és no-saber. No importa quantes vegades hàgim vist representacions de Bodhidharma amb barba, quan abordem aquest kôan, o qualsevol situació que vingui al cas, hem d’aproximar-nos-hi des de l’estat de no-coneixement, de no-separació amb la situació o el kôan mateix.

Aquest lloc immutable, aquest estat de l’ésser, aquest espai de no-coneixement, és un lloc difícil d’assolir. És el lloc on no sabem què és correcte i què és incorrecte, què és real i que no ho és. És el lloc on tan sols som, el lloc de la vida en ella mateixa. Això es correspon amb el primer principi central de l’Orde Zen Peacemaker: «No conèixer, d’aquesta manera allibero les idees fixes sobre mi mateix i sobre els altres».

Dogen Zenji deia del segon Precepte Pur —«Fer el bé»—: «Aquest és el dharma de Samyaksambodhi (la suprema Il·luminació). Aquest és el camí de tots els éssers». Quin és el camí de tots els éssers? Quants de nosaltres podem dir que estem oberts al camí de tots els éssers? Quants de nosaltres podem dir que no tenim la resposta, el camí correcte? Quants de nosaltres podem dir que cada camí que se’ns presenta és el camí correcte?

Al llarg dels anys, per a mi, el terme donar testimoni ha esdevingut ple de significat. El sisè patriarca, Hui-neng, va definir la pràctica com l’estat de la ment en què no hi ha separació entre el subjecte i l’objecte, en què l’espai entre jo i tu no existeix, com no existeix entre tu i jo, dalt i baix, correcte o erroni. Jo anomeno aquesta pràctica donar testimoni, la qual és el segon principi central de l’Orde Zen Peacemaker. D’acord amb aquesta definició, quan fem zazen donen testimoni de les Tres Joies, de la unitat de la vida. Qualsevol cosa que fem sense separació o refús —conduir el cotxe, preparar l’esmorzar, treure fora de casa les escombraries— és la pràctica, és a dir, és donar testimoni.

Possiblement, no hi ha ningú que doni testimoni en totes les coses de la vida. Cadascú de nosaltres rebutja alguna cosa. Hi ha alguns aspectes de la nostra vida dels quals intentem separar-nos, distanciar-nos. També som una societat que nega alguns aspectes d’ella mateixa, com els rodamons, la sida, el racisme i la pobresa. El zazen, i totes les formes de pràctica en què no hi ha separació entre subjecte i objecte, ens permet donar testimoni de la vida tal com és, en aquest moment precís.

Per exemple, un símptoma de separació, de dualitat, el trobem en per què, tal com es mostra en el nostre kôan «Per què el bàrbar de l’oest és imberbe?». Per què? Aquest és el símptoma de la dualitat. Per què ens llevem quan sona el despertador? Per què fem això o fem allò altre? Per què necessitem normes i regulacions? Per què necessitem cursos i pràctiques? Per què és l’herba de color verd? Per què?

Eliminem el perquè de les nostres vides i estarem donant testimoni. En termes del nostre kôan, se’ns demana que siguem Bodhidharma, que esdevinguem la seva barba. Si sentim la barba, si som la barba, hi veiem tots els problemes: que està desendreçada, que el menjar s’hi queda enganxat, que els fongs hi creixen… En comptes de preguntar-nos per què, en comptes d’estar-nos-ho mirant des de la distància i analitzant-ho, pensant-hi o parlant-ne, ho som. Aquesta és la pràctica de donar testimoni. El segon principi de l’Orde Zen Peacemaker és «donar testimoni de la joia i el sofriment de l’univers».

Pensem en els primers dies de la vida del buda Shakyamuni, quan el seu pare tractava d’isolar-lo del sofriment, la vellesa i la mort. Nosaltres també, individualment i com a societat, tractem d’aïllar-nos de totes aquestes coses, de la nostra embullada i fastigosa barba col·lectiva, que està despentinada, bruta i desatesa.

Quan donem testimoni ens obrim al que és. Així és com comença el guariment. Esdevenint la barba de Bodhidharma, aprenem com netejar-la, com pentinar-la, com tenir-ne cura. Aprenem a tenir cura de Bodhidharma. La barba ens ensenya, així com ho fan totes les altres coses que tractem d’ignorar. Si, per exemple, ens acostem a un rodamón per ensenyar-li com viure, no estem donant testimoni. Quan l’escoltem, ell ens ensenya. Què és el que ens ensenya? Ens ensenya a actuar. «Realitzar accions amoroses» és el tercer Principi de l’Orde Zen Peacemaker.

L’acció amorosa és la flor del zazen, la flor de donar testimoni. El tercer Precepte Pur és «fer el bé als altres», del qual Dogen Zenji digué: «Això vol dir transcendir allò profà i estar més enllà d’allò sagrat. Això vol dir alliberar-se un mateix i alliberar els altres». Molts anys enrere, a Los Àngeles, vaig tenir una experiència en la qual vaig veure i sentir el sofriment dels esperits afamats. Estava voltat de tota mena d’éssers que sofrien. Quasi immediatament, vaig fer el vot de servir-los, d’alimentar-los. Com podem alimentar-los? Transcendint allò profà i anant més enllà d’allò sagrat. No es tracta de convertir-nos en sants; la qüestió és servir, oferir, ser l’ofrena.

El fruit neix espontàniament. Des del nostre zazen, des del nostre donar testimoni, sorgeix l’acció correcta. No ens ha de preocupar el que hem de fer, no ens ha de preocupar què és correcte o erroni. Si actuem des de l’estat de no-coneixement, si donem testimoni, l’ofrena sorgeix, el fruit neix. No és això un gran alleujament?

«En elevar la ment de la bodhi, s’ofereix l’àpat suprem a tots els esperits afamats». Recitem la litúrgia de la Porta del dolç nèctar cada dia. Què és l’àpat suprem? Elevar la ment de la bodhi. Qui és l’àpat suprem? Som nosaltres.