13. Les Tres Joies i els Tres Preceptes Purs

Els tres primers preceptes, que són les Tres Joies, poden ser traduïts de diverses maneres. Jo els tradueixo com:

Quan el meu mestre, Taizan Maezumi Roshi, i jo, treballàvem en la traducció de les Tres Joies amb el propòsit de donar els preceptes en les cerimònies, ens preguntàvem si aquí la paraula crucial s’havia de traduir com ‘ésser’, en la forma de l’infinitiu, o ‘sent’, en la forma del gerundi. Decidírem que l’oficiant podia dir: «Ésser Buda, ésser dharma, ésser sangha», i el receptor dels preceptes havia de dir: «Sent Buda, sent dharma, sent sangha». Una altra traducció acceptable seria dir: «Retent homenatge al Buda» o «Prenent refugi en el Buda».

Des del punt de vista intrínsec, la traducció correcta seria «sent Buda», perquè des del principi no som res més que l’Il·luminat. Tanmateix, hem de descobrir-ho i experimentar-ho, però, tant si ho fem com si no, essencialment, sempre ho som. Des d’aquesta perspectiva, no podem no ser Buda. «Ésser Buda» reflecteix, doncs, el punt de vista experimental. Hem d’assumir que som Buda. Sent Buda, hem de ser Buda: hem d’aprofundir la nostra realització fins que ja no tenim cap noció de ser l’Il·luminat. Un cop hem experimentat aquest estat, aleshores, «sent Buda» i «ser Buda» van junts.

* * *

Hi ha tres maneres diferents de mirar-se les Tres Joies. La primera és el Cos Únic de les Tres Joies, que reflecteix la perspectiva que tots som una única cosa que canvia, desenvolupant-se constantment. Per exemple, una flor que cau de l’arbre a Tòquio significa que caiem amb ella i com ella. Des de la perspectiva del Cos Únic de les Tres Joies, Buda és el món de la vacuïtat. Aquest no és un tipus de buit, sinó l’univers sencer; o dit en termes matemàtics, el conjunt universal que ho és tot o ho conté tot. Si aquest conjunt universal és ple fins a vessar de totes les coses sense excepció, en quin sentit és buit? En el sentit que ho conté tot abans que nosaltres anomenem les coses com això o allò, d’una manera completament independent de qualsevol etiqueta, concepte o categoria. Sense les nocions no hi ha manera que puguem excloure res d’aquest conjunt universal; això és el que ho fa universal. Excloure alguna cosa requereix la noció, el coneixement, que alguna cosa és això o allò altre. És aquest compulsiu interès pel coneixement allò que ens impedeix d’adonar-nos que som el conjunt universal. Ser el conjunt universal sense separació és no-conèixer.

El dharma del Cos Únic de les Tres Joies és el món de les formes, dels fenòmens i la multiplicitat. És equivalent a totes les possibles maneres en què podem classificar o conceptualitzar els membres del conjunt universal. Si mirem un mandala, veurem una imatge o model del conjunt universal: al centre hi ha el buda Vairochana, que representa el món de la vacuïtat, i des d’aquest centre s’expandeixen totes les formes que poden existir. El centre és totes les formes possibles; totes les formes possibles són el centre. Això és així perquè el centre és un punt sense dimensions. Com que no és res, no exclou res; com que no exclou res, ho és tot.

La sangha del Cos Únic de les Tres Joies és l’harmonia que existeix entre el Buda i el dharma, la unitat i la diversitat, la vacuïtat i la forma. Aquesta harmonia ve donada pel fet que el Buda i el dharma són la mateixa cosa. Són diferents i iguals, simultàniament. Per tant, quan ens comprometem a ser el Buda, el dharma i la sangha ens estem comprometent a ser tot això. Intrínsecament no hi ha manera de no ser-ho, si bé al mateix temps ho hem d’experimentar i dur a terme. No ens podem acontentar dient: «Jo sóc el Buda, per tant no necessito fer res». Hem d’acomplir el que són les Tres Joies.

* * *

La segona manera de mirar-se les Tres Joies s’anomena les Tres Joies Realitzades (o Manifestades). En aquest cas, Buda és el buda Shakyamuni, però no pas vist com la figura històrica, sinó com l’encarnació de la consciència que jo sóc l’Il·luminat. Qualsevol que estigui il·luminat és Shakyamuni, la manifestació d’aquesta realització. Tanmateix, si no ho hem realitzat, si bé podem dir sens dubte que som el buda Vairochana (que representa la Il·luminació intrínseca o original), no podem autoanomenar-nos Shakyamuni (la realització de la Il·luminació intrínseca).

El dharma de les Tres Joies Realitzades consisteix en les ensenyances de l’Il·luminat, que és el nom amb què usualment designem les ensenyances del buda Shakyamuni tal com s’expliquen en els sutres. Ara bé, en un sentit més ampli, també podem referir-nos a les ensenyances de qualsevol persona realitzada com el dharma de les Tres Joies Realitzades. La sangha de les Tres Joies Realitzades comprèn els deixebles de l’Il·luminat que han realitzat el Camí, però no pas tots ells, sinó tan sols aquells que han realitzat el camí. Així, doncs, quan fem la promesa de ser el Buda, el dharma i la sangha estem prometent ser el Buda realitzat, el dharma realitzat i a la sangha realitzada.

* * *

La tercera manera de mirar-nos les Tres Joies s’anomena les Tres Joies Sostingudes. Quan estudiem les Tres Joies des d’aquest punt de vista, estem estudiant la importància del llinatge i del dharma de la transmissió. Si bé parlant estrictament no hi ha res a transmetre, hem de transmetre el dharma; aquesta és la primera prioritat per als mestres zen. Les Tres Joies són mantingudes per la continuïtat del llinatge ininterromput des del buda Shakyamuni fins al present. (Actualment, el llinatge retorna als Set Budes anteriors al buda Shakyamuni, un incalculable període de temps enrere!).

El buda de les Tres Joies Sostingudes es refereix a totes les imatges, pintures i formes dels il·luminats. Quan anem a la cambra reservada per a les entrevistes cara a cara, les pintures dels meus mestres són part d’allò que estem prometent ser quan prometem ser el Buda de les Tres Joies Sostingudes. El dharma de les Tres Joies Sostingudes consisteix en tots els teisho, o ensenyances zen, d’un mestre zen. Teisho és una paraula difícil de traduir, perquè no encaixa dins de cap denominació convenient. Diguem que un teisho és una ensenyança donada per un mestre il·luminat. El teisho ens qüestiona contínuament totes les nocions en comptes d’afegir-ne de noves a la nostra bossa de conceptes. En aquest sentit, el dharma no solament inclou les ensenyances, sinó també les accions del mestre il·luminat. La sangha de les Tres Joies Mantingudes es refereix a tots aquells que prometen assolir el Camí del Buda i el practiquen.

Aquestes Tres Joies són molt importants; per a nosaltres són com el volant d’un cotxe: ens manté en la direcció correcta.

* * *

Els Tres Preceptes Purs són:

«Cessar de fer el mal» posa l’èmfasi en el fet de no incrementar la suma d’enganys que hi ha al món, i, per tant, és essencialment un camí passiu de mirar-se la vida. Contràriament, «fer el bé» posa l’èmfasi en el fet d’incrementar la suma de claredat que hi ha al món, i és, per aquest motiu, més actiu. «Fer el bé» apunta a allò que podem fer per progressar en la nostra situació, mentre que «fer el bé als altres» ens activa en totes aquelles esferes que ja no veiem com a part de nosaltres. El primer i el segon Precepte Pur treballen amb nosaltres i el tercer amb les altres persones.

Quan parlem des del punt de vista intrínsec, allà on no hi ha separació entre un mateix i els altres, els tres preceptes es fonen.

Cada acció que realitzem pot ser examinada des del punt de vista dels Tres Preceptes Purs. Sempre ens podem preguntar: això que estic fent, és dolent o, el que és el mateix, fa que estigui més enganyat?, això que estic fent ara mateix millora la meva situació, o sigui, m’és beneficiós?, això que estic fent ara mateix és beneficiós per a les altres persones? «Cessar de fer el mal» ens adverteix de no fer res que aporti confusió a la situació. M’ajuden els meus actes a acomplir allò que és la vida? Aquesta pregunta prové del punt de vista de «fer el bé». Ajuden els meus actes a les altres persones a realitzar allò que és la vida? Aquesta qüestió prové del punt de vista de «fer el bé als altres».

Mirem-nos l’activitat de la meditació zen en els termes dels Tres Preceptes Purs. Si ens la mirem com un temps fora de l’estrès de la vida quotidiana, aleshores és que ens estem mirant la meditació en termes de «cessar de fer el mal». Si ens la mirem com una teràpia individual per trobar pau mental, tranquil·litat, descans, o el que sigui, és que ens l’estem mirant des del domini de «fer el bé». Amb tot, principalment la meditació zen emfasitza el valor de «fer el bé als altres», perquè progressivament trenca la distinció entre un mateix i els altres. Aquest és el brollador d’una poderosa energia que flueix enfora naturalment i s’estén il·limitadament cap a l’univers sencer. L’abast d’aquesta energia no es pot restringir, no es pot aturar enlloc. Si ho fem, és que hem deixat de practicar zen, perquè zen és sinònim de la vida en el seu conjunt. Tots aquells que cerquen algun tipus de santuari estan, implícitament, rebutjant la vida en la seva totalitat i se situen a favor d’una porció de la vida amb la qual es poden trobar a gust. Hem de ser el bodisatva «realitzant la profunda prajnâpâramitâ», la qual cosa significa abandonar qualsevol fantasia de poder descansar. Quan fem meditació zen, esdevenim conscients d’un centre sense forma —com l’ull d’un huracà—, el qual és extremadament calmós, i, al mateix temps, és un remolí d’una tremenda activitat que s’estén a qualsevol altra cosa. L’energia de la meditació zen per ella mateixa, d’una manera natural, ens empeny més enllà de «cessar de fer el mal» i «fer el bé», que estan dins l’esfera de l’ego, cap a l’esfera de «fer el bé als altres».

Una vegada, un poeta xinès preguntà a un mestre zen: «Què és el més important, en el budisme?». El mestre replicà: «Cessar de fer el mal i complaure’s a fer el bé». El poeta digué: «Fins i tot un nen de tres anys podria repetir aquestes paraules». I el mestre contestà: «Sí, és cert, fins i tot una criatura de tres anys podria repetir aquestes paraules, però fins i tot una persona de vuitanta anys troba difícil de fer allò que diuen».

Passa sovint que fem alguna cosa beneficiosa per a nosaltres —perquè ens ajuda a aclarir la nostra comprensió sobre què és la vida— que potser no és bona per als altres. Un exemple: quan, a primera hora del matí, deixem el nostre fill petit que s’espavili tot sol per tal que nosaltres puguem, així, anar a seure al zendo a meditar. Hem de mirar-nos sempre el que passa tan clarament com puguem, amb la convicció que, sigui on sigui que estiguem, mai no ho veurem prou clarament.

Un altre conflicte important té a veure amb el fet d’escollir cessar de fer el mal sense adonar-se que una actitud passiva d’aquest tipus pot, tal vegada, violar els altres Preceptes Purs, els quals emfasitzen la importància de fer alguna cosa en comptes de quedar-se simplement de braços plegats. Allò que hem de considerar és que cada acció, cada decisió, ha de ser entesa des del punt de vista de tots tres preceptes. No és qüestió d’escollir-ne un en detriment dels altres; els tres han d’estar, simultàniament i implícitament, presents en cada acció o decisió.

El punt de partida és mirar-nos el que passa tan clarament com sigui possible, tant si sabem què hem de fer com si no. Solament apareix la confiança completa en les nostres accions i decisions quan estem enterament il·luminats; per tant, si som realistes, no ens cal tenir-ne l’expectativa. De fet, fins i tot quan tenim una confiança plena en nosaltres, seguim vulnerant els preceptes, si bé la diferència rau en el fet que sabem perquè ho estem fent. En aquest estat, podem observar la manera en què un acte es produeix amb relació a un conjunt de circumstàncies i condicions, i com, per satisfer una o més perspectives, en profanem una altra. Per aquesta raó hem d’estar constantment expiant, la qual cosa no implica que ens hàgim de castigar nosaltres mateixos. Vol dir, una vegada més, esdevenir u amb tot. És per això que és absolutament necessari fer zazen per realitzar la profunda prajnâpâramitâ.

Fer zazen vol dir veure les interconnexions de la vida completa, del Cos Únic en la seva totalitat, de manera que podem veure com l’abast del nostre zazen i de qualsevol cosa que fem afecta totes les coses i les altres persones. De tota manera, tant si ho veiem com si no, com a mínim hem d’acceptar el fet que això és així. Hem d’adonar-nos que allò que anomenem successos, gent o objectes són, simplement, relacions, encreuaments de fenòmens que són el reflex d’un munt d’altres interseccions de fenòmens. És aquest gran salt el que hem de fer quan seiem a meditar. I l’hem de fer perquè no som res més que aquest salt!

Qualsevol cosa que fem, fins i tot dormir tots sols a la nostra cambra amb els llums apagats, afecta l’univers sencer. Quan realment ens adonem d’això, la nostra vida sencera canvia. Conscienciar-nos de qui o de què som és conscienciar-nos que som el Cos Únic. En el moment en què ho fem real, totes les coses en el Cos Únic es realitzen. És aleshores quan percebem la quantitat de feina que ens queda per fer, ja que la nostra perspectiva, inicialment restringida per l’ego, ara és lliure. Quan percebem que ho som tot, en realitat encara ens queda tota la feina per fer! No podem deixar de netejar el got, i aquest estat sense fi de neteja del got és l’estat del Cos Únic.