1. No hi ha cap camí traçat

El sutra del cor de la perfecció de la gran saviesa

Mahâ Prajnâpâramitâ Hrdaya Sûtrâ

Els llibres que ens parlen de la saviesa, els sutres de la prajnâpâramitâ, tenen llargàries molt diferents. Hi ha versions de cent mil, vint-i-cinc mil, vuit mil, cent, i cinquanta línies. La versió que utilitzaré aquí té vint-i-quatre línies i representa el cor (hrdaya) o l’essència de la prajnâpâramitâ.

Algunes persones diuen que no és necessari llegir El sutra del cor traduït a la nostra llengua, perquè l’essència dels llibres de la saviesa es pot assolir simplement recitant l’original sànscrit. Abans de revisar el significat del títol, deixeu-me dir que, quan veritablement i simplement recitem El sutra del cor, tot està contingut en l’acte mateix de la recitació. Quan recitem així, de manera que cap altra cosa succeeix, tota la nostra concentració, tota la nostra energia mental i física estan condensades en ésser el so a (la primera síl·laba del text original, d’Avalokitesvara), i això és tot el que existeix. Solament a! La senzilla eliminació de qualsevol indici de separació entre el subjecte i l’objecte, la qual cosa no és més que el nostre zazen en si mateix. Per tant, si posem tota la nostra energia en recitar d’aquesta manera no hi ha separació, i aquest estat de no-separació és l’estat de shunyata o vacuïtat, o el que jo també anomeno no-coneixement. Aquest és l’estat del cent per cent d’acció, de manera que totes les coses estan plenament concentrades en aquest moment. Aquest és el cor de la nostra pràctica, estar totalment presents en aquest moment, instant a instant. No importa quines paraules es recitin; quan som totalment a, fins i tot la a desapareix; és l’univers sencer, ho és tot.

Aquesta és l’essència de la primera paraula del títol sànscrit d’El sutra del cor: mahâ. El títol sencer en sànscrit és Mahâ Prajnâpâramitâ Hrdaya Sûtrâ, que traduiria per El sutra del cor de la perfecció de la gran saviesa. No cal dir que el text complet, com passa amb totes les ensenyances zen, està compendiat en aquest títol.

Comunament, mahâ es tradueix com ‘gran’ en dos sentits, el qualitatiu i el quantitatiu, i en realitat té un sentit molt especial perquè mahâ és tan gran que no té exterior. Una analogia matemàtica ens pot ajudar a aclarir-ho. Si dibuixem un cercle, aquest cercle inclou certes coses i n’exclou d’altres, i si fem un cercle immens, encara n’hi trobem que en queden fora. Matemàticament, una manera de definir un cercle o de mesurar-lo és tractant de trobar alguna cosa a l’exterior del cercle. Ens preguntem de qualsevol objecte: està a dins o a fora? Si està a fora, aleshores sabem que l’objecte és exterior al cercle.

Ara mirem-nos a nosaltres mateixos. Dibuixo un cercle representant allò que crec que sóc. D’alguna manera tots ho feu, això. Quan dic que mahâ significa que no hi ha res a fora, aleshores, qualsevol objecte que anomeni està dins del meu cercle, d’allò que jo crec que sóc. Així doncs, totes les coses són jo. Si sento ràbia, això és el que sóc jo; no està fora de mi. Si miro els arbres i el riu, ells també són jo. Més encara, les estrelles i la lluna també ho són; no estan fora de mi. Si això és veritat, cadascú de nosaltres és aquest mahâ. Si tots estem dins del mateix cercle, aleshores tot això és el Cos Únic; no hi ha exterior. Per tant, com que no hi ha exterior, tampoc no hi ha interior. Aquesta és una de les principals ensenyances del budisme i una de les ensenyances fonamentals del zen.

Quan introduïm el terme exterior, automàticament introduïm el terme correlatiu interior i creem un límit, un cercle. Però si no hi ha exterior, perquè el cercle és infinit, llavors no solament no hi ha interior, sinó que tampoc no hi ha cercle. Allò que ens queda és una simple entitat, una sola cosa, i això és el que es vol dir quan parlem del Cos Únic, que és el significat fonamental de mahâ.

Mahâ ho inclou tot, res no en queda fora. En aquest sentit, mahâ també descriu allò que coneixem com el Camí (Tao). Com que mahâ no té exterior ni interior, per consegüent és el Camí. En canvi, la gent tendeix a pensar que el Camí és algun tipus de recorregut o que fa referència a la manera de fer coses o a alguna direcció que emprenem. Però Tao és totes les coses. Cadascú de nosaltres és el Camí; cadascú de nosaltres està en el Camí. Recordeu la Dorothy del conte d’El mag d’Oz? Algú li indica que seguint la carretera de rajols grocs trobarà finalment el mag d’Oz. Però, on és la carretera de rajols grocs? Ja hi som al damunt. Qualsevol lloc on estiguem serà la carretera de rajols grocs. Això és Tao, això és mahâ. I mahâ indica que no hi ha res ni a dins ni a fora del camí. Totes les coses són el sender; tots nosaltres estem en el Camí. Cap a on? No va enlloc! És el batec de la vida a tot arreu.

La segona paraula en el títol és prajnâ, que usualment traduïm com ‘saviesa’, i també té un sentit molt especial. En algunes sessions de meditació, un supervisor colpeja les espatlles dels meditadors amb una vara d’encoratjament que és coneguda com el sabre de la saviesa o l’espasa de Manjushri, per ajudar-los a tallar les il·lusions durant la meditació, a tallar qualsevol idea o noció que tinguin. Ara bé, prajnâ no és la saviesa en el sentit de coneixement o d’acumulació d’informació, i tampoc es refereix a un savi omniscient que coneix totes les respostes. Tampoc és la saviesa concentrada a entendre l’essència de la vida. Quan parlem de prajnâ ens referim a la saviesa de la vacuïtat.

Prajnâ està buida en el sentit que no té contingut propi. De fet, no és altra cosa que el funcionament de mahâ, que és el Cos Únic, és a dir, totes les coses tal com són. És el funcionament de la realitat en aquest moment precís, i no res més llevat d’aquest moment concret. Quan tenim calor, suem; aquest fet és prajnâ. Suar és la saviesa de tenir calor, perquè és el funcionament d’aquest moment d’acalorament. Encenem una espelma i la llum mateixa és prajnâ. Quan caminem sota la pluja ens mullem, això és prajnâ. Trepitgem un excrement de gos i la nostra sabata fa pudor, això és prajnâ; el funcionament del que és.

Un nazi ficant un nen dins d’una cambra de gas d’Auschwitz també és prajnâ, ja que no podem qualificar prajnâ en termes de correcta o incorrecta, bona o dolenta. El sabre de Manjushri, l’espasa de la saviesa, talla qualsevol dualisme i ens deixa tan sols el que és. El funcionament d’aquest estat és prajnâ. És tan vast que sovint no ens adonem que l’estem experimentant. Per exemple, ara mateix esteu experimentant una fulla que cau d’un arbre en algun lloc de Transilvània, tot i que no us n’adoneu. Això és prajnâ. Prajnâ són els sorolls que sentim, la pluja, la llum del sol, l’olor de les flors, l’avió sobre els nostres caps; tot això directament experimentat, sense cap separació respecte de nosaltres. Quan deixem de banda les nostres idees o conceptes, és a dir, quan deixem de banda la separació amb el que és, el veritable funcionament d’aquesta no-separació és el que entenem per prajnâ. Com que prajnâ és el funcionament de mahâ i mahâ no és altra cosa que nosaltres mateixos, prajnâ és el nostre funcionament i nosaltres no som res més que prajnâ.

En la primera meitat d’El sutra del cor s’explica què és prajnâ. La segona meitat detalla com actuen els bodisatves, els que tenen la consciència de prajnâ. Nosaltres manifestem prajnâ, però els bodisatves tenen la realització del que és. Ara bé, com veurem més endavant, també nosaltres som bodisatves.

La següent paraula en el títol és pâramitâ, que sovint hom tradueix per ‘perfecció’. No obstant això, pâram, literalment, significa ‘anar a l’altra riba’, i pâramitâ, que és el temps verbal de l’infinitiu passat (’haver anat a l’altra riba’), significa, per tant, ‘ser a l’altra riba’. Sabeu què és l’altra riba? Algunes persones l’anomenen nirvana. Així doncs, ser a l’altra riba vol dir que el nirvana és aquí. Significa que ja hem arribat al lloc on som nosaltres, el Cos Únic. En comptes de pensar a anar des de l’estat de la il·lusió a l’estat de la Il·luminació, allò que pâramitâ significa és que ja hi som. Aquesta és l’altra riba; aquest és l’estat de la Il·luminació.

Hi ha sis pâramitâ, de les quals la prajnâpâramitâ n’és solament una. Però El sutra del cor ens indica que prajnâ és el vehicle que ens porta allà on, de fet, ja som: aquí és el lloc! És clar, si totes les coses no són altra cosa que el Cos Únic, com podria haver-hi una altra riba? És obvi que si això fos prou clar per a nosaltres no necessitaríem l’espasa de Manjushri per tallar la il·lusió de la dualitat. Però malauradament no és així! Malgrat que no hi ha una altra riba, això no resulta ni obvi ni evident per a nosaltres. Sempre estem cercant l’altra banda, alguna cosa més, alguna cosa fora de nosaltres que creiem que és una mena de lloc meravellós. Refusem d’acceptar el fet que aquí és el lloc.

En realitat, nosaltres no anem a l’altra riba, és l’altra riba que ve cap a nosaltres. Alguna cosa passa i despertem a la comprensió que, sota els nostres peus, es troba l’horitzó. Aquest mateix cos és el veritable Buda i tots els sons del món —qualsevol cosa que succeeixi tal com és— són les seves ensenyances.

En el zen totes les coses són present. No hi ha futur, tampoc no hi ha passat; sempre és ara. No hi ha cap lloc on anar, res per assolir, tot és aquí, tot és el Cos Únic, una única cosa. Des que som aquí ja som a la fi del camí i al començament, tot alhora. No practiquem per aconseguir la Il·luminació, no practiquem per assolir alguna cosa; practiquem perquè ja estem il·luminats. No mengem per viure, mengem perquè estem vius. Usualment, creiem que és el contrari, creiem que estem vius o continuem vius perquè mengem i respirem, en comptes d’entendre que, com que estem vius, mengem, respirem i actuem.

Dir que practiquem per realitzar el Camí no té sentit, perquè implica que a través de la pràctica creiem que obtindrem alguna cosa, potser la Il·luminació. La mateixa lògica implicaria que perquè respirem podem continuar vius, com si estar viu fos el resultat de respirar. Però això no és cert, ambdues coses succeeixen alhora. No són lineals; causa i efecte són u.

Generalment, tendim a mirar-nos la vida des d’una perspectiva lineal: fem alguna cosa que esdevé la causa d’una altra cosa que passarà després. Però, de fet, tot succeeix en el mateix moment. Sembla una seqüència lineal, però això no és real. Quan mirem una pel·lícula ens fa la impressió que és contínua, però en realitat està composada per seqüències separades. La realitat —totes les coses— és aquí ara mateix. Les nostres ments pensen que el que passa en aquest moment ha de crear el moment següent, i en algun sentit és així, però aquesta manera de mirar-se els esdeveniments és errònia. Les dues coses, allò que passa ara i allò que passarà després, són aquí ara mateix, en aquest moment precís.

Si deixem de respirar, evidentment, no viurem gaire més. Com que respirar és una funció real de la vida no podem deixar de respirar. Però la respiració no és la causa de la vida, si bé n’és inseparable. Respirar és la vida. No podem separar la respiració de la vida de la mateixa manera que no podem separar la humitat de l’aigua. La unitat de la causa i l’efecte és aquesta completa inseparabilitat.

Dogen Zenji deia que la llenya no esdevé cendra. Des del nostre punt de vista lineal pensem que la combustió de la fusta és la causa que la llenya esdevingui cendra. Però no existeix això d’esdevenir! La llenya és llenya i funciona com a llenya; la cendra és cendra i funciona com a cendra. Respirar és la vida i la vida és respirar; no hi ha connexió de causa i efecte. De la mateixa manera que la fusta no esdevé cendra, la vida no es converteix en la mort. La vida és la vida i funciona completament com a vida. La mort és la mort i funciona completament com a mort.

Si podem dir que no existeix això d’esdevenir és pel fet que tot és un Cos Únic, una sola cosa. Amb tot, això no significa que les coses no canviïn. Precisament, el buda Shakyamuni deia que tot està transformant-se contínuament. Això és el que és, i canvia sense parar. Aquest estat d’ara és la Il·luminació, i també està canviant. Si realment podem entendre això, si realment ens en podem amarar, no hi ha cap raó per estar preocupats per nosaltres mateixos, no hi ha raó per estar insatisfets o per sentir-nos culpables de no fer les coses correctament. Sigui el que sigui, tot està canviant. En comptes de turmentar-nos per la culpabilitat i els remordiments, podem dir simplement: «Bé, ara ho farem millor». Sigui el que sigui això que és, és l’estat il·luminat.

Així doncs, com que això és l’estat il·luminat, és el millor que pot passar en aquest moment precís, però el millor en el sentit d’allò que està succeint i sobre la qual cosa no tenim cap altra elecció. És en aquest sentit que diem que tot és perfecte tal com és, que està complet. Per exemple, agafem un bol d’encens; és perfecte tal com és. Si el deixo caure i es trenca en molts bocins, cada tros és perfecte tal com és, perquè això és el que és. Potser tenim la idea que totes aquestes peces haurien de tornar a la seva condició original, com a parts del bol d’encens sencer, i així tornarien a ser perfectes, però això és solament una idea.

Un sinònim de perfecte és absolut. Les peces són senzillament el que són. Si afegim qualsevol cosa al bol d’encens no el fem més perfecte, senzillament passa a ser una cosa diferent. Nosaltres som perfectes tal com som. Si afegim un altre cap al nostre cos estem creant una altra cosa, algun altre tipus de criatura. Si afegim qualsevol cosa al que ja som, passarem a ser una altra cosa diferent. Per tant, sigui el que sigui el que passa en un moment determinat, segur que és el millor que pot passar en aquell moment determinat. Qualsevol altra conclusió resulta de les nostres idees sobre com haurien de ser les coses o com se suposa que haurien de ser, i això són, simplement, idees, nocions.

A vegades, per pensar en el que és perfecte, complet o absolut, en el sentit que no ens deixem res a fora, ens pot ajudar pensar en termes matemàtics. Novament, agafem el bol d’encens. Li manca alguna cosa? Podríem dir: «Bé, abans tenia una tapa, però es va perdre». D’aquesta manera estem assenyalant una cosa que no hi és però que voldríem que hi fos. Estem manifestant la nostra noció del que creiem que hauria de tenir un bol d’encens.

En El sutra Surangama s’explica una breu història fantàstica que il·lustra el que estic dient. Una vegada, fa molt de temps, hi havia un príncep que cada dia, en llevar-se, es mirava al mirall i exclamava: «Meravellós!». Era molt ben plantat i n’estava molt cofoi. Un dia, es va llevar i es va mirar al mirall, però per la banda equivocada. Com que la part del darrere del mirall no estava polida, no hi va veure reflectit el seu cap i es va espantar. «El meu cap ha marxat! El meu cap ha marxat! L’he perdut! L’he perdut!». Va perdre completament el senderi i va començar a córrer pels carrers cridant i cercant pertot arreu el cap que havia perdut.

Al capdavall, uns amics el van trobar i el van agafar ben fort mentre li deien: «Però si tens cap. Per què vas corrent d’aquesta manera?». «No, el meu cap ha marxat!», insistia el príncep. El van portar al palau, però era impossible calmar-lo. Com que en aquella època no tenien camises de força, el van lligar a una columna i, com que ell no deixava de cridar, també el van haver d’emmordassar. I allà s’estava, lligat i emmordassat, lluitant per desfermar-se, perquè volia continuar cercant el seu cap. Finalment, com que un no pot lluitar indefinidament, va defallir, esgotat. Quan es va haver calmat una mica, un dels seus amics el colpejà a la cara i el príncep exclamà: «El meu cap, per fi l’he trobat!».

Durant uns quants dies, embogit d’alegria, no va parar d’explicar a tothom que havia retrobat el seu cap. El seu cap era allí, quina meravella! Tanmateix, com que els seus amics se’l miraven amb incredulitat, finalment va contenir l’alegria d’haver trobat el seu cap. Però és clar, el cap sempre havia estat al seu lloc.

En certa manera, nosaltres també tenim la idea que alguna cosa s’ha perdut o no és aquí on hauria de ser, fins que despertem al fet que sempre ha estat aquí i tan sols calia que ens n’adonéssim. I què és el que hi ha aquí? Simplement el que som, tal com som. Nosaltres no ho veiem perquè els nostres prejudicis i idees preconcebudes impedeixen que percebem i comprenguem aquesta senzilla veritat.

Com que perfecte no significa ni bo ni dolent, simplement el que és tal com és, en aquest sentit fins i tot l’assassinat d’un nen és perfecte. És senzillament el que és. Bo i dolent són judicis que adherim a allò que és; són afegits. La pluja és el que és. Si som camperols, pensarem que la pluja és meravellosa; ara bé, si hem projectat un berenar al camp, pensarem que la pluja és terrible. Però la pluja és la pluja. La gent diu que la pluja és humida, però un peix pas que ho diria, això. L’aigua és la veritable essència de la vida d’un peix, i no és ni humida ni seca. El peix no s’agafa a cap noció o dicotomia al respecte. Quan diem que alguna cosa és perfecta, estem assenyalant aquesta absència de dicotomia o dualisme. En el Cos Únic només hi ha una cosa.

El cervell funciona d’una manera dual i separa les coses entre això i allò altre. Jutja tot el que fem com a bo o dolent, correcte o incorrecte. Però les nocions de bo i dolent, inclosa la noció del mal, són sobreres, afegides. Això no vol dir que el mal no existeixi o que bo o dolent siguin valors inexistents. Significa, simplement, que són judicis que existeixen en el reialme de la relativitat, que són colors que nosaltres hi afegim. Són com l’ordit i la trama d’un teixit; i aquest exemple em porta a la darrera paraula del títol: sutra.

Sutra té diferents significats. En primer lloc, ens remet a la paraula sutura, que implica ajuntar o cosir dues parts separades. Ara bé, sutra també significa ‘trama’, els fils que formen tots els teixits, els fils de l’entramat de les coses. Els fils que formen l’entramat de les coses són totes les coses. Així, doncs, sutra és l’avió que sentim volar a fora. Sutra és inspirar i expirar. Totes les manifestacions del Cos Únic són sutra.

En el món del tèxtil, per a un ordit escollim fils que siguin forts, ben harmonitzats de color, senzills, plans i sense nusos, de manera que puguin tolerar fàcilment tota mena de moviment en qualsevol direcció. Els fils que van en vertical suporten la trama i actuen com a base de tot el teixit. En canvi, els fils de la trama no necessiten ser rectes; usualment s’utilitzen per realitzar el dibuix i, per tant, poden ser de qualsevol tipus de material: estelles de fusta, plomes o, fins i tot, pèls de cavall. Com més complicat és el teixit, més influència té el color del dibuix en l’ordit de base. Podríem dir que l’ordit de base correspon a l’absolut, el patró de color, al relatiu, i que el teixit, en el seu conjunt, és la unitat. Així, doncs, els sutres són els cordills o fils que travessen totes les coses, que permeten tot moviment i qualsevol forma de vida. Però, què és això que travessa totes les coses i els permet de manifestar-se?

Tornem novament al títol i mirem-nos la paraula cor. Tal com hem vist, el cor o l’essència del camí il·luminat és el no-coneixement, que fa que totes les coses es puguin manifestar. Tan bon punt sabem alguna cosa, impedim que una altra es manifesti, que espontàniament aparegui. Tan bon punt sabem alguna cosa, limitem allò que creiem que sabem. L’estat de no-coneixement és cadascú de nosaltres i totes les coses manifestant-se constantment, apareixent una vegada i una altra d’acord amb els canvis en el temps i les circumstàncies. Però si vivim fora d’aquesta consciència, aquesta il·limitada manifestació de les coses, una rere l’altra, deixa de ser experimentada directament. Estem bloquejats per les nostres nocions sobre el que hauria de passar i ens trasbalsa veure que les nostres expectatives sobre com creiem que les coses haurien de ser no es compleixen. Quan abandonem les nostres expectatives, estem amb les coses tal com són i realitzem l’essència i el cor d’El sutra de la perfecció de la gran saviesa.

Mahâ Prajnâpâramitâ Hrdaya Sûtrâ: el missatge sencer està contingut en el títol. Si realment poguéssim percebre la paraula mahâ, percebre el Cos Únic, percebre aquest únic jardí que som, el món ens semblaria diferent. En comptes de veure els arbres, la terra, els fems i les flors com a coses diferents i separades, veuríem totes les coses com a Cos Únic amb diferents qualitats, característiques i trets diferencials. Veuríem que, quan cultivem la terra, cultivem tota la resta; de la mateixa manera que tenir cura de l’arbre afecta les flors, i cuidar una flor repercuteix en la terra.

Acostumem a mirar-nos el cos com un conjunt de coses, malgrat que sabem que té moltes parts diferents: mans, dits, molts cabells i porus (tots diferents), pell, ossos, sang, vísceres, un bon assortiment d’òrgans i molts metres de budells. Però, tot plegat és un sol cos amb molts components diferents. Si ens colpegem en una part del cos tota la resta se’n ressent, el cos sencer en queda afectat. Quan mengem qualsevol vianda, quina és la part del cos que no en treu profit? I quan respirem, quina part no se’n beneficia?

Tanmateix, usar el cos humà com a model del Cos Únic és un xic enganyador, perquè el Cos Únic no té interior ni exterior. Ho hem de percebre, hem de poder veure mahâ. I com veure mahâ? Despertant-nos!