14. No mateu

M’agradaria que parléssim del primer dels Deu Preceptes Profunds: «No mateu». Algunes vegades, es tradueix com un imperatiu de l’estil «prohibit matar», però, en la paraula japonesa fusesshô, fu significa ‘no’, de manera que la interpretació correcta és «no mateu». Des de la perspectiva literal, significa que no hem de matar, però hem de mirar-nos-ho des del punt de vista intrínsec, el subjectiu i el literal, així com des del punt de vista dels Tres Preceptes Purs.

Des del punt de vista intrínsec, el punt de vista del Cos Únic, de la naturalesa de buda o de la naturalesa il·luminada, «no mateu» significa que res no neix i que res no mor. Les mateixes nocions de néixer i morir hi són sobreres. La vida és aquest Cos Únic, que canvia constantment. Si ho desitgem, podem referir-nos a aquests canvis com a naixement i mort, però, si parlem estrictament, aquestes nocions no corresponen a res. Si alguna cosa pogués néixer i morir voldria dir que alguna de les nostres interseccions o relacions hauria de tenir una naturalesa fixa; per tant, no seria buida. Tendim a creure en la realitat objectiva del naixement i la mort perquè veiem aquestes interseccions com a fenòmens sòlids més que no pas com a relacions intangibles. La noció de matar solament té algun sentit quan tant qui mata com allò que es mata té una realitat substancial. Ara bé, des del punt de vista del món de la vacuïtat, no hi ha objectes o substàncies separades. Per això mateix, des del punt de vista intrínsec, «no mateu» vol dir que no hi ha res que mati i que no hi ha res que pugui ser mort; per consegüent, no es pot matar.

El punt de vista subjectiu comprèn dos criteris: un és la compassió i l’altre és un sentit relatiu i completament intuïtiu d’allò que és correcte. La compassió, en aquest context, implica estimular o nodrir la vida. Esporgar un arbre, per exemple, podria entendre’s com «matar» (perquè és una violació de la perspectiva literal) o com un acte necessari per nodrir l’arbre. El mateix podríem dir de la supressió de les cèl·lules cancerígenes, o de menjar i respirar. Sovint, alimentar i fomentar la vida implica eliminar-ne’n. La compassió apunta cap aquesta aparent paradoxa.

Allò correcte es defineix per quatre criteris: temps, lloc, la gent involucrada i la quantitat, i és un concepte completament relatiu i subjectiu. Per exemple, apliquem aquests criteris a la poda de l’arbre. Com en la sentència bíblica «un temps per a cada cosa sota el cel», hi ha una estació de l’any adequada per a la poda i una altra que no ho és. Pel que fa al lloc, hem de saber on hem d’esporgar. La quantitat es pot referir a quina quantitat, poc o molt, hem de podar. No cal dir que tallar l’arbre completament seria massa! I quant a la gent involucrada, un professional que conegui bé què cal fer és preferible a un afeccionat, que faria una feina descontrolada.

Òbviament, trobar la manera de reunir aquests quatre aspectes per formar-nos un criteri sobre què cal fer és bastant complicat, però, una vegada més, la qüestió és no escollir la perspectiva subjectiva i posar-la per damunt de la perspectiva literal o la intrínseca, sinó, més aviat, recordar sempre que hem de mantenir el precepte «no mateu» des de les tres perspectives alhora. Això sembla impossible! Com podem menjar (i d’aquesta manera nodrir la vida) sense matar? Com podem respirar sense matar? Com que no podem, com podem mantenir la perspectiva literal? És possible mantenir totes les perspectives alhora?

Allò que naturalment tendeix a passar és que, a mesura que la nostra consciència de la vida s’incrementa i s’aprofundeix, canviem de tal manera que gradualment minimitzem la destrucció de la vida. Per exemple, podem fer-nos vegetarians en comptes de ser consumidors de carn. Malgrat que tots dos casos impliquen destruir vida, hi ha una diferència entre menjar coses que són conscients que les estan matant i menjar-se coses que sembla que no tenen aquesta consciència. Qualsevol cosa que mengem és una vida que prenem amb el propòsit de nodrir i mantenir la vida. Mantenir els punts de vista literal i subjectiu requereix el compromís de minimitzar la destrucció de vida, per davant de continuar pensant en termes absoluts de matar o no matar. Com que no podem deixar de matar (si no és que escollim morir), com a mínim, podem reduir la nostra activitat. Ara bé, el punt de vista subjectiu és inherentment relatiu, per tant, cadascú de nosaltres sent de manera molt diferent què és o no és vida i, en conseqüència, què és o no és el fet de matar.

Per sobre de tot, hem de percebre el sentit intrínsec de «no mateu», del qual sorgeix una profunda apreciació que s’instaura en nosaltres progressivament sobre allò que es requereix per sostenir qualsevol vida. Hem d’apreciar les infinites interdependències del Cos Únic i hem de saber veure que moltes coses, moment rere moment, estan sacrificant-se perquè puguem continuar vivint. Quan realment ens n’assabentem, naturalment tendim a tenir molta més cura a reduir la quantitat de sacrificis que requerim per a la nostra vida i, consegüentment, comencem a viure d’una manera més simple. La nostra renovada gratitud per aquest infinit sistema de suport ens conduirà gradualment a fer el millor ús possible d’aquest sacrifici. Encara que actualment no hàgim realitzat el punt de vista intrínsec, el sol fet que l’acceptem, ens el creguem o ens hi sentim compromesos seriosament, ja fa canviar les nostres vides. Fins i tot si tan sols ha arrelat en nosaltres una lleugera noció d’aquesta infinita interpenetració de tots els dharma, cada vegada serà menys fàcil actuar des de l’estret punt de vista de l’ego aïllat.

La ironia en el cor de la pràctica zen és que el camí més poderós per seguir el precepte de «no mateu» és matant l’ego. Si el podem matar —és a dir, si podem oblidar-nos-en completament—, en aquest mateix moment som la infinita vida del Buda i estem nodrint i fomentant la vida de la manera més plena i genuïna possible. En anihilar el jo, eliminem la separació que amenaça la vida i permet que matar sigui possible.

* * *

Observem ara el precepte «no mateu» a través del prisma dels Tres Preceptes Purs. Des del punt de vista de «cessar de fer el mal», què vol dir «no mateu»? Vol dir que no mateu innecessàriament, i això vol dir que hem de reduir al mínim la quantitat de vida que eliminem. Tornem enrere a l’exemple de l’arbre. «Cessar de fer el mal» implica que no fem res que pugui destruir o lesionar l’arbre, però això és equivalent a estar-nos passivament sense actuar, la qual cosa pot desencadenar la mort de l’arbre! «No mateu», des del punt de vista de «fer el bé», significa que estimulem i encoratgem la vida activament. Des d’aquest punt de vista, el podem i l’adobem, però aquestes dues coses també involucren el fet de matar, ja que, si l’arbre està sent ofegat per plantes enfiladisses, les hem d’eliminar. En aquest context, «fer el bé als altres» significa que examinem l’infinit nombre de camins pels quals l’arbre interactua amb el seu entorn: l’herba, els altres arbres que s’esforcen a sobreviure, els ocells que hi nien, etcètera. Naturalment, si seguíssim el punt de vista literal de «no mateu», no esporgaríem res i, en conseqüència, deixaríem que tot plegat seguís el seu propi curs. Òbviament, no és fàcil saber què cal fer!

Dogen Zenji acostumava a dir el següent sobre els Tres Preceptes Purs i el primer Precepte Profund:

«Cessar de fer el mal»: és el punt permanent de les lleis i les normes dels budes, i també n’és el veritable origen. «Fer el bé»: és el dharma de Samyaksambodhi, és el camí de tots els éssers. «Fer el bé als altres»: és transcendir allò profà i anar més enllà d’allò sagrat; vol dir alliberar-se un mateix i alliberar els altres… «No mateu»: la vida és no matar. La llavor de Buda creix contínuament; mantingueu viva la saviesa de Buda i no mateu.^[6]

La següent sentència sobre «no matar» s’atribueix a Bodhidharma: «Els deu mons del dharma són el cos i la ment. En l’esfera de l’incessant dharma, no alimentar el propòsit de l’extinció s’anomena el precepte d’abstenir-se de matar». Com succeeix sovint en els seus comentaris sobre els preceptes, Bodhidharma ens parla des del punt de vista intrínsec. «Alimentar el propòsit de l’extinció» significa afegir o eliminar alguna cosa del Cos Únic. Dogen Zenji ho exposa succintament quan ens diu: «La vida és no matar». Pensar en una sola excepció és alimentar el propòsit de l’extinció. De fet, qualsevol opinió o noció és una opinió o noció d’extinció, ja que és solament com a noció o opinió que ens pot semblar que les coses tenen una naturalesa fixa o separada. Això és el que vol dir estar mort pel que fa al sempre canviant Cos Únic.

Hem examinat el fet de «no matar» des de sis punts de vista —el literal, el subjectiu, l’intrínsec i els Tres Preceptes Purs— i hem explorat la manera com aquests preceptes, així com els altres Preceptes Profunds, es poden mantenir des de totes les perspectives alhora. Ens trobem amb exemples obvis de situacions en les quals sembla virtualment impossible mantenir totes les perspectives al mateix temps. Què podem dir sobre el fet de matar un animal o una persona per compassió? Què podríem dir sobre el fet de matar algú semblant a Hitler? Abans hem parlat sobre el cas d’esporgar els arbres, que és bastant més senzill de debatre, per tal com hi ha involucrada molta menys emoció. Hi ha algun codi budista, ètic i moral, que ens pugui auxiliar per saber què hem de fer? Quin tipus de moral o directrius es poden codificar per a la pràctica del zen? Una cosa és entendre les diferents perspectives des de les quals hem de mirar-nos els preceptes i una altra, completament diferent, és mantenir-los en la pràctica. És possible fer-ho, això?

El problema deriva de l’aparent incompatibilitat entre el punt de vista intrínsec i el literal: el primer ens diu que no existeix això de matar, mentre que el segon insisteix en el fet que està estrictament prohibit llevar la vida a cap ésser, siguin quines siguin les circumstàncies. Ara bé, el problema és encara més pregon. Inherentment, la vida, en ella mateixa, involucra la mort i el fet de matar; per tant, en podríem deduir que, senzillament, la perspectiva literal no es pot mantenir. És això cert?

Arribats a aquest punt, hem de parlar novament sobre la idea de la no-acció, és a dir, el fet d’actuar sense separació, la qual cosa està dins l’esfera del Cos Únic, de la vacuïtat. Quan parlem de no-acció, estem parlant d’un estat en què, enmig de l’acció, no es produeix cap acció. Solament succeeix alguna cosa quan hi ha separació; quan no hi ha separació, no succeeix res.

La no-acció no és un estat passiu; no vol dir literalment que no s’estigui actuant. De fet, és l’afirmació més activa de no-separació amb el que està passant. Quan parlem de no-acció, estem parlant de fer alguna cosa sense separació, de manera que, realment, estem fent una no-acció. Per exemple, suposem que un home cau a la via mentre el tren s’acosta. Una altra persona, instantàniament, salta darrere seu per ajudar-lo. No pensa, no té en consideració les conseqüències de la seva acció; simplement, salta. Doncs bé, aquest salt és no-acció. Potser algú altre també salta, però solament després de pensar breument sobre què ha de fer o a quina distància està el tren. Això és acció. Ambdues accions semblen la mateixa, però la primera és no-acció a causa de la seva instantaneïtat, i no s’està fent res, mentre que l’altra és acció, perquè hi ha separació i s’està fent alguna cosa.

Posem ara el cas d’una bomba atòmica que explota i mata milers de persones. Aquesta percepció té lloc en l’esfera relativa. Vist des del punt de vista del Cos Únic no ha succeït res, ja que no estem en l’esfera de la separació entre el subjecte i l’objecte. Si allò que convencionalment descrivim com matar pot també ser descrit com a no-acció, podem mantenir la perspectiva literal? Si som u amb el fet de matar i d’arrabassar la vida, és això encara matar o arrabassar la vida? El punt de vista intrínsec ens diu que en aquest cas no està succeint res. Tanmateix, el punt de vista literal no sembla que tingui en compte si l’acció es fa amb separació o sense. Si el resultat és la mort, és que hi ha hagut l’acció de matar.

Deixeu-me parlar una mica més sobre el fet d’actuar i no actuar. Existeix la temptació d’interpretar «cessar de fer el mal» com no fer res, ja que, invariablement, quan fem alguna cosa correm el risc d’embolicar o empitjorar la situació. D’altra banda, «fer el bé» requereix que fem alguna cosa, així com també ho requereix «fer el bé als altres». Hem de fer alguna cosa, no solament per a nosaltres, sinó per a tothom i per a totes les coses.

Usualment, cada situació a la qual ens enfrontem és un embolic, en el sentit que no hi ha una manera clara i òbvia d’encarar-la. La vida no accepta respostes simples; altrament ja les hauríem trobat. No existeixen les utopies! Els preceptes del bodisatva no són directrius exactes sobre com actuar, de manera que, d’alguna manera màgica, totes les coses surtin bé. Si així fos, no necessitaríem fer zazen. Aleshores, per què són els preceptes? Quin profit ens aporten?

Tots tenim la fantasia de fer les coses de la manera que anomenem correcta, però, què significa això? En realitat, no existeix una manera correcta de fer les coses! Pel que fa a la pràctica del zen, solament podem parlar de fer les coses de la manera correcta després d’haver realitzat i actualitzat el Cos Únic. (De fet, no hi ha un «després», ja que, tant la realització com l’actualització continuen indefinidament, sense principi i sense fi). La pràctica ens ajuda a eliminar la separació entre nosaltres i qualsevol «problema» a què ens enfrontem, ens ajuda a «convertir-nos» en el problema. Tanmateix, això no vol dir que, màgicament, d’aleshores endavant, farem sempre el que és correcte, sinó que significa que la nostra manera d’actuar ja no dependrà de la conceptualització i, per tant, serà més lliure. És molt possible que amb aquesta llibertat de funcionament siguem capaços d’actuar de la manera apropiada. Quan no hi ha separació es té la sensació que no hi ha elecció: som la situació i donem la rèplica. De fet, la resposta és el mateix fet de ser la situació.

Tornem enrere a l’exemple de podar l’arbre: en identificar-nos amb l’arbre, la nostra decisió —la qual no és mai ni correcta ni incorrecta— està implícita en aquesta mateixa intimitat. No hem de pensar, el nostre funcionament no ha d’estar bloquejat pel procés de la deliberació conceptual. No ens hem de mantenir separats dient: «Bé, penso que els arbres necessiten això o allò altre, però, d’acord amb els preceptes, el que he de fer és això o allò altre, si bé el que sento és això o allò altre…».

Mirem-nos el nostre propi cos. És evident que quan pensem en nosaltres mateixos no pensem que estem fets per molts membres i cèl·lules, per aigua i sang. Senzillament, pensem que nosaltres som aquest cos, aquesta sola cosa, i responem directament d’acord amb les circumstàncies. No es tracta de saber què hem de fer, sinó més aviat de respondre.

Suposem que hi ha un grup de practicants de zen, tots ells experts en esporgar arbres i que tots ells han eliminat la distinció entre subjecte i objecte. Entren al bosc i es miren els arbres. Malgrat tots ells són u amb el bosc i els arbres, prendran tots la mateixa decisió sobre quin arbre cal esporgar i en quin no cal fer-ho? Dissortadament (o afortunadament), la pràctica del zen no ens donarà cap resposta per aquesta o per a qualsevol altra qüestió. Allò que ens dóna és la pràctica mateixa, la qual és la perpètua oportunitat de realitzar i actualitzar la Via Il·luminada. Tan sols ens dóna això! Àdhuc quan assolim l’estat de ser u amb els arbres, encara no tindrem cap resposta. En necessitem cap?

És important que no ens mirem els preceptes com a respostes, o com si posseïssin algun tipus de transcendent validesa ètica. Els preceptes no ens diuen què hem de fer o com fer-ho; simplement perquè no poden. Com que són expressions del Cos Únic, són dharma que es produeixen d’acord amb les circumstàncies i corresponen, directament, a una situació donada. La fantasia que, d’una manera o altra, podem transcendir la situació i les circumstàncies i trobar allò que és, absolutament o eternament, correcte o incorrecte, és precisament això: una fantasia! Estudiem els preceptes per realitzar i actualitzar la nostra vida. Com que els preceptes són solament orientacions per aconseguir-ho, podem desenvolupar directrius flexibles respecte a cada situació, però això és tot el que podem fer. L’esperit dels preceptes és l’esperit d’allò que és la nostra vida i penetrar aquest esperit requereix, sobretot, que realitzem l’estat de la unitat. Anteriorment, hem estat veient la importància de fer això respecte del primer Precepte Profund que ens diu «no mateu», però això és igualment veritable per als altres preceptes. Quan entenem què és l’estat de la unitat, veiem la interdependència de la vida en el seu conjunt i la magnitud del sacrifici que es fonamenta en l’il·limitat procés de nodrir i fomentar la vida.

Una conseqüència pràctica d’aquest estudi és que tendirem més i més a fer el que millor convé en cada situació; no la cosa absolutament «correcta», sinó la més adient a la situació donada. Això no vol dir que sabrem què és el més adient, perquè aquest tipus de coneixement solament és possible si ens separem de la situació. La conveniència en qüestió és, precisament, el funcionament de no estar separats de la situació i, com a tal, és la manifestació del no-coneixement. A mesura que contínuament actualitzem qui i què som, hem de fer el més convenient, i ho fem, precisament, quan deixem d’actuar en termes d’adequat i inadequat.

L’única manera de mantenir els preceptes des de totes les perspectives alhora és des del punt de vista del Cos Únic. Si no hem realitzat i actualitzat el Cos Únic, tot el que podem fer és mirar-nos les diferents maneres com contínuament estem violant els preceptes i aprendre a apreciar tot allò que està involucrat en aquesta profanació, que fins i tot s’esdevé, de manera natural, en el cas d’una acció i una resposta adequada. L’important és que aquestes violacions apunten a la interdependència de la vida! I és així perquè això és un Cos Únic i les violacions són inevitables; anàlogament, les violacions, en elles mateixes, expressen i manifesten el Cos Únic.

Per aquesta raó, definitivament, la qüestió de l’estudi dels preceptes és no sentir-nos ufanosos de les pròpies accions. La qüestió és no sentir-nos virtuosos en cap sentit convencional. No hi ha cap lloc on descansar, ni moral ni de cap altra mena. De fet, la noció és incompatible amb l’esperit de complexitat interdependent que és la vida. La vida tal com és, no com la fantasia conceptual que a vegades insistim que sigui.