7. Deixant anar el deixar anar

He escrit al capítol 1 que El sutra de la perfecció de la gran saviesa existeix en diferents extensions, des de cent mil línies fins a la present versió de vint-i-quatre. Cada versió abreujada és una versió espremuda i condensada de l’anterior. Algú diu que la línia del mantra que conclou aquesta versió —«Gate, gate, paragate, parasamgate, bodhi svaha!»— és la següent condensació. Finalment, ens queda tan sols la vocal a, la primera síl·laba del sutra. Fins i tot l’a és innecessària, ja que la veritable literatura de la saviesa és aquest moment; aquest moment és la perfecció de la saviesa.

Què és la perfecció de la saviesa? Vegem alguns elements importants que són el cor de la nostra pràctica, de la mateixa manera que ho són per a les nostres vides. En l’entrevista cara a cara, un estudiant m’explicava la seva angoixa per una relació personal que finalitzà dos anys enrere i em preguntava com deixar-la anar. Què és deixar anar? Hi ha una petita joguina xinesa anomenada la trampa del dit: es posen dos dits dins de la joguina i després es tracta de treure’ls. Però no és possible deslliurar els dits de la trampa estirant; solament quan els empenyem endavant la trampa els allibera. D’igual manera, concebem el fet de deixar anar fent alguna cosa: llençant les coses, finalitzant una relació personal o desembarassant-nos del que sigui que ens enutja. Però això no funciona millor que quan estirem els dits per deslliurar-los de la trampa. En realitat, deixem anar quan eliminem la separació entre nosaltres i allò que volem deixar anar. Quan ens convertim en la mateixa cosa.

Podem deixar anar la ràbia dient-li adéu o marxant? És evident que no! Això no funciona. La manera de deixar anar la ràbia és entrant-hi a dins, esdevenir la ràbia en comptes de separar-nos-en. Si estem agafats a la noció que hem de deixar-la anar és que encara hi estem enganxats. En un famós kôan s’explica que un monjo anà a veure a Chao-chou Ts’ung-shen i li preguntà: «Què he de fer ara que ja ho he deixat anar tot?». Chao-chou digué: «Deixar anar això!». El monjo insistí: «Què vol dir deixar anar això? Ho he deixat anar tot». Chao-chou li respongué: «Molt bé, doncs, continua-ho portant al damunt». El monjo encara no s’havia adonat que estar enganxat a deixar anar no és deixar anar.

No ens alliberem de la ràbia intentant alliberar-nos-en; el mateix es pot aplicar a oblidar-nos del jo. Oblidar-nos de l’ego vol dir esdevenir el que és, esdevenir el que som. Com ens podem alliberar d’una relació personal dolorosa? Esdevenint la persona de la qual ens volem alliberar, esdevenint el dolor mateix. Creiem que no som l’altra persona, que no som el sofriment, però de fet ho som. Si eliminem l’espai entre el subjecte i l’objecte, no sentirem més ràbia, ni tindrem relacions personals malmeses, ni experimentarem pena, no hi haurà sofriment ni cap observador passiu cridant: «Pobre de mi!».

La trampa del dit es resol anant endavant dins de la trampa, esdevenint la trampa, i passa el mateix per deixar anar: entrem-hi a dins. Si evitem la situació solament empitjora. Fiquem-nos-hi de ple; això és deixar anar. Semblantment, quan ens asseiem a meditar no es tracta de fer alguna cosa. No ens asseiem dient: «He de complir això o he d’aconseguir allò altre». Senzillament, deixem anar i, sigui el que sigui que som, som aquest moment. Si estem respirant, esdevindrem la respiració i realitzarem que som l’univers sencer, sense que hi hagi res a fora o extern a nosaltres. Aquella muntanya meravellosa, som nosaltres. La ràbia, la luxúria, la joia, la frustració; tot això som nosaltres: no hi ha res a fora. I com que no hi ha exterior, tampoc no hi ha interior; tot junt, això som. Aquest és el significat del «Jo sóc l’únic!» que digué el buda Shakyamuni.

Pai-chang Huai-hai, el mestre de ch’an, visqué al cim d’una escarpada muntanya. Un dia, algú l’anà a veure i li preguntà: «Quina és l’essència del ch’an?». Ell digué: «Estic assegut tot sol». I aquí tot i sol és una sola cosa, i això vol dir que no hi ha exterior ni interior. Pai-chang no funcionava dualment. Totes les coses són jo. Si algú em causa problemes, sóc jo que em causo problemes. Si aquesta mà sagna, què he de fer?, tallar-la?, intentar oblidar-me’n? No, aquesta mà que sagna sóc jo. Com n’he de tenir cura? Si percebem que som un sol cos, fem el que cal. Com sabem què és el que cal? No ho sabem! Com que deixar anar vol dir deixar anar tots els conceptes, idees i nocions, i com que treballem amb les coses directament tal com són, aleshores, com ho podríem saber? Conèixer és la fotografia, la idea de com són les coses; per consegüent, no és saviesa prajnâ. La perfecció de la saviesa és el funcionament de les coses tal com són. Diem: «El no-coneixement és el més íntim». Si realment podem entendre aquest punt bàsic de la vida, podrem funcionar sense limitacions o restriccions; ho podrem fer tot!

Les nostres idees i els nostres conceptes ens són molt útils, però hem de veure que són models, de la mateixa manera que el mapamundi és el model de la Terra. No és la Terra. Si creiem que el mapamundi és la Terra, si estem plens d’idees i coneixements que creiem que constitueixen la realitat, serem sotraguejats una vegada i una altra mentre les coses no succeeixin de la manera que pensem que haurien de fer-ho.

Quan estem limitats per les idees i els conceptes, és fàcil anticipar com actuarem. Aquest és el nostre karma, la nostra propensió a fer les coses d’una determinada manera. Però podem fer un pas enrere, mirar-nos aquesta servitud i examinar com actuem. En el fet d’alliberar-nos d’aquestes idees fixes, quan ja no sabem com actuarem, rau la nostra veritable llibertat. A cada moment canvien les circumstàncies, i ens permeten no saber el que estem fent. En efecte, som lliures perquè no sabem. Fer el que és adient és l’expressió del nostre alliberament de la idea d’allò convenient. Deixar anar és la manifestació del Cos Únic; l’acció adient és la manifestació de no-conèixer.

Si realment podem adonar-nos que som un Cos Únic, si realment podem apreciar el jardí que som, és emocionant sentir el que podem fer. Els arbres s’assequen i les fulles cauen. Les fulles caigudes es podreixen i enriqueixen el sòl. Els cucs remouen la terra i l’airegen. Les marietes es mengen els pugons i els pugons es mengen les fulles. Les plantes creixen; les arrels s’endinsen a la terra i es recargolen. Els rius flueixen, el sol els escalfa i l’aigua s’evapora cap als núvols; els núvols volen arreu i l’aigua cau en llocs tan llunyans com a l’Himalaia. Les muntanyes formen núvols i els núvols vénen aquí. L’escalfor puja; els insectes i els rosegadors busquen menjar. Totes les coses treballen alhora meravellosament bé! Les flors no tenen res a objectar a la seva decadència i esdevenir novament humus. El sòl no diu: «No vull que agafeu els meus nutrients. Els necessito per a mi». En comptes d’això, diu: «Preneu els meus nutrients. Preneu la meva essència. Creixeu».

El Cos Únic és allò que anomenem vacuïtat. «La forma no és diferent de la vacuïtat» expressa el fet del Cos Únic. Sabeu la quantitat de coses que creixen en una petita porció de terra? Innombrables, i no hi ha dos porcions de terra que siguin iguals. Cada flor, cada arbre, cada fulla és diferent i desenvolupen la seva pròpia perfecció. Hi ha poncelles que mai s’obriran i no obrir-se és la seva perfecció. Cada cosa és diferent i cadascuna és perfecta i completa just com és. El fet que totes les coses siguin diferents crea el Cos Únic. (Tendim a pensar en la diferència com una cosa oposada al Cos Únic, però en realitat és la seva naturalesa). La forma és la vacuïtat. Quan percebem això, quan veiem totes les coses com són —les diverses coses que formen el Cos Únic— entenem la saviesa -prajnâ, l’estat de nirvana, l’estat de la unitat, l’estat de la Il·luminació.

La vacuïtat també és la forma. Quan veiem que el Cos Únic és les innombrables formes, percebem que la compassió és el funcionament de la saviesa -prajnâ i veiem l’estat de samsara com si fos el mateix nirvana. Quan realitzem la vacuïtat de totes les formes, quan realitzem el Cos Únic, ens alliberem del món del samsara i entrem en el món de la unitat, el nirvana. Al capdavall, com que també veiem que el Cos Únic és totes les innombrables formes, no ens quedem atrapats en el món de la unitat, del nirvana. Finalment, podem funcionar en el món de la dualitat i veure que el món de la unitat i el món de la diversitat són exactament la mateixa cosa.

En «La forma és exactament la vacuïtat, la vacuïtat és exactament la forma», la paraula essencial és és, fent referència a la relació entre la forma i la vacuïtat. La forma i la vacuïtat, el relatiu i l’absolut, que s’interpenetren sense cap mena d’obstrucció. Romandre adherit a qualsevol dels dos llocs —el món de la forma o el món de la vacuïtat— és un problema seriós, perquè la vida no és altra cosa que un anar i venir entre els dos mons. Nosaltres mateixos no som res més que el flux constant que interpenetra l’absolut i el relatiu. Aquesta és l’essència d’El sutra del cor, que posa l’èmfasi en l’harmonia i la comunitat (sangha). Amb aquesta realització no podem viure una vida isolada, ja que és impossible no tenir una visió àmplia. «La forma és exactament la vacuïtat, la vacuïtat és exactament la forma» és el Buda, el dharma i la sangha del budisme.

Tanmateix, aquesta visió també hi és en el judaisme: Déu és la unitat, la Torah és la diversitat (els fenòmens, els ensenyaments, la realitat), i Israel és la comunitat, la sangha o l’harmonia. També trobem expressions equivalents en cada una de les tradicions. Per què? Perquè totes les tradicions parlen de la mateixa cosa: la vida és un Cos Únic que funciona en tota la seva multiplicitat.

Preneu-me a mi, Bernie o Tetsugen. És obvi que aquests noms es refereixen a un cos. Però, al mateix temps que és un cos és també totes les parts del cos: dits, pell, porus, cabells, sang, aigua, tripes, intestins i tots els òrgans interiors i exteriors. Jo tinc, potser, quatre bilions de cabells i cadascun d’ells és diferent. Tinc moltíssimes coses! I totes aquestes coses són un sol cos, elles són Bernie i Bernie és totes aquestes múltiples coses. L’harmonia és la resultant del fet que la vacuïtat i la forma són la mateixa cosa, i això és tan cert que ni tan sols hi pensem. Al capdavall, no ens concebem a nosaltres mateixos ni com un cos ni com moltes parts, senzillament som.

Veiem Bernie com un cos, però som incapaços de veure l’univers sencer com un sol cos, i això és perquè estem atrapats en la noció del nostre jo separat. En veure la nostra veritable naturalesa realitzem la vacuïtat de totes cinc condicions i ens alliberem del dolor. La darrera línia del mantra d’El sutra del cor és «Gate, gate, paragate, parasamgate, bodhi svaha», o «Han marxat, han marxat, han marxat, han marxat alhora!». Han marxat… on? Aquí.

El món de la unitat, en el qual res no existeix, i el món de la forma, en el qual totes les coses són diferents, no són u, no són dos. Ambdós descriuen això. En el moment que una serp mossega la cama d’un home, què passa? «Ai!». En el món de la unitat, on no hi ha conceptes o idees, hi pot haver una reacció de dolor, però no pas la percepció que ha passat alguna cosa. No obstant això, en el món de la forma, que s’experimenta conceptualment, la víctima percep que ha succeït alguna cosa i s’agafa la cama alhora que crida. Totes dues coses són descripcions de la mateixa cosa, del mateix instant. Aquest és el significat de «La forma és exactament la vacuïtat, la vacuïtat és exactament la forma».

Ara bé, quan el sutra continua dient: «Així, doncs, la vacuïtat és la no-forma», sembla una contradicció. «La vacuïtat és la no-forma» significa que la vacuïtat no és res, la mateixa vacuïtat és buida. La forma és totes les coses, i totes les coses són res. El zero és l’infinit, l’infinit és zero. Les dues coses són la mateixa afirmació. L’univers sencer és una sola cosa, i, per consegüent, no se li pot aplicar cap descripció. Totes les descripcions són fabricades, com ho han estat, per exemple, les diferents maneres amb què categoritzem el Cos Únic en peces conceptualment manejables. Anomenem a això «això» i a allò «allò», però tot plegat no és res més que un Cos Únic. Diem d’això que són dits i mans, però és un sol cos. En aquest Cos Únic, en la vacuïtat, no hi ha mans, ni dits, ni boca, ni llavis, ni res i, així i tot, el món de la forma inclou totes aquestes coses. I com que hi ha totes aquestes coses —i no pas malgrat elles— el Cos Únic existeix. Com que això és un Cos Únic, existeix el món de la forma; com que el món de la forma existeix, això és un Cos Únic.

L’absolut és el relatiu, i el relatiu és l’absolut, i ambdós es refereixen a la mateixa cosa: aquest moment. No importa si el volem descriure des del punt de vista de l’absolut, el Cos Únic, o des del punt de vista de la relativitat. És això! És la vida! Imaginem-nos intentant entendre el gust d’un glop de cafè des de qualsevol idea preconcebuda. Simplement bevem!

Deixar anar és difícil perquè ens sentim molt a gust amb el nostre coneixement de com haurien de ser les coses. Tenim por de deixar anar aquest confort, encara que sigui també la font del nostre sofriment, fins i tot quan hem topat una vegada i una altra contra un mur. Recordem-ho: «En no haver-hi obstacles tampoc hi ha por». La por ve dels obstacles, els quals sorgeixen de la ignorància, i la ignorància, al seu torn, ve d’aferrar-nos a les nostres idees. Hem de deixar anar les idees per esdevenir aquest moment. Malauradament, això no és fàcil.

Com ja hem dit abans, la qüestió no és alliberar-se del coneixement, sinó alliberar-se de la noció que el coneixement és la realitat. La manera il·luminada de veure les nostres idees és veure-les com a eines. Quan estem il·luminats, quan veiem la unitat de la vida, les idees deixen de ser un problema: com més idees i coneixement tinguem, més compassius serem i també més capaços de funcionar apropiadament. Ara bé, si tenim un munt d’eines, però no sabem com usar-les (o bé som usats per elles) es converteixen en un obstacle. Altrament, quan ja no hi estem lligats, les idees poden enriquir el funcionament de l’estat il·luminat (de la mateixa manera que conèixer més llengües facilita la comunicació). Mira el Cos Únic i, en veient-lo, usa qualsevol noció que sigui apropiada a la situació. Al capdavall, estem funcionant en el món de la forma, el món de les nocions. El funcionament de la saviesa prajnâ es manifesta fins i tot en el món de la forma. Per tant, si us plau, no penseu que el coneixement per ell mateix és nociu. Funcionem en el món de la forma, abans i després de la Il·luminació.

Una vegada, el meu mestre, Taizan Maezumi Roshi, començà una conferència a Santa Bàrbara demanant: «Digueu-me què és aquesta habitació». Ningú no va poder contestar! Això és com un kôan: «Digueu-me què és la meva mà». Recordo que Hakuun Yasutani Roshi, un famós mestre zen japonès, deia: «Si fem aquesta mena de preguntes a qualsevol nen, no hi ha cap problema. Ara bé, si les fem a un grup d’estudiants, de doctors o a qualsevol adult, de seguida es preguntaran què signifiquen pròpiament les preguntes. Per exemple, si les han d’entendre en un sentit fisiològic o filosòfic».

Hem de poder contestar aquesta pregunta tan radicalment senzilla —«Què és aquesta mà?»— per penetrar la vida. La resposta es troba en la pregunta.